Titular notícies
Nombre de resultats 25 per a i

04/08/2015 - Por qué el sistema bancario es un problema grave

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Pensamiento Crítico” en el diario PÚBLICO, 4 de agosto de 2015.

El artículo señala que, en contra de lo que constantemente se dice en los medios de información (la mayoría controlados o altamente influenciados por la banca), el sistema bancario no es equivalente al sistema circulatorio en el cuerpo económico, sino que es más bien un cáncer que va cuestionando la viabilidad de la economía. Este problema se acentúa en España, donde el sector público de este sistema bancario es muy reducido, siendo uno de los más pequeños de los países de la OCDE, el club de países más ricos del mundo.


02/08/2015 - Dietari d’agost: Carta oberta a Raül Romeva

romevaDISSABTE, 1 D’AGOST

CARTA OBERTA A RAÜL ROMEVA

Amic Romeva:

En els dies següents a teva designació com a cap de la llista “Junts pel sí”, vas fer diverses entrevistes i declaracions als mitjans. Era lògic i necessari: a molts ens han ajudat a fer-nos una opinió.

Després, i des de fa uns quants dies, has optat per callar. Tal vegada fas uns dies de vacances, abans d’entrar en campanya. Ho entendria perfectament, si és el cas. Però excusa’m: també he pensat que potser el teu silenci és degut a la considerable polseguera que van aixecar les teves primeres declaracions.

Dues de les teves afirmacions em van sorprendre molt, i t’agrairia que, en qualitat  de cap de la llista, t’expliquessis més, o t’expliquessis millor.

Vas declarar, en una entrevista a El Periódico, que el pacte que ha configurat la vostra llista electoral “no diu explícitament que el president serà Mas”.

La vicepresidenta de la Generalitat i dirigent de CDC, Neus Munté, va replicar de manera immediata a aquesta afirmació, dient que “és a CDC a qui correspon proposar el nom del president del nou Govern”, i que l’assumpte estava “parlat i ben parlat” entre CDC i ERC. També aquest partit se sumà a l’aclariment o rectificació de la teva declaració, que presentà com un “lapsus” o una “trampa” interessada de l’entrevistador.

Ja abans d’aquest joc de declaracions i desmentits havia estat evocada la possibilitat que, si la llista que encapçales no obté una majoria suficient, Artur Mas podria trobar-se amb serioses dificultats per a ser elegit President, perquè precisaria dels vots de la CUP, que ja ha afirmat públicament que no el vol votar. En aquest cas, podria presentar-se un altre candidat a la Presidència: tu mateix o una altra persona.

El President de la Generalitat és elegit pel Parlament entre els seus membres, però em sembla que l’electorat català (del que formo part) té dret a conèixer quin candidat o candidata és proposat per cada llista, per tal de votar en conseqüència.  Aquest DRET A DECIDIR EL NOSTRE PRESIDENT hauria de ser respectat escrupolosament. És necessari, en aquest sentit, que com a cap de llista diguis amb claredat quin és el candidat que postules per a la Presidència, per a què els electors i electores tinguem tota la informació necessària.

Una segona declaració teva em generà també una gran perplexitat. Vas dir que abandonaries el Parlament si no aconseguies la majoria suficient que demanes als electors i electores.

Que es vulguin presentar unes eleccions parlamentàries com un plebiscit no hauria de justificar que cap cap de llista (valgui la redundància) plantegés les coses en termes d’un “si no em doneu la majoria, me’n vaig a casa i ja us ho fareu”!

Naturalment, ets ben lliure de no ocupar l’escó després del 27-S, si els resultats no et són propicis, i també ho és la ciutadania a l’hora de valorar aquest gest com cregui més convenient.

Però serien molt d’agrair alguns aclariments previs, que tal vegada cal considerar fins i tot com estrictament exigibles. Seràs només tu qui deixarà l’escó, en el cas d’un resultat insatisfactori? Ho faran també els altres membres de la llista que encapçales? O algunes de les persones que la composen?

Crec que són necessàries unes respostes precises a aquests preguntes, que en aquests moments es fan també molts ciutadans i ciutadanes de Catalunya, siguin quines siguin les seves opinions i la seva futura decisió de vot el proper 27 de setembre.

Amb gràcies anticipades per la teva contestació, et saludo cordialment,

Raimon Obiols


01/08/2015 - Otra opinión sobre la censura del spot de Tecnocio

No suelo escribir sobre estos temas, pero hoy lo considero muy necesario. Las opiniones sobre la censura del spot de Tecnocio van de aquí para allá circulando por toda la red y yo también quiero dar la mía.

En mi opinión, la censura del spot de Tecnocio es un reflejo de la falta de organización en el seno de YouTube, donde cada día se les cuelan decenas de vídeos mucho más polémicos, que incitan a la violencia, que muestras humillaciones o actos de bullying, incluso que hacen referencia a conductas ilegales, sin que nunca los censuren.

Pero, sin embargo, cuando se trata de una marca consolidada, como es el caso de Tecnocio.com, que lidera el mercado de los productos tecnológicos y de ocio, todos los vídeos que se suben se miran con lupa.

El anuncio censurado mostraba a dos mujeres peleándose por una blusa, al principio de una … Leer mas


31/07/2015 -

El tráfico en las ciudades es insoportable. A veces uno no sabe cómo salir de la cama y enfrentarse a tanto caos. Muchas personas han optado por emplear bicicletas eléctricas para sortear un poco la congestión matutina. Pero a veces las bicicletas se convierten en un problema, porque cuando llegamos al trabajo no sabemos qué hace con ellas. Ante este inconveniente se incrementaron las ventas de bicicletas plegables.

La solución fue más simple de lo que parecía, y es que las bicicletas plegables son perfectas para el uso en ciudades. Uno las usa por toda la ciudad y cuando necesita entrar a un sitio solo debe recogerlas y usarlas como cualquier otro objeto que se transporte en la mano. Estos equipos, afortunadamente se venden a muy buenos precios.

Las bicicletas plegables tienen diferentes modelos, no todas son iguales ni se pliegan de la misma manera. Algunas dejan fuera una rueda … Leer mas


