Titular notícies
Number of results 25 for i

18/12/2014 - La igualdad de género es una necesidad económica

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Dominio Público” en el diario PÚBLICO, 18 de diciembre de 2014.

Este artículo señala la enorme urgencia de corregir la desigualdad de género en España a fin de mejorar la eficiencia económica y generar empleo.


16/12/2014 - Cómo el Banco Central Alemán está dañando a España

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Pensamiento Crítico” en el diario PÚBLICO, 16 de diciembre de 2014.

Este artículo responde a las declaraciones del Presidente del Banco Central Alemán, publicadas en una entrevista del pasado sábado en El País, en las que indicaba que la reestructuración de la deuda que los Profesores Juan Torres y Vicenç Navarro propusieron en el documento que les había pedido Podemos sobre líneas estratégicas para desarrollar un gobierno progresista en España amenaza a la economía española.


14/12/2014 - Una dictadura encoberta?

pactos-moncloa

Article publicat a La Directa

Sent ministre de Governació, el 1976 Fraga Iribarne va pronunciar i va fer famosa aquella frase: “La calle es mía”. Aquell esperit de cacic i possessiu es manté gràcies a una mal anomenada transició.

La “transició democràtica” després d’una dictadura sagnant va portar a la construcció social i política d’un Estat ple de pors i mancat de drets. Amb una Constitución que passà a ser bíblia, text inamovible i només interpretable unilateralment des de les altes instàncies polítiques de l’Estat. La dita Carta Magna ha esdevingut paper mullat pel que fa als drets socials: dret a un habitatge digne, a la salut, a l’educació, a la llibertat d’expressió… tots aquests drets vulnerats de forma clara i evident. La mateixa llei regeix la separació de poders (legislatiu, executiu i judicial), un altre aspecte que cal posar en dubte tenint en compte els esdeveniments. I el canvi d’aquesta transició ens va imposar una monarquia inútil i una organització territorial sota la por i l’amenaça militar.

Els dos partits majoritaris al Regne d’Espanya han fet i desfet sobre la base de l’aparent immobilitat de la llei, que han remenat a gust quan ha calgut, per exemple en la darrera reforma exprés. Allò que deien que era impossible va ser possible per sorpresa per tal de “calmar los mercados”. PP i PSOE, l’any 2011, van posar-se d’acord en pocs minuts per tal de posar fre a la despesa pública tot establint un sostre a l’estabilitat pressupostària.

La ley es nuestra” i la reformen al seu gust quan i com volen. Aquesta reforma és la que ha provocat unes mancances enormes en polítiques socials i la que dóna base argumental a les contínues retallades de drets i inversió social.

A això s’afegeix la manca de respecte a les lleis que els molesten, que són bloquejades o reformades a gust:

Només alguns exemples… “La ley es nuestra” i no hi ha res a parlar. El fiscal general és al servei del poder executiu i allò que diu el poder legislatiu fa el sord o es bloqueja.

Els desnonaments massius i cruels no han tingut cap llei que cobreixi les demandes socials: Dret a un habitatge digne i adequat es vulnera i queda en paper mullat. El dret a la igualtat i a la vida sense violència queda frenat si no s’inverteix i s’aplica la legislació derivada. El dret a la salut queda vulnerat quan es neguen tractaments necessaris per viure, com ara a persones afectades per l’hepatitis C o les persones a qui es nega l’assistència sanitària.

El dret a la llibertat d’expressió queda vulnerat quan un poble parla i es mobilitza i es pretén judicialitzar el procés i no pas seure a negociar. El dret d’associació es nega quan s’aprova la Llei de partits. I es vulnera el nostre dret a la dignitat quan es retallen els drets i les llibertats i en poc més d’un mes es paga una indemnització milionària al grup ACS, de Florentino Pérez, amb els diners de totes i tots mentre se’ns precaritza la vida.

D’això en diuen democràcia, fer les lleis a mida a favors dels de sempre, a favor dels seus. Dictadura només encoberta?

Tweet


12/12/2014 - Junqueras, un polític poc comú

IMG_2211 (3)

Vaig anar a la conferència que va fer Oriol Junqueras el dia 2 de desembre al Palau de Congressos de Barcelona. La posada en escena va ser impressionant. Va sortir a l’escenari sense papers, sense taula, sense faristol i va fer un discurs de 70 minuts. El seu estil de fer discursos és molt curiós i desacostumat. Ens va posant exemples i arguments possibles per convèncer-nos. No hauria de ser això la política?

Durant una gran part del discurs es va referir a la qüestió social: “La major part de catalans només van a un CAP públic i a un hospital públic”. Aquesta part s’ha explicat molt poc en uns mitjans capficats fins a l’extenuació en la qüestió nacional. No és una tria neutral.
Junqueras va llançar tot d’idees i consignes als independentistes. A les darreres setmanes un sector petit però sorollós de l’independentisme s’ha posat molt nerviós i en comptes de buscar complicitats més àmplies ha començat a criticar aquells que poden ser companys de viatge. A ells va dirigir frases reflexives com “tots som nosaltres, tots som la nostra gent”. Té mèrit venint de qui ve i del que representa.

El que més m’ha sorprès aquestes últimes setmanes és la brutal pressió, que arriba quasi al linxament, a què Junqueras i ERC han estat sotmesos per part dels qui volen una candidatura amb CiU. A alguns només els falta dir que ERC és poc independentista! Tant li fa que totes les enquestes i el sentit comú diuen que si van junts perden diputats. No sé perquè ERC ha de tapar el moment baix de CiU i els seus errors: Jordi Pujol, Boi Ruiz, Felip Puig…
La jugada de Mas davant del 9-N diuen que és la d’un gran polític. No entenc l’ajuda incomprensible de la CUP. En realitat Mas enlloc de perdre 30 diputats només en perd 20 (passa de 62 el 2010 a 50 el 2012, a probablement, ara, 40). El que quasi ningú diu és que quan Mas es va tirar enrere després de la sentència del TC i va proposar un segon tipus de 9N, si al davant d’ERC hi hagués hagut un polític convencional que optés pel partidisme, hagués anunciat l’abstenció en el referèndum i l’operació se n’hagués anat en orris. Enlloc d’això Junqueras va tirar endavant sabent que li estava salvant la presidència a Mas. Si la situació fos a la inversa, Mas no s’hi hagués prestat. És obvi però quasi ningú ho diu. Algú recorda l’oposició sense pietat al tripartit i especialment a ERC quan era al govern? No hauria Mas de tractar millor Junqueras?

Es critica per tot Junqueras, precisament la seva heterodòxia és el que el fa atractiu. No caiguem en el parany de valorar com a positiu allò que tant critiquem a un polític i de criticar allò que trobem a faltar: la humanitat i l’idealisme en la política.



12/12/2014 - On the News With Thom Hartmann: Midterm Election Most Expensive Race in History, and More

El Profesor Navarro recomienda el visionado de este video.

Para ver el video tienen que acceder a este enlace.


11/12/2014 - El valor de la vida

vio

Article publicat a El Periódico digital

Barcelona, 2 de la matinada, ella –té 38 anys- torna a casa després d’una festa amb la gent amb qui havia anat a l’institut. Torna contenta d’haver retrobat antics companys i companyes. De sobte, un soroll, una ombra, una navalla i una amenaça. Crida. “Estira’t i deixa de cridar o et mato” li diu el propietari de l’ombra, amb la navalla al coll. Ella obeeix. Veu una escletxa, li enfonsa els dits als ulls i es pot desfer d’ell momentàniament. Torna a cridar i li fa una patada que el plega. Apreta a córrer. Pocs segons després ell li va al darrera. Algú els veu i el crida. Ell fuig. A ella l’acompanyen a la comissària amb un shock.

Sabadell, 6 de la tarda, ella- té 10 anys- va a buscar la seva amiga a casa, són veïnes. Obre la porta el seu pare, “passa”, li diu, “no trigarà a arribar”. La porta al menjador, són sols i ella sent certa incomoditat. De seguida el li demana si el pot ajudar a agafar una cosa sota el llit. Allà mateix la immobilitza, la toca, la grapeja, la besa… “no diguis res”, li diu, “que el teu pare s’emprenyarà amb tu”.

Mataró, 11 de la nit, ella – té 45 anys- discuteix ambla seva parella. Ell, no és la primera vegada, li ha pegat i ella es defensa. Ell li retreu que la enganya. Ella assegura que no, que no coneix cap home ni hi parla des de que és amb ell, que només parla i saluda amb algun veí quan coincideixen a l’escala “Amb el veí m’enganyes, puta!” . Ell s’acosta i la colpeja de forma violenta i continuada: cops de puny, patades… els veïns truquen a la porta. “Que passa? Obriu!” ell treu l’escopeta i li dispara a ella, obre la porta i dispara els veïns i surt corrents deixant l’arma.

Són relats o realitats? En tot cas són situacions quotidianes en que es troben moltes dones. La violència masclista és una realitat que cal eradicar i, per això s’han desenvolupats recursos i serveis. Per això es va fer una llei, la 5/2008, que vol desenvolupar el dret a viure sense violència, un dret humà fonamental. Una llei llargament reclamada que dota d’instruments per a la lluita contra la violència masclista i dona a les dones espais de seguretat, tot creant mecanismes de coordinació i acció, que necessiten les diferents situacions.

Agressions sexuals, violència en l’àmbit de la parella, abusos a menors… són situacions massa reals i estadístiques preocupants que no poden ser fredes ni ignorades. La violència masclista no és obra de bojos ni malalts sinó fruit d’una naturalització de la violència que ha quedat inserida en les estructures socials, com allò inevitable.

Ahir, en un mitjà de comunicació públic algú va dir que “per dramàtic que sigui, són pocs casos” l’estadística utilitzada contra les dones, un cop més. Es compara amb altres països però no amb altres conflictes o altres causes de mort. No deixa de ser curiós que les morts per terrorisme -que condemno sense matisos- que són molt menys i, en comparació amb tota la gent que no mor per actes terroristes no és una quantitat ínfima? Que un seguidor d’un equip mati un altre –un fet dramàtic i inacceptable- tampoc afecta, quantitativament un gran nombre d’aficionats si comptem totes les persones que omplen els camps de futbol o el segueixen. En canvi aquests casos es destaquen, es visibilitzen, s’actua amb contundència… mentre les morts de violència masclista que són forces més, s’invisibilitzen, s’amaguen, es frivolitzen.

Així, la violència estructural, un cop més, es naturalitza des d’un mitjà públic. S’argumenta, es menysté i es defensa com a problema menor. Les dones negades, les dones sense drets de ciutadania, tot per una estadística interpretada, tot per una opinió subjectiva que aprofita el fòrum. Lamentable! Quan aquells que poden omplir de valors positius els mitjans treuen valor a la vida.

