Titular notícies
Nombre de resultats 25 per a i

30/09/2016 - Assassinat a Ferraz

rosa1

Mira que no em queia gens bé, trobo que sembla el Ken de la Barbie, poc expressiu i poc empàtic. No crec que tingui gaires conviccions fermes, ni gaires coneixements ideològics. Va voler una cosa impossible i és que un pacte amb Ciutadans tingués el suport de Podem. Ara bé, quan sento tota la vella guàrdia amenaçant-lo per tal que faci president Mariano Rajoy em vénen ganes de posar-me al seu favor i fins i tot d’anar corrents a Ferraz i afiliar-me al PSOE per fer-li costat.

D’entrada cal dir que va fer una cosa que va molestar molt la vella guàrdia: va voler consultar les bases! Ostres, quin gran error devia considerar Felipe González, ell només consulta les coses al multimilionari mexicà Carlos Slim. Quan vaig sentir el «jarrón chino» a la SER, vaig quedar estupefacte, quina immensa barra! Només té una explicació: ha perdut el senderi als iots.

Critiquen Sánchez pels resultats electorals de les dues darreres eleccions generals i als darrers dies pels resultats a Galícia i a Euskadi. Que el PSOE tregui resultats tan dolents es deu a diverses coses. En primer lloc al lamentable nivell polític, intel·lectual o ideològic que la generació de Felipe González va deixar al PSOE. A mitjans dels anys noranta el prestigi del PSOE era el d’una paparra. Hi va haver un intent de remuntar el PSOE amb el que es va anomenar «efecte Borrell», un assaig de retornar als fonaments del socialisme. Va guanyar també unes primàries. Va ser liquidat per González en aliança amb Prisa. Després va aparèixer l’anomenat bambi: el talante. Va guanyar contra pronòstic i contra tota la vella guàrdia del seu partit. Però el mes de maig de 2010 es va doblegar i humiliar davant dels grans poders de la banca, que, amb diners públics, va salvar. El CIS explica com la confiança de l’electorat cau en picat des de maig del 2010. És quan neix el 15-M de 2011 amb Rubalcaba ministre de l’Interior. A més, creu algú sincerament que amb Susana Díaz el resultats a les darreres quatre eleccions haurien estat millor per al PSOE? Si hi ha algú que ho creu és que és boig.

Pedro Sánchez s’ha enrocat en el no a Rajoy. És clar. No vol passar a la història com el líder que enterra la dignitat del PSOE. Pretenen que s’abstingui i deixi governar al partit més corrupte de l’Europa occidental. Els militants ho saben. Als vells dirigents i la Susana Díaz els és igual. Disset persones al dictat del rics contra 62.000 militants que van votar Sánchez. Ja ni dissimulen. Que es presenti la Susana Díaz a unes primàries dient que farà president a Rajoy a veure quants vots aconsegueix! Sánchez es va presentar a les eleccions dient que no és no. I ara el volen fer dimitir! Si algú no sabia com mana l’Ibex 35 i la Troica, aquí ho té: 17 valen més que 62.000 i que 5.000.000 de votants. I llavors hi ha gent que es queixa quan expresses dubtes sobre la qualitat democràtica.



29/09/2016 - Intervenció en el debat sobre la qüestió de confiança

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN EL DEBAT SOBRE LA QÜESTIÓ DE CONFIANÇA (Parlament de Catalunya, 29.09.16)

Gràcies, senyora presidenta, senyores i senyors diputats,

Molt Honorable President de la Generalitat,

El grup socialista no va votar la seva investidura el mes de gener, i tampoc no li atorgarà la confiança el mes de setembre.

Ras i curt, nosaltres no compartim el seu objectiu polític de la independència. Ni volem dividir els catalans, ni ens volem separar de la resta d’Espanya.

Dit això, ens estimem el país i la seva gent tant com vostè. I volem contribuir al progrés i al benestar col·lectiu tant com vostè. Volem prosperitat, justícia social i bon govern. Volem treballar per tenir més autogovern, millor finançament i un paper protagonista en la reforma federal d’Espanya i en la construcció d’Europa, cosa que no podríem fer si vostè aconseguís el seu objectiu. Defensem la via del diàleg, la negociació i el pacte. I rebutgem les solucions unilaterals per ineficaces. La unilateralitat no va enlloc. Vostè no té ni legitimitat ni força per imposar una via unilateral. I tampoc no té dret a posar les institucions catalanes, que són de tots, fora de la llei, li he dit ja en diverses ocasions. Vostè s’entesta en presentar un projecte que ho és del 48% dels ciutadans de Catalunya. Però, i la resta? No compta?

President, abans d’entrar una mica més a fons en aquestes i altres qüestions, voldria dir-li que el sentit d’aquest debat quedaria absolutament desvirtuat si avui mateix el soci que va assegurar la seva investidura (i l’únic que el pot acompanyar en aquesta qüestió de confiança) no afirma de forma inequívoca que votarà els pressupostos.

Vostè mateix va dir-ho ahir: “no m’atorgueu la confiança si després no heu de donar suport als pressupostos”. Per tant, jo que vaig felicitar-lo per la iniciativa de convocar aquest debat, avui li he de dir que, depèn de com, aquest debat no servirà a l’objectiu de donar un senyal clar de continuïtat i estabilitat a la seva acció de govern. Ara mateix, el seu govern segueix sense tenir l’estabilitat garantida. I, en efecte, si els que li atorguen la confiança no estan disposats després a votar els pressupostos, aquest debat no haurà servit de res.

Torno al fil principal de la meva intervenció. No podem fer-li confiança no només perquè no compartim objectius i full de ruta, sinó perquè tampoc acaba complint allò al que es compromet. Recordi que el gener ens parlava d’un procés participatiu. On és? Recordi que al gener parlava d’un avantprojecte de llei del procés constituent. On és? Fins i tot alguna de les ponències conjuntes que han creat Junts pel Sí i la CUP està caducada perquè ha finit el termini en que havia d’acabar la seva feina i ni tant sols han demanat pròrroga. El gener ens parlava d’internacionalització del procés. President, en aquests vuit mesos s’ha pogut veure amb algun primer ministre o ministre d’afers exteriors d’algun dels 28 països de la Unió Europea? Deixant Espanya a banda, és clar.

Abans li deia que Catalunya vol treballar per a construir una nova Europa, perquè aquesta nova Europa necessita Catalunya tant com Catalunya necessita a Europa i el camí que vostè assenyala faria impossible que hi participéssim. Si ja és difícil que un país entri a la Unió Europea, és impossible que ho faci a partir d’un trencament de la legalitat. O em pot citar algun país europeu que estigui disposat a reconèixer un referèndum unilateral?

President, ens parla vostè amb orgull de la llei de la transparència. Nosaltres també n’estem orgullosos perquè la vàrem votar. Però això era en la legislatura anterior… No creiem que en aquest vuit mesos s’hagi resolt cap dels problemes pendents del país. Tot ha d’esperar al gran dia que servirà per resoldre de forma gairebé miraculosa tots els problemes. Però, i mentrestant?

Tenim un deute públic que superarà a finals d’any els 75.000 milions d’euros. En 5 anys els seus governs han generat més deute públic que els governs d’esquerres en 7 anys.

La despesa social està congelada a nivells de fa 11 anys.

Certament hi ha algunes dades positives de creixement i ocupació i som els primers en celebrar-les, però 445.000 aturats i aturades, dels quals 312.000 cobren una prestació màxima de 426€ o no cobren res, són per a nosaltres motiu d’especial preocupació.

S’han incrementat en un 76% els accidents laborals mortals.

S’obre una bretxa en rendiment escolar segons l’origen de l’alumnat. I ens diu l’ONG “Save the Children” que a Catalunya és una bretxa més gran que en el conjunt d’Espanya. 6 de cada 10 infants de 0 a 3 no estan escolaritzats. I en els seus pressupostos no aprovats no hi figurava ni un euro dedicat a això. Tenim més de 1000 aules prefabricades.

Segons la Federació d’Associacions en Defensa de la Sanitat Pública en el seu Informe sobre els Serveis Sanitaris de les Comunitats Autònomes, Catalunya ocupa el lloc 14 de 17. L’any 2009 ocupava el lloc número 5.

El temps de permanència en la llista d’espera per rebre una prestació a la dependència és a Catalunya un 150% més llarg que la mitjana espanyola. Això diu l’Informe de l’Observatori Estatal de Dependència de l’Associació de Directors i Directores de Serveis Socials de juliol d’enguany.

La inversió en Infància a Catalunya és del 0,9% del PIB, molt per sota de la mitjana espanyola (1,4%) i de l’europea (2,2%). Dades IDESCAT.

Segons el rigorós Informe social de la Fundació Rafael Campalans, 3 de cada 10 menors de 18 anys pateix risc de pobresa i exclusió social, segons dades AROPE-EUROSTAT.

L’any 2015 el 19,6% dels catalans manifestava tenir dificultats per pagar les despeses de l’habitatge on resideix.

President, dono aquestes dades no com a element de crítica a la seva gestió; això en tot cas correspon al debat sobre l’orientació política general del govern, sinó que ho faig com a recordatori de la nostra realitat social.

I no em digui que no ha pogut fer més perquè no li vàrem aprovar el pressupost. No ens renyi per no haver anat a una festa a la que no se’ns va convidar.

Mentre no arriba la independència, cal que el seu govern es posi a treballar per millorar les condicions de vida i de treball de la nostra gent.

