Entre el ventall d’actes públics possibles –presentacions de llibres, xerrades, conferències, recitals…– la taula rodona és un format especialment difícil. Si els convidats no tenen gaire cosa a dir o bé si no s’avenen gaire, el resultat pot ser d’un interès escàs, per dir-ho suaument. Ara bé, si els participants, al contrari, són motivats de debò, la taula rodona en qüestió pot resultar fascinant.

En aquestes descripcions de tres taules rodones sobre la relació entre art i política, hi ha una mica de tot. Així mateix, a la taula de Lídia Pujol, Enric Majó i Manel Barceló, els convidats ens ofereixen tres visions completament diferents de les seves respectives professions. La Pujol es limita a parlar del seu últim treball i enllaçar-lo amb un tema universal que l’interessa des de sempre: la llibertat de les dones (i la responsabilitat que les dones tenen d’aconseguir aquesta llibertat). Enfoca tot plegat des d’un punt de vista més aviat general, tot i ser prou específic a l’hora de referir-se a la ‘mandra’ que li fa la cultura dirigida o promocionada per les institucions polítiques.(…)