31/07/2015 - Tots a votar el PSUC

cel78

Una cosa extraordinària està passant a Catalunya. Podríem dividir els partits en dos tipus. Els que directament es fan desaparèixer i es converteixen en plataformes polítiques noves i els que continuen com si res no hagués passat i estan a punt que la ciutadania els faci desaparèixer.
Fet i fet tothom avui es declara hereu del PSUC. Una cosa xocant. Així doncs, tenim una llista de la CUP amb el nom de Crida, amb persones com David Fernández que s’han declarat comunistes i que en algun moment o altre han expressat la seva admiració pel PSUC. Una llista, Catalunya, Sí que es Pot, amb gent d’ICV, EUiA i Podem que tots es declaren hereus d’aquesta tradició. La llista Junts pel Sí encapçalada per un hereu natural del PSUC, eurodiputat per ICV fins fa un any, Raül Romeva, i una històrica militant del PSUC, Muriel Casals, al número tres. O sigui que votem el que votem estarem votant el PSUC. Quines coses té la història. No hagués dit mai que l’únic partit en què he militat acabaria guanyant les batalles com el Cid, un cop mort i enterrat.
El PSUC va ser un gran partit que comptava amb 8.000 militants en la clandestinitat, amb l’adveniment de la democràcia va arribar a tenir-ne 42.000. En la batalla entre eurocomunistes, prosoviètics i leninistes va passar de 42.000 militants a 3.000 en qüestió d’un any i mig i del 20% de vots al 3%. Alguns dirigents creien que «mejor equivocarse con el partido que acertar fuera de él». Al PSUC va passar una cosa que va descriure Javier Pradera com un fenomen típic de la tradició comunista estalinista. En aquells països de l’est d’Europa, la gent se n’enfotia i considerava dissident el que segueix «recto cuando el partido gira a la derecha o a la izquierda». Així doncs, 39.000 militants va seguir recte i el partit es va quedar sol, amb la Veritat, però sol. Ja ens havia de semblar sospitós un partit que en la seva festa anual en deia «Festa del Treball» no podia arribar massa lluny, no fotem.
Deuen estar molt, molt malament les coses com perquè ara l’element de més prestigi en la política catalana sigui un partit que va matar els seus propis dirigents, amb una diligència i rapidesa sorprenents.
Els que es reclamen ara del PSUC deuen estar malament però els que no s’hi reclamen probablement encara estaran pitjor. Com diu Xavier Domènech, «la història respon a les teves preguntes amb respostes inesperades, modificant els interrogants». En cristià: el món és boig i no sabem què ens depararà el futur.



30/07/2015 - Día 30 de julio. Vuelta a Barcelona y unas pequeñas vacaciones.

Cojo el AVE para volver a Barcelona, billete número 7184700562830. No colgaré nada más hasta después de vacaciones (a no ser que algo me llame la atención o deba justificar trabajo institucional). Buenas vacaciones.



30/07/2015 - Día 29 de julio. Ley del Voluntariado y Ley del Tercer Sector de Acción Social.

Hoy a las 12 h se inicia la reunión de la Comisión de Sanidad y Servicios Sociales, con competencia legislativa plena, para tramitar dos Proyectos de Ley. Prosigue el carrusel legislativo impuesto por el PP de sustanciar casi 40 leyes en dos meses, un disparate y un atentado al buen trabajo y a la transparencia legislativa. Reclamo una vez más la reforma del Senado. Cuelgo mis intervenciones en el bloc, en las que justifico los vetos que presentamos el senador Saura y yo en representación de Iniciativa per Catalunya Verds.



30/07/2015 - Día 28 de julio. El PP de la derecha extrema.

La dirección del PP –la de Madrid, por supuesto– ha elegido a García Albiol como cabeza de lista para las próximas elecciones al Parlament de Catalunya. Nombrar al exalcalde de Badalona como sustituto de Alicia Sánchez Camacho es un preocupante giro hacia la derecha más extrema. Este personaje, que se regodea en su racismo y xenofobia, solo le servirá al PP para movilizar voto de la extrema derecha, aislándose aún más en la política catalana. A nivel de Estado, proclamar candidato a García Albiol rompe con una imagen de moderación que necesita Rajoy para llegar al voto centrista. Con todo, la verdad, no creo que García Albiol obtenga más votos que los que hubiera sacado cualquier otro candidato del PP; el problema es que derechiza aún más su espacio electoral a cambio de nada.

Leo que por iniciativa de un alcalde griego y un abogado, la fiscalía griega tramita una denuncia contra Yanis Varoufakis, exministro de Economía del gobierno de Syriza, por alta traición. Absurdo.



30/07/2015 - Día 27 de julio. Hacienda catalana.

Cojo el AVE a Madrid. Para el 29 se ha convocado la Comisión de Sanidad y Servicios Sociales para tramitar, con competencia legislativa plena, dos Proyectos de Ley: la del Tercer Sector de Acción Social y la Ley del Voluntariado. Billete número 7184700562822. Mantengo reuniones con diferentes colectivos.

Para que haya Estado es imprescindible tener en primer lugar una Hacienda, por lo que no es de extrañar que Artur Mas porfíe en crear una hacienda propia catalana. Estos últimos días, los periódicos van llenos de noticias que el Govern y el propio Mas lanzan a este objetivo. Lo que no nos dice Artur Mas es que, según los informes de los “expertos” convocados para crear la Hacienda catalana, es imposible hacerlo sin la colaboración del Estado. Lo que nos lleva una vez más a plantear que alcanzar objetivos tan ambiciosos, para unos la independencia, para mí una reforma profunda del Estado español en un sentido federalizante, solo es posible mediante la negociación, y ésta no va ser fácil ni rápida.



30/07/2015 - Día 26 de julio. Domingo.

Un domingo de verano sin más, descansando y recuperándome.



30/07/2015 - Una Ley insuficiente y sesgada. Veto al Proyecto de Ley del Tercer Sector.

Intervención en la Comisión de Sanidad y Servicios Sociales con competencia legislativa plena.

Senado, 29 de julio de 2015.

Senyora presidenta, señorías:

Todo lo que voy a exponer son las razones por las cuales el senador Saura y yo, en representación de Iniciativa per Catalunya Verds, presentamos este veto al Proyecto de Ley del Tercer Sector de Acción Social.

Vamos a debatir y ustedes, senadoras y senadores del PP, van a aprobar un Proyecto de Ley en medio de esta irresponsable y disparatada mascarada legislativa que nos han impuesto: tramitar 37 proyectos de Ley en dos meses.

Hoy damos un paso más en la degradación del trabajo legislativo.

Un trabajo legislativo de pésima calidad.

Que dificulta la plena participación de los Grupos y lo que ellos expresan de pluralidad.

Una tramitación opaca, que impide el seguimiento ciudadano del debate y aprobación de leyes que les van a afectar.

Que degrada aún más al Senado, ya que trabajar así imposibilita que ni tan siquiera seamos una real Cámara de segunda lectura, de enfriamiento legislativo.

Y, señorías: puestos a reformar, reformemos el Senado, tal como nos comprometimos a hacer.

Entrando ya en el contenido del Proyecto de Ley, quisiera en primer lugar afirmar que:

  • Las políticas sociales de este Gobierno se han centrado en los recortes. Cuando España, producto de la crisis, se ha vuelto más pobre, cuando se ha generado mayor desamparo social, ustedes han recortado todas y cada una de las partidas presupuestarias destinadas al amparo social; todas y cada una.
  • Cuando España se empobrecía, sus políticas la han hecho más desigual, al cargar en las espaldas de las clases populares los costes de la crisis.

Hago estas afirmaciones para salir al paso de las cínicas afirmaciones tanto del Preámbulo de este Proyecto de Ley como de las palabras del ministro Alonso en el Congreso en la presentación de la Ley del Tercer Sector de Acción Social. Todos los grupos reconocemos el trabajo, el compromiso de las asociaciones y entidades que conforman el Tercer Sector por su trabajo con las personas más vulnerables; estamos legislando para más de 30.000 entidades sociales, cuya actividad supone un 2% del PIB y genera más de 600.000 empleos.

