Headline news
Number of results 25 for i

21/04/2015 - German and Greek finance ministers speak at Brookings, offer different views on eurozone issues

El Profesor Navarro recomienda el visionado de este video.

Para ver el video tienen que acceder a este enlace.


20/04/2015 - How should economics be taught? A conversation with Vicenç Navarro

Entrevista al Profesor Vicenç Navarro publicada en el blog "The Barcelona GSE Voice", de la BARCELONA GRADUATE SCHOOL OF ECONOMICS, 17 de abril de 2015.


19/04/2015 - “I Visqueren Felices” Entrevista a Heura Marçal

 

Article publicat a La Independent

Parlem amb l’Heura Marçal és una de les impulsores del Projecte “I Visqueren Felices” que ja ha pres forma de llibre i que pretén anar més enllà. És, també, filla de Maria Mercè Marçal una poeta de referència als Països Catalans i per al feminisme de la qual s’ha publicat un dietari pòstum, l’Heura ha estat la seva editora i traductora dels textos en francès de la correspondència que recull amb el biògraf de Renée Vivien

Les relacions lèsbiques són molt diverses, amb imaginaris molt diferents, creus que era necessari un projecte com IVF?

Crec que era molt necessari. L’imaginari imperant sobre les relacions lèsbiques és el del conflicte mal viscut. En aquests contes, en canvi, el conflicte serveix als personatges com a motor per aprendre i adquirir més llibertat, i sempre es resol positivament. Perquè, com ens recorda Sònia Moll, tots els laberints tenen cel.
A més a més, tots els contes del volum són ben diferents, cadascun revela un nou món que enriqueix i amplia aquest imaginari alternatiu, eixampla l’horitzó de la llibertat. Una aportació d’aquest tipus a la literatura ens semblava imprescindible, i encara més a la literatura catalana.

D’on va sorgir la idea del projecte?

Justament de la necessitat que sentíem d’obrir l’imaginari sobre les relacions lèsbiques, però també sobre les relacions en general, ja que un dels criteris que vam seguir per escollir els contes del volum va ser que no perpetuessin els valors de l’heteropatriarcat i el capitalisme. L’artífex de la idea va ser Mercè Nebot, que després va convèncer Sílvia Merino, Sònia Moll i a mi mateixa per portar-la a terme.

Quin és l’objectiu del projecte, més enllà del llibre?

Podríem dir que, globalment, l’objectiu és reflexionar sobre com vivim realment i sobre com la literatura representa o no representa aquesta nostra manera de viure. L’objectiu més concret és transformar aquesta representació en el cas de les relacions lèsbiques. Des que vam començar el projecte, ha estat molt interessant tota la xarxa creada a través dels tallers i presentacions, totes les reflexions que s’hi ha fet, poder reunir-nos per parlar en viu i en directe, sense pantalles pel mig. Aquestes reunions, que inicialment concebíem més com un mitjà, al final s’han convertit més aviat en la finalitat del projecte. En canvi, el llibre ha esdevingut un material més per a la discussió i la reflexió conjunta. Per això tenim la intenció de seguir potenciant aquestes trobades, ara sobretot en l’àmbit dels instituts, i ampliar la xarxa.

Ampliar la xarxa… de fet heu implicat les diferents autores al projecte

Efectivament, ens interessava que el projecte fos de totes. A banda de contribuir amb el seu conte, moltes autores han proposat i dut a terme iniciatives de presentacions, de tallers, de concerts. D’aquesta manera el projecte ha pogut arribar a moltíssima més gent.

La publicació del llibre l’heu fet amb Pol·len edicions i fent una aposta per l’ecoedició i sota les llicències Creative Commons

Sí, de fet aquests aspectes de l’editorial van ser els que van fer que ens interessés com a plataforma i que ens decidíssim a fer-los la proposta de publicar el llibre. També volíem que fos un llibre bonic i amb algun tret especial, i Pol·len ja havia tret alguns volums d’aquestes característiques. En el nostre cas, al final el toc especial s’ha concretat en les nines retallables i les solapes amb els escenaris per jugar-hi.

Realment són necessaris els finals feliços? No totes les relacions reals els tenen, ens cal aquest univers?

El que determina si un final és feliç o no ho és, no són tant els fets, sinó la perspectiva pròpia dels personatges que els viuen. Com diu Marta Pérez, una de les autores del llibre, a la vida tot sempre té dues cares; tot dependrà de quina vols, pots o saps veure. Ens semblava que era interessant mostrar la cara positiva i optimista. Tornant al laberint amb cel de Sònia Moll, en l’última exposició de Perejaume hi ha una obra seva que és un dibuix d’un laberint en què no hi ha cap cul de sac: agafis el camí que agafis, sempre hi ha una sortida. Per mi, aquest laberint poètic és la mateixa vida.
Les relacions reals sovint s’acaben, però aquest fet no és necessàriament negatiu. I ara citant la meva mare, Maria-Mercè Marçal, “un món neix quan l’altre fina”.

Cites la teva mare, una escriptora de referència del feminisme que cal seguir reivindicant?

I tant! La seva poesia ha obert camins que encara ara són poc fressats. A més a més, encara ara, a cada nova lectura faig noves descobertes: és un tresor que no s’esgota mai.

Acabeu de publicar “El senyal de la pèrdua” un dietari dels darrers temps de la Maria Mercè. Mostra un espai molt íntim de la seva vida.

Aquest dietari és eminentment reflexiu i poètic. Efectivament, hi parla de l’experiència íntima de la malaltia, però sobretot de la vida i la mort que hi posa final. Moltes persones que l’han llegit i que no coneixien la meva mare m’han donat les gràcies de publicar-lo perquè s’hi ha trobat una Mercè molt propera, molt quotidiana, que desconeixien.

Per altra banda, el llibre també recull la correspondència amb Jean-Paul Goujon, de la qual tu has fet la traducció del francès.

Es tracta d’una correspondència amb Jean-Paul Goujon, biògraf de Renée Vivien. Quan la novel·la La passió segons Renée Vivien va sortir en castellà, en Jean-Paul la va llegir i va escriure la Mercè per felicitar-la per la feina. La Mercè en va estar molt contenta, perquè ell era l’especialista en la vida de la poeta a qui ella havia dedicat tant de temps, i a partir de llavors van començar una correspondència en francès, en què no només parlen de Renée, sinó de moltes altres autores, de la vida de poeta de Marçal, de les seves obres, de la tasca de la traducció, etc. En fi, d’un munt de temes interessantíssims, alguns dels quals la Mercè ja havia desenvolupat en alguns articles recollits a Sota el signe del drac.

L’oblit és un dels grans perills de les escriptores i la invisibilitat el de les dones. Des de la Fundació MMM el vostre repte és seguir mantenint viva l’obra de la Maria-Mercè.

No només volem mantenir viva la seva obra, sinó també els seus interessos. Per això tenim diferents objectius pel que fa a la creació literària i artística i l’experiència feminista.
Per nosaltres és bàsica la interrelació entre les diferents arts, la fusió entre la tradició literària i la cultura popular, una característica molt marçaliana, la defensa de la llengua catalana i la seva unitat nacional en els Països Catalans i posar tota l’èmfasi cercar paraules per dir l’experiència femenina i el seu lloc a la societat
L’obra de Maria-Mercè Marçal posa paraules a l’experiència femenina, reivindica el feminisme i fa visible el lesbianisme com un fet positiu, tot i que no sempre feliç.
La mateixa reivindicació del lesbianisme ja implica una actitud positiva. A més a més, en els seus poemes l’amor lèsbic sovint està associat a la felicitat. Evidentment, no a la felicitat almivarada, sinó a una felicitat complexa i plena de matisos.

Tweet


19/04/2015 - Explicar el #TTIP, más difícil que luchar contra la guerra del Vietnam
Foto de Enric Català

Foto de Enric Català

Hace unas semanas, Susan George estuvo en Barcelona para presentar Los usurpadores, con el subtítulo “Cómo las empresas transnacionales toman el poder”. Susan George preside el Comité de Planificación del Transnational Institute de Amsterdam y es vicepresidenta de ATTAC Francia. La entrevistó Siscu Baiges, y después del gran éxito de las manifestaciones en tantas ciudades del mundo contra el TTIP, recupero algunas de sus respuestas:

Susan George en Barcelona

Susan George en Barcelona


Para Susan George, los usurpadores son corporaciones transnacionales, muy grandes, y quienes las ayudan, que son las compañías y las personas que les hacen de lobistas. Confluyen en entidades como la Mesa Redonda Europea de Industriales, que agrupa a la mitad de los presidentes de las mayores empresas industriales y negocian con los estados siempre que quieren. Hay organizaciones similares en todas partes, trabajando para un sector o para varios sectores al mismo tiempo que están tomando poder de forma ilegítima. Son corporaciones que desplazan a personas elegidas democráticamente. O que trabajan tan acopladas que no podemos ver la diferencia entre unas y otras. Corporaciones que dictan a los políticos lo que tienen que hacer.

