UPEC > PUBLICACIONS

La ciutat i la memòria democràtica. Espais de lluita, Repressió i Resistència a Barcelona.
Col·lectiu Desafectos (edit.)

Editorial ECOS. República de paper. Barcelona, gener 2010.

Preu: 15 €

Si hi estàs interessat, escriu-nos!

Fragment del pròleg 
Jordi Serrano i Blanquer
Rector de la UPEC

Un dia em va trucar Xavier Domènech, un dels més brillants historiadors catalans. Volia quedar per dinar: tenia una idea! Hauria d’haver sospitat el pitjor. Em va explicar que estava pensant a organitzar unes jornades sobres espais i memòria. M’ho va explicar del dret i del revés i, la veritat, no vaig entendre res. Els dies següents, de tant en tant, pensava en l’entusiasme de Domènech i en la meva incapacitat per relacionar la memòria i els espais físics. Em feia tota mena de preguntes: els espais tenen memò- ria? La memòria té espais físics? Vaig arribar a pensar que o bé s’havia tornat boig o bé jo no tenia nivell per entendre-ho. Dues hipòtesis igualment plausibles.

A la fi, aquelles reflexions ens han portat fins aquí. Per tant, gràcies a Xavier Domènech, però la propera vegada que em proposi anar a dinar portaré preparat el no, per si de cas.

Potser seria hora de deixar de discutir si la transició es va fer bé o malament. És un debat inútil que denota una actitud masoquista de la generació més gran, ja que els qui van lluitar van fer el que van poder, alguns d’una forma heroica, i els qui no van fer res tampoc no contribuiran ara a arreglar el problema. A més d’estèril, aquest debat provoca la inacció dels més joves, que resten atònits davant d’un debat del qual no van ser protagonistes, i ara no podem tornar enrere en el temps. El que sí poden fer els joves d’ara és continuar el camí d’aquells que els van precedir. Queda molt per fer, i els joves tenen el futur a la mà: fer allò que resta pendent, reprendre el fil de la història. Fa temps vaig anomenar el fenomen que vivim els darrers anys de revisió del nostre passat com «La revolta dels néts», que significa ni més ni menys la fi de la por, una por incrustada encara avui en el més fons de l’à- nima política i social de la major part de catalans de cinquanta anys en amunt. La lluita per la democràcia i la llibertat no s’ha acabat, no s’acaba mai, i tornem a parlar sobre el que es fa o s’hauria de fer ara en relació amb aquesta qüestió.

Ara que tanta gent parla que els republicans i els seus descendents han d’oblidar, cal dir que no es pot oblidar allò que no se sap, però que s’ha viscut, i que per aconseguir la serenor primer cal saber, després reparar i per últim oblidar. No hi ha oblit i perdó sense voluntat de reparació. A més, en l’esfera col·lectiva hi ha coses que cal saber i que cal recordar sempre (…)