Tweet


11/12/2014 - Federalisme, república i independència

IMG_1917

He decidit escriure aquest article perquè no entenc francament en quina tradició es remeten els federalistes contraris a la possibilitat que el poble català decideixi el seu futur. Un federalista català necessàriament s’ha de fonamentar en les idees cíviques i federals i, a més, al meu parer, d’una manera natural ha de ser republicà. Potser és una altra innovació en el panorama actual però en la història mai no s’ha inventat un federalisme català monàrquic. Si hom és republicà necessàriament estarà d’acord que el poble català decideixi el seu futur: si vol monarquia o república. I això, amics meus, avui només es pot fer en un referèndum il•legal. En segon lloc, acceptar la proposta federal convencional actual té, almenys, dos problemes. En primer lloc la seva indefinició: qualsevol que s’hagi llegit la declaració de Granada del PSOE acceptarà que, de federal, només en té el nom i que no té suficient gruix ni per començar un debat seriós. Hi ha gent que creu que avui amb lemes n’hi ha prou per fer política. I en segon lloc, i més important, qualsevol proposta federal dins el marc constitucional és necessàriament una proposta en el marc de la monarquia. Cap federalista català no acceptaria mai una proposta així. I menys, avui, quan el descrèdit i la opacitat de la institució monàrquica espanyola ha arribat a extrems de fer abdicar un rei en tres setmanes.
Ara bé, quan parlem de federalisme, de què parlem? No entenc la moda de parlar del federalisme del Canadà, Suïssa, els EUA o d’Alemanya. Si parlem de federalisme a Catalunya per què no ens remetem al nostre federalisme? El federalisme pimargallià es fonamentava en, almenys, dues idees. La primera, en el concepte mai superat de “tradició passada pel tamís de la raó”. És a dir, partir del que la història ens ha ensenyat però no ser-ne deutors. En l’esquema de Pi i Margall, hi ha hagut un seguit de regnes als quals, des de la raó, cal reconèixer-los i dotar-los d’institucions democràtiques. O amb paraules de Narcís Roca Farreras, primer independentista modern, vol les velles institucions catalanes com la Generalitat però sense furs ni braços, amb sufragi universal. La segona idea és que són els individus els que s’autodeterminen, en lloc de la subjecció a l’estat, a l’Església, l’exèrcit o al Tribunal Constitucional, tant li fa. És una democràcia de baix a dalt, municipalista. Per tant, en cas de xoc entre legitimitats enfrontades, sempre optarà per la més propera a la gent.
També hi ha una aproximació a situació catalana actual des de la tàctica o conjuntura. Estem assistint a un espectacle dantesc, cada dia ens despertem amb una nova notícia de la manca de fonaments ètics del nostre sistema polític, català i espanyol. Tots aquests escàndols –que no sé a vosaltres, però a mi em sorprenen cada dia per la seva profunditat i amplitud mai imaginades– es produeixen en uns moments en què les conseqüències socials de la crisi són cada vegada més escruixidores. I la sensació és que la barra és infinita. Només dos exemples feridors. Regalen morterades de diners als que han construït el projecte Castor mentre tanquen sales d’operacions o redueixen plantilles als CAP o a les escoles i ens assabentem que un banc pot executar un desnonament i no només es queda un pis i un deute, sinó que en alguns casos se’n queda dos, com passa aquests dies a prop d’on visc.
Un republicà federal català del XIX, què faria en aquesta casos? No cal ser gaire llest per endevinar-ho. No en va, ells es consideraven revolucionaris, es preguntarien quina és la millor manera de contribuir a fer caure definitivament el vell règim del regne d’Espanya i implantar-hi una república. I amb aquesta, un gran programa justícia social del qual avui en diríem de defensa radical de l’estat de benestar.
Hi ha un darrer argument per la gent gran, nostàlgics de la lluita antifranquista: no us fa il•lusió aconseguir definitivament la ruptura democràtica tan llargament ajornada? No us fa ràbia veure com una mena de neofalangistes són capaços de colpejar una pobra infermera indefensa? O com José María Aznar ens amenaça un dia si i un altre també des d’una fundació que porta el sospitós nom de FAES (Falange Espanyola?).
Per tant, avui un federalista de veritat, conseqüent, optaria per la independència. Perquè no se’n riguin més de nosaltres i per aconseguir altra volta el control dels de baix sobre les nostres institucions segrestades.



11/12/2014 - Por qué se necesita una banca pública

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Dominio Público” en el diario PÚBLICO, 11 de diciembre de 2014.

Este artículo subraya las razones por las cuales España, que tiene uno de los sectores bancarios más privatizados, debería expandir su sector bancario público y aprobar una reforma constitucional que definiera a la banca como un servicio público.


11/12/2014 - On the News With Thom Hartmann: Midterm Election Most Expensive Race in History, and More

El Profesor Navarro recomienda el visionado de este video.

Para ver el video tienen que acceder a este enlace.


10/12/2014 - Catalunya 2015. El canvi que necessitem

Conferència de Miquel Iceta pronunciada a les Drassanes de Barcelona el 10 de desembre de 2014

“CATALUNYA 2015. EL CANVI QUE NECESSITEM”

Molt bona tarda, senyores i senyors, amigues i amics,

Vull agrair de tot cor la vostra presència en un acte en el que compartiré amb vosaltres i, a través dels mitjans de comunicació, amb els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, les meves reflexions sobre l’actual moment polític i sobre les prioritats que haurien de guiar l’actuació dels dirigents polítics i dels poders públics en els propers anys.

Començo amb una primera afirmació rotunda.

Sense menystenir el problema de les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya, que és greu, el principal problema del nostre país és en aquests moments l’atur massiu, el fortíssim increment de les desigualtats i de la pobresa, i la manca d’oportunitats, especialment per als més joves i els aturats de llarga durada.

Aquest és el problema més important de Catalunya i no és precisament del que més se’n parla.

És més, a vegades sembla totalment absent. I això no pot seguir així. Si no parlem dels problemes, els problemes no desapareixen. Segueixen i s’agreugen. Si no parlem dels problemes de la gent, la ciutadania creu amb raó que la política serveix de ben poc.

I aquest és el primer dels canvis que necessitem: orientar l’acció de govern i el debat polític a la resolució dels problemes de la gent.

El segon dels canvis és aixecar una mica la vista.

El monotema i l’obsessiva observació del nostre melic tendeix a marejar-nos i, sobretot, ens priva de copsar la realitat en totes les seves dimensions.

Realment, és difícil trobar en les darreres dècades una altra etapa històrica com l’actual, tenyida de tants reptes, de tantes incerteses polítiques, econòmiques i socials, a Catalunya, a Espanya, a Europa i a la resta del món.

El món està canviant. Molt i molt ràpidament. Sembla ben bé que s’està gestant un d’aquells canvis de paradigma polític i econòmic que es produeixen cada molts anys.

Idealment i de manera resumida, la nova arquitectura política i institucional resultant d’aquest profund canvi hauria de:

  1. Millorar la governança del procés de globalització econòmica mitjançant l’eliminació dels paradisos fiscals, la correcció de la hipertròfia del sistema financer o l’obligació que les empreses multinacionals paguin sempre els seus impostos allà on es generen els seus beneficis.
  2. Minimitzar la probabilitat que en el futur es repeteixin crisis econòmiques i financeres tan destructives com la que va començar l’any 2007.
  3. Consolidar i culminar el projecte d’integració europea pal·liant els seus dèficits democràtics.

Arreu del món, especialment als països avançats, impressiona comprovar com la reflexió sobre aquests formidables reptes i incerteses ha desencadenat un allau de debats intel·lectuals i enceses discussions polítiques.

Malauradament, el nostre país, Catalunya, n’és una notòria excepció.

Ho ha escrit recentment el professor Antón Costas: “(…) avui la política catalana està entotsolada. Com a la novel·la de Juan Marsé, està tancada amb una única joguina, aliena a aquestes transformacions tecnològiques i econòmiques. Es replega de manera poruga i proteccionista sobre si mateixa”.

En la meva opinió, aquest replegament i la dedicació de tanta energia col·lectiva, política i mediàtica al procés independentista està erosionant, poc a poc, però de forma inexorable, la qualitat de la política i de les institucions catalanes.

A continuació, esmentaré algunes de les absències més preocupants en el debat públic del nostre país.

A Catalunya, per exemple, es parla poc o gens de la situació econòmica d’Europa i de la possibilitat molt real que el nostre continent caigui en una tercera recessió o s’instal·li en un llarg període d’estancament, escenari que contrasta, ara per ara, amb la recuperació econòmica dels EEUU.

Una tercera recessió tindria efectes devastadors sobre la població, sobre els sectors socials més febles, els exclosos, treballadors i classes mitjanes, i sobre el conjunt de la nostra economia.

La setmana passada, el Banc Central Europeu va revisar a la baixa les previsions de creixement per al 2014 i per al 2015 en el conjunt de l’Àrea Euro; i el seu president, Mario Draghi, va agitar el temut fantasma de la deflació.

Bé sigui per la manca d’una unió fiscal, bé sigui per un deficient disseny institucional, el cert és que ni la vacil·lant política monetària d’expansió quantitativa (Quantitative Easing) del Banc Central Europeu ni el tímid “pla Juncker” d’estímul fiscal no aconseguiran impulsar significativament l’activitat econòmica a Europa en el curt termini. Clarament, l’economia europea té greus problemes, tant per la banda de la demanda com per la banda de l’oferta, que els socialistes creiem que cal abordar de manera molt més audaç.

Permeteu-me una petita anècdota. La setmana passada vaig ser a Brusel·les per pronunciar una conferència sobre la proposta federal dels socialistes. Al final de la conferència vaig poder saludar Ximo Puig, candidat socialista a la presidència de la Generalitat valenciana i, així ho espero, futur president. Com era evident que no havia anat a Brusel·les per assistir a la meva conferència li vaig preguntar, “Ximo, i tu què hi fas aquí?” I em va respondre: “He vingut a esbrinar com afectarà als sectors econòmics valencians el Tractat Transatlàntic entre la Unió Europea i els Estats Units, i per veure quin tipus de projectes poden ajustar-se millor al Pla Juncker”. Em fa l’efecte que el govern de Catalunya fa massa temps que, per desgràcia, no té al cap aquestes qüestions que són les que realment importen.

Segueixo, a Catalunya, per exemple, es parla poc o gens de les conseqüències geopolítiques i econòmiques, singularment per a la Unió Europea, del conflicte bèl·lic a Ucraïna i de la política exterior de la Rússia de Vladimir Putin.

Ara potser alguns que em senten, pensaran, què diu aquest? Ucraïna? Rússia? Mireu, l’altra dia a Lleida en una reunió amb el sector agroalimentari em comentaven l’afectació del boicot comercial rus a la fruita europea, però això no sembla formar part del debat públic català.

El fet és que l’economia ucraïnesa es troba al caire de l’abisme, amb un descens del PIB real del 10% enguany, i només s’evitarà el col·lapse econòmic si Occident augmenta significativament la seva ajuda financera els propers mesos.

Bastant inquietant és, també, la situació de l’economia russa, castigada per la pronunciada baixada del preu del petroli i les sancions imposades per la Unió Europea i els EEUU. Una recessió perllongada a Rússia i un hipotètic default del deute rus durant els propers anys podrien tenir conseqüències imprevisibles, que amb seguretat afectarien Catalunya i la resta d’Espanya.

A Catalunya, per exemple, es parla poc o gens de l’imparable increment de les desigualtats en la majoria de països del món. Fa mesos, Oxfam va denunciar que les 85 persones més riques del món posseeixen la mateixa riquesa que el 50% de la població mundial més pobre, és a dir, que 3.500 milions de persones.

I fa pocs dies, l’Organització Internacional del Treball (OIT) advertia que Espanya és el país desenvolupat en què més han crescut les desigualtats des de l’inici de la crisi econòmica, com a conseqüència de l’exorbitant escalada de l’atur. I qui diu Espanya, diu Catalunya.

Per revertir aquesta perillosa tendència, que està fent trontollar els pilars sobre els que s’edifica la legitimitat del sistema democràtic, del “contracte social” i de l’economia de mercat, a Espanya i a Catalunya són imprescindibles dues coses:

- creixement econòmic

- i una profunda reforma fiscal, com la que proposem els socialistes, que augmenti substancialment els ingressos públics i la progressivitat efectiva del sistema tributari.

A Catalunya, en fi, es parla poc o gens de les perspectives econòmiques del nostre país i de la resta d’Espanya.

Després d’un llarg, injust i dolorós procés d’ajust macroeconòmic, aguditzat per la impossibilitat de devaluar la moneda com en el passat, l’economia es troba finalment en condicions de créixer novament.