Por ejemplo, el Pacto por la Competitividad fue preparado y presentado por un alemán y un francés, presidentes de grandes corporaciones, para que lo firmara François Hollande. Y lo hizo. Dos dirigentes de la Mesa Redonda Industrial Europea escribieron este pacto y, además, lo hicieron con el apoyo de técnicos de los gobiernos. Utilizaron la Comisión Europea para hacer aprobar el texto. La Comisión hizo 127 reuniones para preparar el pacto, de las cuales el 93% fueron con empresarios y representantes de los lobbies de todos los sectores afectados. Sólo el 7% de los consultados fueron consumidores, ecologistas, sindicalistas y representantes de la ciudadanía.

El Tratado Transatlántico de Libre Comercio e Inversión (TTIP) empezó a prepararse hace veinte años. No hay ningún problema entre las corporaciones europeas y las de los Estados Unidos. Están totalmente de acuerdo en lo que quieren. Como ciudadanos tenemos regulaciones mejores, más protectoras en Europa que en Estados Unidos, salvo en el ámbito de las finanzas. A las corporaciones europeas ya les va bien acabar con las regulaciones actuales.

Por ejemplo, en la mayor parte de Europa no se puede vender comida o semillas modificadas genéticamente. Pero las corporaciones quieren hacerlo, y sin tener que explicitarlo en las etiquetas de los productos. Y también quieren practicar el fracking. O tribunales privados que diriman los litigios con los estados. Este tipo de tribunales ya han dado la razón a grandes corporaciones que han contaminado países como Ecuador. Hay muchos ejemplos. Uno, que aún está por resolver, es el de la empresa de servicios francesa Veolia, que ganó el contrato de eliminación de residuos de Alejandría, y que ha demandado a Egipto porque aprobó un aumento del salario mínimo que considera que la perjudica.

Por este motivo, las corporaciones quieren estos tribunales privados. Pueden tener sentido si estamos hablando de países pequeños, débiles y corruptos, pero en Estados Unidos y Europa no hay ninguna justificación posible.

Aunque el TTIP todavía está en fase de negociación, pretenden terminar las negociaciones este año. En 2016 hay elecciones presidenciales en Estados Unidos y lo quieren resolver antes. Estamos progresando. Hemos conseguido un millón y medio de firmas en once países europeos contra el Tratado. Intentamos hacer una campaña oficial de recogida de firmas de acuerdo con la Unión Europea, pero se negó. Continuaremos recogiendo firmas hasta octubre. Confiamos en doblar las firmas que la Unión exige en una campaña de este tipo. Además, el 18 de abril se hará un Día Internacional contra el TTIP y la victoria de la lucha contra el TTIP sería que no se apruebe. Que no se pongan en marcha ni los tribunales privados de arbitraje que resuelvan los litigios entre las corporaciones y los estados, ni las comisiones regulatorias que quieren poner en marcha en ámbitos como la alimentación, la salud, la educación, los salarios, leyes laborales, energía, …

Estados Unidos quiere comercializar pollos tratados con productos químicos, lo que los europeos no aceptan. Si se aprueba el Tratado, pueden intentar que se acepte en los años siguientes. Europa ha prohibido 1.200 tratamientos químicos mientras que Estados Unidos sólo ha prohibido 12, desde los años setenta. (…)

La Comisión Europea no es una organización democrática, ni mucho menos. Votamos en Francia y en los Países Bajos contra la Constitución, en 2005, y pusieron el Tratado de Lisboa en su lugar, que era lo mismo. Luchamos para conseguir gobiernos democráticos y el libro va en esta dirección. Los usurpadores tienen mucho dinero. Están muy bien organizados. Tienen acceso a los políticos. Pagan mucho dinero a los lobistas. Tienen mucha presencia en los gobiernos. Tienen mucha más capacidad de influencia que ninguna ONG. Están en todos los comités de expertos europeos, de todos los sectores.

François Hollande, en julio de 2012, hizo muchas promesas pero dio marcha atrás rápidamente. Jean-Claude Juncker ha hecho lo propio y ha renunciado a todas las promesas que hizo durante la campaña electoral europea. Un estudio de un think tank para la Unión Europea ha calculado, en su visión más optimista, que el TTIP provocará un incremento de los ingresos en 540 euros anuales para las familias de cuatro personas y que se crearán 600.000 puestos de trabajo, en 2027. Otro estudio, con un modelo diferente, calcula que, por el contrario, se perderán 600.000 puestos de trabajo, se reducirá mucho el crecimiento y Francia será la más perjudicada. El acuerdo NAFTA, firmado por Canadá, Estados Unidos y México, en 1994, provocó la pérdida de casi 700.000 puestos de trabajo en la industria de los Estados Unidos y los pequeños agricultores mexicanos desaparecieron prácticamente. Siempre hablan de “trabajo y crecimiento”, pero no es verdad.

Ya que la información sobre cuestiones como esta no llega al gran público el papel de los periodistas es esencial. En la lucha en la que estamos metidos, tenemos que utilizar la “estrategia Drácula”, que significa exponer los vampiros a la luz. Si no, perderemos. Una investigadora hizo un estudio durante 17 meses, hasta el pasado mes de febrero, y detectó que ni la CBS, ni la ABC, ni la NBC y otra cadena televisiva nacional, habían hecho ninguna mención del TTIP. Son empresas privadas y no quieren que se discuta esta cuestión.

Ganamos en 1998 la batalla contra el MAI ( Multilateral Agreement on Investment). Cuando conseguimos que apareciera en la primera página del Libération pensé que habíamos ganado. Y fue así. El gobierno tuvo que escucharnos. Francia se salió y el MIA colapsó. Fuimos capaces de crear suficiente conciencia en la gente. Hay esperanza. Hay un puñado de malas noticias pero podemos ganar. Depende de nosotros. Cuando empecé en el activismo pedíamos que Estados Unidos se fuera de la guerra de Vietnam. Era un mensaje sencillo, claro, comprensible. Se podía no estar de acuerdo, pero todo el mundo lo entendía. Explicar el TTIP es mucho más difícil… Y es un combate desigual.



17/04/2015 - La gran hipocresía de los grandes medios de información y persuasión: los casos Lagarde y Galeano

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Pensamiento Crítico” en el diario PÚBLICO, 17 de abril de 2015.

Este artículo denuncia la incoherencia que aparece en la cobertura mediática de dos hechos de gran importancia ocurridos en las últimas semanas, que alcanza niveles de plena hipocresía.


17/04/2015 - Cinc arguments DEMPEUS contra el VISC+ que Toni Barbarà ha difós a TV3

Penjat inicialment a DEMPEUS, Toni Barbarà acaba d´arrodonir en aquest post les seves explicacions des de La Ratera. I de La Ratera a Punts de Vista. No cal explicar que el difonem per la seva vàlua, però també per seguir fent pedagogia del VISC+ i celebrar, a l’ensems, que per una vegada (i esperem que aquesta flor sí faci estiu)  TV3 ens ha convocat per participar en el debat sobre “La confidencialitat de les dades mèdiques i el projecte “VISC+”“, que es va emetre al programa Els Matins. Agraïm la oportunitat expressar públicament la nostra opinió, en nom de tots els que defensem la sanitat pública, i per tant rebutjem els intents de privatitzar-la. El projecte VISC+ n’és un. Escolteu els arguments de’en Toni Barbarà, en contrast amb la resta de convidats.

ToniBarbarà_Matins_VISC+

Aquí ens teniu, a partir del minut 16:15 del video.

 

Les idees que Toni Barbarà va trametre en el poc temps del que va disposar… malgrat les tirallongues del responsable d’AQUAS o de l’apassionant debat sobre d’ibuprofè…

1.- Dempeus no es posiciona en actituds de negació de l’avenç científic ni de les incorporacions de noves tecnologies… Tot el contrari ens pronunciem pel seu bon ús i aprofitament, …en benefici de la salut i la sanitat públiques.

Al costat del benestar social, dels serveis públics, de la prioritat social, dels drets de la ciutadania,…  NO DELS MERCATS.

2.- Per tant, des de DEMPEUS,  NO entenem que hi pinta en tot aquest debat, pretesament sanitari i tècnic, la PENETRACIÓ de la lògica comercial, del món empresarial i de l’afany de lucre, el dit “valor” comercial del “producte”… Malgrat els eufemismes en curs i abús per part del neoliberalisme rampant i motriu del Governs de CiU, i els seus còmplices ERC – Marina Geli, i els executors materials Departament de BoiSalut… malgrat els “diàlegs competitius” de que parlen denunciem el veritable objectiu crematístic de la operació. Com s’explicaria si no fos així la disposició i interès de certes empreses privades (amigues i properes a la inefable PWC) per “abonar- finançar- PAGAR” per tal d’accedir a aquestes dades ?