I torno ara, senyor president, al debat sobre l’anomenat full de ruta.

Hi havia un full de ruta que era el que va presentar Junts pel Si a les eleccions. Del debat d’investidura se’n desprenia un camí que era el de l’aprovació de les lleis de desconnexió i després eleccions constituents. A les conclusions de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent hi apareixia una fantasmagòrica Assemblea Constituent que ara veig que ha desaparegut de l’escenari. Finalment, sembla que la via que ens proposa es redueix a “o referèndum acordat o referèndum organitzat per Junqueras i Romeva”. No sé si abans o després de la proclamació o declaració d’independència de la que es parlava al full de ruta de Junts pel Sí.

I, perdoni, però la proposta de referèndum unilateral ha suscitat també molts dubtes entre les independentistes. No cal que miri gaire lluny per trobar aquests dubtes. La frase “El RUI és una proposta de polítics adolescents” no és meva, és de Ferran Requejo. Deia més, deia “és una proposta adreçada a acontentar els independentistes impacients”. Parlava de problemes de facticitat, de legalitat, de legitimitat, i que dividia el propi moviment independentista. El professor Requejo, no jo, deia: “Perdríem molt temps, molta energia i probablement ens situaria davant una profunda decepció”. I una darrera frase que no és de Requejo, ni meva, surt de les seves files: “Si es fa un RUI, serà un 9-N però patètic”. Pensi-ho bé abans de fer l’encàrrec, senyor president.

Senyor president, en una qüestió tan transcendental, una major precisió i una major, com li diria…, certesa i estabilitat, del full de ruta aniria molt bé a tots.

President, la seva és una falsa disjuntiva. No es pot dir que un vol acordar un referèndum assenyalant un ultimàtum. “Farem el referèndum tant sí com no, però volem acordar-lo, eh?”

Tots sabem que és ben difícil acordar un referèndum sobre la independència. Però acordar-lo amb un ultimàtum sobre la taula és impossible. I lligar-lo a la investidura d’un govern d’Espanya és un error. En aquestes condicions i si depèn de vostès, no hi haurà canvi a Espanya. O pitjor, pot haver-hi involució.

Ja sap que nosaltres defensem un referèndum sobre un nou acord que es recolliria en una reforma constitucional federal. Sé que això no reuneix molts manifestants, però m’agradaria saber quants vots és capaç de sumar.

Sé perfectament que aquesta proposta no satisfà els anhels de molta gent. I també sóc conscient de la seva dificultat. Ni sabem ni quan ni com serà, ni té l’èxit garantit. Però estic convençut que és la proposta més sòlida i viable i que, d’arribar a bon port, seria acceptada per una majoria de catalans i espanyols.

Però, permeti’m, senyor president, que subratlli el que crec que separa més la seva posició política de la nostra: la unilateralitat. No hi ha solució unilateral a un problema que no sols és català, sinó que és un problema espanyol.

Crec que hauríem de fer un esforç per trobar una resposta a la següent pregunta: té sortida raonable, sense conflictes i amb un ampli suport social l’actual atzucac en què es troba la relació de Catalunya amb la resta d’Espanya?

Malauradament, no hi ha motius per l’optimisme si mirem el que ha anat succeint des de 2010 ençà. Agradi o no, la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut que havia votat la ciutadania catalana va deixar en suspens la via del pacte. I fins ara no hi ha hagut cap iniciativa seriosa per reprendre aquesta via.

El govern del PP fins ara ha negat directament el problema, mentre el seu govern i els del seu antecessor, l’aprofiten per sumar arguments i suports al seu projecte independentista.

I jo els hi dic, a vostè i a Rajoy, que ni immobilisme ni unilateralitat no porten enlloc. O potser a un conflicte sense sortida que ningú no vol, però que ens perjudicaria a tots.

Sr. president, el resultat de les eleccions al Parlament de Catalunya del 27 de setembre de 2015 és inequívoc: hi ha una majoria parlamentaria que li va donar suport perquè vostè fos investit president, però no hi ha una majoria ciutadana en favor de la independència.

La majoria social que avui existeix a Catalunya és la que formen totes aquelles persones que estan insatisfetes amb l’actual estat de les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya.

Una majoria de la que en formen part destacada les persones que, com vostè i el seu grup, volen la independència, però també molts altres, com nosaltres, que desitgem el reconeixement de la nostra realitat nacional, més autogovern, un millor finançament i la participació directa en la governança de l’Estat a través de mecanismes de participació típics d’un Estat federal.

President, crec que cal descartar les falses dreceres i les solucions màgiques o immediates. No n’hi ha.

El problema de la relació de Catalunya amb la resta d’Espanya (com diem els federalistes i autonomistes) o de la relació de Catalunya amb Espanya (com dieu els independentistes) no és exclusivament un problema de Catalunya. Es un problema d’Espanya.

I si és un problema d’Espanya no hi ha cap raó per la qual la solució, o l’encarrilament del mateix, es pugui abordar sense la participació de les institucions espanyoles i l’opinió del poble espanyol. I la participació de les institucions catalanes i l’opinió del poble català, naturalment.

I, si això és així, l’únic camí és el camí del diàleg, la negociació i el pacte; és la única via per resoldre el problema.

Perquè, no ens enganyem i, sobretot, no enganyem els ciutadans: ni una majoria d’espanyols pot imposar una solució que no sigui acceptada per la majoria dels catalans, ni una majoria de catalans pot imposar una solució que no sigui acceptada per la majoria dels espanyols.

Fins i tot suposant (que ja és molt suposar) que des de les institucions catalanes es tingués (que no es té) la força moral, legal i física suficient per imposar una decisió unilateral, el problema no té solució factible, raonable i acceptable majoritàriament a la societat espanyola (i tampoc a la pròpia societat catalana) i, per descomptat, a nivell europeu i internacional, sense un pacte previ entre les institucions catalanes i les institucions espanyoles.

Sr. president,

Sovint es fa molt difícil entendre les incoherències en que està instal·lada la política catalana.

Mentre s’aproven resolucions en aquesta Cambra, amb el seu vot, dient que el Tribunal Constitucional ja no té autoritat a Catalunya, la mateixa Cambra, i també el seu Govern, no deixen de presentar al·legacions i recursos davant del mateix Tribunal Constitucional.

Mentre es parla de desconnexió, es reivindiquen les connexions. Connexions energètiques, d’aigua, ferroviàries, totes elles imprescindibles.

Es promouen lleis de desconnexió que no desconnecten, i aquesta magna obra legislativa sembla que ha de culminar en una llei de transitorietat jurídica que no s’aguantarà per enlloc, per no respectar cap mena de lògica jurídica ni institucional en un Estat de dret.

Això sí, si el Tribunal Constitucional anul·la aquestes lleis, que ho farà sens dubte, i novament ho farà per unanimitat, vostè ens dirà que unes noves eleccions al Parlament serviran per ressuscitar aquests textos legals d’entre els morts. Però no serà així.

Sr. president,

No em cansaré de repetir-ho.

El problema que tenim sobre la taula no te una solució simple en forma de declaració, proclamació, referèndum o el que sigui que s’inventin de forma unilateral.

No hi ha sortida que no passi per una via de diàleg, negociació i pacte. I en el context actual no pot haver-hi diàleg, negociació i pacte des dels ultimàtums o els “tenim pressa”. Sé que potser em diran que això és una etapa superada, que el catalanisme polític ara és ben diferent, que ara estem en fase decisiva, en el tot o res. I potser m’ho diran amb la mateixa contundència que utilitzaven per parlar d’eleccions plebiscitàries. Hem passat tantes pantalles tan ràpidament que se’ns oblida que portem quatre anys sense cap avenç concret. Ni una sola competència més, ni més recursos, ni més inversions, ni més grans projectes, ni cooperació entre administracions, ni nou finançament, ni res de res. Se’ns diu que tot això també és aigua passada, que ara estem en una altra fase, esperant guanyar-ho tot de cop quan arribi el gran dia, encara que això ens faci renunciar a algun avenç concret en el dia a dia. Però els problemes dels catalans i catalanes no poden esperar al gran dia en que tot se solucioni per art de màgia.

No estem ni un procés de transició nacional, ni en una desconnexió progressiva, ni en la fase post-autonòmica, ni en la fase quasi-sobirana, ni en la pre-independent. Ni podem seguir saltant pantalles, ni tornar a pantalles anteriors.

Torno a la idea de l’absència de solucions fàcils.

Si no hi ha solucions fàcils, ens queden les complexes. Les que són fruit del diàleg, la negociació i el pacte.

Les solucions federals, en definitiva.

És per això, entre d’altres motius, que els socialistes proposem un camí que culmina en un referèndum que cal guanyar tant a Catalunya com en el conjunt d’Espanya. És la única forma de verificar si la proposta té el consens necessari aquí i allà.

Però el referèndum sobre la reforma constitucional federal que proposem serà una de les darreres etapes d’aquesta via, sent la darrera el nou Estatut o Constitució catalana fruit del pacte federal.

Perquè aquesta solució sigui viable, cal començar des d’ara un llarg camí que tanqui ferides, esmeni errors i obri perspectives per a un diàleg polític de fons.

Sr. President, vostè ens demana la nostra confiança.

Ens demana la confiança perquè li permetem seguir un camí que només ens porta a l’enfrontament i a la divisió de la societat.