En efecte, hem recuperat competitivitat de manera significativa, tal i com ho demostra la positiva evolució de les exportacions; hem passat d’un insostenible dèficit de balança de pagaments per compte corrent equivalent al 10% del PIB a un lleuger superàvit, imprescindible per reduir l’endeutament extern; i després de successives reformes del Govern espanyol, moltes desenes de milers de milions d’euros dels contribuents injectats en les entitats financeres i la decisiva actuació del BCE, tenim un sistema bancari més sanejat, que en els propers mesos hauria de relaxar (¡per fi!) la restricció financera que ha estrangulat, mitjançant la reducció del crèdit, les famílies i, sobretot, les empreses des de l’any 2008.

Així mateix, la baixada de la prima de risc, la rebaixa de més de 5.000 milions d’euros de la factura energètica que Espanya paga com a país fortament depenent, induïda per la caiguda del preu del petroli, i la depreciació de l’euro, són tres factors addicionals que contribuiran a impulsar l’activitat econòmica enguany i el 2015.

Des de la perspectiva de les retribucions als treballadors, considero que és molt probable que la recuperació de la competitivitat de l’economia espanyola i catalana, duta a terme mitjançant el punyent procés de devaluació interna, suggereix que la baixada de salaris ha tocat fons.

En els propers mesos i anys, per tant, els salaris han d’augmentar gradualment, la qual cosa, unida a la baixa inflació i a la gradual reducció de la taxa d’atur, farà que les famílies disposin d’un poder adquisitiu apreciablement més alt.

No obstant, faríem bé en no oblidar que les exagerades i equivocades polítiques d’austeritat a ultrança imposades durant aquests anys per la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional, i aplicades amb devoció ideològica a casa nostra pels governs del PP i de CiU, no només han prolongat la crisi econòmica, sinó que han incrementat innecessàriament la pobresa, les desigualtats i el patiment de la gent.

D’altra banda, convé destacar que existeixen també elements negatius que dificultaran que Catalunya i la resta d’Espanya assoleixin taxes de creixement com les d’abans de la crisi.

En primer lloc, l’atonia econòmica de països com Alemanya i, sobretot, França i Itàlia, juntament amb el risc de deflació a Europa, representa un fre important.

En segon lloc, malgrat els apreciables avenços en el procés de desendeutament de l’economia espanyola, l’stock de deute públic i privat (incloent-hi el del sistema financer) continua sent immens: aproximadament un 300% del PIB, és a dir, uns 600.000 M€ en el cas de Catalunya; i això inevitablement constitueix un pesat llast per al consum i la inversió de les famílies, les empreses i el sector públic.

Finalment, cal recordar que Catalunya i la resta d’Espanya enfronten, en les properes dècades, un perfil demogràfic molt advers.

Una sola xifra és suficientment eloqüent de la magnitud del problema: alguns experts ens alerten que, amb els actuals criteris d’elegibilitat, entre l’any 2000 i l’any 2040, la despesa pública dedicada als ciutadans majors de 60 anys en els àmbits de salut, pensions i dependència passarà del 12,6% del PIB ¡al 33,1% del PIB!

En aquest sentit, sembla evident que Catalunya i la resta d’Espanya hauran d’assolir en els propers anys, de manera gradual, un nivell significativament superior d’ingressos públics en relació al PIB, en línia amb la mitjana de la Unió Europea, caminant per tant en direcció contraria a la darrera reforma fiscal del PP.

Convindria, en resum, que d’aquestes qüestions se’n parlés una mica més a Catalunya si no volem perdre el tren del futur.

Sóc conscient que aquest no és encara el moment de presentar una proposta electoral. Ja sabeu que els socialistes no vàrem compartir l’avançament de les eleccions el 2012 i tampoc no compartim ara un possible avançament electoral que, d’altra banda, sembla que, més enllà de la retòrica èpica i del soroll, només depèn de l’acord entre el president Mas i Oriol Junqueras sobre com han de fer la llista o llistes electorals.

Sembla una broma però no ho és.

Fa ja massa temps que els problemes reals dels catalans i les catalanes no són els que guien la política. I els polítics han de resoldre problemes, no crear-ne de nous, que prou en tenim.

El president Mas va anticipar les eleccions l’any 2012 cercant una majoria excepcional i va perdre 12 escons. Ara tracta de dissoldre CDC en una proposta independentista per camuflar una altra patacada electoral que les enquestes més favorables a CiU situen en un descens de 10 diputats més.

Certament les eleccions del 2012 tampoc no van ser favorables al PSC, i les enquestes apunten a un nou descens si les eleccions se celebressin ara mateix.

Però precisament del que es tracta no és de decidir els calendaris electorals en funció dels interessos d’un o altre partit, o d’una o una altra persona, sinó de servir els interessos dels catalans i les catalanes.

I d’intentar esgotar les legislatures.

Però això no és tot, n’hi ha més: la proposta d’Artur Mas apunta a unes noves eleccions divuit mesos després de les properes. O sigui que ens podríem trobar amb eleccions el 2015 i el 2017 que, juntament amb les de 2010 i 2012, serien quatre eleccions en menys de set anys.

I torna a parlar de convocar un referèndum pel qual la Generalitat no té competències! Estem atrapats en una nòria que no para de donar voltes però que no ens porta enlloc.

Crec, honestament, que el president Mas ha situat la política catalana en un carreró sense sortida, en una fugida endavant en la que no s’ha assolit ni el pacte fiscal promès el 2012, ni la consulta desitjada el 2014. Una fugida endavant en la que ara se’ns proposa un camí cap a la independència que està també condemnat al fracàs.

I, amics i amigues, Catalunya no es pot permetre ni més fracassos ni perdre més el temps.

Però tampoc no vull deixar de reconèixer errors i mancances dels socialistes, pels quals hem de demanar disculpes i fer propòsit d’esmena.

No vàrem veure venir la crisi econòmica el 2008, ni vàrem saber afrontar-la amb eficàcia, ni vàrem fer-ho d’acord amb els nostres valors i prioritats.

No vàrem saber tampoc oferir una alternativa clara al terrabastall causat per la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut el 2010, ni respondre amb celeritat al deteriorament de la política causat pels escàndols de corrupció.

Com he dit al principi, l’actual situació política, econòmica i social és d’una extraordinària complexitat. Potser per això és el moment de aturar-nos una estona i reflexionar tots plegats abans d’apretar a córrer cap a unes noves eleccions amb el risc de no resoldre res.

Com la cita de Thomas Mann que recordava Soledad Gallego-Díaz en el seu article de diumenge a El País: “El món no ha patit mai per un excés de raó”. En canvi, res no talla de forma més ràpida el diàleg i la conversa que les emocions.

I a la política catalana hi ha un excés d’emocions i un dèficit de raons.

El meu diagnòstic és diàfan:

Crec que no hi ha solució als problemes dels catalans si no es produeix un canvi de rumb de la política catalana.

Cal abandonar el rumb de col·lisió que intenten acordar el president Mas i Oriol Junqueras pensant només en un milió vuit-cents mil catalans, i potser ni tant sols en tots aquests.

Cal abandonar el rumb de col·lisió en el que compten amb l’inestimable ajut del Partit Popular i el govern d’Espanya presidit per Mariano Rajoy.

No hi ha solució als nostres problemes que no passi per la via del diàleg, la negociació i el pacte. I això no és la tercera via. És la primera via. L’única via si m’apuren.

¿Com volem resoldre en democràcia el conflicte entre interessos contradictoris? ¿Com volem conciliar diversos sentiments de pertinença? Deia Enric Juliana en el seu llibre “La España de los pingüinos”: “Curiosa paradoxa: se’ns diu que el món va cap a la superposició dels sentiments de pertinença; se’ns exigeixen flexibilitats de tot tipus, -flexibilitat mental, flexibilitat laboral, flexibilitat emocional- per a afrontar incerts reptes de futur, però la inflexibilitat ideològica i política tendeix a apoderar-se de l’espai públic”.

Els socialistes catalans hem mostrat de forma inequívoca i reiterada la nostra disposició a arribar a acords. El darrer exemple ha estat l’acord al que ha arribat el nostre candidat a l’Alcaldia de Barcelona, Jaume Collboni, que permetrà aprovar els pressupostos de l’Ajuntament i l’obtenció d’importants contrapartides socials pel que fa al preu del transport públic, la construcció de noves escoles bressol i un pla de rescat per a persones en situació d’especial vulnerabilitat. Barcelona està d’enhorabona!

Gràcies, Jaume. En nom dels barcelonins i de tots els socialistes.

Els socialistes estem sempre disposats a ajudar a qui vulgui ser ajudat. Malauradament no és el cas del govern de Catalunya que no demana mai ajuda sinó adhesió incondicional. Adhesió incondicional a un full de ruta que no compartim en absolut.

Els presidents Mas i Rajoy semblen incapaços, no sé si és que en realitat no saben, no volen o no poden, de dialogar per resoldre els problemes que tenim. El passat 30 de novembre els hi oferia un guió de cinc temes sobre els que seria imprescindible començar a dialogar:

  1. Obrir en el marc de la Comissió Bilateral Estat-Generalitat una negociació sobre el document de 23 punts presentat pel president Mas al president Rajoy el passat 30 de juliol.
  1. Revisar en el marc del Consell de Política Fiscal i Financera la distribució de l’esforç de reducció del dèficit públic entre els tres nivells de l’Administració que de forma injustificada està sotmetent a una pressió insuportable a les Comunitats Autònomes i als Ajuntaments. Aquesta revisió hauria de contemplar també la possibilitat de negociar amb les institucions europees una flexibilització dels terminis i dels objectius de dèficit.
  1. Convocar una Conferència de Presidents per adoptar mesures urgents per reactivar l’economia i l’ocupació i la creació d’un fons extraordinari de rescat social per a infants vulnerables i aturats de llarga durada.
  1. Crear un espai de deliberació sobre la reforma federal en el marc de la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats.
  1. Avaluar el vigent model de finançament autonòmic en el marc del Consell de Política Fiscal i Financera per tal d’abordar la seva revisió que hauria d’haver entrat en vigor el passat 1 de gener.

Permetin-me que m’aturi uns instants, atesa la seva gran importància, en el nou model de finançament autonòmic. En el passat, totes les revisions dels successius models asseguraven que quan entrava en vigor un nou sistema de finançament totes les Comunitats Autònomes disposaven de més recursos públics que amb el sistema anterior. Això facilitava molt les negociacions i l’acord, però no sembla que sigui possible en la conjuntura econòmica i fiscal actual.

er aquesta raó, per facilitar la discussió i l’aprovació d’un nou model de finançament autonòmic, i a banda d’altres principis com l’ordinalitat o una major corresponsabilitat fiscal, caldria contemplar la possibilitat que el govern espanyol assumeixi com a propi una part de l’actual deute públic de les Comunitats Autònomes, mitjançant per exemple un quitament del deute públic de les Comunitats amb el govern espanyol generat els darrers anys.

D’aquesta manera totes les Comunitats Autònomes hi sortirien guanyant perquè passarien a tenir una situació financera més sanejada i rebaixarien la seva despesa en concepte de pagament d’interessos del deute.

Òbviament, convé ser molt prudent i subratllar que caldria estudiar amb molta cura els detalls concrets per aplicar aquesta proposta de quitament, i particularment quin hauria de ser el percentatge del total del deute de les Comunitats Autònomes condonat i en quines condicions es produiria la condonació, per evitar que en el futur les Comunitats es comportin irresponsablement en la seva gestió pressupostària confiant que l’Estat espanyol les rescatarà.

És evident que en els respectius fulls de ruta dels presidents Mas i Rajoy no hi figura una negociació d’aquestes característiques i que, al final, els catalans i el conjunt dels espanyols som ostatges d’aquest bloqueig.

I ja portem quatre anys perduts.

El resultat és ben trist: cap nova competència, cap nova inversió, cap nou projecte, cap nou acord que permeti avançar en cap terreny.

Els faré una confessió personal: em van cridar molt l’atenció els aplaudiments rebuts pel president Mas quan, el setembre de 2012, va tornar de Madrid explicant que no havia aconseguit el pacte fiscal. ¿Des de quan els catalans aplaudim els fracassos?