Una empresa, inverteix quan té expectatives fundades de negoci. Això ara i sempre.

3.- Es en definitiva un nou episodi de PENETRACIÓ  privada en allò públic. Vol dir de PRIVATITZACIÓ ! en una més de les formes camuflades, i/o no, que practiquen

Em pregunten si els argument llargament desenvolupats pel representant de l’AQuAS no ens han convençut sobre les bondats del projecte… Ens han convençut -i del tot- de la posició contraria.  Neguem la major, ara ja, un cop vist el tractament en fases i el camuflatge de procediment en curs.  Estem per la Retirada de l’atual Visc+ .

4.- Ens pregunten si desconfiem… Per suposat ! Com és legítim i saludable desprès d’assistir bocabadats a les continues agressions, incompliments i tossuda impunitat amb que opera el departament de Salut. En temps de brutals retallades i agressions contra el sistema públic de salut.

En uns pocs dies de pre-Setmana Santa (setmana negra, setmana tràgica…) el BoiDepartament s’ha despatxat de forma compulsiva amb un decret darrera l’altra contra la Salut i la Sanitat Pública, al Server dels seus compromisos i objectius mercantils, i en flagrant desobediència i confrontació amb les Resolucions democràticament aprovades pel Parlament de Catalunya,

Sembla que se’ls esgoti el temps per deixar “atado y bien atado” tota una sèrie de desregulacions que deixin el camp obert pel gran negoci que tenen entre mans…mani qui mani i surti com surti el vot ciutadà del futur.

I si cal ja tindran el famós (encara poc conegut i desemmascara’t TTIP) per fer del dret a la salut el mercat de la selva del negoci de la no-salut.

Confiar?  És impossible. No estaríem en les nostres capacitats neuronals si ho féssim. Com confiar en qui decreta l’esmicolament de l’ICS via Consorci de Lleida, o introdueix l’activitat privada dins els centres públics -del que BarnaClínic n’és un exemple clamorós, o el mateix projecte de venda de dades que s el Visc+….Tot això CONTRA les indicacions del Parlament de Catalunya i havent aconseguit que tota l’oposició (excepcions, tornem-hi, d’ERC i de la Sra Geli) s’aixequi del la Comissió Parlamentaria del passat dia 9 d’abril i deixi al Sr. Boi, – l’enemic públic nº 1 de la salut segons la Marea Blanca de Catalunya  – i a la seva tropa amb els powers points i les mentides orals a la boca.

5.- Ja ni entrem en els aspectes imprescindibles de privacitat, confidencialitat, ètica, o garanties exigibles des de la mateixa legislació. Llei de Protecció de Dades i la NO consulta- permís a les persones incloses en la base de dades mèdiques. Ja no parlem de la capacitat, gairebé il·limitada de la tecnologia informàtica que fa gairebé incontrolable procediments de RE-personalització de dades, d RE-desanonimització, en definitiva de invertir el procés per fer anònimes les dades fins a posar-li altre cop nom i cognoms…i més coses, inclusa la més elemental intimitat. La recent història ofereix casos de mal ús i de mala intenció punitiva a altres llocs com el Regne Unit. USA, o Alemanya… Veieu Caféambllet.

Evident que per finalitats de recerca, ja és avui possible, factible i en plena vigència la possibilitat “pública, des de institucions publiques i control públic” d’usar aquestes informacions.  Amb finalitats assistencials, d’avaluació pròpia o de recerca estadística o epidemiològica. NO COMERCIALS ni al servei d’asseguradores, mútues privades, serveis de treball temporal, farmacèutiques, para-farmacia i empreses de publicitat.

Pueril negar les intencions de “segones fases” que permetin externalitzar, vendre, privatitzar tot allò que en una primera fase es pretén controlat. Els ho dic i els irrita: “això és ensenyar el -plumero-”

Per anar acabant, recordar que qui vulgui entrar en el tema de forma més explicita teniu a la web de Dempeus una pila de posts propis i aliens a disposició.

Salut i amatents/es. Com ja estan fent algunes organitzacions, cal explicar la nova malifeta. Cal recollir signatures com fan a Mataró, cal negar-se a que les nostres dades siguin vendibles per aquests mercaders, cal oposa’ns-hi, denunciar, …cal lluitar.

Salut !

Si voleu, aneu també a La Tribu de Catalunya Ràdio, a partir del m. 46 aprox., per escoltar més arguments Dempeus contra el Visc: I al blog de Dempeus: Dues diputades critiquen durament la política sanitària



17/04/2015 - Un article “hippy”

IMG_3339

N’estic fins al capdamunt i no sé per què però últimament m’agrada molt anar a contracorrent de tot el que sento, o dit d’altra manera començo a pensar sempre al revés del que sembla pensa tothom. És preocupant. Us posaré un exemple. Hi ha paraules que han triomfat: competitivitat, recursos humans, afany de lucre, rendibilitat, mercat, beneficis o guanys. Estic en contra de totes elles. Penso que amb les paraules hem perdut la darrera trinxera de l’ètica. Perduda i desarmada la ciutadania està morta.

La conseqüència d’aquest triomf dels contravalors, convertits en valors, és bestial. El llibre Anna Karenina de Lev Tolstoi comença amb una famosa frase: “Totes les famílies felices s’assemblen, cada família dissortada ho és a la seva manera”. Pel coneixement que en tinc m’atreviria a dir que totes les famílies catalanes són dissortades a la seva manera. Així no podem anar bé. Una dada científica per fonamentar aquesta idea. El consum regular d’hipnosedants s’ha multiplicat, ara ja els consumeixen el 12% de la població: una autèntica epidèmia.

Tothom està fatal. Mireu al vostre voltant i pareu atenció, el que us expliquen del barri, el que veieu a la feina, això els que en teniu, els pares i els mestres de l’escola, els companys de partit, els del sindicat. Tothom està fatal.
Si volem una societat més sana, caldrà un gir total, no val posar pedaços. Com diu César Rendueles: “tratar que la competencia, el egoísmo y el miedo se conviertan en los motores de la conducta social no sólo es inmoral sino muy poco práctico”. Cal imaginar un altre món, el que ens proposen els que manen avui és senzillament inacceptable. J. M Coetzee, a Diari d’un mal any, ens diu “Déu no va fer el mercat: ni Déu ni l’esperit de la Història. I si el van fer els éssers humans? No podem desfer-lo i tornar-lo a fer d’una manera més amable?”. I si assagem un nou model que barregi Karl Marx i Adam Smith? Sí, tots dos tenien raó i els volen esborrar.
Intermón ens deia fa unes setmanes que els tres espanyols més rics tenen la mateixa riquesa que nou milions d’espanyols. I molta gent hem arribat a la conclusió que els organismes que haurien de pensar des de la raó en un món més racional com el BCE, l’FMI, la UE, el BM, ONU, no són altra cosa que institucions pagades pel poble però que només estan al servei d’uns rics que són tan imbècils que creuen que els diners serveixen per fer diners (Francesc Trabal). Podeu pensar que tot això és només una utopia, segurament. Ara bé o fem alguna cosa, o cada vegada serà més difícil viure amb una mica de dignitat i d’alegria. Em refugio en la música: “Bé, si viatges pel bell nord glaçat, on el vent bat el cel fronterer, dóna’m records a una noia d’allà”. Mil vegades millor que escoltar el Draghi, no fotem



16/04/2015 - ¿Se está recuperando la economía europea?

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Dominio Público” en el diario PÚBLICO, 16 de abril de 2015.

Este artículo señala que la lentísima recuperación económica de la Eurozona es provisional, y no está causada por las políticas de austeridad que continúan imponiéndose, sino por factores ajenos a tales políticas, y que son provisionales y revertibles.


15/04/2015 - Eva Nasarre: Oleaje de Luto

barcaza

Hoy parece que la frivolidad de las noticias, con sus botones confusos, sus juegos de tronos ofrecidos y sus corruptos habituales, sirve más que nunca para ocultar la barbarie de este mundo. La visita de un Rey semijoven a Bruselas no se utiliza para denunciar los salvajes recortes de la Unión Europea en salvamento marítimo. Y en un silencio cómplice, 400 personas procedentes de Libia desaparecen en el mar sin que ni una portada recoja el horror y el vértigo de una desigualdad asesina. Lo expresaba a su manera este tuit de Rosa María Artal:

“Igual entre la sobredosis de avión estrellado en los Alpes y nada de los 400 ahogados en el mar hay un punto medio”

y lo escribía Eva Nasarre con una sensibilidad especial, en un día de luto en el que la mar renuncia al azul y se mantiene en tonos de gris por toda la tristeza que se oculta en los telediarios.

Dice Eva: “Hoy si vives cerca del Mediterráneo, míralo con otros ojos y si puedes compra una flor y échala en recuerdo de los 400 inmigrantes que han muerto ahogados en las últimas horas. No importa de donde partieron con sus ilusiones, su destino era Europa y sus almas se mecen en cada oleaje, ya que sus cuerpos nunca pisarán tierra europea.