Ens demana la confiança perquè li permetem seguir un camí que té com a horitzó trencar la legalitat i l’Estat de dret, deixant les institucions catalanes fora de la llei.

Ens demana la confiança perquè li permetem portar a Catalunya a córrer el risc més gran des que tenim democràcia i autogovern.

Ens demana la confiança perquè li permetem seguir una via unilateral que no porta enlloc.

Ens demana la confiança per a desconèixer el resultat de les darreres eleccions. Les que vostès van determinar que eren plebiscitàries….fins el moment en que les van perdre com a tals.

Doncs, bé, si és per a seguir aquests camins, no li podem donar la nostra confiança. Seria per part nostra una greu incoherència i una greu irresponsabilitat. No ho farem.

No li podem donar la nostra confiança perquè, com he dit, i crec que vostè sap, no hi ha cap solució que no vingui de la mà del diàleg, la negociació i el pacte.

Miri, l’experiència de més de 100 anys de catalanisme polític ens diu que sense diàleg, negociació i pacte, mai no hi hagut cap avenç a Catalunya.

Ans al contrari, quan algú ha pensat que pot imposar una solució o una política concreta i aquesta no ha estat amplíssimament recolzada per la ciutadania, sempre ha acabat en desastre.

No li podem donar la nostra confiança perquè no hi ha vies unilaterals per a resoldre el problema de reconeixement que avui té Catalunya.

No li podem donar la nostra confiança quan vostè vol seguir un camí que la majoria dels catalans no volen seguir, tot i que pot ser que sí ho vulgui la majoria de diputats i diputades d’aquesta Cambra.

No li podem donar la nostra confiança quan vol que la societat catalana es trenqui per la meitat perquè vostès tenen presa en assolir uns objectius que no són compartits per la majoria dels catalans.

No, president, per a fer el que vostè ens diu que vol fer no li podem donar la nostra confiança.

Sr. president,

Si vostè volgués la nostra confiança sap perfectament que el full de ruta hauria de ser un altre.

No li estic demanant que renunciï a les seves conviccions. De cap de les maneres. Però, per la mateixa raó que tots tenim en els nostres idearis i posicionaments polítics uns objectius ideals que cerquem a llarg termini, però sabem que, prèviament, hem d’assolir uns altres menys ambiciosos, li demano que vostè pensi en l’avui i el demà de les necessitats de la societat catalana i no només en el seu futur ideal.

Quina hauria de ser, en la nostra opinió aquesta opció:

Primer pas.

Revertir la dinàmica de relacions conflictives entre els governs de Catalunya i Espanya.

Tindrà tot el nostre suport si vostè aposta per resoldre per la via de la negociació els conflictes competencials pendents i treballar per a recuperar els elements d’autogovern erosionats per la Sentència del Tribunal Constitucional, que la pròpia Sentència ja apunta que es podrien resoldre modificant lleis al Congrés dels Diputats (per exemple, reformant la Llei Orgànica del Poder Judicial, la Llei de Règim Local –per fer possible l’organització territorial pròpia de Catalunya en vegueries–, la normativa d’organismes i institucions estatals per a impulsar la participació en ells de les Comunitats Autònomes, etc.).

Tindrà tot el nostre suport si vol que aquesta Cambra li doni suport per a abordar els 23 temes plantejats ja pel president Mas al president Rajoy (dels quals n’hi alguns que venen d’etapes anteriors).

Tindrà tot el nostre suport si ens busca per a temes com:

Derogar la LOMCE, particularment pel que implica d’ingerència en la política lingüística i educativa de la Generalitat.

Aprovar una Llei de Llengües.

Assegurar la presència de la llengua i la cultura catalanes a la UNESCO.

Resoldre qüestions relatives a la Memòria Històrica com l’anul·lació del judici al president Companys.

I fins i tot per abordar qüestions d’ordre menor com la introducció d’un distintiu autonòmic a les matrícules dels vehicles tal com s’ha fet a França.

Segon pas.

Tindrà tot el nostre suport si decideix abandonar la peregrina idea de inhibir-se davant la propera reforma del sistema de finançament i  decideix abordar sense dilació la negociació del nou model de finançament, revisant l’excessiu esforç de reducció del dèficit imposat a les Comunitats Autònomes, negociant el quitament parcial del seu deute, introduint el principi d’ordinalitat i impulsant els Consorcis Tributaris.

Fa uns dies el Vicepresident es queixava del desigual repartiment del dèficit imposat pel ministre Montoro. Nosaltres també creiem que és un repartiment injust. Vostès poden optar per tenir el nostre suport a Catalunya i a Madrid per a lluitar conjuntament contra aquest repartiment i per a un nou finançament.

També podem col·laborar a cercar aliances per a la revisió de la política inversora que el PP ha aplicat al llarg dels darrers anys.

I el tercer pas, seria obrir la perspectiva d’un pacte federal a través de la reforma constitucional.

Sr. President.

Sóc conscient que el camí que proposo no és senzill i que, fins i tot, alguns poden preferir jugar a la ruleta russa i apostar pel tot o res, però considero que tant l’immobilisme de Rajoy com la deriva unilateral de l’independentisme estan abocades al fracàs i poden comportar finalment un xoc de trens en el que tots hi sortirem perdent posant en risc, fins i tot, la unitat civil del poble català i el funcionament del nostre autogovern.

Per això, i conscient del gran pes que Catalunya te a la política espanyola, crec que el catalanisme, en les seves diverses expressions, no pot inhibir-se de l’esforçar per canviar de govern a Espanya, substituint Mariano Rajoy com a president del govern.

Estic convençut que una gran majoria de catalans i catalanes (més del 75% si prenem com a indicador el resultat de les darreres eleccions generals) desitja un canvi en la presidència del govern. I la qüestió és si les forces que li donen suport a vostè i els partidaris del referèndum acordat, seran capaços d’afavorir aquest canvi sense condicionar la investidura d’un nou president a la celebració d’un referèndum sobre la independència.

No dic que canviïn d’objectius polítics ni que abandonin les seves reivindicacions, tant sols els demano que cerquin el canvi polític a Espanya, que no condicionin la investidura a la obtenció d’un referèndum sobre la independència. Crec que tots hi sortiríem guanyant. Els catalans i les catalanes hi sortirien guanyant.

Sr. president,

Amb independència del resultat de la votació sobre la qüestió de confiança, nosaltres seguirem defensant el nostre projecte federal i la via del diàleg, la negociació i el pacte.

Sabem que és la única via raonable i possible per establir un marc en el qual es puguin resoldre d’una manera acordada, mitjançant mecanismes coneguts, acceptats i respectats, els inevitables problemes que es produeixen quan conviuen diferents nivells de govern. I la millor manera d’ordenar la convivència de diferents sentiments de pertinença o de diverses identitats nacionals.

Alertem, Sr. President, de que en els propers mesos, es poden accentuar alguns elements que han caracteritzat la política catalana els darrers anys: uns fulls de ruta en constant evolució incapaços d’assolir els objectius que es proposen, una retòrica que amaga el fracàs i el temps perdut i, tal vegada, un augment de la polarització.

Potser augmentarà la pressió per estigmatitzar els que no combreguem amb el dogma ‘processista’, els que no creiem en solucions miraculoses, els que fins i tot diem que els referèndums de la meitat més un poden no ser l’eina més adequada per resoldre el problema, i més després de veure algunes experiències ben recents, com la d’Escòcia o la del Brexit. Meitat més un és poc quan el que es vol és trencar. Meitat més un és insuficient quan es pretén resoldre un problema que afecta als sentiments d’identitat nacional que acostumen a estar molt barrejats. Meitat més un és insuficient per desfer lligams acumulats al llarg de segles.

En fi, sé que avui tampoc no els convenceré. Però nosaltres no abandonarem la nostra via ni ens deixarem arrossegar per estratègies d’altres.

Entre d’altres coses perquè ja hem patit prou els efectes de la polarització. I els hem vist també en d’altres.

Els socialistes no volem afegir confusió a la situació ja prou convulsa del nostre panorama polític.

Nosaltres seguirem sense participar en manifestacions de les que no compartim els objectius, no farem jocs de mans per no definir-nos, ni deixarem d’emetre opinions i vots coherents amb el nostre plantejament encara que això ens pugui portar a situacions incòmodes.

I, pot estar segur que, pel bé del poble de Catalunya, seguirem alertant contra els riscos de divisió, els perills de dreceres que situïn les institucions catalanes fora de la legalitat o les falses promeses que són garantia de futures frustracions.

No ens perdonaríem mai haver callat les nostres raons per conveniència o per comoditat.

Moltes gràcies.

 

[Aquí podeu descarregar-vos la intervenció en format pdf]


29/09/2016 - La crisis de los partidos socialdemócratas, incluyendo el PSOE

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Dominio Público” en el diario PÚBLICO, 29 de septiembre de 2016.

Este artículo explica las causas del descenso electoral de los partidos socialdemócratas en Europa, incluyendo el PSOE, subrayando que su compromiso con las políticas neoliberales ha sido una de las mayores razones para tal descenso. El artículo señala que estamos viendo el rechazo a ultranza de sectores del aparato del PSOE a una alianza con fuerzas políticas, tales como Unidos Podemos y sus confluencias, así como con los nacionalistas catalanes y vascos, que cuestionan su visión uninacional de España y/o su apego a aquellas políticas. El artículo termina alentando a la militancia y a las bases a que se rebelen frente a tales sectores, exigiendo su propio derecho a decidir sobre su futuro.