Pero, señorías, el problema son ustedes, este Gobierno de derechas, sus políticas de fomento de la desigualdad, generadoras de pobreza. El problema son sus recortes en prestaciones sociales, que realizan cuando más faltan hacían estos recursos.

Hacía falta una Ley del Tercer Sector que definiera un marco regulatorio del mismo, pero no es este Proyecto de Ley, claramente insuficiente. Para legislar, antes hay que conocer la realidad. Permítanme que les dé unos datos de un estudio de la Fundación La Caixa, en colaboración con ESADE y Price Waterhouse Coopers, de abril de 2014, titulado “La reacción del tercer sector al entorno de crisis”. Dice el estudio:

  • Las aportaciones han caído un 27% en apenas tres años. Han recortado en primer lugar las Administraciones públicas, todas, un 17% las CCAA y entidades locales y un 4% el Estado. Un 18% las empresas y un 24% las Cajas de Ahorro. En comparación, las aportaciones individuales solo han caído un 8%.
  • Estas caídas de ingresos han comportado que entre un 20% y un 30% hayan cesado en su actividad o desaparecido.
  • Mientras, las personas en riesgo de exclusión social se incrementan.

En resumen: el Tercer Sector debe afrontar una realidad de resolver mayores necesidades sociales con menos recursos. Por lo que es incomprensible que esta Ley no aborde cuestiones capitales para el Tercer Sector como son las necesarias legislaciones sobre el IVA, Ley de Contratos del Sector Público, Ley de Subvenciones, Ley de Impuesto sobre Sociedades ni la legislación sobre incentivos fiscales y mecenazgo o la legislación de utilidad pública.

Señorías, estas entidades pueden soportar la cofinanciación de proyectos, deben pagar impuestos de sociedades; a ello me refería al hablar de cuestiones fundamentales para la supervivencia y el buen trabajo de las entidades sociales que la Ley no aborda.

¿Por qué el Proyecto de Ley excluye a las cooperativas de iniciativa social y a las empresas de reinserción? No lo entiendo; no entiendo que solo asociaciones y fundaciones sean admitidas como organizaciones susceptibles de formar parte del Tercer Sector.

Y dos cuestiones más, para nosotros muy lacerantes: la territorialización del 0’7% del IRPF y la representación y participación de las entidades del Tercer Sector de Acción Social.

Nos oponemos al intento de este Proyecto de Ley de consolidar el control por parte del Estado de las subvenciones del 0’7% del IRPF. Volvemos a exigir que las contribuciones que realizan los contribuyentes de Catalunya las gestione en su totalidad la Generalitat de Catalunya. Y lo reivindicamos no solo porque encontremos injusto que de unas aportaciones anuales de 54’4 millones de euros solo se reviertan 30’8 millones, que lo es, sino porque corresponde a la Generalitat la competencia exclusiva en materia de protección social. Al igual que las sentencias del Tribunal Constitucional, reclamamos la territorialización de los fondos procedentes del 0’7% del IRPF.

Como tampoco entiendo que se impida la participación de otros actores diferentes a la Plataforma del Tercer Sector participar en la “Comisión del Diálogo Civil”, a pesar de que esta Plataforma no representa a la totalidad del sector en España.

Señorías del PP, lo fundamental en las políticas del Tercer Sector no es su articulación a nivel estatal; no, no lo es. ¿Y saben por qué? En el caso catalán, por el artículo 166, que dice con toda claridad que corresponde a la Generalitat de Catalunya la competencia exclusiva en materia de servicios sociales. ¿Con quién se articula preferentemente el Tercer Sector? Pues con las Administraciones que ejercen la titularidad en materia social: CCAA y entidades locales, que, por otra parte, son sus ámbitos naturales de implantación y actuación.

La pregunta es si las más de 6.800 entidades que trabajan en Catalunya, que representan un volumen económico del 2’8% del PIB catalán, con más de 102.000 personas contratadas, 300.000 voluntarios, y que atienden a más de 2.100.000 personas, se van a quedar fuera de la Comisión del Diálogo Civil por no formar parte de la Plataforma del Tercer Sector. Es ilógico, vulnera la realidad y solo puede explicarse por su actitud territorial tan nefasta y conflictiva.

Por toda esta serie de razones, pido su voto al veto que presento en representación de Iniciativa per Catalunya Verds. Este Gobierno no solo recorta, es que además no legisla bien.

 

 



30/07/2015 - Un paso más en la recentralización. Veto al Proyecto de Ley del Voluntariado.

Intervención en la Comisión de Sanidad y Servicios Sociales con competencia legislativa plena.

Senado, 29 de julio de 2015

Senyor president, señorías:

A continuación expondré los argumentos que justifican este veto que presentamos el senador Saura y yo en representación de Iniciativa per Catalunya Verds.

Antes permítanme que denuncie, y lo voy a hacer en todas las tramitaciones de los Proyectos de Ley, este carrusel legislativo veraniego que nos han impuesto. Este sin sentido trabajo legislativo de tramitar 36 Proyectos de Ley en dos meses. Y lo voy a reiterar una vez más: así no se trabaja, así no se garantiza rigor en el trabajo legislativo, que, junto al control de Gobierno, es el principal encargo de toda Cámara parlamentaria. Este ritmo ahoga a la oposición y no permite que la pluralidad que representamos se exprese en condiciones. Tramitar así impide cualquier diálogo, ya que su afán principal es aprobar leyes, en una ilógica carrera de apuntarse trámites legislativos. Hemos aprobado tantas leyes; su utilidad, su calidad, ninguna y pésima.

Señorías, en todo Proyecto de Ley del gobierno de Mariano Rajoy que tenga una disposición que apele al artículo 149.1.1. de la Constitución española es sinónimo de recentralización, de invasión competencial. No lo duden: para todos aquellos que creemos en el Estado compuesto, es motivo suficiente para presentar un veto por invasión competencial. Y en este Proyecto de Ley, es evidente que se produce esta invasión.

El senador Saura y yo rechazamos el objetivo de esta Ley, que es crear un modelo común de voluntariado para toda España. Lo rechazamos:

  • Porque es ignorar las realidades, las idiosincrasias presentes en cada territorio.
  • Por el desarrollo, de forma autónoma, de un entramado propio de cada realidad.
  • Porque invade el marco competencial de las CCAA. El de Catalunya, contemplado en el artículo 166.2. del Estatut. Un marco competencial catalán que ha tenido su desarrollo desde hace muchos años: 1991, Institut Català del Voluntariat, y 1996, Carta del Voluntariat de Catalunya.
  • Y porque, señorías, desde el momento en que el Gobierno le da a este Proyecto de Ley consideración de carácter básico, se invaden competencias.

No es difícil entender que el voluntariado, al hay que reconocer el extraordinario papel que juega en la cohesión social de este país con su esfuerzo solidario y compromiso cívico, surge y se motiva de sus realidades concretas, por lo que no puede haber un modelo común. Tampoco es difícil entender que los redactores de la Constitución dieran a las CCAA la competencia exclusiva, por aplicación lógica del principio de subsidiariedad, por lo que no entiendo este Proyecto de Ley.