Hoy son noticia porque han sido 400, pero son miles y miles los muertos que quedaron en el Mediterráneo. Hay que ir a la fuente del por qué. Todos querrían quedarse en sus países, su tierra, sus familias, nadie arriesga su vida en una travesía infernal, si en su país puede desarrollar su vida. El Mundo grita sufrimiento.

El siglo XXI donde la tecnología avanza, la riqueza crece para un 1% de la población y la inmensa mayoría no tiene para comer. Gran contraste que deshumaniza nuestra vida.

Difícil hoy escuchar la canción de Joan Manuel Serrat que dedica a ese bello mar azul, donde el nació y otros mueren. Seres humanos que huyen de países en guerra de hambrunas, en definitiva de miseria esperando que Europa les acoja. Una Europa donde les pone vallas y centros de internamiento porque son “ilegales”. Nadie es ilegal, por nacer en otro país. Hemos globalizado el mundo pero solo para fines económicos, donde no tiene cabida la dignidad humana y los conflictos van en aumento, la pobreza se extiende y crecen grupos más radicales, capaces de las mayores atrocidades como es secuestrar a niñas y no saber nada de su paradero en meses. La muerte se extiende y en este caso mece en un mar azul, donde sus olas están de luto.

Descansen en paz todos aquellos que hoy murieron y los que morirán sin que nosotros tengamos noticia de ello. Cada muerte es una gran pérdida, porque debajo de cada piel todos somos iguales, seres humanos caminando por la vida”.

“Debe haber algo extrañamente sagrado en la sal: está en nuestras lágrimas y en el mar”. Khalil Gibran.



15/04/2015 - 18 de Abril: SAL a la CALLE. Dí NO AL #TTIP

NO al TTIP

El sábado 18 de abril saldremos a la calle en más de 500 ciudades en todo el mundo a decir que no queremos el TTIP ni nigún otro Tratado de Libre Comercio que hipoteque nuestro futuro a las grandes empresas transnacionales.

¿Qué es el TTIP? Mira el vídeo explicativo aquí:

Desde ATTAC-acordem nos advierten que el mundo atraviesa un cambio insoslayable de época. El conocimiento y la tecnología han creado enormes posibilidades de desarrollo para el ser humano y sin embargo la felicidad se nos escapa por grietas de insatisfacción e insolidaridad. Nunca había existido tanta producción y comercio, al mismo tiempo que se priva a millones de personas de trabajo asalariado y del acceso a lo necesario. Nunca la soberanía del príncipe y del pueblo se habían postrado tanto ante el becerro de oro del mercado. Nunca antes numerosos recursos del planeta habían estado en riesgo de extinción, ni tantas personas habían tenido que desplazarse por guerras, miseria o enfermedades. Nunca habían existido tantas democracias, mientras la desigualdad se acentúa obscenamente.

El fundamentalismo capitalista, en su metástasis neoliberal, es quien gobierna en las últimas décadas la nave global, exponiéndola a riesgos de consecuencias inimaginables. Necesitamos conocer sus mecanismos sistémicos si queremos construir alternativas que nos ayuden a levantar una nueva globalización, esta vez de carácter emancipatorio. ¿Sabremos enfrentarnos y plantar cara ante los retos políticos y sociales que se necesitan para ello? Iniciemos la tarea de desmontar este sistema depredador, es absolutamente necesario pues la sociedad y la propia vida en el planeta están en juego.

Por ello, sumándose a las diversas iniciativas que aportan argumentos para rechazar el TTIP, ATTAC Acordem programa con gran entusiasmo este ciclo sobre la Globalización durante el presente año 2015, con un programa muy interesante que puedes consultar aquí.

Captura-de-pantalla-2015-04-01-a-las-18.00.24Pero mientras, ya puedes leer el magnífico ejemplar del CAFEAMBLLET de este mes dedicado al gran debate silenciado sobre el TTIP. Estoy segura de que te despejará todas las dudas para salir a la calle en tu ciudad más próxima (puede ser que falten algunas, todavía se van añadiendo ciudades):

MADRID – 18:00 –Manifestacion: Neptuno-Sol.

BARCELONA – 14:00 –Manifestación desde Passeig de Gràcia.

VALENCIA – 18:00 –Manifestación de Plaza San Agustín a Delegación del Gobierno.

VIGO – 20:00 Manifestación Colón (Farola de Príncipe) a Porta do Sol.

CASTELLÓN – 12:00 –Concentración en PlaçaMajor.

MARBELLA – 18:30 – Manifestación desde Paseo Marítimo (por concretar punto exacto).

ALMERÍA – Recogida de firmas (18:00-21:00). Exposición con humor (18:00-21:00)Lectura de manifiesto (18:00, 19:00, 20:00 y 21:00)Representación sorpresa (20:05)Explicación y proyección de lo qué es el TTIP (20:10).

SEVILLA – 11: 00 Acciones visuales en torno a la Plaza de la Encarnación (Las Setas) (cartelería, reparto de octavillas, teatros, stands, mesas, bazucadas, gigantes….) con el objetivo de informar sobre las consecuencias del TTIP.

CÁDIZ – 10:00h Charla-Debate en la Torre de la Merced.

ASTURIAS (Gijón) – 12: 00 Manifestación desde la Plaza del Humedal de Gijón.

CANTABRIA (Santander) – 12:00 Concentración en la Plaza del Ayuntamiento de Santander.

CORUÑA – 12h Concentración en Plaza de Lugo.

FERROL – 12h. Concentración en Plaza de Armas.

PALENCIA – 12h Mesa informativa en Plaza Mayor.

VALLADOLID- 12.30h Concentración y acto informativo en Plaza de la Fuente Dorada.

LOGROÑO: 12.30h Concentración y reparto de frutos ecológicos de la región.

BILBAO – 20h. Marcha desde Plaza Elíptica.

DONOSTI – 12h Concentración en el Boulevard de San Sebastián

MENORCA – 11h Concentración en Plaça del Carme.

MALLORCA – 11h Concentración en Mercat de l’Olivar.

ALICANTE – 14h Mesa informativa en Plaza del Puerto.

MOTRIL – 18h Manifestación desde la Plaza de la Aurora.

GRANADA – 12.30h Concentración en la Fuente de las Batallas.

image



15/04/2015 - Canceladas las conferencias del Profesor Navarro en A Coruña

Por razones personales el Profesor Navarro se ha visto en la necesidad de cancelar las conferencias previstas para hoy y mañana en A Coruña. Estas serán aplazadas a una fecha próxima.


14/04/2015 - Conferencias del Profesor Navarro en A Coruña

El Profesor Navarro dará una primera conferencia mañana 15 de abril, a las 8 de la tarde, titulada “El ataque a la España Social”, en el Salón de Actos del Sporting Club Casino de A Coruña, en Rúa Real, 83, organizada por SOS Sanidade Pública.

Al día siguiente, 16 de abril, a las 12 del mediodía, dará otra conferencia, titulada “¿La universidad cuestiona o reproduce la sabiduría convencional?”, en la Facultad de Derecho de la Universidade da Coruña, en el Campus de Eiviña, organizada por la Universidade da Coruña con motivo de la celebración de los 25 años de su creación.


14/04/2015 - La desconfianza de los jóvenes

El tema de la política en los jóvenes genera muchas actitudes y posiciones, muchos debates y polémicas, es realmente, hablando claro, un tema que provoca en las generaciones más jóvenes muchas opiniones y disconformidades.

En España, por ejemplo, el 46.1% de los jóvenes, cuyas edades oscilan entre los 18 y 25 años, y los cuales mantienen gran actividad en Internet y fundamentalmente en las redes sociales, no confía en la “política convencional”.

Un estudio realizado por el Centro Reina Sofía sobre Adolescencia y Juventud, arrojó estos resultados, aludiendo que los jóvenes afirman sentirse indignados, impotentes y con desconfianza hacia la política.

El estudio también comprobó que la mayoría de los jóvenes apuestan por el poder de la ciudadanía para cambiar el estado actual de las cosas, o sea, están seguros de que si los ciudadanos se organizan y comprometen son capaces de transformar las condiciones con las cuales están en desacuerdo.

Dicho estudio también señaló que a pesar de que los jóvenes no aprueban la forma en que se hace política, el interés por la misma ha ido aumentando considerablemente en los últimos años por parte de ellos.

Este interés de los jóvenes se demuestra estadísticamente, pues el estudio ya mencionado manifiesta que el 80,8% de ellos tendrá participación activa en las próximas elecciones, mientras que solo el 9,3% asegura no tener intención de votar. Estos últimos, o sea, los que no tienen intención de votar, explican su decisión mediante dos razones fundamentales: la presencia en la votación de la corrupción y el hecho de no verse representados por ningún partido político.