28/09/2016 - La crisis de la socialdemocracia en Europa

Debido a la crisis que está viviendo el PSOE, el blog del Profesor Navarro presenta de nuevo su articulo "La crisis de la socialdemocracia en Europa", que se publicó en la revista digital SISTEMA el 18 de junio de 2010.

Este artículo analiza el declive de la socialdemocracia (tanto en apoyo electoral como en el número de asociados) en la Unión Europea, cuestionando algunas de las razones que se han dado para explicar tal declive. El artículo muestra que en los casos más llamativos este declive se debe a la sustitución del ideario socialista por el socioliberalismo responsable de políticas impopulares entre las bases electorales de tales partidos.


27/09/2016 - Debate cara a cara: el futuro del trabajo

El Profesor Navarro recomienda el visionado del debate entre Eduardo Garzón y Jorge Moruno, realizado en el marco de la Universidad de Podemos en Madrid, el día 23 de septiembre de 2016.

Para ver el video tienen que acceder a este enlace.


27/09/2016 - Dubtes sobre “Construïm ciutat”

p1150822

Als darrers mesos s’ha fet un nou experiment a la ciutat  anomenat “Construint ciutat”. Es tracta que els ciutadans puguin decidir sobre un milió d’euros del pressupost de l’any vinent. Les entitats poden proposar idees, se’n van rebre 78, de els que els nostre responsables municipals en van eliminar 22 pel que van decidir que només eren vàlids 46. Llavors va començar un procés de propaganda on s’anunciava als ciutadans que podíem votar les propostes a Internet. Tot d’una ens hem vist bombardejats de correus elèctrics -que diu aquell-  d’amics, coneguts i saludats que ens demanen el vot per els seus projectes.

Al final han guanyat les següents propostes: foment de l’ús de la bicicleta (2.000),  crear espai per a gossos (1200) , una projecte anomenat arteràpia (1200) , menjador per adolescents en risc (1100) , un estudi per veure si arreglem la masia de Ca n’Oriac (1000), educadors de carrer (1000), explicar perquè cal un museu tèxtil (600), i colònies i campaments per a tothom (500). En total hi ha hagut 6.154 vots.

Sembla que tothom està molt satisfet i content amb aquesta idea. Tanta unanimitat em posa nerviós.

Aquí van unes reflexions expressades en forma de dubte per tal que els seus responsables les tinguin presents i es qüestionin la idoneïtat de l’idea. Convindreu amb mi que té alguna cosa de malfiança. Per ordre de votació. Primer una cosa de bicicletes, tercer una cosa de teràpia, segon una cosa de gossos i quarta una de menjadors d’adolescents que hom deu dubtar que estiguin ben nodrits. Té alguna cosa d’inquietant. Crec que qualsevol lector mínimament humanista organitzaria les prioritats de forma molt diferent.

En segon lloc perquè hi dediquem només un milió d’euros i no tots els pressupostos? Deixem de fer pressupostos participatius perquè com a projecte han fracassat a tot arreu. Ens hauríem d’haver adonat que una cosa que avalava el FMI i el Banc Mundial a Brasil havia de ser sospitós. La clau de volta és que es podia discutir una part de la despesa però no els ingressos. Ahhh. La clau de volta d’uns pressupostos, es a dir, si són de dretes o d’esquerres rau precisament amb els impostos que poses, el seu grau i sobretot en la seva progressivitat.

Penso, i potser sóc l’únic ciutadà que ho fa, que per decidir en què gastar-nos els diners públics en una ciutat cal que els que ho decideixin tinguin alguns requisits. Primer que coneguin la ciutat de punta a punta. Normalment els sabadellencs coneixen el seu barri i el centre. Molt pocs tenen una visió de conjunt. Sense aquest coneixement, com establiran prioritats? En segon lloc cal que tinguin ideologia i que l’explicitin, així s’establiran prioritats polítiques. Aquesta és la idea de les eleccions municipals, que escollim 27 ciutadans perquè, amb visió de conjunt i en el nostre cas des de l’esquerra, estableixin prioritats. I si ho fan malament ja els traurem a les properes.

Quan l’any 1979 l’ajuntament governat pel PSUC es van plantejar què fer van decidir actuar de fora a endins. És a dir, van actuar decididament a la perifèria, als llocs on hi havia més necessitats. Per què ho van fer així? Perquè eren comunistes, perquè creien en la igualtat i en la discriminació positiva. Van tirar endavant un programa molt radical. Sabien que el més important eren les condicions de vida bàsiques de la ciutadania que vivia en pitjors condicions. I calia, a més, que tots els nens tinguessin escola. Van trigar molts anys a fer obres de gran dimensió al centre de Sabadell. Si en aquell moment haguessin fet un projecte postmodern com “Construint ciutat”, estic segur que Poble Nou i Torreu Romeu s’haguessin deixat de la mà de déu, sempre haurien existit altres prioritats, derivades de la classe social més ben connectada amb les tecnologies i amb el poder. I Sabadell hagués explotat.

És només un contrapunt ple de dubtes per a la reflexió. Probablement no tinc la raó, però sí alguns petits arguments per replantejar-se aquestes tipus d’idees. O no?



26/09/2016 - Conferencia del Profesor Navarro en la Universidad de Podemos

El Profesor Navarro recomienda el visionado de la conferencia en la que participó en el marco de la Universidad de Podemos, realizada en Madrid el día 24 de septiembre de 2016, y titulada "Políticas para alcanzar el pleno empleo, repensar y superar la socialdemocracia".

Para ver el video tienen que acceder a este enlace.


26/09/2016 - Pregón de las Fiestas de la Mercè 2016

El Profesor Navarro recomienda la lectura del pregón que hizo Javier Pérez Andújar en el marco de las Fiestas de la Mercè de Barcelona, 22 de septiembre de 2016.

Para leer el pregón tienen que acceder a este enlace.


24/09/2016 - Notes pel míting de la Festa de la Rosa

NOTES PEL MÍTING DE LA FESTA DE LA ROSA, 24.09.16

 

Gracias por estar aquí.

Contra viento y marea.

Contra la amenaza de lluvia.

Gracias por defender nuestras ideas.

Gracias por estar aquí, hoy y siempre.

Gracias por dar la cara.

Gracias por viestra fidelidad y por vuestra amistad.

Sois vosotros los que hacéis grande al PSC.

Vosotros sois la prueba del orgullo socialista.

 

Hoy es un buen día para recordar que cuanto más PSC, mejor para Cataluña.

Cuando el PSC es fuerte, Cataluña es fuerte, la gente es fuerte, la gente prospera, las ciudades prosperan.

 

Més PSC, millor Catalunya

Només cal recordar…

la transició,

les eleccions del 77,

el retorn de Tarradellas,

la Constitució del 78,

l’Estatut del 79,

els ajuntaments democràtics del 79,

el canvi del 1982 i del 2004,

els Jocs Olímpics,

els governs Maragall i Montilla.

 

Com més PSC, millor Catalunya,

Més prosperitat,

més autogovern,

més justícia social.

 

Fem un PSC més fort,

fem una Catalunya millor.

 

La Festa de la Rosa és la nostra festa, oberta a tothom, però és la festa de la família socialista.

 

Una familia unida,

una familia luchadora,

una familia trabajadora,

una familia que cree en un mundo mejor.

Mi familia.

 

Gracias por vuestra confianza y vuestro apoyo.

Gracias por estos dos años que han servido para superar nuestra crisis interna,

para recuperar nuestra autoestima,

para fijar nuestro mensaje,

para ganar respeto en Cataluña y también en España.

 

Sin vosotros, yo no me hubiese atrevido a dar el paso,

no hubiese sido vuestro primer secretario,

ni vuestro candidato.

Sin vosotros no hubiese habido baile.

 

Estem davant d’un curs polític crucial.

És l’oportunitat de redreçar les coses.

De demostrar als independentistes que així no anem enlloc.

Que no hi ha una majoria per la independència.

Que no hi ha solucions unilaterals.

 

Cal que mantinguem el nostre rumb,

encara que sigui a contracorrent.

El pas del temps ens va donant la raó.

L’únic camí és el del diàleg, la negociació i el pacte.

I el gran objectiu és la justícia social i la reforma constitucional federal.

 

En un any tornarà a haver-hi eleccions a Catalunya.

I no podem fallar,

no podem badar,

no podem fer figa,

ni abaixar la guàrdia,

ni distreure’ns.

 

Més PSC, millor Catalunya.

En una Espanya diferent.

 

Avui és un bon dia per recordar els nostres companys i companyes de Galícia i el País Basc, per desitjar els millors resultats a Xoaquín Leiceaga i Idoia Mendía. Per desitjar que els electors i electores a Galícia i al País Basc, triïn canvi, triïn més socialisme.

 

Pedro,

Queremos una España distinta.

Una España con más y mejor empleo.

Una España con menos desigualdades,

y con más oportunidades, y mejor repartidas.

Con una política limpia,

sin corruptos,

sin sobres con dinero negro,

ni ministros expertos en paraísos fiscales.

 

Queremos una España capaz de dialogar,

capaz de hacer reformas,

capaz de comprender los anhelos de Cataluña.

 

Pedro, ¡mantente firme!

Líbranos de Rajoy y del PP.

Estamos a tu lado, estamos contigo, ¡aguanta!

Resiste las presiones.

Intenta formar una mayoría progresista y de cambio.
España no puede permitirse cuatro años más de PP.

