Tu ja m’entens. Tot plegat comença a fer por. La justícia espanyola ha entrat en un camí de no retorn. Qui és pot creure la justícia desprès de tot el que està passant? Gent detinguda com si fossin narcotraficants. Marits i mullers que veuen com s’emporten el seu company uns individus que diuen que son Guardia Civils, amb pinta de sospitosos, i que durant hores i hores no saben on són. Com deia el marit croat d’una de les detingudes això era més propi del Xile de Pinochet. Nenes espantades davant de la detenció dels seus pares. Cal tanta prepotència, tanta desproporció, tanta xuleria? La gent que som una mica grans hi veiem la cara del franquisme per tot arreu.
La culpa del que està passant, cal dir-ho una vegada i una altra és el PP, del govern del PP i del Tribunal Constitucional. Abans del 2010 a Catalunya no passava res greu, l’any 2006 l’independentisme era un fenomen simpàtic del 13% dels catalans. Proposo canviar el nom del Tribunal Constitucional i posar-li el que li escau més: Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo i li podríem afegir el “separatismo”. Veiem que fins i tot en la premsa de Madrid s’usa aquesta expressió de la més rància Espanya.
Fa uns dies -7 de setembre- deia en un article “Símptomes que la Guàrdia Civil comença a fer coses estranyes en tenim.” Ara ja no son coses estranyes, són directament atemptats contra tots els drets fonamentals. Hi ha un govern a Madrid que s’ha tornat boig, creu que una democràcia és un sistema en que al teu adversari el pots empresonar sobre la base de nomenar per l’aparell judicial tota mena de fiscals i jutges de dubtosa mentalitat democràtica. Winston Churchill escrivia que la “democràcia és que truquin a la porta a les 6 del matí i sàpigues del cert que és el repartidor de la llet”. Doncs ja no vivim en una democràcia, truquen a la porta a les 6 del matí i pot ser la Guardia Civil.
Vull fer però un avis a la ciutadania. Cal intransigència davant de comportaments que si no vigilem ens portaran a una dictadura, manada pels néts de la darrera que vam tenir. Posar un Tinent Coronel feixista davant un cos militar per envair Catalunya, no és gens tranquil·litzador.
Però cal tolerància amb la gent demòcrata que pensa diferent. Com que sóc republicà, m’he tornat un independentista accidentalista, però vull dir que un partidari d’estar al regne d’Espanya no és un inútil que no entén els arguments i que un independentista no és tòtil que s’ha deixat entabanar. És massa fàcil ser tolerant quan no hi ha dilema. Una democràcia no es una societat sense conflictes. En tota societat n’hi ha. Tampoc vol dir que els conflictes necessàriament suposin fractures. Qui nega discrepàncies, nega la llibertat. De fet el concepte de “partit” no vol dir fractura. Aquesta és el fonament franquista per prohibir els partits polítics. “Partit” vol dir part d’una societat que pensa d’una determinada manera. I això és bo, perquè és l’avantsala de la llibertat. Ser demòcrata es demostra precisament en aquesta conjuntura. Com es resol un conflicte? En una dictadura matant al dissident i empresonant l’adversari. En una democràcia pacíficament i normalment per un principi que és un ciutadà un vot.
També cal preguntar-nos de què serveixen les manifestacions? La manifestació de l’11 de setembre de 1977 va servir per aconseguir el retorn de Tarradellas i de les nostres institucions. El problema és que des de l’any 2010 l’Estat espanyol ha fet l’estruç. Rajoy ha creat la crisi més gran de la història del regne d’Espanya. Normalment, tant en la vida privada com en la pública si quan hi ha un problema no fas res el problema no es resol, es multiplica.
Es torna a dir que hi ha la majoria silenciosa que no es manifesta i que és més nombrosa. De qui és aquest invent delirant? De Francisco Franco. Ni més ni menys.
Venen temps difícils, assistim a l’inici del desafiament, no al final de res. Aquesta situació d’excepció pot durar molt. Cal molta empenta, molta intel·ligència, molts sacrificis, molta generositat, moltes renúncies, molta energia, molta organització, molt altruisme i molta determinació.
Aquesta entrada ha esta publicada en Diari de Sabadell