No obstante, los que están interesados en la política no significa que lo hagan de manera positiva, o sea, no tienen ilusión ante ella, lo que desean es cambiar el estado de las cosas, pues afirman que los partidos no tienen ningún interés en los problemas verdaderos de las personas, del pueblo, y que los representantes no aportan ningún tipo de credibilidad.

En fin, que la mayoría de los jóvenes españoles desean cambio, transformación, y un papel más activo de los ciudadanos en la estructuración de la sociedad española.


14/04/2015 - 14 de Abril: Municipalismo, Libertad de prensa y República y con El Roto

Valora Javier Gallego desde @carnecrudaradio que si hace 84 años se celebraban las elecciones municipales que daban paso a la II República, el programa de hoy celebrará esa proclamación hablando de municipalismos. Movimientos sociales y ciudadanos que pueden alcanzar las instituciones locales en las próximas elecciones municipales y autonómicas de mayo. Para comprender este fenómeno, nos visita Ada Colau, candidata a la alcaldía de Barcelona por Barcelona En Comú. Contamos también con la candidata de Ahora Madrid al ayuntamiento de la capital, Manuela Carmena.

image

Y añadimos algunas sonrisas (de esas que conectan con el cerebro) de El Roto…

image

image

image

image

Para acabar con una propuesta de memoria republicana que hoy se estrena en los cines Girona de Barcelona y en la plataforma Vimeo on Demand. Se trata del documental Heraldo de Madrid ¡Viva el periodismo libre!, dirigido por Gil Toll, autor del libro Heraldo de Madrid, tinta catalana para la II República española (Renacimiento 2013) producido por la Fundación Periodisme Plural y realizado por laQuimera editora audiovisual. El documental, de una duración de 44 minutos, retrata el ansia de libertad de los medios surgidos en los últimos años en España y su nuevo compromiso con los lectores, que tienen ahora un papel activo en la financiación del periodismo a través de nuevas fórmulas.

Los máximos responsables de los medios colaboradores, como Ignacio Escolar, Jesús Maraña, Pere Rusiñol o Magda Bandera aportan sus puntos de vista sobre la situación de los nuevos medios. Asimismo, el documental recoge impactantes testimonios de familiares de los editores de Heraldo de Madrid y de algunos de los periodistas que trabajaron en el periódico. Una realidad ignorada por la historia oficial, rechazada en el Congreso por el PP y el PSOE. El estreno del documental en plataformas de VOD será un importante precedente para la producción de audiovisual informativo de calidad financiado directamente por la venta al público. Una nueva frontera que el periodismo digital se dispone a cruzar sin el permiso de las autoridades competentes y con la gozosa colaboración del público.

image



14/04/2015 - Las mentiras y falsedades de Albert Rivera, Presidente de Ciudadanos, en La Sexta Columna

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Pensamiento Crítico” en el diario PÚBLICO, 14 de abril de 2015.

Este artículo denuncia las mentiras y manipulaciones que expresó Albert Rivera en la entrevista que le hicieron el pasado viernes en el programa La Sexta Columna, sobre las posturas de política económica que sostengo. Tal manipulación y mentira muestran que el comportamiento que se presenta por parte de los medios como de derecha civilizada, es idéntico al de la derecha más tradicional que ya tenemos, como el PP. Su práctica es la de insultar, en lugar de razonar.


13/04/2015 - Growing Up in the Greek Police State – Costas Lapavitsas

El Profesor Navarro recomienda el visionado de este video.

Para ver el video tienen que acceder a este enlace.


10/04/2015 - No ho sabeu però viviu a l´URSS

granvia6rt

Segur que no ho sabeu però esteu vivint a l’URSS. Crèieu que havíem arribat a la fi de la Història, com deia Francis Fukuyama un cop va caure el mur de Berlín, el que no hauríeu imaginat mai és que qui va guanyar no era el capitalisme, sinó el socialisme real. Ara el sistema soviètic ja mana a quasi arreu del món.
Us posaré uns exemples per tal de treure-us la bena dels ulls i que, per fi, pugueu veure la llum.

1) Antigament en les eleccions generals als països com a mínim hi havia dos partits, per contra a l’URSS només n’hi havia un. Però a poc a poc els grans partits cada vegada s’assemblaven més i més. Ara n’hi ha un amb noms diferents. 2) Les llistes d’espera als hospitals es redueixen només en els informes generats per l’enginyeria burocràtica del Departament de Salut. Igual que els informes dels plans quinquennals soviètics. Més falsos que un duro sevillano.

3) Ens van prometre lliure competència en la telefonia, el que hem vist és que Telefònica controla monopolísticament el mercat. El mateix passa amb l’aigua, el gas i l’electricitat.

4) Abans hi havia moltes botigues i molt diverses, ara no; ara tenim tres o quatre supermercats. Abans als supermercats hi havia molts productes, ara no; ara només marques blanques. Així acabes anant al Lidl, Caprabo, Dia, Eroski, etc. De fet són el Partit Comunista camuflat. Fixeu-vos que fins i tot et donen un carnet. Quan vas a comprar cervesa trobes la marca “Cervesa Dia” o “Cervesa Caprabo”. Si vols llet o qualsevol altre producte passa el mateix. Ells et trien els productes, no fos cas que n’hi hagués de diferents i et confonguessis escollint els dolents o els que no et convenen. Quan semblava que a Catalunya tindríem per fi capitalisme del bo, resulta que ara els supermercats i les grans superfícies semblen botigues russes de l’època gloriosa de l’Stalin o del Breznev. L’única diferència és que a la URSS les tendes només tenien un producte i aquest s’havia acabat. Ara les botigues són plenes però només tenen un producte. Per aquesta raó els meus amics s’han anat definint així: l’Ester és del Veritas (és ecologista), l’Anna del Carrefour, la Montse d’Eroski (li agrada el cooperativisme) i el Joan del Caprabo. Un dia d’aquests descobrirem que tots els supermercats, que totes les companyies de llum, gas, aigua i telefonia, són de l’únic banc que ha quedat. Tanta concentració bancària i al final només quedarà el Gosbank, el banc central soviètic. Esteu segurs que això no ha passat ja? De fet no és estrany que l’Angela Merkel no sigui altra cosa que el producte de la República Democràtica Alemanya, que no era una autèntica república ni molt menys democràtica. Tot lliga.



09/04/2015 - PLANTE a Boi Ruiz en el Parlament… y algunos motivos de fondo
PLANTAN a Boi Ruiz parlamentarios y defensores salud. Foto:MAREA BLANCA

PLANTAN a Boi Ruiz parlamentarios y defensores salud. Foto:MAREA BLANCA

Foto MAREA BLANCA en el moment del PLANTE

Foto MAREA BLANCA en el moment del PLANTE

CBqEyXqXIAArV-xQue gozada ver como Marta Ribas Frías iniciaba el justísimo memorial de quejas y aceraba los reproches al Conseller antidemócrata Boi Ruiz, y cómo Isabel Vallets, a continuación, anunciaba en nombre de su grupo no volver a la Comissió de Salut hasta que no se respetara la voluntad de los defensores de la sanidad de Lleida contra la desmembración del Consorci… Basta con decir que se han quedado CiU, ERC… y Marina Geli, que se quejaba con cierto resquemor de que nadie la había avisado de la PLANTADA… Bueno es lógico, la gente de la Marea Blanca que también estaba en la sala y han salido con las diputadas y diputados dignos, no tienen demasiados motivos para confiar en ella… Las razones, para no improvisarñas, las saco de una parte de mi texto en ReaccionaDos. Aunque empieza por los desmadres sanitarios de Valencia y Madrid, no se tarda en llegar a los de Catalunya, conectados entre otros, por la consultora PWC que ahora quiere contratar la Iglesia española para “mejorar cuentas e imagen”… De hecho, Marina Geli, una de las buenas clientas de Price Watherhouse, fue la gran apostol del REpago en toda España que convenció a Lasquetty cuando la también socialista Trinidad Jiménez se negó a la medida.