 

El socialismo catalán apuesta por un gobierno de progreso.

Sabemos que es difícil y por eso estamos contigo al 100%.

 

Pedro, cuentas con nuestro apoyo, porque tú eres nuestra esperanza.

 

Tienes nuestro apoyo, y la palabra…


23/09/2016 - Catalans ximples?

p1200521aa

En el món en què vivim tenim una mena d’angoixa vital que fa que massa gent faci anàlisis polítiques fonamentades en la més radical immediatesa. L’existència de sondejos d’opinió ajuda en aquest malestar de país. Cada onze de setembre hi ha moltíssims catalans que es manifesten des de 2010. Molts més que en qualsevol altra cosa.

Llavors al mes d’octubre de cada any comença la cançó de l’enfadós que diu «el suflé baixa», «la gent està cansada», «punxa l’independentisme», «fracassa el sobiranisme», etc. Com que, com dèiem es fa una enquesta cada quinze dies, els titulars no es fan esperar: «puja l’independentisme», mires el resultat real i veus que ha pujat un 2,5% i el marge d’error de l’enquesta és el 3%. Però no has acabat de llegir aquesta notícia i en surt una altra que diu: «Baixa l’independentisme». Mires el detall i veus que en relació a l’anterior enquesta els independentistes baixen un 3,5% quan el marge d’error és del 5%.

El problema és que entre octubre i les vacances d’estiu de l’any següent tots els opinadors, columnistes i tertulians del no res, comenten, argumenten i es discuteixen, fins i tot quasi fins a l’insult, sobre aquestes dades que es van repetint. I així fins al següent 11 de setembre, durant el qual molts catalans i catalanes es tornen a manifestar. I oh sorpresa n’hi ha molts, molts i molts.

Força mitjans de comunicació en la recerca del share, el negoci, l’espectacularitat o l’interès de partit, ens acaben donant una imatge dels nostres ciutadans molt curiosa. M’imagino un català que el dilluns és indepe, el dimarts ja no ho és, l’endemà passat vol eliminar les autonomies, la setmana vinent és federalista, el mes següent vol la DUI, l’endemà és unionista, al mes següent vol un estat centralista, després una altra volta autonomista i quan s’apropa l’11 de setembre torna a ser independentista de tota la vida.
No dic que no hi hagi algun català llusc, però voleu dir que som tan ximples? D’independentistes n’hi ha molts i això és nou en les seves dimensions a Catalunya i han vingut per quedar-se.
Vaig anar l’any 2013 a la Via Catalana, la cadena humana per la independència en una carretereta del Penedès, vaig veure molts nens i nenes amb estelades pintades a la cara. Em va recordar l’11 de setembre de 1977, on molts nens portaven la senyera pintada a la cara. En ambdós casos significava l’hegemonia d’una idea.
Hi hagué un dia on els republicans de Madrid van enviar una delegació -amb dos catalans- per negociar amb Francesc Macià: Fernando de los Ríos, Marcel·lí Domingo i Lluís Nicolau d’Olwer. Quin nivellàs! Hi ha moments en que jo, que quasi sempre penso que avancem, en tinc seriosos dubtes.



22/09/2016 - Las consecuencias de la gentrificación y de la turistificación de las ciudades en EEUU y España

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Dominio Público” en el diario PÚBLICO, 22 de septiembre de 2016.

Este artículo analiza un tema muy preocupante (la gentrificación y la turistificación de las ciudades) que está afectando a grandes centros urbanos como Nueva York y Barcelona.


20/09/2016 - Inequality: What Can Be Done About It?

El Profesor Navarro recomienda la lectura de esta entrevista.

Para leer la entrevista tienen que acceder a este enlace.


20/09/2016 - El problema més gran de Sabadell és la segregació escolar

finestra6

Al darrer article acabava amb una proposta: dedicar deu milions d’euros a l’educació infantil i primaria. Per què? Aquí van les raons. Potser el tema més punyent a la ciutat és l’enorme concentració de la immigració en l’escola pública. Hi ha un 22,7% de fills d’immigrants a les escoles sabadellenques, quasi tots, uns 20,3 pp els acullen les escoles publiques i uns 2,4 pp les escoles privades. Això vol dir que l’escola pública sabadellenca assumeix el 91,7% de la immigració. Aquesta dada la vaig publicar fa tres anys en un llibre anomenat “Sabadell destil·lat”. A mi em semblava una dada esfereïdora, ningú va dir res, ningú va reaccionar i no es va fer res. Plantejava la necessitat de que no passés més temps sense que es fes el que es va fer fa força anys a Vic. És a dir repartir els nens immigrants entre les escoles públiques i les privades concertades.

Ara, juliol 2016, ha sortit publicat l’estudi “La segregació escolar a Catalunya. La gestió del procés d’admissió de l’alumnat” elaborat pel Síndic de Greuges de Catalunya. Per tant dades molt recents. L’estudi han estudiat els 50 municipis amb més de 10.000 habitats i es diuen coses com: “Els deu municipis catalans amb més segregació escolar interna a primària són Terrassa, Cerdanyola del Vallès, Sabadell, Badalona, Tarragona, Esplugues de Llobregat, Sant Joan Despí, Girona, Lleida i Sant Adrià de Besòs (excloent-ne la ciutat de Barcelona). I dels “deu municipis catalans amb més segregació escolar interna a secundària obligatòria són Sant Vicenç dels Horts, Badalona, Esplugues de Llobregat, Sant Feliu de Llobregat, Olesa de Montserrat, Tarragona, l’Hospitalet de Llobregat, Terrassa, Sabadell i Sant Boi de Llobregat (excloent-ne la ciutat de Barcelona)”.

És a dir el tercer amb més segregació a primària i el novè a secundaria. També es palesa que estem als primers llocs del rànquing català pel que fa als centres amb concentració d’alumnat gitano,  tot i que no s’arriba a les preocupants concentracions de El Gornal, Sant Cosme , etc, amb tots els problemes de desigualtat que aquest fet genera.

Molts d’aquests problemes els amaguem amb el llenguatge políticament correcte. De les escoles amb alts nivells de problemes pels seus alumnes i les seves perspectives vitals, en diem “escoles de contenció”. De fet tots les coneixem, en sabem el nom i, per prudència, no els publiquem. Però ser prudents no vol dir que calgui amagar el problema.

Potser doncs, aquestes són les pitjors dades socials, culturals i econòmiques de la ciutat. És molt preocupant perquè quan parlem de l’augment de les desigualtats sempre ho pensem a l’engròs, amb grans dades, però hom no pensa que al final això està passant a casa nostra, a la nostra ciutat. A més el problema de fons és que ens dibuixa la ciutat de demà, dels propers deu, vint i trenta anys. Però així com altres coses és molt difícil abordar-les des de l’ajuntament, aquest, tot i que no és competència municipal, si que s’hi pot intervenir de forma decisiva. Proposaria al debat sis idees. 1. Cal reunir a tots els directors de les escoles concertades sabadellenques i demanar-los un esforç equivalent al seu pes demogràfic a la ciutat. No crec que hagi de ser molt difícil, més encara quan moltes d’elles, prediquen els principis evangèlics. 2. Caldria també plantejar a la Generalitat tancar alguns d’aquests centres de “contenció”. 3. Caldria crear una partida especial per aquest tema i dedicar-hi el superàvit municipal previst. És a dir considerem-ho una emergència prioritària. 4. Amb aquests diners ampliem plantilles i reduïm les ràtios fins a 17 alumnes en les escoles amb més compromís. 5. Busquem la complicitat de la societat i dediquem tot l’esforç voluntari de pares, mestres jubilats, i ciutadans que donin un cop de mà a les escoles. 6. El barri és un element de segregació. Per això molts pares en fugen. I 7, Cal canviar tot el sistema d’inscripció.

Dediquem 10 milions d’euros més a pal·liar aquest problema? Està en una part molt important a les nostres mans que quan facin un nou informe Sabadell surti com el lloc amb una escola més igualitària.

 



20/09/2016 - Una proposta per sortir de l’atzucac

Una proposta per sortir de l’atzucac

MIQUEL ICETA
EL PUNT AVUI, 20.09.16

La celebració de la Diada Nacional de Catalunya posa damunt la taula un interrogant: té sortida raonable, sense conflictes i amb un ampli suport social l’actual atzucac en què es troba la relació de Catalunya amb la resta d’Espanya? Malauradament, no hi ha motius per a l’optimisme si mirem el que ha anat succeint del 2010 ençà. Agradi o no, la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut que havia votat la ciutadania catalana va deixar en suspens la via del pacte. I fins ara no
hi ha hagut cap iniciativa seriosa per reprendre aquesta via. El govern del PP nega directament el problema, mentre que el govern de Junts pel Sí l’aprofita per sumar arguments i suports al seu projecte separatista. Ni immobilisme ni unilateralitat no porten enlloc.

El primer que necessitem és tenir un govern d’Espanya que no negui el problema ni amagui el cap sota l’ala, perquè el resultat de les eleccions al Parlament de Catalunya del 27 de setembre del 2015 és inequívoc: tot i que no hi ha una majoria ciutadana en favor de la independència, sí que hi ha una àmplia majoria insatisfeta amb l’actual estat de les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya, una majoria de la qual formen part destacada les persones que volen la independència i també molts altres que desitgem el reconeixement de la nostra realitat nacional, més autogovern, un millor finançament i la participació directa en la governança de l’Estat a través d’un Senat federal.