A lo mejor hubiera sido más conveniente actualizar mediante una reforma la Ley 6/1996, de 15 de enero, del Voluntariado, no conflictiva competencialmente. La Ley del 1996 circunscribía, en lo que afecta al Estado, a dos marcos: actividades de carácter supra-autonómico y al voluntariado en el ámbito de las competencias exclusivas del Estado. Una Ley que no contemplaba la apelación al artículo 149.1.1. de la Constitución, cuestión nada menor.

Señorías, el senador Saura y yo nos negamos a aceptar la lógica de que el Estado define las políticas y las CCAA las gestionan. Este no es el espíritu ni la letra de la Constitución. El texto constitucional nos otorga autogobierno político y queremos ejercerlo.

Otra cuestión que nos preocupa es que, a diferencia del texto de la Ley del Voluntariado de 1996, en esta desaparece la afirmación de que la actividad del voluntariado no podrá sustituir en ningún caso trabajo retribuido. La preocupación se incrementa si uno lee la Memoria de Análisis de Impacto de la Ley. ¿Qué dice la Memoria? Que un millón de voluntarios equivaldría al trabajo de 100.000 asalariados a tiempo completo, y significaría un ahorro en los presupuestos públicos de 2.500 millones de euros.

Señorías, lo afirma con claridad el Consejo Económico y Social en el dictamen de este Proyecto de Ley:

  • El voluntariado no puede suplir el ejercicio de las funciones que el Estado tiene encomendadas en el ámbito de las políticas públicas.
  • Debe prevalecer el principio de no sustitución de funciones o servicios públicos, no solo respecto a los que la Administración está obligada a prestar por Ley, sino respecto a cualquier función o servicio público que corresponda al Estado en cumplimiento de los cometidos que tiene constitucionalmente atribuidos.
  • Debe procurarse un equilibrio entre impulsar el voluntariado y evitar su instrumentalización, priorizando la puesta en marcha de unas políticas públicas que deben ser adecuadas y suficientes, garantizando el conjunto de respuestas a las necesidades sociales.
  • El mensaje del CES es claro: sí al voluntariado, no a la sustitución de responsabilidades que corresponden en exclusiva a las Administraciones públicas. Unas Administraciones que hoy han hecho dejación de sus responsabilidades sociales frente al incremento de la pobreza, la exclusión social y la desigualdad que han motivado las políticas de Mariano Rajoy.

Reconocer el trabajo altruista del voluntariado en España, de este 17% de la población comprometida en la lucha por una sociedad mejor, no va a suplir la responsabilidad de los poderes públicos.

Y ya un último argumento: la Disposición Final Quinta, la que afirma que esta Ley no puede suponer incremento del gasto. Señorías, si esta Ley no va a representar ningún incremento de gasto, no la aprueben; ya se aprobará cuando lo pueda representar.

Estas son las razones del veto del senador Saura y mío para el que pido su voto.



30/07/2015 - El Ayuntamiento de Madrid lleva razón

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Dominio Público” en el diario PÚBLICO, 30 de julio de 2015.

Este artículo es una defensa del establecimiento de una web en el Ayuntamiento de Madrid para responder a las falsedades y manipulaciones que aparecen frecuentemente en los mayores medios de información y persuasión del país. El artículo también muestra la escasísima diversidad ideológica de tales medios, con una práctica ausencia de voces críticas de izquierda que cuestionen la sabiduría convencional que dichos medios reproducen.


28/07/2015 - Carta oberta al futur diputat Lluis Llach

Manifestacio-Marea-Blanca-Lleida-MareaBlancaLL_EDIIMA20141130_0002_3

Benvolgut Lluís Llach:

El més segur és que el proper 27S vostè es converteixi en diputat al Parlament de Catalunya. Com hem vist aquests dies això implica que vostè haurà de votar a favor de fer president de la Generalitat a Artur Mas i Gavarró. Els camins a Ítaca són inescrutables i, per això, l’objectiu d’aquesta carta no és discutir sobre quina és la millor manera de fer la travessia. L’objectiu és explicar-li una cosa que està passant a Lleida. Una cosa senzilla, potser menor, davant del que significa un viatge tan èpic. Vull parlar-li del consorci sanitari de Lleida impulsat per l’actual govern i contra el qual lluiten –fa prop de dos anys– milers de persones. Li vull explicar tot això a vostè perquè, possiblement, com a diputat, haurà de pronunciar-se.

Com segurament sabrà, al llarg d’aquests últims anys el conseller Boi Ruiz –antic cap de la patronal privada de sanitat– ha pres decisions que han suposat un veritable retrocés en el caràcter públic del nostre sistema sanitari. Probablement alguns dels seus companys de llista li hagin explicat que això ha estat “inevitable” i que és culpa de “l’espoli fiscal” (el de Madrid, perquè de l’altre, del que porta els diners cap a Andorra i no cap a Ítaca, els seus companys de llista no solen parlar).

La cosa és que Boi Ruiz porta prop de dos anys intentant fer un consorci sanitari a Lleida. Molt resumit, això vol dir que el que es busca és integrar els equipaments de l’Institut Català de la Salut (ICS) –entitat proveïdora de serveis sanitaris pura i totalment pública– a d’altres formes de gestió subjectes al dret privat. Això vol dir que l’ICS es diluiria en un consorci més ampli també subjecte al dret privat. Això permetrà fer activitat privada als centres públics, gestió privada indirecta dels recursos públics i escapar dels organismes de control públic sobre aquesta gestió.

És probable que alguns companys de la seva llista també li hagin dit que això del Consorci de Lleida és imprescindible, que “no hi ha alternativa” (T.I.N.A.) i que tot plegat és culpa de “l’ofec financer que pateix Catalunya”. Però deixi’m donar-li dues dades que potser li són útils com a futur diputat:

1) La creació d’aquest consorci no s’explica per la manca de diners ja que la seva posada en marxa no suposarà cap estalvi. Al contrari: és un fet provat que la forma consorciada que tant agrada als seus companys de llista de Convergència és una porta oberta a l’opacitat, la corrupció i el descontrol en la gestió sanitària. Més de 20 informes de la Sindicatura de Comptes i la mateixa Oficina Antifrau ho deixen totalment clar: milions d’euros públics han desaparegut gràcies a consorcis com el que Boi Ruiz vol impulsar a Lleida. Per tant, l’experiència ens dicta que els consorcis, lluny d’estalviar, surten cars i enriqueixen els de sempre.

2) La idea de fer consorcis sanitaris per substituir l’ICS no té com a objectiu construir “estructures d’estat” ni treballar per “un país nou”. El pla ha estat perfectament dissenyat a les oficines de la consultora PWC al servei del conglomerat sanitari privat a qui l’existència de l’ICS –i de la sanitat pública en general– li suposa una molèstia que cal eliminar. Així, La Caixa proposa, PWC disposa i Boi Ruiz executa. (Si no coneix PWC, faci click aquí i vegi de qui estem parlant).

imagePer què li explico tot això a vostè? Veurà: des de fa prop dos anys milers de persones d’arreu de Catalunya es manifesten i es mobilitzen –al carrer, als centres de treball, a les escoles, a les associacions de veïns, sota la pluja– contra aquest atac a la sanitat pública del nostre país. S’han recollit 38.000 signatures –una a una, carrer a carrer– i tot per defensar els nostres hospitals davant les grans corporacions que volen fer negoci a costa de la salut del poble . Tota aquesta mobilització va aconseguir que el govern hagués d’aturar el projecte momentàniament. Va costar molt, entre d’altres coses, perquè per alguns dels seus companys de llista, carregar-se l’ICS és molt més important que el mateix “procés”.