Si les interesa el tema, pueden encontrar en ReaccionaDos muchos argumentos sobre privatizaciones y malvivir, y también este par de epígrafes:

La mercantilización de la sanidad y sus caballos de Troya

650_AG15258.jpgEn junio del 2012 se publicaba la noticia de que la consultora PwC estaba asesorando ‘en la sombra’ a la Conselleria de Sanitat valenciana en el cambio de modelo que pretendían dar a sus políticas. Las “novedades” implicaban profundizar la colaboración público-privada y abrir ‘diálogos competitivos’ con empresas privadas. Unas semanas antes, en el mes de abril, la PwC había dado a conocer un decálogo sobre los cambios a su parecer imprescindibles. En el mismo habían colaborado expertos con los que se puede confeccionar un pequeño almanaque de Gotha de la privatización de la sanidad. Así, junto al director de Innovación de Capio, Rai Belenes figura Ana Pastor (PP) y Julián García Vargas (PSOE), el exconseller de la Sanidad valenciana en tiempos de Camps, Manuel Cervera -posteriormente imputado en el caso Gurtel, y que consiguió durante su mandato que la Comunidad Valenciana tuviera la menor ratio de todo el Estado en camas hospitalarias y la mayor en listas de espera- el director general de Ribera Salud, Alberto de Rosa, el conseller de Salud de Catalunya, Boi Ruiz, y el titular de Sanidad de la Comunidad de Madrid, Javier Fernández-Lasquetty . Sus planes provocaron las grandes mareas blancas de Madrid que aún perduran en defensa de la sanidad pública. Cuando Lasquetty fue finalmente desautorizado por los Tribunales, Ignacio González “aceptó” su dimisión.
Como medidas recaudatorias, Lasquetty copió de Boi Ruiz el euro por medicamento e impulsó sus planes estrella: la externalización de servicios en los hospitales públicos, la privatización de la atención sanitaria en seis de los siete hospitales de gestión privada construidos en los últimos años y del 10 % de los centros de salud de la región, y la transformación del Hospital de la Princesa y del Carlos IIIl : el primero sería un centro especializado en personas mayores y el segundo (donde se desmontaron servicios especializados que tuvieron que recomponerse a toda prisa y mal para atender a los misioneros enfermos de ébola) un hospital de estancia media. La Coordinadora Antiprivatización de la Sanidad consideró una aberración sanitaria el cierre del centro de referencia estatal para alertas epidémicas y acusó al Ministerio de Ana Mato de estar importando“ lo que era el primer caso de ébola en el Estado español y en Europa”. CAS Madrid creía que se estaba sometiendo a un riesgo absolutamente injustificado a las trabajadoras y trabajadores del Hospital Carlos III y en general a toda la población.

En los orígenes de todo el disparate encontramos, como en tantos desvaríos austericidas de la Comunidad Madrileña, a su “lideresa”. En el año 2008, cuando Esperanza Aguirre era su Presidenta, decidió eliminar la Dirección General de Salud Pública y el Instituto de Salud Pública. Y todavía no hemos pagado todas sus consecuencias.

Sin embargo, los planes privatizadores siguen vigentes. Según PwC sigue siendo preciso flexibilizar los elementos más negativos del sistema público, entre los que destaca “la existencia de plazas en propiedad, la extrema rigidez para la adaptación de los horarios y las dedicaciones a las necesidades asistenciales, un sistema disciplinario ineficaz y, sobre todo, las limitaciones para la diferenciación y el reconocimiento del mérito individual y colectivo”. Y para asesorar sobre las medidas recomendadas, no dudaban en tomar prestadas otras identidades, como por ejemplo la del National Health Service (NHS). Aunque no siempre conseguían mantener el disfraz: la Plataforma Salvemos Telemadrid denunció a finales del mes de julio de 2013 que una supuesta visita oficial del NHS a la Consejería de Sanidad de la Comunidad de Madrid era, en realidad, otra visita más de la PwC.

Catalunya, en la vanguardia de las innovaciones peligrosas para la salud

En la introducción de esos caballos de Troya en nuestra sanidad pública no hay que olvidar el papel pionero de Catalunya , que ya se distinguió por “innovar” en el sector mucho antes del vergonzoso caso del euro por medicamento. Catalunya fue la primera en “explorar” los supuestos beneficios de la “colaboración” público-privada y llevar la mercantilización de la sanidad a terrenos hasta entonces inexplorados… casi siempre con el asesoramiento de la PwC. Más allá de los conciertos, fundaciones y ex ternalizaciones, al uso, encontramos las primeras menciones sobre los beneficios de la venta de información médica de los ciudadanos en varios documentos publicados por TicSalut. Esta fundación que se creó en 2006 con financiación totalmente pública a instancias de la consellera Marina Geli (PSC) se abrió dos años más tarde al sector privado. Entre las nuevas empresas que forman el “Consejo de Empresas de la Fundación TicSalut” destacan algunas farmacéuticas (Baxter, Esteve, Roche), consultoras (Applus, PWC, Deloitte), empresas tecnológicas (Telefónica, IBM, Indra) y proveedores varios (El Corte Inglés, Agfa, Linde Healthcare). Es curioso lo poco que sabemos sobre cómo se desarrolla el programa cuyos objetivos fundamentales parecían ser la Tarjeta Sanitaria, la Historia Clínica Digital y la Receta Electrónica. Sin embargo, en uno de los más llamativos nos encontramos de nuevo a la PwC. Se trata del Programa VISC+ -destinado en exclusiva a las empresas privadas- para la comercialización de los servicios que ofrece un proyecto basado en que nuestra historia sanitaria pueda venderse en Catalunya a farmacéuticas, aseguradoras, empresas de tecnología sanitaria, prestadores de servicios sanitarios privados, o en las empresas de recursos humanos. Sin nuestra autorización y sin que nosotros siquiera lo sepamos.
No puede concluirse este apartado sin hacer mención al atentado más grave a nuestra salud y al sistema sanitario: el real decreto 16/2012, que dejó sin tarjeta sanitaria a más de 870.000 personas de un día para otro. Se justificó en la necesidad de reducir el déficit y dos años después Ana Mato cifra el ahorro (por demostrar) en más de 5.000 millones de euros. Un “ahorro” dudoso desde el punto de vista legal ya que el Tribunal Constitucional ha cuestionado en dos ocasiones la exclusión de personas enfermas de la atención sanitaria. En cambio, para Médicos del Mundo y la plataforma Yo SÍ Sanidad Universal, las repercusiones del decreto en términos de vidas humanas han sido carísimas, con las muerte evitables de Alpha Pam, Soledad Torrico y Jeanneth Beltrán



07/04/2015 - Demà, com avui i cada dia, amb Grècia

image

Manifest (per sumar-hi la teva signatura, aquí)

SALVAR GRÈCIA PER SALVAR LA DEMOCRÀCIA

Estem assistint a una de les batalles més crucials de la història europea dels darrers anys: la de la democràcia grega per existir com a tal davant de la pressió dels mercats que expressa la troica.

Amb aquest estat de coses, injust, els creditors irresponsables volen mantenir el dogal sobre el poble grec. És ben clar que l’anomenada política d’austeritat de la crisi. només serveix per agreujar la crisi i afavorir-ne els culpables principals. Les polítiques estructurals que s’imposen a Grècia i arreu només pretenen deixar les mans lliures als grans poders econòmics i liquidar drets socials i laborals . Les pressions sobre Grècia son també pressions per evitar que a altres països les coses comencin a canviar

La troica està formada per la Comissió europea- només indirectament representativa però infeudada a l’aparell brussel·lenc dominat pels lobbies com estem veient en l’obscura negociació del Tractat Transatlàntic (TTIP), el Banc Central europeu -irresponsable per definició, en el sentit d’estar alliberat de seguir una política econòmica pública, només lligat a l’objectiu de la no inflació i el FMI -institució reglada per les aportacions de capital (desiguals) dels socis i no pels vots dels ciutadans.

El Sud d’Europa, tot Europa, necessita canviar radicalment, salvant i ampliant els drets socials i les condicions de vida, construint una nova Europa dels pobles més igualitària i més solidària. Les desigualtats en riquesa i renda són creixents arreu. Dins d’Europa, Grècia està lliurant una batalla que és la de tots contra la contumàcia dels responsables de la seva i de la nostra crisi. Ho fa en condicions de negociació molt difícils, apressada pels deutes acumulats precisament per seguir les pautes que ara volen continuar imposant-li.

Us cridem a la mobilització per tots els mitjans i a expressar solidaritat amb el govern grec i el seu poble. Tots amb Grècia, tots amb Syriza.



07/04/2015 - 7 de Abril, día mundial de la salud (con propuesta de Som lo que Sembrem)

Salud.Este año la OMS consideró que el Día Mundial de la Salud debía dedicarse a la “Inocuidad de los alimentos”. Y motivos no faltan, ya que según la organización internacional, los alimentos insalubres están relacionados con la muerte de unos 2 millones de personas al año, en su mayoría niños. Los motivos son tan evidentes como evitables: en su génesis, elaboración y manipulación se han encontrado bacterias, virus, parásitos o sustancias químicas nocivas que causan más de 200 enfermedades: desde la diarrea hasta el cáncer. Y por hablar sólo de las más conocidas, detectadas y contrastadas.

Alerta la OMS que a medida que aumenta la globalización de los suministros de alimentos, resulta cada vez más evidente la necesidad de reforzar los sistemas que velan por la inocuidad de los alimentos en todos los países. Es por ello que aprovecha ese Día Mundial de la Salud para fomentar medidas destinadas a mejorar la inocuidad de los alimentos a lo largo de toda la cadena, desde la granja hasta el plato.