És evident que la responsabilitat no era només ni tan sols principalment seva però, ¿aplaudiments? A sant de què?

Un altre canvi necessari és renunciar a la vella tàctica victimista de derivar als demés totes les responsabilitats com a fórmula per defugir les pròpies responsabilitats. Catalunya no s’ho mereix i així no anem enlloc.

Com que el president ha fixat la independència com a únic objectiu és ben difícil que obtingui res a Madrid. Fixar la independència com a únic objectiu és un error. Va ser un error fixar el 2014 com l’any en que havia de passar tot. Va ser un error fer una declaració de sobirania al Parlament. Va ser un error fixar unilateralment data i pregunta. Com també seria un greu error declarar unilateralment la independència.

A més, i ho diré sense embuts: la majoria de catalans no volem la independència.

Ja ho vàrem veure el passat 9 de novembre.

Molts no creiem en solucions màgiques als problemes, i la independència s’ha presentat com a la solució miraculosa a tots els problemes.

No volem trencar amb la resta d’Espanya ni tampoc ens resignem a l’immobilisme tronat i tossut de la dreta que és el veritable enemic d’un projecte espanyol compartit.

La independència ni la volem, ni ens convé, ni tan sols sembla possible en el món d’interdependències creixents i sobiranies compartides en el que vivim, en el si de la Unió Europea, que ha d’avançar cap a una major integració no cap a una major disgregació, i tots els seus Estats membres ho consideren així.

Molts estem convençuts que hi ha una millor solució: la reforma de l’Estat per fer-lo més eficient i assegurar que defensa millor els interessos dels catalans i no només s’ocupa dels sectors que, en paraules justes de Juan-José López Burniol, “consideren l’Estat una propietat privada i una societat d’auxilis mutus per a l’autosatisfacció dels seus propis interessos, prescindint d’un projecte nacional inclusiu, i es resisteixen per tots els mitjans a un repartiment racional del poder polític que intenten monopolitzar”. Uns sectors concentrats històricament a Madrid.

La solució federal, la reforma constitucional que proposem, haurà de ser votada pels ciutadans. No hi haurà solució sense votació. I nosaltres volem que els catalans tinguin l’oportunitat de votar en favor d’un nou acord abans de plantejar-se la possibilitat de trencar amb la resta d’Espanya.

Estic segur que hi ha una majoria de catalans partidaris d’un nou acord entre Catalunya i la resta d’Espanya.

Ho diuen totes les enquestes. Si resolem el problema del reconeixement de la realitat nacional catalana i del caràcter pluricultural i plurilingüe de l’Estat, si som capaços de garantir en plenitud l’autogovern especialment pel que fa a les competències en matèria de llengua, educació i cultura, i si som capaços d’assolir un pacte fiscal solidari que preservi el principi d’ordinalitat, és a dir, que les Comunitats que transfereixen solidàriament fons a altres regions espanyoles no acabin obtenint menys recursos públics que aquelles que els reben, si incorporem aquests elements a la proposta de reforma constitucional que sigui sotmesa a referèndum de la ciutadania, una àmplia majoria de catalans i catalanes hi donaran el seu suport.

N’estic absolutament convençut.

Tampoc no em cansaré de repetir que la proposta de reforma constitucional que fem els socialistes té com a objectiu no només abordar l’encaix de Catalunya a la resta d’Espanya, sinó també els problemes de l’Estat de les Autonomies en el seu conjunt. En aquest sentit no és sobrer recordar que els eixos bàsics de la nostra proposta de reforma federal són:

  1. La transformació de l‘Estat de les Autonomies en un Estat federal.
  2. El reconeixement de les singularitats pròpies de les nacionalitats històriques, tenint en compte els fets diferencials i els drets històrics ja reconeguts per la Constitució i els Estatuts vigents (per exemple en l’article 5 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya que caldria incorporar a la Constitució).
  3. La definició precisa de les competències de l’Estat i l’atribució de totes les demés a les Comunitats Autònomes.
  4. La incorporació dels drets socials com a drets de ciutadania i la garantia del seu exercici en condicions d’igualtat.
  5. La consideració dels temes lingüístics, educatius i culturals com a competència estricta de les Comunitats Autònomes amb llengua pròpia.
  6. La constitucionalització d’un sistema de finançament de les Comunitats Autònomes informat pels principis de solidaritat i ordinalitat (entès aquest darrer com ho fa la STC 31/2010 de 28 de juny en el seu Fonament Jurídic 134 “excloent la pitjor condició relativa de qui contribueix respecte de qui se’n beneficia”).
  7. La territorialització del sistema de govern del Poder Judicial.
  8. La transformació de l’actual Senat en un Consell Federal amb presència dels governs autonòmics.
  9. L’aprofundiment del caràcter democràtic, participatiu i deliberatiu del nostre sistema polític i institucional.
  10. L’enfortiment dels municipis com a garants de la cohesió social, vectors de desenvolupament econòmic i vertebradors del territori.

Tampoc està de més insistir en que la proposta independentista de Mas i Junqueras té un problema fonamental: al final pretén assolir els seus objectius de forma unilateral.

I aquest és un camí impossible per modificar les fronteres o les relacions internes entre territoris en un Estat democràtic membre de la Unió Europea, que garanteix constitucionalment el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que l’integren.

No hi ha, ni hi haurà, una solució unilateral.

Tothom sap que la independència només ha estat viable en els processos de descolonització o bé quan hi ha hagut acord entre les parts (Txèquia-Eslovàquia) o bé quan ha tingut a veure amb l’ensulsiada del bloc soviètic, cosa que ha propiciat un vast consens internacional. Cap d’aquestes circumstàncies no es dóna en el cas de Catalunya. I dir el contrari és enganyar la gent.

Potser algú pensa que demanar la independència és la millor manera de negociar un nou estatus en el marc espanyol. Però cal dir-ho. Cal fer saber que aquesta és la meta. Em poden dir: cal apuntar a 10 per obtenir 7 o 8. Això és vàlid en una taula de negociació.

Però és moralment inacceptable quan un responsable polític s’adreça a la ciutadania i no explica la veritat.

A la gent se li ha de dir la veritat. No se la pot engegar alegrement pel pedregar, amb els costos personals i col·lectius que això li ha de reportar, amb els enormes riscs afegits, quan l’objectiu real no és el que s’anuncia sinó un altre. Quan l’objectiu no és “de país”, sinó “de partit”.

L’objectiu de veritat ha de ser anar a una negociació. A forçar una negociació. A aconseguir totes les pressions catalanes, espanyoles, europees i internacionals possibles per forçar aquesta negociació, per superar definitivament els obstacles a un nou pacte entre Catalunya i la resta d’Espanya.

Jo crec que caldrà esperar a derrotar a les urnes el PP en les properes eleccions generals, però el meu pronòstic és que finalment es procedirà a la reforma federal de la Constitució, en el marc de la qual Catalunya trobarà el lloc que li pertoca com a nació.

De la mateixa manera que, més enllà de la Catalunya estricta, la llengua catalana, en les seves diverses modalitats, ha de trobar també, en l’Estat espanyol, la seva defensa, la preservació de la seva unitat i el suport per al seu ple desenvolupament. Com pel que fa a la cocapitalitat de Barcelona.

Aquesta és l’Espanya que volem. I facin-me cas: ho aconseguirem.

I no serà cap derrota, sinó una gran victòria del poble de Catalunya, de la seva exigència d’autogovern, de l’expressió plural de la seva identitat, de la seva cohesió, de les seves mobilitzacions, de l’enorme voluntat de canvi expressada de formes molt diverses.

En aquest punt, vull alertar contra l’inadmissible intent d’equiparar catalanisme amb independentisme. Potser així augmenta el nombre d’independentistes, però també anirà minvant la força integradora del catalanisme i tots plegats acabarem fent un molt mal negoci. Podem prendre mal. Molt de mal. Trencar la transversalitat del catalanisme perjudica el nostre país.

Els socialistes catalans seguim al mateix lloc de sempre, fidels a les nostres arrels catalanistes i federalistes. Sense enganyar la gent. Al capdavant quan es tracta realment d’estar “al servei d’aquest poble” i no al servei d’un determinat projecte polític o fins i tot d’un determinat projecte personal.

Hi som com sempre, amb voluntat de reforçar les costures, d’aproximar posicions, d’evitar fractures afeblidores, perquè sabem que la nació és el consens renovat de la ciutadania.

Sabem que les nacions, com les danses, es fan i es desfan. I no volem que Catalunya se’ns desfaci a les mans, sigui per decandiment, a mans de les polítiques austericides, sigui enduta per qualsevol febre insensata que la porti a la ruptura o a un carreró sense sortida.

Volem que el poble de Catalunya sigui cridat, no a cap entelèquia, no a cap falsa meta que algú promou amb finalitats amagades, sinó a una nova fita real que confirmi la seva unitat civil, que inclogui l’anhel de tots els homes i dones que l’habiten, de la Catalunya del camp i de la ciutat, de la Catalunya de les ciutats mitjanes i de la Catalunya metropolitana, de la gran pluralitat del poble, dels 7,5 milions de ciutadans i de ciutadanes, que apunti a horitzons de canvi, de justícia, de llibertat, d’honestedat, de veritat.

I que això generi un nou i potent compromís col·lectiu.

Per això, no parem ni pararem de parlar amb tothom i d’acostar sectors diversos a les posicions centrals del catalanisme social, del catalanisme federal, del catalanisme de la unió plurinacional a Espanya i a Europa.

La unitat civil és la nostra vocació, absolutament contrària a qualsevol frontisme. Ha estat un dels principals serveis dels socialistes al poble de Catalunya en el passat. Ho ha recordat moltes vegades Antoni Puigverd en els seus articles. I ho ha de tornar a ser. Perquè als pobles els cal un grau suficient d’unitat. I la unitat suficient, la genuïna, no es la que convé a uns pocs en un moment donat, ni la que es plega sota els interessos d’una determinada operació política o personal, sinó la que s’articula a partir de la pluralitat real de la societat catalana, de tots aquells sectors que se senten disposats a treballar per Catalunya.

Però siguem realistes: ben probablement ni Rajoy a la Moncloa ni el duet Mas-Junqueras dominant la política catalana seran capaços de trobar el desllorigador al problema.

I als socialistes correspon construir una alternativa tant en l’àmbit català com en l’àmbit espanyol. La ciutadania haurà de decidir a les urnes si vol canviar de rumb o la present deriva ja li està bé.

Les properes eleccions generals, d’aquí a un any, ens proporcionaran una bona oportunitat per canviar de rumb, per evitar la col·lisió. Una nova majoria presidida per Pedro Sánchez obrirà definitivament el camí a la reforma constitucional.

Però, com ja he dit, el problema de l’encaix de Catalunya a la resta d’Espanya no esgota les qüestions sobre les que la política catalana ha de canviar de rumb.

Quines són les prioritats que proposem els socialistes? No em cansaré de repetir-les.

Primera, rellançar l’economia i crear llocs de treball.

Segona, protegir l’Estat del Benestar, la sanitat i l’educació públiques i els serveis socials, erosionats per les retallades i les polítiques dogmàtiques d’austeritat i la desgana del govern d’Artur Mas a l’hora d’administrar el dia a dia de la Generalitat.

Tercera, regenerar la democràcia, netejar la política, lluitar contra la corrupció, assegurar la transparència i impulsar la lluita contra el frau fiscal. Sí, corrupció zero.

I la quarta, cercar un nou acord amb la resta d’Espanya que ens permeti votar. Sí, votar. Votar de debò.

Sens dubte el tema fonamental, i ho deia a l’inici de la meva intervenció, és la necessitat de reactivar l’economia, d’impulsar la creació de llocs de treball, de reduir les desigualtats i la pobresa, de crear oportunitats.