Si s’accepta aquesta realitat, cal redreçar de manera progressiva l’actual estat de les coses, descartant falses dreceres i solucions màgiques o immediates. Per això és important que des de Catalunya es percebi amb claredat un canvi d’actitud a Madrid que enforteixi les posicions partidàries del camí del diàleg, la negociació i el pacte com a única via per resoldre el problema. Juan-José López Burniol adverteix des de fa molt de temps del risc d’instal·lar-nos en un empat infinit: ni una majoria d’espanyols pot imposar una solució que no sigui acceptada per la majoria dels catalans, ni una majoria de catalans pot imposar una solució que no sigui acceptada per la majoria dels espanyols. És per això, entre altres motius, que els socialistes proposem un camí que culmina en una consulta a Catalunya i al conjunt d’Espanya. És l’única manera de verificar si la proposta té el consens necessari.

Però el referèndum sobre la reforma constitucional federal que proposem serà una de les darreres etapes d’aquesta via, i la darrera serà el nou Estatut o Constitució catalana fruit del pacte federal. Perquè aquesta solució sigui viable, cal començar des d’ara un llarg camí que tanqui ferides, esmeni errors i obri perspectives per a un diàleg polític de fons.

Des del meu punt de vista, caldria primer abordar, entre d’altres, les qüestions següents:

1) Revertir la dinàmica de relacions conflictives entre els governs de Catalunya i Espanya. En aquest terreny convé resoldre per la via de la negociació els conflictes competencials pendents i treballar per recuperar els elements d’autogovern erosionats per la sentència del Tribunal Constitucional, que la mateixa sentència ja apunta que es podrien resoldre modificant lleis al Congrés dels Diputats (per exemple, reformant la llei orgànica del poder judicial, la llei de règim local –per fer possible l’organització territorial pròpia de Catalunya en vegueries–, la normativa d’organismes i institucions estatals per impulsar-hi la participació de les comunitats autònomes, etc.). Abordar els 23 temes plantejats pel president Mas al president Rajoy. Derogar la Lomqe, particularment pel que implica d’ingerència en la política lingüística i educativa de la Generalitat. Aprovar una llei de llengües. Assegurar la presència de la llengua i la cultura catalanes a la Unesco. Resoldre qüestions relatives a la memòria històrica com l’anul·lació del judici al president Companys. I fins i tot abordar qüestions d’ordre menor com la introducció d’un distintiu autonòmic a les matrícules dels vehicles tal com s’ha fet a França.

2) Abordar sense dilació la negociació del nou model de finançament, revisant l’excessiu esforç de reducció del dèficit imposat a les comunitats autònomes, negociant el quitament parcial del seu deute, introduint el principi d’ordinalitat i impulsant els consorcis tributaris.

3) Revisar la política inversora de l’Estat. Impulsar decididament el corredor mediterrani i abordar problemes sagnants com la millora del servei de rodalies.

Si fóssim capaços de capgirar l’actual situació d’absència de diàleg, podríem entrar en un debat polític de fons que hauria de culminar en la necessària reforma constitucional. En el marc de la reforma, els independentistes podrien plantejar totes les seves reivindicacions, acceptant que
no les poden imposar de manera unilateral i que, per definició, un pacte implica cessions de les dues parts.

Sóc conscient que el camí que proposo no és senzill i que, fins i tot, alguns independentistes poden preferir jugar-s’ho a tot o res, però considero que tant l’immobilisme de Rajoy com la deriva unilateral de l’independentisme estan abocats al fracàs i poden comportar finalment un xoc de trens en el qual tots sortirem perdent i que posarà en risc, fins i tot, la unitat civil del poble català i el seu autogovern.

Per això, primer caldria canviar de govern a Espanya, substituint Mariano Rajoy com a president del govern. Estic convençut que una gran majoria de catalans i catalanes (més del 75% si prenem com a indicador el resultat de les darreres eleccions generals) desitgen que el PP no governi a Espanya. I la qüestió és si els partits independentistes o els partidaris del dret a decidir seran capaços d’afavorir aquest canvi sense condicionar la investidura d’un nou president del govern d’Espanya a la celebració d’un referèndum sobre la independència. No dic que canviïn d’objectius polítics ni que abandonin les seves reivindicacions, tan sols els demano que no impossibilitin el canvi polític a Espanya. Crec que tots hi sortiríem guanyant.


16/09/2016 - Fora el burquini!

pedres3

He sentit a dir una quantitat de bestieses sobre l’anomenat burquini que no puc estar-me’n de referir-m’hi. D’entrada a tots aquells i aquelles que diuen que el burquini permet tenir llibertat els diria, almenys, quatre coses. Primera. O sigui que si no se’l posen, no poden anar a la platja? Ostres quina llibertat és aquesta? Segona. Qui els ho impedeix? La religió? El marit? L’imam? No sé quin dels tres problemes és pitjor, potser a més són tots tres. Superstició, masclisme o fonamentalisme. Quins tria. Tercera. Als països on les lleis i les autoritats permeten la llibertat de les dones aquests dilemes no existeixen. No hi ha cap país on hi hagi aquests costums salvatges on hi hagi llibertat, democràcia i respecte als drets humans. Quarta. Hi ha algunes i alguns indocumentats que ens volen fer creure que les dones porten burquini o burka perquè volen, que és un acte lliure! No fotem! I els àcids a les seves cares, i la policia religiosa? Acabo de veure a Barcelona al carrer Casp en una terrassa de bar una dona amb nicab i els seu company amb xancletes, samarreta i pantalons curts! Quina barra! Perquè no va vestit ell també com a l’edat mitjana al desert? Quina barra! Com es pot defensar això?

Conversant amb dues mediadores socioculturals nascudes al nord i al centre de l’Àfrica, d’un gran ajuntament català, que fan de mitjanceres en tota mena de conflictes, em diuen que les noies joves dels instituts reclamen com més lleis contràries al vel, al burka, al burquini, etc. millor, que així els és més fàcil davant la família i la seva comunitat vestir com volen, és a dir sense tota aquesta parafernàlia infernal. Si no s’obliga cada noia a ser una heroïna solitària. A més topen amb l’opinió fins i tot de dones d’esquerres d’aquí que defensen els seus botxins. Al·lucinant! El professor Sebastià Serrano diu que un 70% de la comunicació és no verbal. Aquestes noies obligades o alienades que porten vels de qualsevol mena, un dia s’adonaran de la quantitat de patologies psiquiàtriques que els comporta la seva invisibilitat, algunes ja no seran a temps a recuperar el temps perdut.
Tots aquests catalans i catalanes que defensen el burquini i el nicab, els obligaria a anar amb aquesta indumentària pròpia de la inquisició un any sencer. És més, per què no obliguen les seves filles a portar-los? Ah no! A les seves filles no, però a les filles dels que han vingut de països amb dictadures teocràtiques salvatges i masclistes, aquestes tant és. Molt bonic! Podeu pensar: per què ets tan radical? Perquè tot això passava en la dictadura franquista. Vídues de 21 anys obligades a vestir de negre de per vida. Jo ho he vist. El feminisme és igual el d’aquí que el del Marroc, l’Iran o l’Aràbia Saudita. Si no ho sabeu us recomano el llibre de la iraniana Azar Nafisi: Llegir Lolita a Teheran



15/09/2016 - La ocultada causa del impasse político en España

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Dominio Público” en el diario PÚBLICO, 15 de septiembre de 2016.

Este artículo es una crítica de la excesiva influencia que, de manera oculta, el IBEX está ejerciendo sobre los partidos políticos de derechas y sobre el PSOE para que Podemos no gobierne en España. El artículo muestra también el carácter profundamente antidemocrático de tal grupo financiero y económico del país.


13/09/2016 - El ataque a la educación pública en España

A raíz del inicio del año escolar, el profesor Navarro vuelve a publicar en su blog este artículo publicado en el diario PÚBLICO, 25 de agosto de 2016.

Este artículo es una crítica muy fuerte de los recortes de gasto público educativo que han estado ocurriendo en España y que están polarizando, por clase social, el sistema escolar, de una manera muy marcada. Subrayo también que esta situación se debe al enorme poder de los grupos más pudientes de la sociedad y de instituciones como la Iglesia Católica, que ejercen una excesiva influencia sobre las instituciones del Estado.


13/09/2016 - Amb poesia a les parets. Somnis de barri.


El text “Barcelona, construint esperança a peu de carrer” aplega escrits al blog entre 2010 i 2015. Però entre els materials de l’esperança hi havia també poesia. Al blog Utopies Quotidianes es van obrir unes quantes finestres. És una cartografia desordenada de 26 poetes (11 dones i 15 homes), amb el fil conductor de versos rebels que toquen de peus al somni; de peus a l’asfalt on neixen els somnis humils. Són gent que convoca la bellesa i la vida, treballa les paraules amb cura, i fa d’elles miralls de lluita i d’esperança. Escriuen versos de pluja, com plou a la ciutat; i fabriquen poemes amb gramàtica d’herois de barri, de malabaristes de la quotidianitat.


Es dibuixen mapes de trobada entre la poesia de l’experiència i la política del comú. La poesia com a arma carregada de present, de bellesa de balcó amb roba estesa. I la política que declina la revolució democràtica en els temps de la tendresa. La que no renúncia a la poesia en les parets, com a condició del dret a la ciutat. Si la solidaritat és la tendresa dels barris; la poesia és l’idioma que l’ha anat teixint, amb memòries de lluita i mel, amb paisatges de foc i esperança. 