Cinco claves básicas que da la OMS para la inocuidad de los alimentos

La inocuidad de los alimentos es una responsabilidad compartida que debe trabajarse a lo largo de toda la cadena de producción de los alimentos: desde los campesinos y los fabricantes hasta los vendedores y los consumidores. La publicación de la OMS “Cinco claves para la inocuidad de los alimentos” ofrece a los vendedores y consumidores orientaciones prácticas sobre cómo manipular y preparar los alimentos:

Clave 1: Mantenga la limpieza
Clave 2: Separe alimentos crudos y cocinados
Clave 3: Cocine los alimentos completamente
Clave 4: Mantenga los alimentos a temperaturas seguras
Clave 5: Use agua y materias primas inocuas

Pero es una pena, sin embargo, que ni siquiera alerte sobre la posible no inocuidad de los productos transgénicos que nos amenazan cada día con más fuerza.

campo-de-trigo_19-125054Pero bueno, no está nada mal recordar, explicar, vigilar que los procedimientos básicos se respeten, aunque las amenazas sean de mayor calado y en estos días preocupen de manera especial a la organización Som lo que Sembrem con la que me siento plenamente indentificada. En su web, por ejemplo, nos alertan que “ensayos de laboratorio han demostrado que la exposición a herbicidas, como dicamba , 2,4-D y glifosato, cambia la susceptibilidad a los antibióticos de algunas bacterias productoras de enfermedades, por lo que en algunos casos se hacen más resistentes a los antibióticos y en otros casos lo son menos”.

Como es sabido (e incluso utilizado por parte de algunos laboratorios como instrumento para difundir el miedo y presionar por más subvenciones públicas) el aumento de la resistencia a los antibióticos es un grave problema de salud pública. Lo que no se entiende, entonces, es que si existen estudios fiables que demuestran que los herbicidas contribuyen a este problema -especialmente en casos de exposición en altas concentraciones, como en el momento de su aplicación en los campos o en los parques de zonas urbanas- no se tomen precauciones adecuadas (y sigan anunciándose, como en el caso del Rounbdup, en televisiones públicas).

Mucha gente piensa que los “días mundiales” apenas sirven para nada. Ni siquiera para sensibilizar a la población, dado que no van acompañados de medidas efectivas ni de partidas económicas que permitan hacer realidad sus buenos deseos. Por eso hoy, Día Mundial de la Salud, y tras la declaración del glifosato como “probable cancerígeno” por parte de la OMS, parece lógico pedir, para seguir tomándonos en serio esas campañas, que se prohiba el uso de este herbicida.



06/04/2015 - Franquisme ara?

IMG_2721 7

La pregunta que ens fem és: fins a quin punt encara vivim en una societat marcada per la mentalitat i les maneres franquistes? On podem detectar tics i rèmores del nostre passat? Hem deixat totalment enrere aquesta manera feixista de veure el món?
És evident que vivim en una societat molt evolucionada i que sortosament hi ha hagut un gran avenç en les mentalitats col·lectives, però la tesi que defensem és que cada un de nosaltres i la societat en general i molt especialment les institucions estem marcats amb tinta indeleble (Walter Benjamin) pel franquisme. Tenia un amic força més gran, va morir fa pocs anys, que veia franquisme pertot. Al principi no ho entenia, al final he arribat a la conclusió que tenia raó, ell podia comparar amb les formes de fer política de la II República i nosaltres, no.
On podem trobar franquisme? Podem trobar residus de franquisme en moltes coses. 1. Quan els regidors d’esquerres dels nostres ajuntaments en exercici del seu càrrec assisteixen a misses de festa major. 2. En l’actitud dels ciutadans quan veuen que hi ha debat intern en un partit. Normalment el partit és castigat electoralment. 3. Els mitjans de comunicació consideren negatiu que un dirigent polític o institucional negociï, perquè demostra feblesa. La gent sembla desitjar una direcció autoritària. 4. En molts actes, conferències i jornades les autoritats arriben, fan un discurs i se’n van. Per què no es queden i escolten? 5. Quan a la gent se li pregunta: llegeixes? Diuen: i ara! Resposta típica del falangisme on tenir cultura era sospitós de desafecte. 6. En la construcció i l’arquitectura d’edificis de les institucions, que són molt millors que els de les escoles. Demostra un tipus de prioritat. 7. En les formes de relació amb la societat civil, si és autònoma és considerada perillosa, i és clar, tenim nivells de participació associativa molt baixos. Durant la república eren molt alts. 8. L’excessiva reverencia al poder de la gent. 9. La manca de debat polític, hi ha declaracions i contradeclaracions, però debat polític, articles meditats, controvèrsies educades i ponderades molt poques. Tothom esta emprenyat, tothom crida. 10. Es considera que unes eleccions avalen qualsevol cosa durant quatre anys, no hi ha cultura política. 11. En les rodes de premsa darrere d’una pantalla de plasma o expressions davant d’una pregunta incòmoda: això no toca! 12. Que la gent es declari com a apolític i que en canvi expliquin sense vergonya la seva vida sexual. 13. La relació dels caps de les empreses de l’IBEX 35 amb el poder té la seva referència directa amb l’INI. 14. Bárcenas és un producte típic del franquisme, ho feien així des de sempre. En fi necessitaria tot el diari.
I si recuperem l’ètica civil republicana?



27/03/2015 - Socialistes no practicants

rosa2

Un dels personatges més curiosos de Catalunya és Luis Racionero. Va experimentar amb els àcids, cosa que li va permetre filosofar sobre les drogues i els “viatges”. Sabem que li van fer molt efecte ja que va ser cap de llista a les eleccions general de 1982 a Girona per ERC per acabar donant suport a Aznar. No podem saber, però, en quina decisió estaven presents les substàncies que alteren la consciència. Sigui com sigui va escriure un llibre emblemàtic, “Del paro al ocio”, premi Anagrama del 1983.

S’hi exposava la idea que el progrés tecnològic alliberava les persones del treball mecànic i que per tant ens havíem de començar a preparar per tenir molt temps lliure. Tenia raó. El problema és que creia que l’augment brutal de productivitat serviria per poder tenir temps, quan en realitat ha servit només per reduir costos laborals i per tal que s’enriqueixin més els més rics.
Llegeixo que la UE i el Banc Central Europeu ens proposen un remei a l’atur. Segons ells, hi ha “desequilibris significatius” en el mercat laboral. La gent entendria que hi ha molt treball precari i que cal convertir-lo en estable. Doncs no. Volen eliminar qualsevol rastre de sou raonable. Diuen que cal “reduir la segmentació en el mercat laboral entre treballadors indefinits i temporals”. Entendríem que cal reduir els bestials indicadors de treball temporal. Doncs no. Proposen que tots siguem temporals. I diu també que cal “fer un mercat laboral més inclusiu”. Tothom entendria que calen valors més humanístics i reduir l’atur. Doncs no. Volen reduir encara més els sous i la protecció laboral. També diuen que “Espanya s’està beneficiant de les reformes realitzades”. El problema és que els espanyols segur que no. Hi ha més atur i sous més baixos que mai.

El problema és que qui diu aquestes coses són senyors com Pierre Moscovici. L’únic remei possible és donar més poder als sindicats, augmentar els sous, començant pel mínim, i començar a expropiar part dels beneficis de les grans empreses i les grans fortunes refugiades als paradisos fiscals. Si es fes podríem assajar un món com el que plantejava Racionero, on podríem treballar menys hores guanyant el mateix, repartir el treball i que no hi hagués atur, i preparar-nos per gaudir de molt temps lliure.

El que no tinc clar és què es prenen els socialistes no practicants com Manuel Valls, François Hollande, Pierre Moscovici, Jeroen Dijsselbloem o Matteo Renzi. I si obrim una oficina independent de repartiment de carnets de socialista de veritat? José Mújica, expresident d’Uruguai i socialista real, vol una comunitat on la gent lluiti perquè “la gent tingués més temps per no fer res i, així, intentés ser més feliç”.



22/03/2015 - Sabadell Guanyarà: ho hem intentat

P1210857 (3)

Fa cosa d’un any un grup de ciutadans de totes les edats, de molts barris i de molts sectors socials i professionals, ens vam trobar per intentar ajudar a fer que Sabadell sortís de l’atzucac en què està. Per una banda, per les greus conseqüències socials de la crisi econòmica –com tantes altres ciutats– però també, per la gravíssima crisi política derivada del cas Mercuri. Sabadell pateix la més gran crisi des del 1979. Després de moltes converses i d’encarregar papers a gent molt diversa vam arribar a la conclusió que calia fer un pas endavant i proposar un projecte polític de cara a les eleccions municipals: vam crear Sabadell Guanyarà. Aquest va ser el lema de la campanya del PSUC del 1979, sota el lideratge d’Antoni Farrés. Ens vam proposar ajuntar en un procés similar i paral·lel al de Barcelona en Comú a ICV, EUiA i Podem. Al setembre vam fer publicitat d’un manifest i un mètode per construir una candidatura.