I això implica capgirar les polítiques econòmiques i socials dominants avui a Catalunya, Espanya i Europa.

I per començar necessitem el que no tenim en aquests moments a Catalunya.

No tenim ni l’estabilitat política ni la seguretat jurídica imprescindibles.

Ja n’hi ha prou d’estar sotmesos a les batzegades i improvisacions que es presenten com a carregades d’èpica i d’astúcia. No estem disposats a contraposar democràcia i Estat de dret.

No volem sofismes ni dreceres que no porten enlloc. La feina ben feta no coneix fronteres, però comença a casa. I la responsabilitat també comença en tots i cadascun de nosaltres. No podem posar en perill, frívolament, inversions i llocs de treball pel fet d’endinsar-nos en terra incògnita. No volem l’Ítaca a la que només hi arriba un de sol, com a “L’Odissea” d’Homer. Volem anar ben lluny, però arribar-hi tots junts.

Per rellançar l’economia hi ha coses a fer a escala europea, espanyola i catalana.

  • Cal recolzar les empreses, els emprenedors i els autònoms, mancats de crèdit, de suport públic i d’estabilitat institucional.
  • Cal refer l’equilibri trencat de les relacions laborals a partir de la concertació social, la formació i la flexibilitat negociada.
  • Cal promoure i recuperar el talent generat pel sistema educatiu i la formació universitària, cal establir plans per tal d’evitar la fuita de talent i per afavorir el retorn de talent obligat a emigrar.
  • Cal recuperar la inversió en R+D+i. Cal jugar fort en favor de la reindustrialització del país, del sector agroalimentari, de les ciències de la vida, del turisme i el comerç de proximitat i de qualitat.
  • Cal combatre l’atur de llarga durada. I encara tenim pendent la reforma del Servei d’Ocupació de Catalunya. Aquí hi trobem persones majors de 45 anys, dones, joves sense estudis i persones amb discapacitat. Totes elles mereixen i necessiten un Pla de xoc que els torni a incorporar efectivament al circuit laboral.
  • Ens preocupa especialment l’atur juvenil. Cal destinar recursos addicionals als europeus perquè el Pla de Garantia juvenil (treball o formació en 4 mesos) sigui una realitat i no bones paraules.
  • No podem oblidar la necessitat d’impulsar la transició energètica ni d’incorporar criteris ecològics i de sostenibilitat al conjunt de les nostres polítiques públiques.

La crisi econòmica ens ha portat a una situació de veritable emergència social. L’any 2013, 1.779.200 persones a Catalunya es trobaven en risc de pobresa o exclusió social, el 24,3% de la població.

I les retallades han erosionat el nostre sistema de protecció social i la qualitat dels nostres serveis públics.

Tenim llistes d’espera sanitàries més llargues. El temps d’espera mig dels 14 procediments quirúrgics garantits s’ha incrementat un 40%. Tenim 1.250 llits d’hospital menys, 4.000 metges menys a l’ICS i 15.000 professionals sanitaris menys a tot el sector. El pressupost per a l’any que ve destina 0 euros a les escoles bressol. Ha disminuït en 10 punts la taxa de cobertura de les beques menjador. La despesa social ha retrocedit als nivells de 2004. ¡10 anys de retrocés!

No podem ni volem esperar al paradís de la independència per tenir una Catalunya amb més feina, on ningú no passi gana, tothom tingui un sostre i no et puguin tallar l’aigua, la llum o el gas a causa de situacions de pobresa extrema.

Aquest és el nostre compromís. Sí, pobresa zero.

Ens cal un veritable pla de rescat social. Cap família sense un ingrés. Un pla integral per a eradicar la pobresa infantil. Acabar amb els desnonaments. Millorar l’atenció a les persones amb dependència. Potenciar l’autonomia de les persones amb discapacitat. Col·laboració amb les entitats socials del tercer sector.

I també lluitar per a l’eradicació de la violència de gènere.

Tampoc ens resignem a l’erosió dels serveis públics de salut i educació. Rebutgem la privatització i la mercantilització de la sanitat pública. Necessitem un pla de xoc per reduir les llistes d’espera. Defensem la progressiva universalització de l’educació de 0 a 3 anys. I la reforma de la Formació Professional no pot esperar. Com tampoc no pot esperar la revisió del Pla d’Energia.

En paraules de Luis Atienza en un recent article: “Cal revisar moltes coses per enfortir la igualtat d’oportunitats, explorar els límits de la capacitat redistributiva de la política fiscal, combatre de forma ferotge l’exclusió social i situar-nos en l’avantguarda de la transparència i de la lluita contra la corrupció”.

Aquest és l’horitzó permanent de la socialdemocràcia.

Els socialistes volem construir una alternativa al voltant d’aquests objectius. I estem disposats a col·laborar amb tots aquells i aquelles que els comparteixin. De la mateixa manera que estem disposats a donar el nostre suport a aquells que, sense necessitat de compartir el nostre projecte, estiguin disposats a treballar en positiu pel futur de Catalunya.

Però no podrem donar suport a polítiques de curta volada, a acords puntuals que només serveixin per guanyar temps i fer la viu viu, a convalidar pressupostos basats en fantasies irreals, a formar governs amb partits que es neguen als canvis, que bloquegen la reforma de l’Estat que ha de ser de tots.

En aquest sentit, ¿com volen que els socialistes donem suport a uns pressupostos que tothom sap que no es compliran? ¡Si ja l’any passat contemplaven uns ingressos que tothom sabia que no es podrien complir! I aquest any, a més, es contemplen uns ingressos provinents de l’Estat que només podrien verificar-se a través de la negociació entre dos governs que fins ara només saben dialogar a través dels tribunals.

Volem un canvi profund de la política catalana. Volem posar-la al servei dels ciutadans, volem que treballi per solucionar els problemes reals de la gent.

Acabo.

Res del que proposo és gens fàcil. Requerirà molt esforç i tenacitat. Un esforç col·lectiu, que haurà de ser just per ser suportable. Un esforç que comença per dir-nos els uns als altres la veritat.

Perquè, en efecte, Catalunya ha de lluitar contra moltes dependències.

La dependència d’unes estructures econòmiques i socials que generen desigualtats i pobresa perquè estan al servei d’uns pocs. La dependència d’energies de risc i contaminants. La dependència dels consumidors i usuaris en sectors oligopolístics. La dependència de les futures generacions si esgotem els bens naturals o malmetem l’entorn. La dependència d’una demografia adversa. La dependència amb respecte de poders no democràtics i de pràctiques corruptes o poc transparents. La dependència del monotema i de la fàcil excusa que fa responsable de tot a Madrid.

No crec que res del que proposo sigui senzill. Però sí que estic segur que val la pena. Que es tracta d’un somni realitzable. Que pot sumar els anhels d’una àmplia majoria.

A dia d’avui encara no sabem quan seran les properes eleccions. El que sí els puc assegurar és que, siguin quan siguin, trobaran el Partit Socialista preparat per afrontar-les, disposat a una batalla noble per construir la Catalunya lliure i segura, pròspera i justa per la que el PSC porta treballant des de 1978. Ho farem amb una llista de socialistes i progressistes, de catalanistes i federalistes.

Vàrem ser decisius en la conquesta de la democràcia, en la recuperació de l’autonomia, en l’impuls al municipalisme, en el canvi polític a Espanya que va contribuir a modernitzar-la, la va incorporar a Europa i va construir l’Estat del benestar, en els governs d’esquerres a Catalunya que van donar un formidable impuls a les inversions i a les polítiques socials.

Volem tornar a ser decisius en aquesta cruïlla política.

I treballarem per merèixer la confiança dels nostres conciutadans i conciutadanes per un projecte basat en dues idees centrals: la justícia social i l’acord federal amb la resta d’Espanya. Dos ideals als que no estem disposats a renunciar.

Moltes gràcies.


10/12/2014 - Manipulaciones y mentiras en “La noche en 24 horas” de TVE contra el documento preparado a propuesta de Podemos y sus autores

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Pensamiento Crítico” en el diario PÚBLICO, 10 de diciembre de 2014.

Este artículo denuncia las manipulaciones sobre el documento escrito por el Profesor Juan Torres y el Profesor Vicenç Navarro a petición de Podemos hechas en el programa "La noche en 24 horas" de TVE el viernes pasado en su entrevista a Pablo Iglesias.


05/12/2014 - Les nenes segrestades de Matadepera

 

P1250111

Al bonic poble de Matadepera han desaparegut 300 nenes. Tot indica que ha estat un grup terrorista que les ha segrestat. Els experts diuen que és un grup islàmic radical gihadista anomenat Boko Haram. Van ser segrestades a l’escola del poble. El segrestadors han dit que tractarien aquestes nenes com a esclaves. De fet sembla que volen finançar-se venent-les al mercat negre o per aconseguir un rescat del govern català o de qualsevol govern occidental. Els segrestadors han fugit de Matadepera sense deixar rastre. Sembla també, s’ha sabut ara, que no és la primera vegada que passa, l’any 2011 i el 2012 ja van segrestar nenes. Algunes s’han venut ja per 10 euros. A més ara es descobreix que a Catalunya hi ha, de sempre, un mercat negre de tràfic d’esclaus. El govern va trigar tres setmanes a donar-ne informació i ha dit que no hi ha cap negociació en curs. El portaveu del govern ha declarat que farà el possible per alliberar-les. Al poble de Matadepera estan esglaiats i amb ells, tots els catalans. La policia municipal de tot Catalunya, els mossos d’esquadra, policia nacional, guàrdia civil, fins i tot l’exèrcit espanyol està intervenint. Estan ajudant forces de la UE, ajudats per personal militar dels EUA, els cascos blaus de NNUU, i l’OTAN. A poc a poc van encerclant als terroristes i es creu que en poques hores trobaran les nenes.
Això seria el normal. Però això ha passat en un poblet de Nigèria i ningú ha fet res de res. De fet el govern nigerià ha detingut dues dones, una d’elles una mare d’una nena segrestada, per protestar. Molt bonic. Per què ningú fa res? Hi ha una estranya unanimitat al món en aquest cas. Governs àrabs i occidentals coincideixen a considerar aquesta gent de Boko Haram com uns terroristes sanguinaris indesitjables. Sembla que per aquella zona hi ha petroli i forts interessos en no tocar l’statu quo. Qui finança aquesta gent? Qui els protegeix? Qui compra el petroli? Es veu que el govern també deté arbitràriament parents -dones, fills- dels terroristes. El fanàtic líder del grup, Shekau, diu que els nenes són un botí de guerra i que “Déu em va donar ordres que les vengués, ara són de la meva propietat i executaré les seves instruccions”. Això vol dir nenes violades durant dies, mesos, anys. Tot plegat és una bogeria, però es brutal la falta d’iniciativa d’un món on sembla que les institucions només es moguin quan hi ha homes rics en joc. Qualsevol qüestió moral sembla que no fa moure ni un dit. Què més ha de passar perquè algú es mobilitzi, trobi les nenes i les alliberi? El neoliberalisme ha fet insensibles fins la nàusea totes les institucions mundials. Que baix ha caigut el llindar moral!



04/12/2014 - El crecimiento de las desigualdades como causa de la crisis

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Dominio Público” en el diario PÚBLICO, 4 de diciembre de 2014.

Este artículo analiza las causas de las crisis financieras y económicas, y posibles soluciones para salir de ellas.


03/12/2014 - Conferència Catalunya 2015. El canvi que necessitem

acte101214


02/12/2014 - Conferència al Parlament Europeu

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA AL PARLAMENT EUROPEU (02.12.14)

En primer lloc, vull agrair l’amable invitació a pronunciar aquesta conferència al Parlament Europeu, la màxima institució de la Unió Europea, la nostra pàtria comuna, el projecte compartit pel que passa el nostre futur. El nostre futur com a catalans i espanyols passa, indubtablement, per Europa. Per una Espanya federal dins una Europa federal.