  



13/09/2016 - Com construir les prioritats

rajola56

Aquests dies estem distrets amb aquesta mena de polítiques postmodernes de decidir com ens gastem un milió d’euros no per qüestions ideològiques sinó per com determinats grups es saben mobilitzar a les xarxes per votar les seves propostes. Cal dir que segurament aquelles propostes més importants i prioritàries, no necessàriament seran les que aconsegueixin mobilitzar més gent. És una mena d’efecte Mateu. Es a dir a cops alguns serveis públics acaben essent utilitzats per aquells que menys ho necessiten ja que aquells que haurien de ser-ne els usuaris ni saben que existeixen.
Anem a donar un cop d’ull a com fa un segle l’esquerra decidia les seves prioritats. Les eleccions municipals a inicis de segle XX eren peculiars. A Barcelona s’escollien cada dos anys la meitat del regidors. L’any 1901 van guanyar els republicans, però encara hi havia majoria dels regidors corruptes del turnisme. L’any 1903 van tornar a guanyar els republicans i van aconseguir majoria. Es pot considerar que és el primer ajuntament democràtic. Tot i que encara passarà un temps fins que l’alcalde sigui també escollit pels regidors. Bé, l’any 1903 els republicans accedeixen al control de l’ajuntament i fan grans canvis, acaben amb la corrupció que era estructural i que venia de la nit dels temps, refinancen el deute municipal a llarg termini  amb conceptes moderns i aconsegueixen una gran superàvit cap a l’any 1907.

Es plantegen què fer amb aquest superàvit pel pressupost de l’any 1908. I fan el que ha passat a la història com el “Pressupost de 1908”. Els republicans decideixen que ha d’anar a construir un nou sistema educatiu: construcció de grups escolars, establir un cos de mestres ben pagats i ben formats i uns sistemes educatius a l’avançada. Qui eren aquesta gent? Doncs ni més ni menys que  Hermenegildo Giner de la Ríos, Pere Corominas o Francesc Layret. Van dissenyar el que en aquell moment es deia escoles neutrals, ara en diríem quasi laiques, coeducatives i en català. I la promoció de colònies per a nens i nenes. Inicialment va ser un pacte entre republicans i la Lliga Regionalista. Hermenegildo Giner escrivia: “Enseñar para aprender y saber, y dirigir para vivir con arreglo a lo aprendido y sabido; en una palabra: la Escuela ha de servir para la vida. Y la existencia no es libre si obedece de antemano a un dogma religioso, o social, o político; a un sistema, o a una doctrina.”

La reacció de l’església no es va fer esperar, el 24 de febrer de 1908 el Cardenal Casañas diu: “… Nuestro municipio implícitamente niega la Divina misión de la Iglesia y la pone al nivel de las sectas infernales inventadas por los enemigos de Cristo”. S’acusa els republicans que la coeducació promou la “bisexualitat” i la “promiscuidad”. La campanya desborda per la dreta la Lliga. La Lliga amb Francesc Cambó i Puig de Cadafalch i Prat de la Riba es tiren enrere, d’una manera ignominiosa. Francesc Layret, el líder polític municipal respon: “amb quin valor vosaltres, que sou representants d’un partit catalanista, autonomista i progressiu, aniríeu a demanar ajut al poder central, per cohibir el desenvolupament de les iniciatives d’una corporació popular?” El que acabarà essent el primer alcalde democràtic, Alfred Perez Bastardes  afirma“se quiera resucitar el espíritu de la Inquisición”. El govern central acaba anul·lant el pressupost barceloní.
Per què relato aquest moment estel·lar de l’esquerra catalana? Per explicar com raonava l’esquerra fa cent anys. Aconsegueixen estalviar fent una bona gestió una quantitat brutal de diners i, de totes les possibilitats que hi ha, van decidir dedicar-ho a l’educació dels nens i nenes. M’agradaria que ara a Sabadell féssim igual. Podem dedicar l’any vinent 10 milions d’euros més a l’escola infantil i primaria?



13/09/2016 - “Para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”
Baby playing with globe

Baby playing with globe

Article publicat al Llobregat Digital

Parlo una llengua romànica prohibida en diferents etapes de la seva història i substituïda. Una llengua amb 10 milions de parlants que ha subsistit a les prohibicions, les fòbies i la diglòssia. Una llengua que sempre és motiu de conflicte per alguns, els que no l’han volgut parlar mai.

Fa uns anys, quan el meu germà petit cursava primària, la immersió lingüística en català començava el seu desenvolupament. La meva família és d’origen aragonès, ma mare ho era. Trucava sovint a la seva família que és repartida arreu de l’estat. Una familiar de Madrid li va etzibar “¿qué pasa en Catalunya?” ma mare astorada va respondre “ay, no sé ¿qué ha pasado algo?”. La conversa va continuar aproximadament així:

Si mujer que os obligan a hablar en catalán, a vuestros hijos, pobrecicos
• Y a ti, ¿quién te ha dicho eso? Aquí no obligan a nadie a hablar en catalán, además ha estado prohibido muchos años, ¿cómo van a obligar ahora?
• Que si mujer, que hay mucho lio con eso. En los colegios obligan a los críos a aprenderlo y hablarlo
• Pues yo encantada que lo aprendan, más oportunidades tendrán
• Pero, ¿es que no lo ves? No pueden hablar castellano. Te tienen los sesicos sorbidos hija. ¡Si hay hasta manifestaciones!
• Ayyy, que coses me dices maña! Aquí nadie dice nada
• Aquí en Madrid hay cada semana una contra eso de la inmersión
• Pues deben ser todas en Madrid que no habla nadie catalán. Yo encantadica que se hable y se aprenda, aquí no hay ningún conflicto

Trenta anys més tard, aquelles persones que no volien parlar català, els hereus ideològics del franquisme que va prohibir parlar el català durant 40 anys, tornen a parlar de conflicte i pacten, “en Madrid” la marxa enrere de la immersió lingüística que ha fet possible que diverses generacions puguin entendre, escriure i parlar el català, no només com una llengua popular sinó també social i científica.

Jo que sóc de família castellanoparlant, he nascut a Catalunya i sóc catalanoparlant de forma voluntària no he viscut mai el conflicte pel català. Bé, dic mentida… el conflicte era totes les criatures que no vam poder aprendre a l’EGB el català perquè era prohibit i ens vam haver d’espavilar després.

On és i qui fa el conflicte? Aquells que confonen les llengües romàniques? –l’italià i el català, per exemple- perquè menyspreen tot aquell que no parli o pensi com ells? Qui fa el conflicte? Aquells que pacten fora del país el que hem de fer al país encara que no ho vulguem? Els qui ens imposen via pactes el que hem de fer i sentir? Els qui perquè ja els va bé que sigui una llengua domèstica i minoritzada? Aquells qui el neguen en llocs on es parla – a la franja per exemple-?

El conflicte lingüístic és un conflicte creat, un conflicte amb interessos polítics i ideològics, un conflicte negador que a més serveix de pantalla per aquelles promeses polítiques incomplertes i traicionades com la lluita contra la corrupció o alguns avenços socials. Pactes antidemocràtics contra els pobles d’aquells qui, com deia Ovidi Montllora qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense.”

Tweet




12/09/2016 - Por qué la manera como se estableció el euro es un enorme obstáculo para la economía española

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Pensamiento Crítico” en el diario PÚBLICO, 12 de septiembre de 2016.

Este artículo expone por qué, tal como está diseñado el euro, es muy difícil que España pueda salir de la recesión y converger económicamente con el resto de los países europeos de mayor desarrollo económico.


09/09/2016 - Sala Martín i el Planeta nou

focs-201

Una de les notícies d’aquest estiu és que s’ha descobert un novè planeta. És gegant i està congelat. Se situa més enllà de Plutó, però encara dins del Sistema Solar. Així ho asseguren els astrònoms de l’Institut de Tecnologia de Califòrnia (Caltech), a Pasadena. L’anomenen Planeta Nou i és més o menys entre cinc i deu vegades més gran que la Terra. I seria el cinquè més gran darrere de Júpiter, Saturn, Urà i Neptú.
Els neoliberals estan molt contents. És que ara els economistes i polítics neoliberals de cop s’han tornat humanistes, conreadors de la ciència només pel plaer, la curiositat intel·lectual i els descobriments científics? És que potser ara als economistes els preocupa la cultura? No. Els polítics i intel·lectuals neoliberals continuen actuant sense entranyes, sense cor, sense cap mena de sentiment i emoció. Són així.

Ara s’han adonat que tenen possibilitat de fer negoci. Amb aquesta possibilitat ja trempen. A Esade, Iese, Eada, etc. han generat un nou màster anomenat «Planeta Nou: un nínxol per destrossar». D’entrada tenen tot un planeta verge per contaminar, per fer malbé. Estan pensant a edificar milions d’habitatges, on fer-hi carreteres i fins i tot s’estan plantejant construir-hi un AVE que hi faci la volta. Podeu estar pensant: però si aquest planeta està congelat i no s’hi pot viure? I què, els neoliberals han fet habitatges on no viu ningú i on no viurà ningú en els propers deu anys i no passa res. Han fet carreteres en el no res i han fet AVE que tampoc tenen passatgers. Si ho han fet aquí on hi ha oxigen per què no ho poden fer en un planeta on no n’hi ha.