La crisi a l’esquerra a Sabadell és paorosa. En la vella política, perquè s’està suïcidant entre picabaralles que tenen difícil justificació des de la política i des de la raó. I en la nova, perquè no ha entès que aquestes eleccions l’han agafat a contrapeu. A dos mesos de les eleccions municipals, creiem que hi ha 35.000 persones que no saben qui votar i que se sentirien còmodes amb una candidatura ciutadana com la proposàvem sota el paraigua de Sabadell en Comú. L’alternativa a la crisi ha de venir de l’esquerra. A Sabadell, des del 1979 fins al 2011, dels 27 regidors de la ciutat les esquerres en sumen, sempre, entre 19 i 22. Nosaltres hem fet, fins on hem pogut, de Fundació Carter, intentant posar pau i intentant sumar sectors d’aquí i d’allà. I hem esmerçat moltes hores, ganes, papers i il·lusió. Tot ha estat en va. La crisi entre els sectors que haurien de donar resposta a aquest atzucac de la ciutat és brutal. Si en algun lloc ha existit un projecte de candidatura de molt ample abast, pel seu caràcter de projecte de salvació municipal, aquesta ha estat Sabadell Guanyarà, l’únic espai sabadellenc en què gent de totes les procedències d’esquerres, des dels sectors crítics amb la deriva socialista, fins a sectors de l’Entesa, hem conviscut amb il·lusió i empenta.

Hem tingut molts obstacles, el més important, segurament, el patriotisme de partit, creure’s que la política és cosa exclusiva d’ells. No hem assolit l’èxit. Pot ser que ens hàgim equivocat, segurament i paradoxalment, en el fet de confiar massa en els partits. Però a voltes la línia que separa l’èxit o el fracàs només és una qüestió de poder, no d’arguments. Sovint es critica que els ciutadans no es preocupen del comú; la veritat és que ho hem intentat i no és gens fàcil. De fet, és molt dur. Si no hi ha un canvi radical a la ciutat no serà perquè no ho hàgim intentat. Ara esperarem a veure què passa el 24 de maig i al setembre tornarem a reunir-nos per valorar què cal fer als propers temps.



20/03/2015 - I si fos al revés?

P1280696
Diuen que el procés independentista es desinfla. Jo no ho veig clar. Fem un esforç de lliurepensament i de lliure examen. Miro els resultats electorals de les tres darreres eleccions al Parlament i els resultats de la darrera enquesta del CEO, aquesta que ha donat tants titulars dient que el procés s’acaba. La suma de diputats de CiU, ERC i la CUP en les eleccions del 2006 (CUP encara no hi era) fins el 2012, ha passat de 1300000 vots a més de 1700000. En nombre de diputats de 69 a 74. La darrera enquesta del CEO dona que la suma total de diputats és d’entre 71 i 74. No hi veig tal esfondrament. El que si comprovo és que CiU passa de 62 a 50 en dos anys. Ara en trauria només 31 i 32. Això es passar en quatre anys a tenir la meitat de diputats: de 62 a 31. Els titulars en comptes de dir esfondrament del procés, haurien de dir esfondrament de CiU. Mentrestant el PSC ha passat de 37 el 2006 a 28 el 2010 a 20 el 2012 i ara en trauria entre 11 i 12. Patacada monumental també del PSC. Cal dir que mentrestant hi ha un bloc de ICV més Podem que estan favor d’un procés constituent i que sumen entre 22 i 25 diputats més. El bloc espanyolista (PP i Ciutadans) ha passat de 17 a 21 i a les darreres en van aconseguir 28, ara el CEO els en dona 29-31 tampoc es per tirar coets. La diferencia és de 30 a 70. Un abisme.
Ara bé la pregunta que tothom es fa és, per què CiU i PSC baixen tant? La resposta de quasi tothom és que són poc independentistes o perquè ho són massa. En canvi jo no penso així. Crec que PSC i CiU baixen en picat perquè han oblidat les seves politiques socials. Han abandonat en la percepció de la gent la defensa de l’estat de benestar. Els primers perquè des de l’any 2010 van fer més cas a la Troica i als mercats que a la gent que els vota. Per què és dolenta la reforma laboral del PP i no l’anterior del PSOE? Els de CiU van creure’s que podrien ser els fills predilectes de Milton Friedman. Quan la gent va començar a notar aquestes polítiques a les escoles dels seus fills i als CAP i als hospitals van descobrir que Boi Ruiz i Andreu Mas Colell no eren els seus líders sinó els enemics del seu benestar. El resultat pràctic és que la sociovergència sumava 90 diputats fa quatre anys, en van perdre 20 en dos anys i ara en perdrien 20 més. En quatre anys haurien perdut més de la meitat de diputats, de 90 a 42.
A Catalunya estan passant moltes coses alhora. No podem analitzar la política com normalment pensem els homes, només en una cosa al mateix temps. Cal tenir una mirada femenina i veure’n la complexitat i sobretot amb quines politiques viurem millor.
Potser no tinc tota la raó i sóc l’únic que pensa així, però una part estic segur de tenir-la.



16/03/2015 - BRISTOL

 (per l'Aina,  el Quim, la Sara i l'Alberto)

Stokes Croft és un barri del centre de Bristol amb parets que parlen. Welcome to the peoples republic of Stokes Croft” es llegeix a la primera façana. Es tracta d’un petit comerç que avisa amb un cartell que accepta el pagament en “Bristol Pounds” (BP), al costat d’un grafit de Banksy, l’artista urbà global originari d’aquesta ciutat. No gaire lluny apareix un mural que crida “Think local. Boycot Tesco”. Entremig, al centre comunitari de Hamilton House, autogestionat, un grup de gent jove d’arreu serveix dinars al veïnat, a estudiants i a persones que treballen al barri. Stokes Croft és potser l’expressió més avançada d’un conjunt de pràctiques locals que forgen el model de ciutat de Bristol.


En primer lloc, un compromís potent amb el comerç de proximitat, defensat pel veïnat com a element d’identitat i cohesió, enfront la implantació de franquícies. A Stokes Croft, l’obertura d’un Tesco –cadena de supermercats- va indignar el barri, i avui les parets criden encara a no comprar-hi. Les comunitats defensen el comerç independent enfront la banalització de les superfícies. No és tan sols una qüestió de consum. Ho és de model urbà. I ho és també de model econòmic. Es tracta de vincular el benefici al territori i a la comunitat, i generar una base d’activitat local potent creadora d’ocupació estable.


En segon lloc, l’aposta econòmica i urbana de Bristol incorpora una dimensió vinculada al model alimentari. La ciutat és referent en la producció i distribució d’aliments de proximitat per mitjà de canals públicament regulats. A partir de la recerca “Who feeds Bristol”, l’Ajuntament crea un “Food Policy Council” com a espai de participació i elaboració de polítiques d’alimentació. S’estableix un doble objectiu: impulsar l’agroecologia urbana, i avançar cap a un sistema alimentari integral, resilient i de proximitat, com a factor de seguretat i sobirania alimentària.


En tercer lloc, fa 2 anys Bristol introdueix una aposta audaç per relligar el teixit comercial de proximitat, l’agroecologia urbana i el conjunt de l’economia local: el Bristol Pound, una moneda social de base local –en la línia que estan treballant altres ciutats- avui ja altament consolidada. Una xarxa de 750 comerços i activitats de Bristol accepten la moneda social com a forma de pagament. Els BP es poden obtenir a un canvi paritari amb la lliura esterlina. Hi ha treballadors/es que reben una part del seu salari en moneda social. L’objectiu és clar: posar la moneda al servei d’un circuit de producció, intercanvi i consum local, que enforteix l’economia urbana, fixa l’ocupació al territori i genera vincles comunitaris als barris. Gareth Rae, coordinador de la xarxa, explica que amb un consum mitjà setmanal de 5 BP per habitant, s’assoleix la xifra global de 100 milions anuals,  com a injecció monetària a l’economia de proximitat i al sosteniment de milers de llocs de treball.


Bristol té avui una taxa d’atur molt baixa. Segur que hi ha molts factors que l’expliquen. Segur també que l’aposta per la moneda social, la seguretat alimentària i el comerç de proximitat hi tenen a veure. Com també hi té a veure que, en un context de fortes retallades educatives del govern Tory, Bristol hagi apostat per ampliar de forma substancial l’oferta de la seva excel.lent universitat pública. Es tracta d’un campus urbà, ben connectat al teixit social i a l’economia local, amb bones eines de difusió del coneixement. Bristol no és cap paradís, cap illa emmig d’un context complicat. Però sí mostra amb força que els projectes de ciutat en mans de la gent són possibles i exitosos. Que construir una ciutat en comú no és cap utopia. És, en tot cas, una xarxa de discretes i valentes utopies quotidianes.


(Gràcies Aina per acollir-me, mostrar-m’ho i donar sentit a tot això).