Començo pel moment que més titulars i expectació ha generat de la situació política que viu Catalunya des de fa uns anys: el 9 de novembre. El 9 de novembre es va produir a Catalunya una gran mobilització ciutadana, reflex d’un gran malestar directament associat amb l’encaix de Catalunya a Espanya, però també, i això és quelcom que sovint s’oblida, amb la crisi econòmica i amb els efectes de les retallades i de l’austeritat dogmàtica practicada pels governs de Catalunya i d’Espanya.

Més de dos milions de persones van participar en una gran mobilització que tenia molt de protesta i que va ser la culminació de quatre anys de creixent reivindicació nacional, després de la Sentència del Tribunal Constitucional que va alterar l’Estatut votat en referèndum pels catalans i les catalanes. Més de quatre milions de ciutadans no hi van participar.

Un cop ha passat aquest moment, crec que a Catalunya s’obre el camí de la política. Després de dos anys d’enfrontament permanent entre el govern de Catalunya, que ha pres un seguit de decisions respecte la qüestió territorial de manera unilateral, i el govern d’Espanya que, absolutament tancat al diàleg sobre la relació de Catalunya amb la resta d’Espanya, es limita a dir que cal complir la llei. Tant Mariano Rajoy com Artur Mas semblen incapaços de dialogar.

Així doncs, després del 9 de novembre és el moment de la política i, m’atreviria a dir, el moment de la bona política. Perquè política a Catalunya i a Espanya n’hi ha, però n’hi ha massa de la dolenta.

Després del 9-N Artur Mas ha fixat l’objectiu que ell realment persegueix: unes eleccions plebiscitàries, no previstes en l’ordenament jurídic espanyol ni català, en què es planteja que, si hi ha una majoria de partidaris de la independència, caldrà avançar de forma unilateral cap a la secessió.

Quelcom que, des del nostre punt de vista, seria equivocat, perillós, situaria Catalunya fora de l’Estat de dret i no trobaria cap reconeixement internacional seriós. Un escenari incert amb propostes enganyoses. Un nou error del govern de Catalunya i un nou engany per la ciutadania.

Els socialistes, en canvi, plantegem un escenari diferent. Tenim clar que així no podem seguir i que ens cal trobar un nou marc de relacions entre Catalunya i Espanya. També tenim molt clar que no hi haurà cap solució estable a la situació actual a Catalunya si no pot ser referendada pels ciutadans a les urnes. Però per arribar a aquest punt no hi ha altre camí que el del diàleg, la negociació i el pacte.

Quelcom que vol dir, també, que no trobarem cap solució que no vingui de la mà de la política. A Catalunya necessitem una solució política a un problema que és polític. En aquest sentit, els intents de judicialitzar la qüestió per part del govern de l’Estat, que ha presentat una querella contra el president de Catalunya, són un greu error que no porten enlloc mentre la situació de tensió i el malestar van creixent.

És per tot això, que des del PSC pensem que caldria que el govern de Catalunya aprofités els dos anys que encara resten per acabar la legislatura per treballar fermament en quatre àmbits prioritaris per solucionar els problemes de la gent:

1.- Rellançament econòmic i creació de llocs de treball

2.- Protecció de l’Estat del benestar i dels sistemes públics de salut, educació i serveis socials.

3.- Regeneració de la democràcia amb mecanismes de transparència i de combat contra la corrupció i el frau fiscal.

4.- Nou pacte polític entre Catalunya i la resta d’Espanya a través d’una reforma constitucional federal que sigui sotmesa al referèndum dels ciutadans.

Em voldria estendre ara explicant alguns aspectes concrets de la proposta socialista de reforma constitucional federal. Una solució que resolgui els problemes i disfuncions de l’Estat de les Autonomies, generalment reconeguts per tots en el seu funcionament al llarg dels darrers 36 anys; i que, a més, reconegui Catalunya com a Comunitat nacional; asseguri l’autogovern garantint les competències de la Generalitat i de forma especial aquelles que tenen a veure amb l’educació, la cultura i la llengua; creï institucions de caràcter federal com un Senat territorial; i promogui un pacte fiscal que essent solidari preservi el principi d’ordinalitat.

Habitualment resumim la nostra proposta en quatre “R’s”:

Reconeixement de Catalunya com a comunitat nacional i d’Espanya com a Estat plurinacional, pluricultural i plurilingüe.

Regles federals clares que fixin en la Constitució les competències de l’Estat i atribueixin la resta a les Comunitats Autònomes.

Recursos, assegurant la solidaritat entre les Comunitats Autònomes, però també que les Comunitats que contribueixen a la solidaritat no acabin quedant en pitjor condició relativa que les que reben la solidaritat.

Representació de les Comunitats Autònomes a través d’un Senat federal com el Bundesrat alemany.

Volem resoldre el problema de Catalunya amb la resta d’Espanya, recuperant els afectes mutus i oferint un nou tracte, que és el que va permetre a Escòcia la victòria del no a la independència en el referèndum del passat setembre.

Els eixos bàsics de la nostra proposta de reforma federal són:

  1. La transformació de l‘Estat de les Autonomies en un Estat federal.
  2. El reconeixement de les singularitats pròpies de les nacionalitats històriques, tenint en compte els fets diferencials i els drets històrics ja reconeguts per la Constitució i els Estatuts vigents (article 5 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya).
  3. La definició precisa de les competències de l’Estat i l’atribució de totes les demés a les autonomies.
  4. La incorporació dels drets socials com a drets de ciutadania i la garantia del seu exercici en condicions d’igualtat.
  5. La consideració dels temes lingüístics, educatius i culturals com a competència estricta de les Comunitats Autònomes amb llengua pròpia.
  6. La constitucionalització d’un sistema de finançament de les Comunitats Autònomes informat pels principis de solidaritat i ordinalitat (entès aquest darrer com ho fa la STC 31/2010 de 28 de juny en el seu Fonament Jurídic 134 “excloent la pitjor condició relativa de qui contribueix respecte de qui se’n beneficia”).
  7. La territorialització del sistema de govern del Poder Judicial.
  8. La transformació de l’actual Senat en un Consell Federal amb presència dels governs autonòmics.
  9. L’aprofundiment del caràcter democràtic, participatiu i deliberatiu dels nostre sistema polític i institucional.
  10. L’enfortiment dels municipis com a garants de la cohesió social, vectors de desenvolupament econòmic i vertebradors del territori.

Una reforma constitucional que, més enllà de les qüestions relatives a l’organització territorial, també proposem que inclogui altres aspectes adreçats a fer front a les conseqüències de la crisi social i les polítiques de retallades i austeritat dogmàtica que patim, i també a la greu crisi institucional que, arran dels casos de corrupció sorgits, ha erosionat la confiança de la ciutadania en les institucions i causa el descrèdit de la política.

Així, la reforma de la Constitució també hauria de blindar tot un seguit de drets i llibertats que davant determinades conjuntures econòmiques o socials, poden ésser posats en risc per l’acció política d’un determinat govern. Creiem que cal introduir a la Constitució el reconeixement i la protecció del dret a la salut i la seguretat social, el reconeixement com a dret de ciutadania dels drets a unes pensions suficients i a un sistema de serveis socials, garantir constitucionalment l’accés a l’educació en condicions d’igualtat, així com, ampliar l’àmbit del dret a la igualtat de tracte i a la no discriminació.

I la reforma de la Carta Magna ha d’introduir, també, mecanismes per a l’aprofundiment i la modernització de la nostra democràcia ampliant els mecanismes de participació ciutadana en la presa de decisions; millorant la representativitat dels parlamentaris; reduint els aforaments; eliminant els indults per causes polítiques; assegurant la transparència en el funcionament de les institucions i els partits; i incrementant els mecanismes de prevenció i càstig penal dels casos de corrupció política.

Aquesta reforma constitucional federal haurà de ser sotmesa a referèndum de tots els espanyols, i volem que els catalans la votin de forma majoritària. Volem un nou acord que sigui referendat pel conjunt de la ciutadania. Així doncs caldrà convèncer els que no volen trencar i aquells que avui se senten empesos cap a la independència perquè no veuen ara per ara un camí alternatiu per millorar el nostre autogovern i l’adequat reconeixement de la nostra realitat nacional.

Però, vull subratllar-ho, tots aquest camins formen part d’una única via, la via del diàleg, la negociació i el pacte. Rebutgem qualsevol deriva unilateral o que se situi fora de l’Estat de dret perquè és un camí condemnat al fracàs. Amb això, no vull dir que la nostra proposta sigui un camí senzill ni planer, i que no requereixi també d’una important dosi de fermesa i reivindicació.

Volem subratllar l’enorme responsabilitat del govern Rajoy i del PP en tot aquest estat de coses. Des de l’origen del malestar a Catalunya: campanya contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006; recurs d’inconstitucionalitat contra l’Estatut referendat a les urnes que va tenir com a resultat la sentència del Tribunal Constitucional que n’anul·lava una part. Des de que va tornar al govern el 2011, política recentralitzadora i polítiques que traspuaven una gran manca de respecte vers aspectes rellevants de la identitat catalana, com la llengua i la cultura. Fins al bloqueig actual i la negativa al diàleg en el que només s’esgrimeix l’exigència de respecte a la legalitat, que compartim, però que no és suficient per resoldre els problemes. Cal, per part del govern del Partit Popular, una proposta concreta per resoldre el problema de fons.

Malauradament, em temo que els càlculs electorals s’han imposat tant a al partit que governa Catalunya, CiU, com al partit que governa Espanya, el PP, i això està impedint el normal i exigible diàleg entre governs.

Un diàleg que els socialistes no ens cansarem d’exigir, de la mateixa manera que no deixarem de reclamar un acord pel màxim respecte per la nostra comunitat nacional i el màxim autogovern front el trencament, que creiem que no té sentit en el món actual d’interdependències creixents i de sobiranies compartides del procés de construcció europea i del procés de globalització econòmica.

I dedicaré la part final de la meva intervenció a fer unes breus reflexions sobre quin penso que ha de ser el paper de la Unió Europea al món i cap on crec que ha de caminar la construcció europea en els propers anys.

En primer lloc, la Unió Europea s’ha construït a base de voluntat política, de grans acords, de generositat, de cessions, gràcies a la política en majúscules, i avui dia és molt més que un model geoestratègic. És un projecte polític, econòmic, de drets, pau i prosperitat compartida. Avui la UE representa un determinat model social i de garantia de drets i llibertats i aquest fet ens atorga, a tots els que en formem part, una responsabilitat rellevant en la seva promoció i en la seva defensa en uns moments en què aquest model no és precisament el que sembla que s’imposi en els principals paisos emergents.

Avui la UE representa aproximadament 500 milions de ciutadans o, el que és el mateix, el 7% de la població mundial, un 25% del PIB mundial i és el major donant d’ajut al desenvolupament. Ara bé, les perspectives econòmiques a Europa estan tenyides d’una gran incertesa i, en aquest món interdependent i de competència ferotge, la UE té reptes molt importants als que fer front com unes taxes de productivitat inferiors a les de potències emergents, una gran dependència energètica, una demografia en declivi, un sistema educatiu amb taxes d’abandonament i fracàs elevades…

Si som capaços de respondre a tots aquests reptes i de fer-ho amb èxit, voldrà dir que hem salvat el nostre model social i de drets de les amenaces a que la globalització i l’auge d’altres models econòmics i socials el poden sotmetre. Aquest ha de ser, sense cap mena de dubte, el nostre objectiu prioritari.

Per fer-ho cal avançar sense més demora cap a una veritable unió política, cap a una veritable Europa federal que reforci la unió econòmica i monetària que tenim amb la unió bancària i fiscal, i que siguem capaços també d’articular el que penso que hauria de ser una unió social. I també, perquè no dir-ho, cal aprofundir en el model democràtic de la Unió.