Podran col·locar totes les seus centrals dels seus negocis allí, ja que en no haver-ho ningú, no hi ha Estat i no cal pagar impostos. Molt millor que Irlanda, on han de pagar un 0,0005 d’impostos. Apple diu que ja està preparada per enviar-hi la seva seu central. A més, el Planeta Nou ofereix moltes possibilitats per contaminar, ara és verge. A aquesta gent estranya els agrada contaminar molt, van començar per l’aigua, van continuar per la terra, després per l’aire i ara amb el fracking volen contaminar els subsòl. Com que ja no els queda res per contaminar ara ho podran fer al nou planeta. A més, diuen que han descobert un nou mercat, però si no viu ningú allí? A ells els és igual, de fet voldrien que a la terra tampoc no hi quedes ningú. Per especular amb futurs i CDS no cal la gent. Sabeu què faria jo? Enviar allí tots els Sala Martín de la terra i no deixar-los tornar mai més



08/09/2016 - Respuesta de Vicenç Navarro a Varoufakis: inter-nacional no es lo mismo que supra-nacional

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Dominio Público” en el diario PÚBLICO, 8 de septiembre de 2016.

Este artículo continúa los temas tratados en un artículo anterior en el que, aplaudiendo los objetivos del movimiento DiEM25, se critican algunos de los supuestos sostenidos por su fundador Yanis Varoufakis en su estrategia para cambiar la Unión Europea, que se centra única y exclusivamente en la creación de movimientos paneuropeos destinados a crear instituciones supranacionales, a la vez que desmerece y considera inútil la estrategia de transformación de los Estados, pues considera a estos muertos o en vías de defunción (incluyendo sus Estados del Bienestar), sin posibilidades de cambio. En sus artículos el profesor Navarro señala que hoy están apareciendo fuerzas políticas y sociales que están rechazando las políticas impuestas por el establishment europeo (rompiendo con ellas), fuerzas que Varoufakis parece minusvalorar y que el profesor considera esenciales para la estrategia de democratización de los Estados, así como de la Eurozona y de la Unión Europea. Sus alianzas paneuropeas pueden jugar un papel determinante en tal estrategia de democratización europea, para lo cual se requiere una reversión de las relaciones de poder existentes a nivel de Estado y a nivel de Europa, donde, en ambos niveles, hay un dominio casi absoluto de las instituciones gobernantes por parte de las fuerzas del capital a costa del mundo del trabajo, temas que Varoufakis no menciona.


07/09/2016 - Es molt bo fer vacances.

focs-204

S’han acabat les vacances, fins i tot ha passat la festa major i tornem a la vida quotidiana. Hi ha un munt de coses per comentar i ja tindrem ocasió de referir-nos-hi.

S’ha acusat a l’alcalde de fer moltes vacances. Jo no estic d’acord amb aquest tipus de crítica. Al contrari. Crec que és bo que els polítics facin vacances i més encara si durant tot l’any no tenen ni vespres, ni caps de setmana per fer el que fem tots els altres: tenir estones per no fer res de res -és un eufemisme-. Segurament és poc popular defensar que els politics haurien de treballar molt menys pel bé de tots, però en fi, per això estem, per portar la contraria.

Winston Churchill quan era primer ministre tenia fama de no treballar massa hores, de viure molt bé. Una vegada un periodista li ho va preguntar sense embuts com fan habitualment els periodistes anglosaxons. La resposta va ser més o menys aquesta: miri a la Gran Bretanya hi ha uns centenars de milers de civil servant -servidors públics-  molt eficients que treballen molt i que va prenent decisions dels afers dels que són responsables. A mi en toca prendre un parell de decisions cada dia que són fonamentals pel futur de la Gran Bretanya i la  Commonwealth, dels seus fills i dels seus nets.

Considero que seria dolent que prengués aquestes dues decisions havent dormit tres hores, fent molt kilòmetres anant amunt i avall, tenint el cap ple de dades i coses que em van dient sense tenir temps d’assimilar-les, en definitiva amb el cap enterbolit. Crec que  el millor que puc fer és aixecar-me tard, esmorzar llegint els diaris al llit, passejar, dinar abundosament, veure una copa, fer la migdiada i després fumant-me un parell d’havans prendre amb serenitat aquestes dues decisions. Vostè què prefereix?

De fet, quan veia a Jordi Pujol treballant un diumenge a la tarda anant a un petit poblet d’una comarca oblidada a inaugurar una petita plaça, pensava: això no pot ser bo de cap de les maneres! Encara no sabíem perquè. Cal desconfiar de la gent que no para mai.

De fet la feina d’un alcalde, hauria de ser molt limitada, hauria de fer poques coses, pensar-les bé i com que són les mes importants pel futur de la ciutat estar en les millors condicions per encertar-la.

Posarem uns pocs exemples. Caldria decidir què fem al passeig. S’han fet tants processos participatius, s’han fet tantes propostes d’entitats, de persones i d’arquitectes en el transcurs dels darrers vuit anys que n’estic fins al capdamunt. Crec que cal prendre una decisió i fer-ho ràpid. No entenc la mania d’ajornar les decisions i anar-ho fent tot a trossets. El mateix val per la Plaça Espanya i si ho acabem d’arreglar tot? Passant per l’avinguda Terradellas no entenc que es trigui tres anys en plantar-hi tots els arbres i tot el verd que sigui possible. Sembla el desert del Kalahari.

Una altra cosa que haurà de rumiar l’alcalde és si crida a capítol a Maties Serracant i el torna a nomenar tinent d’alcalde d’urbanisme. Tot Sabadell estarà d’acord que dels 27 regidors escollits ara farà un any i mig, ni havia un que estava clar on hauria d’anar i aquest era Serracant. Podem esperar fins al final de la legislatura i segurament encara estarem esperant que la justícia digui res.

I caldrà que pensi millor què fer amb els diners del superàvit municipal. Em dona la sensació que, atenent al gran superàvit del 2015, al final del 2016 pot ser fins i tot superior. Seria bo no tenir superàvit, és a dir preveure més despeses. I  destinar-les a polítiques intangibles. I si fem un pla de barris? I si ho dediquem a combatre les desigualtats a l’escola pública sabadellenca?



07/09/2016 - Són bojos aquests romans

aquests-romans-shan-tornat-bojos

Article publicat a TVanimalista

Rememoro Àsterix i recordo la meva infantesa, el que reia amb aquesta frase i la poca gràcia que té ara aplicar-la a Itàlia. Són moltes les raons, però una em sobta entre moltes: Forza Italia presenta una proposició de llei al Parlament d’Italia per tal de prohibir que pares i mares que segueixen una dieta vegetariana o vegana puguin fer que els seus fills i filles la segueixin, donat que, diuen “és una dieta sense els elements essencials per al creixement”.

I torno a la meva infantesa, quan jo tenia uns 6 anys el meu pare va optar per la dieta vegetariana. La meva mare va optar per fer dieta vegetariana per a tota la família i cuinar una sola vegada: sàvia decissió dels dos al meu entendre. Val a dir que era una dieta lacto-ovo-vegetariana i que llavors no era tan fácil com ara accedir a alguns aliments com ara el tofu o el seitan i molt menys preparats com hamburgueses, mandonguilles o croquetes vegetals i que tot era artesanal i domèstic.

La proposició de llei diu a l’exposició de motius que es poden crear carències importants a la dieta dels infants si “s’exclou categòricament i imprudent, els aliments d’orígen animal i els seus derivats”. Som tres germanes i un germà, i mai ens ha faltat cap vitamina cosa que no es pot dir de nens i nenes que van seguir una dieta omnívora. Per posar un exemple, mentre nosaltres menjàvem entrepans de pa amb tomàquet i ametlles, la resta de forma majoritària, menjava pa “de màquina” amb Tulipán. Qui prenia més vitamines? D’altra banda, nosaltres teníem limitadíssimes les begudes carbòniques, les pastes industrials i altres pseudoaliments polisinsaturats i artificials que la gent “omnívora” tenia al seu abast amb naturalitat.

Han passat molts anys, han millorat les dietes, totes, es porten a terme campanyes per a la millora alimentària que porten a les portes de les escoles, les AMPAs, les famílies, les institucions… allò que “per salut” ja predicava el vegetarianisme: que l’excès es paga i que la manca d’aliments saludables, crus i frescos afecta greument la salut, em sembla un argument força allunyat del de Forza Itàlia. Un argument, el del vegetarianisme, que queda reforçat per la majoria d’institucions de ciència alimentària que són independents i no avalats per segons quines indústries alimentàries.

Parlem de mancances i de reforços… us heu fixat en la quantitat d’anuncis que hi ha de reforços en l’alimentació infantil, juvenil i adulta? No van dirigits a persones vegetarianes però parlen de mancances en la dieta. Així doncs qui té mancances? El que tinc clar és que vegetarianisme i veganisme són salut, però no només això; també són una manera d’entendre el món i viure. Viure de forma respectuosa, sostenible, solidària i no especista. Viure en un món que vol alternatives: agricultura ecològica i respecte animal. Un món que no es vol alimentar en base a un sistema de producció dels aliments en massa que no té en compte la salut humana ni el patiment i dolor dels animals.

Retorno als records d’infantessa i la llibertat del naturisme, també a la metonímia que em brinda l’Àsterix. El que tinc clar és que optar per un altre món, també des de l’alimentació, no vol dir optar per les mancances sinó per un món millor.

Tweet