Quan ERC va cedir a la pressió del carrer i va votar en contra de la creació del consorci de Lleida Artur Mas ho va deixar molt clar: “Hi ha un acord […] que parla d’estabilitat fins al moment de convocar, i jo alguna queixa tinc, perquè es perden algunes votacions”. I va afegir que “previsiblement” les eleccions del 27S es convocarien “si no canvia res”. És a dir: si no puc imposar el meu model de país, no hi ha país. Sona una mica a xantatge, no?

Marea Blanca Lleida 2Sigui com sigui, la lògica pre-electoral es va imposar i finalment el passat dimecres Convergència va acceptar aturar el consorci… fins la propera legislatura. “Serà el pròxim Govern escollit el 27-S el que prengui la decisió final, han confirmat fonts del departament que lidera Boi Ruiz”.

És per això que li escric aquesta carta. Vostè, molt probablement, serà diputat i haurà de prendre “la decisió final” sobre el consorci sanitari de Lleida. Haurà d’aixecar la mà i votar a favor, en contra o abstenir-se. Només tindrà aquestes tres opcions. Amb aquesta carta volia, simplement, oferir-li una mica de context sobre el tema perquè ho tingués en compte a l’hora de prendre la decisió. Com li he dit al principi, crec que ningú té un mapa del tot fiable sobre com arribar a Ítaca, però tots hauríem de tenir clar quines dreceres NO es poden agafar.

Ben cordialment… i salut

Albano Dante Fachin

PD: VÍDEO: «Primer independència i després lluita de classes és fer trampa»



27/07/2015 - Presentación en la Asamblea del Procés Constituent (PC) en defensa de la confluencia del PC con Catalunya Sí que es Pot

Presentación por Vicenç Navarro, miembro fundador del Procés Constituent, 25 de julio de 2015.


27/07/2015 - Día 25 de julio. Junqueras tiende la mano a la izquierda tras el 27-S.

Leo en El País este titular. Muy amable por su parte. Sería aún mejor que él se soltara de la mano de Convergencia antes del 27-S.



27/07/2015 - Día 24 de julio. Experiencia en Urgencias del Clínic.

A las 11.30 h me voy a Urgencias del Hospital Clínic. Salgo a las 22.30 h. A pesar del buen trabajo, profesionalidad y amabilidad del personal sanitario, sufro, y nunca mejor dicho, en propia carne, los recortes en Sanidad. Cuando ingreso hay 11 pacientes en la planta 2ª de Urgencias, con un tiempo de espera de unos 29 minutos (hay una pantalla que va informando); a media tarde hay 34, y un tiempo de espera de más de 3 horas. Mucha gente mayor, que, junto con niños y mujeres, son los principales afectados por los recortes.

A lo largo de las 12 horas que estoy ingresado, maldigo con todas mis fuerzas a los responsables de los recortes. No estaría mal hacer un Pleno del Parlament sobre Sanidad en un pasillo de Urgencias atiborrado de pacientes. Iba a ver el conseller Boi Ruiz como eran recibidas sus justificaciones de los recortes y el progresivo desmantelamiento de la Sanidad Pública que ha llevado a cabo el Govern dels “millors”.

Teníamos razón los que defendíamos en las instituciones que la economía necesitaba reformas estructurales y ajustes. Reformas para modernizar nuestra economía y avanzar hacia un cambio de modelo productivo. Y ajustes, sí, pero con otros plazos; quiero recordar que la Confederación Europea de Sindicatos propuso en 2008 una reducción del déficit de un máximo de medio punto por año. La Troika nos impuso bajar al 3% del déficit público en 2013, objetivo inalcanzable y que tantos costos sociales ha tenido. Necesitábamos un ajuste sostenible y justo y que no desmantelara el Estado de Bienestar, no el impuesto por estos dos monaguillos de la Merkel que son Mariano Rajoy y Artur Mas. Sin más, al cabo de 12 horas pido el alta voluntaria. Por ahora, todo bien.



27/07/2015 - Día 23 de julio. Electoralismo institucional.

Al igual que los alcaldes programan la finalización de sus proyectos urbanísticos y las obras y mejoras para poder ser inauguradas antes de las elecciones municipales, en esta legislatura del Parlament de Catalunya, ya finalizada, se han ido aprobando, en los últimos plenos, paquetes legislativos con contenido social. La desvergüenza de Artur Mas y su gobierno no tiene fronteras. Después de una legislatura, corta –todas las de Mas lo son–, de marcado carácter antisocial, ahora se despiertan aprobando leyes y medidas que son un buen resumen de lo que no ha hecho su Gobierno.

Rajoy, en su ilimitada desfachatez, quiere aprobar unos Presupuestos Generales del Estado que, a buen seguro, serán un festival de promesas electorales. Lo que no ha hecho en 4 años quiere comprometerlo en unos presupuestos que gestionará el nuevo Gobierno. Haré lo posible para que no sea de derechas.



27/07/2015 - ¿Por qué las derechas continúan ganando a los dos lados del Ebro?

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Pensamiento Crítico” en el diario PÚBLICO, 27 de julio de 2015.

Este artículo critica la utilización de las banderas por parte de las derechas, tanto españolas como catalanas, para perpetuarse en el poder, subrayando que a no ser que se redefina qué es España, el tema nacional siempre ocultará el tema social.


26/07/2015 - Josep Fontana: “Jo penso en aquesta cosa tan elemental com és la gent”

Llegia l’entrevista d’Andreu Barnils a Josep Fontana i m’havia d’esforçar per recordar els bon resultats que a vegades en resulten d’una situació difícil, tot i el pessimisme de la intel.ligència que sembla instal.lar-se a la política… quan encara es permet fer-se evident i visible. Crec que ve a tomb aquesta reflexió pel to del diàleg publicat a Vilaweb, per les notícies que ens sobten cada dia, i perquè el mateix pas del temps -en una carrera contra-rellotge i contra un clima inclement- no sembla anar a favor d’anar reforçant la fonamentació de massa alegria… Caldrà més que mai l’optimisme de la voluntat i, si és possible, anivellar alguns egos desafinats per anar fent camí i treure pals a les rodes. Fontana ens pot servir també d’exemple en això, i sobre tot en honestedat i humanitat. Cal recordar, sobre tot, i com idea-guia, una de les frases que de passada deixa anar Fontana a la conversa, però que en aquest post m’he permès ressaltar al màxim. De fet, és la que poso com a títol, substituint l’original.

image

Ens diu Andreu Barnils que Josep Fontana (1931) és un dels historiadors catalans més prolífics i llegits. (Jo hi afegiria que també de més prestigi i un dels homes savis de Catalunya.) Més de quinze llibres escrits, doctor en lletres per la Universitat de Barcelona i deixeble de tres grans historiadors: Pierre Vilar, Ferran Soldevila i Jaume Vicens i Vives, de qui fou ajudant. La seva història de Catalunya, La formació d’una identitat (Eumo Editorial) ha estat un dels llibres de l’any. Políticament molt implicat, i referent de molta gent d’esquerres, Fontana va anar a les llistes d’Ada Colau a les darreres eleccions municipals. En aquest entrevista l’historiador informa que el 27-S no té intenció de presentar-se per cap llista i que no pensa fer campanya per cap dels partits. Fontana és dels que creu que cap partit espanyol s’avindrà mai a negociar una independència, però tampoc veu gens clar el full de ruta unilateral plantejat fins ara. I se li nota que està més aviat molest per tot plegat.