En l’àmbit econòmic, és una bona notícia el pla que el nou president de la Comissió, el sr. Juncker ha proposat. Segurament insuficient, però necessari per passar de les polítiques d’austeritat, injustes i ineficients, a polítiques de reactivació del creixement, de la inversió i de la creació d’ocupació.

Un element important en aquest canvi de rumb en matèria de política econòmica ha de ser la flexibilització dels objectius de dèficit i del calendari per assolir-los, i això acompanyat d’un pla europeu de reindustrialització imprescindible pel sud d’Europa, a banda de destinar fons específics a polítiques d’ocupació o incrementar la dotació pressupostària de la garantia d’atur juvenil.

El paper del BCE també s’hauria de reorientar. Aspirarem a un BCE més actiu en la prestació directa de crèdit, no només vetllant per l’estabilitat de la moneda, sinó també per l’estímul del creixement, com la Reserva Federal dels Estats Units o el Banc d’Anglaterra.

I mentre avancem cap a una unió bancària, que permeti evitar problemes avui superats com els relatius a la recapitalització bancària que va suposar una càrrega molt important en el dèficit públic dels Estats i que es va acabar traduint en retallades socials, és important també arribar a un acord de mutualització del deute i reduir així el cost de l’endeutament.

Un altre combat imprescindible ha de ser per l’harmonització fiscal, la lluita contra el frau i els paradisos fiscals en la que els socialistes estem compromesos, i combatre el dumping… Tenim molt de camí a recórrer. Perquè si volem polítiques socials europees, ens calen també polítiques fiscals comunes, i això a dia d’avui es limita a la taxa sobre les transaccions financeres que en principi recaptaran directament els Estats que l’aplicaran.

I, sobretot, cal revisar el pressupost comunitari. I, en aquest sentit, considerem imprescindible augmentar el pressupost que ara és només de l’1% del PIB de la UE, i intentar replantejar les seves prioritats (per exemple, ampliant el percentatge dedicat a la R+D+i que avui representa només el 5%) i reorientar-les per tal de satisfer els objectius econòmics i d’inversió i desenvolupament social, en capítols tan fonamentals com la R+D+i, l’educació, la cohesió social i territorial o la protecció del medi ambient. Cal posar el pressupost europeu al servei dels grans projectes de futur.

Europa te un pla, l’estratègia UE 2020 per un creixement sostenible i intel·ligent… No podem repetir el fracàs de l’estratègia de Lisboa que deia que al 2010 seríem l’economia basada en el coneixement mes avançada del món.

Unió social. Ens cal una convergència no només econòmica i financera sinó pel que fa als estàndards socials i laborals, compartir la prosperitat. Com? Doncs per exemple de la mateixa manera que la UE avui imposa uns determinats objectius de dèficit, buscar la convergència en objectius més socials com pot ser garantir uns determinats nivells d’inversió en educació (per als socialistes catalans la xifra seria d’un 6% mínim)… Salari mínim europeu, renda mínima garantida…que facin possible una convergència social entre els Estats membres, de manera que cap país, dels que tenen uns estàndards socials més alts, els vegi reduïts però que, alhora, permeti a d’altres països millorar els seus nivells de benestar i reduir les desigualtats socials.

Es tracta de refer així el pacte social europeu.

D’altra banda, ens cal un major aprofundiment democràtic en el funcionament de la Unió per guanyar en confiança ciutadana. L’objectiu: una Europa molt més comunitària i menys intergovernamental. Passar d’una unió d’Estats a una unió de ciutadans. Per fer-ho possible, cal dotar de més pes en la presa de les decisions el Parlament europeu i que aquest pugui exercir un veritable control democràtic; reforçar els mecanismes de democràcia participativa perquè participar políticament a la UE sigui per a la ciutadania molt més que votar cada 5 anys.

I acabo. Totes aquestes reflexions sobre Catalunya, sobre Espanya, sobre Europa em porten a refermar-me en la idea que davant els importants reptes del món actual, els instruments més útils continuen sent el diàleg i la política per fer possible el vell i, a la vegada, tan actual ideal d’un món sense nacions enfrontades, de tolerància i de convivència entre diferents.

Moltes gràcies.


02/12/2014 - Respuestas a los ataques neoliberales contra el documento preparado a propuesta de Podemos

Entrevista a Vicenç Navarro publicada en la columna “Pensamiento Crítico” en el diario PÚBLICO, 2 de diciembre de 2014.

Esta entrevista recoge las opiniones del Profesor Navarro sobre la respuesta política y mediática al documento preparado con el Profesor Juan Torres sobre las propuestas económicas y sociales que hicieron a petición del partido Podemos.


01/12/2014 - Un proyecto económico para la gente

El Profesor Navarro aconseja la lectura del documento preparado por los Profesores Juan Torres, Catedrático de Economía Aplicada de la Universidad de Sevilla, y Vicenç Navarro, Catedrático Emérito de Políticas Públicas de la Universidad Pompeu Fabra, desarrollado a petición de la dirección de Podemos, en el que se proponen las líneas generales de un programa económico y social para un gobierno progresista en España.

Para leer el documento tienen que acceder a este enlace.


30/11/2014 - Memoràndum urgent pels presidents Mas i Rajoy

MEMORÁNDUM URGENTE PARA LOS PRESIDENTES MAS Y RAJOY (30.11.14)

Estimados presidentes,

La jornada del 9 de noviembre ha marcado otro hito en la cadena de desencuentros de los gobiernos español y catalán. Si el 9-N ha puesto claramente de manifiesto que el sentimiento independentista, aún siendo muy significativo, no es mayoritario, también ha reflejado, una vez más, la insatisfacción profunda de una parte importante de la sociedad catalana con respecto a la actual relación entre Cataluña y el resto de España.

El paso del tiempo ha demostrado que el problema, lejos de desaparecer, se va enconando y el margen para solucionarlo, lejos de ampliarse, se va estrechando. La querella presentada contra el President de la Generalitat es el último y más grave episodio de un desencuentro que, de persistir, sólo puede conducir a un enfrentamiento del que no puede derivarse beneficio alguno para nadie.

No es posible seguir así ni aparentar que no pasa nada ni pensar que por el mero hecho de apelar al cumplimiento de la ley el problema se resolverá por si solo. Por ello quisiera emplazarles una vez más, como máximos responsables de los gobiernos de Cataluña y España, a retomar de inmediato el diálogo político y la colaboración institucional para encauzar el problema y abrir el camino a un acuerdo.

Para ello les sugiero una agenda de temas e instrumentos para acercar posiciones e ir solventando cuestiones relevantes que pueden desbrozar el camino del necesario acuerdo.

  1. Los gobiernos de España y Cataluña, desde la lealtad mutua y la voluntad recíproca de acuerdo, deberían abrir, en el marco de la Comisión Bilateral Estado-Generalitat, una negociación sobre el documento de 23 puntos presentado por el presidente Mas al presidente Rajoy el pasado 30 de julio.
  1. Es necesario revisar, en el marco del Consejo de Política Fiscal y Financiera, la distribución del esfuerzo de reducción del déficit público entre los tres niveles de la Administración que está sometiendo a una presión insoportable al conjunto de las Comunidades Autónomas y a los Ayuntamientos. Dicha revisión debería también contemplar la posibilidad de negociar con las instituciones europeas una flexibilización de los plazos y objetivos de déficit.
  1. Debe procederse de forma inmediata, en el seno del Consejo de Política Fiscal y Financiera y para su examen por la Conferencia de Presidentes, a la evaluación del vigente modelo de financiación autonómica cuya revisión debería haber entrado en vigor el pasado 1 de enero.
  1. Es conveniente, en todo caso, convocar con carácter urgente una Conferencia de Presidentes que pueda adoptar medidas para reactivar la economía y el empleo que impliquen al conjunto de las Administraciones Públicas.
  1. Debe crearse con carácter inmediato, en el marco de la Comisión Constitucional del Congreso, un espacio de deliberación sobre los contenidos de una reforma constitucional que, además de fortalecer el sistema de derechos y libertades, modernizar algunas instituciones de nuestra democracia y favorecer la participación ciudadana, aborde en su integridad los problemas del Estado de las Autonomías constatados tras 35 años de vigencia de la Constitución, mejore su funcionamiento y su financiación, asegure la igualdad de derechos de los ciudadanos sea cual sea el territorio en el que vivan y que sirva también para dar respuesta a la singularidad de Cataluña y su reconocimiento.

A ese debate deben ser convocados los grupos parlamentarios, las instituciones del Estado, las Comunidades Autónomas y expertos en la materia.

Hace tiempo que muchos estamos convencidos de que una reforma constitucional de corte federal puede, a la vez, solucionar los problemas de la actual estructura territorial española y satisfacer las demandas de autogobierno y de reconocimiento del carácter plurinacional, pluricultural y plurilingüe del Estado que se vienen expresando en Cataluña desde la que el Tribunal Constitucional alteró a través de una Sentencia el Estatuto votado por mayoría absoluta de las Cortes Generales y refrendado por los ciudadanos y ciudadanas de Cataluña.

Quiero emplazarles a retomar el camino del diálogo, la negociación y el pacto como única vía para resolver los problemas y llamamos a partidos e instituciones a hacer propuestas para fortalecer un proyecto común de convivencia, ajustarlo a las nuevas demandas ciudadanas y renovarlo para hacer frente a los desafíos de nuestro tiempo.


29/11/2014 - Presentación del documento económico de Vicenç Navarro y Juan Torres

El profesor Navarro presenta el vídeo de la conferencia de prensa sobre las recomendaciones que el Profesor Juan Torres y él hicieron, en respuesta a la petición de Podemos, acerca de las necesarias políticas económicas y sociales que un gobierno progresista debería realizar en España.


29/11/2014 - 14 morts. 11.000 denúncies

25n

Article publicat a La Independent

En plena voragine neoliberal de retall de serveis i recursos (les retallades en prevenció per part del govern a l’Estat espanyol són d’un 30% en els dos darrers anys) i de la congelació dels mateixos (així com de la precarització laboral dels i les professionals del sector) allà on hi havia un desenvolupament alt, com és el cas de Catalunya, ens trobem amb 14 dones mortes a Catalunya (25 arreu dels Països Catalans), 12.000 dones ateses en els serveis específics, 11.000 denúncies i 4.700 detinguts (1.000 dels quals per trencar ordres d’allunyament).

La situació va a pitjor. L’augment de dones mortes és multicausal. La llei dels drets de les dones a eradicar la violència masclista és una llei avançada i que dota de recursos, però una llei desplegada parcialment i que es veu amb greus dèficits: manca de polítiques de prevenció, mancances en la coordinació, retallades en els serveis especialitzats, mesures de protecció insuficients… Alguns del serveis retallats han estat “substituïts” pels serveis generalistes i no s’aplica una perspectiva de gènere ni hi ha formació per donar suport a les dones en situació de violència. Les ordres d’allunyament no s’apliquen, es vulneren o bé simplement no es dicten. En aquest sentit, hem de tenir en compte que algunes de les dones mortes acumulaven denúncies i mai es va dictar cap ordre d’allunyament que, possiblement, hauria evitat aquestes morts.

Les dones arriben als serveis en pitjor situació que fa uns anys. La crisi es nota, moltes segueixen convivint amb l’agressor. En el cas de violència fora de l’àmbit de la parella ens trobem amb una nova onada reaccionària en la que les dones víctimes tornen a ser les assenyalades, les posades en dubte.

Cada dia es donen situacions que resten invisibles, mentre el 25 de novembre tothom surt al carrer, mentre el dia a dia resta invisible excepte per a qui treballa de forma continuada i per aquelles que reivindiquem fer fora la indiferència.

