Passada la frontera dels vuit-cents mil aturats –-més de sis milions al conjunt d’Espanya–-, els defensors del model neoliberal i de l’economia especulativa segueixen propugnant una ortodòxia absurda que causa dolor i no ens duu enlloc. En aquest panorama desolador, on la major part de les elits polítiques i econòmiques no es mostren ni justes ni eficaces, sí que intervenen, amb força i determinació, uns moviments socials que orienten la indignació cap a l’alternativa.
Els darrers mesos, hem vist com els carrers s’han omplert de defensors dels serveis públics, de sindicalistes oposant-se a les successives reformes laborals antisocials, d’afectats pels desnonaments i les execucions hipotecàries, de dones vindicant el dret al propi cos, de pensionistes defensant unes rendes guanyades amb el seu treball, de joves que volen estudiar o aprofitar la seva formació per treballar, de periodistes orgullosos de la seva funció, d’arruïnats per les participacions preferents i les obligacions subordinades, de laïcistes que resisteixen l’ofensiva clerical preconciliar, de professionals de la sanitat i l’educació públiques en lluita per la seva qualitat, d’immigrants exigint els seus drets de ciutadania…