Josep Fontana: ‘Els que parlen de federalisme, quina credibilitat tenen?

Josep-Fontana_ARAIMA20111217_0069_20—Com veieu la llista de Junts pel Sí?
—La llista del Sí el problema que té és que no se sap de què va la història. Hi ha dues realitats. Una és la continuïtat del post pujolisme, amb el senyor Mas al davant una altra vegada. Ha estat una jugada molt hàbil, perquè si hagués anat amb Convergència és evident que s’enfonsava. Per tant, aquí, si totes les històries de la desconnexió amb l’estat fallen, doncs seguirà havent-hi un govern del senyor Artur Mas. I la segona és què passa amb tot aquest entusiasme que s’ha sabut crear. I que té per mi uns elements que el fan pràcticament incomprensible. Realment hi ha algú que creu que per aquest camí es pot aconseguir una separació? En vuit mesos? No coneixen què hi ha a l’altra banda? No saben amb qui s’han de jugar els calers? La feina d’anar aconseguint coses i nivells autogovern ja és prou difícil. De la concessió d’un estatut que havia de ser l’inici d’una nova etapa, en realitat s’ha fet marxa enrere amb el procés de recentralització. Essent així, algú creu que ho hem de fer així? I sents coses que et produeixen estupefacció: si fem una votació que tingui uns grans resultats, aleshores Europa… Europa està disposada a què li creïn un problema? Però si la UEFA amenaça el camp del Barça per les banderes!

—D’aquesta llista, com interpreta el moviment de Raül Romeva. Li sembla bé, malament?
—No ho sé. No ho veig de cap manera. De tota manera, crec que ell mateix no ho sap. Acaba de dir que el Mas no ha de ser…Per què es creia que el cridaven?

—Parlem de la segona llista: Catalunya Sí que es pot.
—No se sap què serà això. En principi no es veu que hi hagi gran cosa al darrere, per ara. Una cosa era una mobilització de caràcter urbà, com a les municipals. Sí crec que les municipals era el terreny més fàcil per a poder assaltar el sistema, perquè és un lloc que els que creen opinió tenen menys importància, i el contacte directe amb els veïns és més fàcil. A escala del país és molt més difícil que es doni. I sembla que aquí només s’està pensant en el vot de la ciutat de Barcelona.

—Vostè va anar a llistes amb Ada Colau.
—Un dels últims, sí. I no em va fer res. Creia que pitjor que Trias i companyia no ho podrien fer.

—I ara, anirà a la llista de Catalunya Sí Que es Pot?
—No m’ho han demanat. I no. No aniria a cap altra llista. I no per desaprovació. Però ara hi ha un garbuix considerable. Queden setmanes, només, però poden passar coses, que vés a saber com canvia tot l’escenari.

—Com creu que els hi anirà?
—No ho sé. A mi la transposició del panorama municipal al general em sembla una cosa molt difícil d’aconseguir. Depèn de quines cordes són capaços de tocar. Però no sé què faran. Ni el suport que tindran.

—I a ICV com els veu? Han fet com CiU, desaparèixer rere unes altres sigles.
—Aquest era un protagonista important quan va arribar la transició. Aquí l’important era el PSUC, que era una altra cosa. Això va desaparèixer, ho van sacrificar. S’ha intentat treure el cap com han pogut. L’opció que han fet de sumar-se a forces socials emergents no crec que sigui una mala opció. Respecte del que haurien aconseguit anant sols, no és mala opció. No hi tenien res a fer a la llista del si. Era el seu suïcidi final. La llista del sí, que vol dir la política del Boi Ruiz? No fotem conya.

—Rabell, bon candidat?
—La idea d’entrar en contacte amb les associacions de veïns no és una mala idea. No sembla que la llista estigui acabada

—Procés Constituent. Algun comentari?
—No. Crec que és una situació´d’una confusió extrema. Hi ha desestructuració dels partits que controlaven la situació.

—Pablo Iglesias li genera confiança?
—A mi no em genera confiança ningú. Aquesta és la primera. I d’Iglesias s’oblida que el seu origen no és tant el 15M, sinó els pactes a la política gallega. On va tenir relació amb aquests nuclis de moviments socials. Quan els polítics d’esquerres s’han desacreditat d’una manera miserable, Iglesias ha vist el que venia a sobre i vol aprofitar aquest filó.

—Queda la CUP
—La CUP té un avantatge de cara a tothom: són gent que se sap que són honestos i coherents. Això també té problemes, com és lògic. Avui he vist el David Fernández a la televisió i deia clarament que el que els ha separat de la llista del sí és que ells tenen clar la independència i la lluita de classes. I que no volen creure que primer una cosa, i després l’altra. No volen creure primer independència, i després en parlarem. Hi ha coses de la CUP que aprecio prou: són joves i tenen credibilitat. Per altra banda tenen un programa del tot o res que els farà anar guanyant vots. I seguiran essent un element pertorbador si conserven aquesta consciència, que l’element social també hi és.

—Com ho faria vostè personalment?
—No em toca fer-ho. No tinc receptes. No sé què passarà el 27-S. Inclosa l’abstenció. Si maregem massa segons quin personal… Jo penso en aquesta cosa elemental que és la gent. Que quan es posen d’acord, surten al carrer. Jo no sé què faran amb aquest garbuix que se’ls presenta ara. Molt em temo que els resultats sigui tan desgavellats, que no se sàpiga ben bé que es podrà fer.

—Que no es pugui formar govern?
—Govern sí que podran formar. Veurem com s’entenen dins. Però la capacitat que tindran de presentar-se i dir que tenen el poble al darrere amb el 99% de la població…Es farà bastant difícil.

—Mentre hi hagi més del 50% del vot.
—Si hi hagués alguna cosa que tingués la unanimitat que tenia l’SNP potser sí. Però no veig que el senyor Mas sigui això. Si hagués hagut realment alguna cosa que haguera permès pensar en un procés…

—No hi veieu solucions.
—En primer lloc, esperar que els altres et deixaran marxar és inconcebible. Estan disposats a tornar-se a armar per liquidar això quan calgui. Com vols que deixin escapar la millor vaca del ramat? Així com així? No els hi perdonaria ningú. I si s’acaba aquesta vaca, després ve el País Basc. Precisament com que saben que això no passarà de retòrica, doncs en realitat s’ho prenen amb aquesta tranquil·litat.

