Els qui com jo vam entrar a la Universitat quan començava la dècada dels passats setanta, vam veure que durant aquell curs es commemorava el centenari de la Comuna de París (1871) i que el professorat progressista desplegava, per a l’estudi de les assignatures, una metodologia que es fonamentava en sistemes forts de pensament. Com que en Franco encara era viu, vaig accedir a les beceroles de l’estructuralisme des de l’aula, i del marxisme en la teoria política (la pràctica era clandestina), alhora que convivia amb els reductes del nacionalsindicalisme a la vida quotidiana. Sembla que estigui parlant de l’Edat de Pedra.

Aleshores no sabia encara, ho he sabut al llarg de la meva experiència com a docent a la Universitat i després El Futur de l’acció política a la política, que aquells sistemes forts que sostenien les veritats i fonamentaven les teories, començaven a entrar en crisi al món al mateix temps que jo, sorgida de l’escola franquista, començava a conèixer-los.

A partir de la meitat de la dècada dels anys 80, de la qual parlava en Chomsky a la seva entrevista, ens va arribar la notícia de la crisi de l’estructuralisme (aquí sempre hem anat tard) i vam finiquitar el món antic amb la fi de la guerra freda i la caiguda del Mur de Berlín el 1989. Queien els sistemes forts i, n’hi havia que ho deien, entràvem a l’era de la postmodernitat, del relativisme, de la mort de les ideologies, del caos. Del tant se val tot (…)