No n’hi ha prou amb un llaç violeta a la solapa. No n’hi ha prou amb un manifest i concentracions. No n’hi ha prou amb una declaració aprovada al ple… calen més recursos, cal inversió social, cal respectar els drets de les dones i desenvolupar la llei. Faig meu el lema de la manifestació de la Xarxa de Dones Feministes contra la violència, contra la violència i la indiferència, em cal subversió i autodefensa feminista.

Tweet


28/11/2014 - ¿Por qué no hay crédito disponible?

A partir del debate que se ha generado como resultado de la propuesta que Juan Torres y el Profesor Navarro han hecho a Podemos para que mejorara y transformara el ICO (Instituto de Crédito Oficial) a fin de que proveyera crédito directamente y no a través de la banca privada, el Profesor Navarro pone en su blog el artículo que publicó ya hace un año sobre el ICO en la revista Sistema Digital (19.07.13).

Este artículo explica las causas de que no se facilite la oferta de crédito accesible a las empresas medianas y pequeñas, como consecuencia del enorme y excesivo poder del capital financiero sobre las instituciones públicas.


28/11/2014 - La gent està molt malament

IMG_1441

A tot arreu es respira malestar. Hi ha un malestar derivat de la crisi econòmica. No ens referirem avui a aquest malestar, que és tangible, real i que fa patir moltíssimes persones. És un malestar del qual ho sabem quasi tot. El van provocar empreses privades, la majoria del ram de les finances, que eren gestionades d’una manera totalment irracional i quan tot se’n va anar en orris, llavors van anar als governs per tal que els salvessin. Aquest van convertir els seus deutes en deutes de tots els ciutadans i encara avui ens volen donar lliçons.
Però hi ha un altre malestar. És un malestar més difícil d’analitzar, de distingir i d’explicar. Quasi tothom explica que a la seva empresa hi treballen moltes persones que són tòxiques i que fan la vida impossible a la gent. A vegades el tòxic és el cap, fins aquí seria una cosa que ha passat sempre, posen el pitjor a manar. És un principi universal, com la burocràcia que deia Star Treck IV. I el cap es pensa que ha triomfat. Però, no, moltes vegades el tòxic és el company que està al costat. Però n’hi ha pertot arreu. N’hi ha a les associacions i aquests fan que tothom es dediqui més temps a solucionar problemes que a realitzar les tasques que volia fer en aquella ONG. En un lloc on no sé per què hi ha molta gent tòxica és en el món de la política. Per què serà?
Normalment els tòxics no saben que ho són i si algú els ho diu reaccionen d’una forma furibunda. Volen matar el feliç. Hi ha, doncs, molt malestar entre la gent, uns perquè estan molt, molt, molt malalts i no hi volen posar remei, i altres perquè han de suportar els tòxics. Aquesta és la raó que els primers fàrmacs consumits a Catalunya siguin els medicaments psiquiàtrics. Com diu el meu amic José María, normalment els prenen els que pateixen les conseqüències dels que els haurien de prendre’n i no volen.
El llibre Anna Karenina, -com veurem, el podia haver escrit Andreu Nin- comença amb una famosa frase: “Totes les famílies felices s’assemblen, cada família dissortada ho és a la seva manera”. D’aquí en podríem extreure una frase que resumeix molt bé un dels trets de la identitat catalana: “Cada català ho és a la seva manera”, ja que, de fet, no n’hi cap de feliç. El català és un ésser, doncs, una mica dissortat. Ja sé que un article que no parli del procés està condemnat al fracàs, per tant hi afegirem alguna referència. Sé que alguns ja esteu pensant el següent: així vols dir que els espanyols són feliços? No, tampoc.

En els propers programes polítics cal que comenci a haver-hi un apartat nou que tracti de com construir una societat millor, on la gent tòxica sigui marginada i tractada, i el poble tingui les condicions necessàries per ser feliç. Ostres, això era abans l’objectiu de la política, oi?



27/11/2014 - El alarmismo demográfico

Artículo publicado por Vicenç Navarro en el diario EL PERIÓDICO, 25 de noviembre de 2014, y en la columna “Dominio Público” en el diario PÚBLICO, 27 de noviembre de 2014.

Este artículo critica el alarmismo que está creando la transición demográfica con un número creciente de ancianos y un número decreciente de jóvenes, asumiendo que esta situación hace inviables las pensiones y la sanidad pública.


26/11/2014 - Sobre la Transició

transicio

A l’hora d’avaluar quina era la correlació de forces en aquell període, i la seva evolució, cal tenir present l’esquema de les forces presents en començar l’any 1976. Una primera delimitació es podia establir, naturalment, entre les que formaven l’entramat de la dictadura i les que constituïen l’oposició democràtica. No eren, certament, blocs compactes i homogenis. Entrar en una taxonomia més precisa podria ser llarg i no ho faré sinó grosso modo. En el camp franquista podíem distingir entre un sector majoritari «continuista», més o menys resignat a algun retoc de façana, sobretot a causa del context internacional; un sector «reformista» que sabia que una eventual cosmètica de superfície no seria suficient i optava per un canvi parcial, gradual i controlat des del poder; i un sector reaccionari i ultra, l’anomenat búnker.

En l’oposició al règim també podríem distingir a grans trets dos sectors: el «rupturista», partidari de la unitat de l’oposició, de la mobilització i d’un canvi democràtic nítid, i l’«evolucionista», escèptic pel que feia a la possibilitat d’una «ruptura democràtica», més passiu i a l’espera, més favorable a un eventual acord d’altes esferes amb els «reformistes» del règim que a la mobilització dels «indignats» de l’època.

Entre aquells sectors es jugava la partida, o les partides, a començament d’aquell 1976. Sobre els seus jocs respectius s’han publicat tota mena d’anàlisis i estudis. L’assaig més enginyós i divertit és, des del meu punt de vista, el que va escriure Josep M. Colomer basant-se en la teoria de jocs i altres curiosos instruments. La meva interpretació personal sobre aquell període la vaig publicar el

1982 al diari Tele/Exprés de Barcelona. No he pogut rellegir aquell article, però en recordo perfectament el contingut. L’estrès que devien patir les meves meninges quan el vaig escriure devia ser considerable, perquè en les tres dècades posteriors no he arribat a una anàlisi o a unes conclusions substancialment diferents.

Hi explicava la meva «teoria dels desbordaments successius» durant la transició. No s’ha fet famosa ni probablement s’ho mereix; però representa la meva modesta contribució a la plètora d’interpretacions que s’han fet i es faran sobre la transició democràtica. D’aquells desbordaments successius, produïts per la voluntat democràtica del poble i de les forces democràtiques, els principals van ser, des del meu punt de vista, els següents:

1) el desbordament

, per la pressió democràtica i popular, del primer projecte de canviar la façana de la dictadura, amb Arias Navarro i la «Ley de Asociaciones» dins del «Movimiento» (allò que es conegué com el «Espíritu del 12 de febrero»);

2) el desbordament de l’intent inicial de la Unión de Centro Democrático (UCD) de Suárez, d’establir una democràcia limitada, amb l’exclusió del PCE i altres grups de l’esquerra;

3) l’obertura d’un

procés constitucional, gràcies als resultats electorals del 15 de juny de 1977, superant el projecte inicial de Suárez, que volia procedir a un simple desmuntatge gradual i parcial de les «Leyes Orgánicas» del règim franquista.

En conjunt, no es tractà d’una revolució política, d’un trencament, com preteníem des de l’oposició antifranquista, però tampoc d’un canvi gradua

l controlat des del poder, com pretenien els «evolucionistes» del franquisme. Fou un resultat híbrid, fruit de la interacció entre els dos projectes i de la correlació de forces establerta en cada moment, al llarg dels anys 1975, 1976 i 1977.

(…)

Recordo que sovint Reventós es lamentava, retrospectivament, dels magres resultats  que s’assoliren en les temptatives d’expansió peninsular de la política unitària catalana i de la seva visió plurinacional i federalista.

Ni la unitat democràtica en el conjunt de l’Estat va poder-se aconseguir, per tal d’impulsar una mobilització activa i eficaç contra la dictadura, ni la correlació de forces féu possible l’hegemonia dels plantejaments més progressistes durant la transició, especialment pel que fa a l’afirmació de la realitat plurinacional de l’Estat.

Si l’oposició democràtica d’aquell període s’hagués desenvolupat de manera unitària a la resta de l’Estat, la transició democràtica hauria pres unes característiques ben diferents. Tenim encara avui la hipoteca d’aquella mancança.

Algunes coses no van poder ser assolides. Per exemple el desideràtum d’una nova república que reconegués clarament la plurinacionalitat de l’Estat. «Après juillet 1830, il nous faut la chose république et le mot monarchie», va escriure Victor Hugo en els seus quaderns, després de les insurreccions democràtiques conegudes com les «Trois glorieuses», que acabaren amb un canvi de dinastia a França i l’inici d’un règim constitucional.

El mateix van pensar, en la transició democràtica espanyola, la pràctica totalitat dels líders així com el gruix de l’opinió pública. Tothom pensà que un element que facilitava els avenços a la democràcia era la cosa monàrquica i la línia divisòria no passà per l’alternativa república-monarquia sinó pel dilema democràcia o dictadura.

La transició a Espanya es féu amb una correlació de forces en què les més conservadores van mantenir un pes considerable no únicament en la vida econòmica i social sinó també en els aparells de l’Estat, en especial en el poder judicial.

Aquesta inèrcia perdura molts anys després, i àdhuc es reforça, com vàrem constatar amb la sentència contra el nou Estatut català, o amb la persecució iniqua contra el jutge Baltasar Garzón, per haver gosat indagar sobre les desenes de milers d’assassinats pel franquisme que encara resten sepultats en indrets desconeguts. Comentant aquell escàndol, un programa d’humor de la televisió nord-americana, Saturday Night Live, féu un sketch dient que de la mateixa manera que Bolívia, un país sense mar, té un Ministeri de Marina, a Espanya hi havia un Ministeri de Justícia.

No voldria caure, però, en un excés de revisionisme especulatiu i a la baixa, retrospectivament recriminatori, que em sembla un parany negatiu, sobretot de cara al futur.

En els darrers anys s’han aixecat veus dient que la transició «s’hauria d’haver fet d’una altra manera». Els que diuen això deuen pensar que ells ho haurien fet millor: hi tenen tot el dret. Si aquesta afirmació es fa en un sentit conceptual i abstracte, hi coincideixo plenament: també jo crec que hauria estat molt millor que la transició a la democràcia es produís d’una altra manera. S’haurien pogut evitar moltes de les servituds i contradiccions d’una transició en clarobscur si la correlació de forces en el conjunt de l’Estat hagués estat més favorable als sectors unitaris de l’oposició democràtica i popular, com ho fou a Catalunya, tant en el darrer període del franquisme com en el procés obert pel resultat de les eleccions del 15 de juny de 1977.

Però dir nebulosament, en el terreny històric real, que «la transició s’havia d’haver fet d’una altra manera», representa una contradicció en els propis termes. Si hi hagués hagut més gent i més intel·ligència col·lectiva compartint uns determinats objectius, i actuant en conseqüència, la correlació de forces i la transició haurien estat unes altres. La transició es produí com es produí perquè la correlació de forces i de febleses la condicionà, com no podia ser d’altra manera.

(Aquest text és un fragment d’El mínim que es pot dir, el meu llibre de records polítics)


26/11/2014 - El director asociado del ‘Financial Times’ apoya las políticas económicas de Podemos

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Pensamiento Crítico” en el diario PÚBLICO, 25 de noviembre de 2014.

Este artículo analiza el profundo conservadurismo que existe en la cultura económica dominante reproducida en los centros de investigación y revistas económicas cercanas a la gran banca y a las grandes empresas, lo que contrasta con el pensamiento económico distinto reflejado en un artículo del director asociado del "Financial Times", que considera que las propuestas promovidas por los Profesores Juan Torres y Vicenç Navarro, asumidas por Podemos, son las más acertadas para salir de la crisis.