—Què creu que passarà el 27-S?
—El més probable és que guanyí la llista del sí. I després què? No hi ha resposta. Després no està gens clar. Només hi ha dos camins: la força i la negociació. De força, no en tenim. I de negociació jo penso, per experiència històrica i coneixement de l’estat espanyol, que cap partit arribarà a Madrid i formarà un govern que negociés una secessió. Per què ho hauria de fer?

—Doncs hi ha gent que creu Pablo Iglesias ho permetrà.
—Pablo Iglesias diu que ell respecta el dret de decidir, i després parlem-ne. I parlem-ne….I els que parlen de federalisme, quina credibilitat tenen? No fotem conya. Ja ens van enganyar prou amb un estatut tarat. L’únic principi polític que jo tinc és que resignar-se no és acceptable. Hi ha una situació que no és tolerable. I per tant, s’ha de tirar endavant i fer el que s’hagi de fer. S’ha de lluitar, s’ha de desobeir. Però plantejar-se objectius racionals: no anar a què et fotin una hòstia. Aquí m’agradaria saber si els que han muntat la idea de 8 mesos i independència se la creuen, o no se la creuen. No ho sé. Però jo no me la puc creure. Fa cinc-cents anys que estem amb aquestes conyes. I sembla que quan guanyem una mica, ens foten una garrotada. Hi ha coses que estant clares: la revolta de Sanjurjo de 1932 es fa, i això ho ha explicat gent que estaven a dintre, fonamentalment contra l’Estatut de Catalunya. La guerra civil en una gran mesura es fa, entre més coses, contra la continuïtat de res que s’assembli a l’autogovern a Catalunya. I així estem. I pensar que si nosaltres som bons i sortim al carrer i ens diran té, dóna’ls-hi, que són bons nois, no és creïble.

—Escoltant-lo penso: no hi ha solució. No podrem marxar mai d’Espanya.
—Per ara, no. Per l’any que ve, no. Això està clar. Hi ha d’haver una correlació de forces que ens ajudi. Per ara no tenim els avions nord-americans que vindran a bombardejar les tropes espanyoles si ens envaeixen. No els tenim. Per exemple. En el curt termini, no ens en podrem sortir mai. El que sembla il·lícit és que algú et digui que ja ens ho podem jugar tot perquè en vuit mesos està guanyat. I no cal que us preocupeu, perquè amb això tot es resoldrà: l’ensenyament, la sanitat. Vale vale. Què vol dir una independència? Està previst com es posaran les duanes a les fronteres? Això s’ha de començar a negociar. Hi ha algun pacte de negociació fet per parlar d’un règim transitori de circulació de mercaderies? Aquí mentre no hàgim convençut perquè ens donin suport la Caixa, Banc de Sabadell, la SEAT, està una mica difícil.

—Ja ens aniran a favor, si guanyem. No pateixi.
—Ah, doncs molt bé.

—Haha!
—Mira. No sé què passarà. Però veig que hi haurà força fragmentació. La CUP tindrà uns guanys que s’ha guanyat per ser conseqüent. Per exemple, no comprar la carta a qualsevol preu. I han dit no a la llista. Això els donarà guanys. També crec que efectivament la llista del Junts pel Sí pot guanyar. I un cop hagi guanyat no té gran cosa més a fer que organitzar desfilades.

—Perdoni que insisteixi: quan vostè tingui el vot decidit no m’ho dirà, ara a l’agost?
—No. Però jo no faré cap campanya per ningú.

—A Barcelona va fer-ho.
—Però era una cosa totalment diferent. Un dels arguments que utilitzava en el cas de Barcelona era que l’equip anava pura i simplement a guanyar l’ajuntament. No com els altres partits organitzats que anaven pensant a guanyar l’ajuntament com un element per finançar les seves organitzacions. Com feia Trias amb Convergència. I per tant era una cosa diferent.I vaig pensar que eren els més preparats per ocupar-se dels problemes dels ciutadans. I fan bé, si no es barregen amb cap altra cosa. I a mi, que treguin el bust del Joan Carles em sembla perfectament bé. Em resulta profundament simpàtic.

—De fet, Joan Carles tampoc era el cap d’estat.
—De fet, què hi pinta, el cap d’estat aquest?



25/07/2015 - Intervenció en el Consell Nacional del PSC

Intervenció de Miquel Iceta davant del Consell Nacional del PSC

25 de juliol de 2015

Bon dia amics i amigues

Vull agrair-vos que un dissabte més, aquest 25 de juliol, ens puguem reunir aquí per prendre decisions transcendentals de cara a les eleccions del proper 27 de setembre.

Potser a diferència d’altres, el PSC es pren molt seriosament el procés electoral i el procés democràtic intern del partit.

Tenim processos, respectem les formes, debatem, ens reunim, i no deixem en mans d’uns pocs, aspectes tan rellevants per configurar una proposta política a les eleccions al Parlament de Catalunya.

Sabem qui és el nostre candidat a la presidència. I ho dic perquè hi ha un cap de llista que s’ha posat en evidència dient que no ho sabia. Si no ho sabia, és greu. Si ens volia enganyar, és gravíssim.

Nosaltres, de forma participativa i democràtica, avui aprovarem unes llistes i un programa.

Però deixeu-me, abans d’entrar en matèria, que faci un reconeixement a Javier Fernández, que avui mateix pren possessió com a nou president d’Astúries. Té tot el nostre afecte i la nostra admiració.

Ara vull agrair a tots els diputats i diputades d’aquesta darrera legislatura, un cop més retallada per decisió d’Artur Mas, la seva feina i el seu compromís. I ho faré després nom a nom quan es presentin les candidatures.

Però vull destacar ara i de forma pública el paper de Pere Navarro i Maurici Lucena, que han manifestat el seu desig de no repetir com a diputats al Parlament de Catalunya. Han fet una magnífica feina en condicions dificilíssimes. Amb en Pere ens vàrem intercanviar les funcions parlamentàries després que el rellevés a la primera secretaria del partit. En Pere i en Maurici seguiran actius i compromesos amb el projecte polític del socialisme català en l’àmbit de la política espanyola, un com a membre de la Comissió Executiva Federal del PSOE i l’altre com a membre de l’equip d’experts de Pedro Sánchez. Espero que puguin formar part de les nostres candidatures a les eleccions generals, però aquesta serà una decisió que el partit ha de prendre quan toqui.

Aquesta ha estat una legislatura complicada, en que hem hagut de fer front a temes molt complexos: des de la declaració de sobirania a les compareixences de l’expresident Pujol, passant per plens extraordinaris sobre la situació de la sanitat pública i sobre l’increment de la pobresa i les desigualtats, pels quals el govern ha volgut passar de puntetes. O amb una Comissió d’Estudi sobre el dret a decidir que ni tant sols va aprovar les seves conclusions. O amb Comissions d’Investigació tan rellevants com la de Spanair i la de la corrupció pujolista.

Aquesta complexitat no ha impedit que els diputats i diputades socialistes fessin la seva feina i que la fessin molt bé. Tot i que la feina dels diputats és una tasca molt sovint invisible, us puc ben assegurar, que els diputats socialistes en aquesta legislatura han picat molta pedra, perquè són gent de pedra picada.

Dels companys i companyes que no seran candidats a la reelecció estic convençut que continuareu contribuint amb la vostra feina i el vostre compromís al desenvolupament del nostre projecte per Catalunya, que ens ajudeu a sortir del lio.

Avui aprovarem també el nostre programa. Som l’únic partit que en té fins ara. Un bon programa que recull solucions justes i acordades per Catalunya. Permeteu-me que reconegui públicament la feina de David Lizoain com a responsable de l’elaboració del programa, així com de tots aquells companys i companyes que hi ha col·laborat.

Un bon programa que recull solucions justes i acordades en les que també han participat, a banda dels militants i simpatitzants del partit, tots els ciutadans i les entitats que han volgut, als que també agraeixo les seves aportacions.

Aportacions, totes elles, que han millorat notablement el nostre programa.

Tenim un bon programa amb respostes sensates als problemes de la gent. Respostes i propostes que van més enllà del monotema que ja hem vist que no porta enlloc.

El 27 de setembre hi haurà eleccions. El president Mas les haurà de convocar a principis d’agost, per escollir un Parlament de 135 diputats. I d’aquest Parlament primer en sortirà una Mesa, després un President a elegir entre els diputats electes, i més tard, el President nomenarà un Govern.

Això és el que votarem el 27 S.

Del 27 S no en sortirà la independència. D’unes eleccions no se’n deriva la independència. Prou d’enganys.

El 27 de setembre votarem quina majoria, quin president, i quin Govern volem per als propers 4 anys.

Si volem que segueixi governant la mateixa majoria que fins ara, la majoria del lio i de les retallades. Si volem que segueixi al capdavant del govern un president que amaga el cap sota l’ala, que no vol donar comptes de la seva gestió, que ens proposa aprofundir en el lio, en una fugida endavant que o bé no porta enlloc o bé ens porta al desastre de situar les nostres institucions fora de la llei.

O si volem una majoria, un president i un govern que tregui Catalunya del lio i posi el govern a treballar en la direcció de recuperar l’economia i crear llocs de treball, que preservi i millori l’Estat del benestar, que recuperi el prestigi de la política, les institucions i respecti la llei, i que promogui una política d’acord i diàleg, en comptes d’enfrontament i divisió.

I jo vull que el PSC formi part d’aquesta majoria i d’aquest govern.

I jo voldria ser aquest president.

Vull ser el president de la Catalunya que no es queda fora del canvi que ja s’està produint a Espanya. El que ja s’ha produït a Balears, a València o a Aragó, i que en pocs dies ja comença a donar fruïts. Mireu a les Illes: derogat el decret que arraconava el castellà a l’escola, derogada la llei de símbols que prohibia la senyera, demanat el reingrés a l’Institut Ramon Llull. I, decisió d’ahir mateix, el català tornarà a ser requisit per treballar a l’administració. No em vull separar de les Illes, no em vull separar de la Francina! Volem estar al seu costat i compartir un projecte comú d’una Espanya diferent.

Vull ser el president d’una Catalunya que lideri Espanya i que lideri un dels motors econòmics d’Europa, com és el la regió euromediterrània.

Vull ser el president d’una Catalunya rica, plural, diversa, culta, emprenedora, orgullosa dels seus orígens i de la seva rica història.

Una Catalunya que no sembli contínuament empipada ni entosolada, sinó que sigui oberta, moderna, exigent i tolerant. Una Catalunya hereva del millor catalanisme. Exigència i intel·ligència han d’anar de la mà. De la mà del catalanisme que sempre hem defensat, del catalanisme que sempre hem representat.

Vull ser president per tornar a cohesionar la societat al voltant dels objectius del catalanisme que són compartits per una amplíssima majoria dels catalans: enfortir l’autogovern, promoure la nostra identitat plural que considera la llengua i la cultura catalanes un tresor a preservar i impulsar, defensar els nostres interessos econòmics, el nostre patrimoni natural.

Vull ser president per trobar solucions justes i acordades als nostres problemes. Vull una Catalunya rica i plena, sí, pròspera i justa, lliure i segura. Vull una nació capaç de negociar un nou acord amb la resta dels pobles d’Espanya.

Però sóc conscient que el debat polític no serà el d’unes eleccions com les celebrades fins avui a Catalunya. Hi ha qui vol que aquestes eleccions quedin reduïdes a respondre sí o no a la independència.

Hi ha qui vol convertir una hipotètica majoria de diputats independentistes, en motor d’un procés unilateral de proclamació de la independència.

Volen actuar fora de la legalitat vigent i volen portar la societat catalana a un escenari confús, fragmentat, de frustració creixent i altament perillós. Ho vaig dir ahir al Parlament: Catalunya és forta amb la unitat i el que l’ha afeblit sempre és la divisió.

Volen portar-nos a un escenari confús, que està marcat ja per les primeres i previsibles discrepàncies internes.

El seu número 1, Raül Romeva diu que enlloc queda establert que Mas hagi de ser president. CiU i ERC han desmentit al seu cap de llista que, potser, volia fer el pas a ser candidat a la presidència. Jo els emplaço a que facin públic els seus acords. Té programa electoral aquesta llista per la independència? O només serveix per declarar un dia la independència i res més?

Sotmetent a subhasta la Presidència de la Generalitat, estan devaluant el que representa aquesta institució que ho és de tots, independentistes o no. Sembla que ho hagin oblidat: Catalunya som tots.

No són capaços de posar-se d’acord i deixar enrere el lio ni per fer una llista!

No són capaços ni de decidir qui és el seu candidat a president!

Com ens hem de refiar d’aquesta gent per tirar endavant Catalunya?

Com podem deixar coses tan importants com la recuperació econòmica; la creació de llocs de treball; la sanitat i l’educació públiques; o la regeneració democràtiques en mans dels de l’embolic i el soroll permanents?

Si no saben o pretenen no saber qui presenten com a candidat a la presidència de la Generalitat, com es posaran d’acord en què és el que li convé a Catalunya els propers anys?

Només estan d’acord en una cosa: en trencar el marc de convivència que representa el respecte a la legalitat i situar les institucions catalanes al marge de la llei.

Per això, tocarà mobilitzar-se més que mai. I ningú no pot fugir d’estudi.

Buscarem majories parlamentàries que no se situïn fora de la llei, com la resta de ciutadans als que se’ls hi demana que la compleixin.

Buscarem majories parlamentàries responsables i que es comprometin a treballar per treure Catalunya de la crisi, a no desmantellar l’Estat del benestar i a trobar una solució pactada a l’encaix de Catalunya a Espanya. Una solució que no passa per dividir i trencar, no passa ni per marxar ni per mantenir un statu quo insostenible.

Aquests dies, des de la dreta que representen el PP i Ciutadans, ens han arribat veus perquè anem junts a les eleccions.

Ho puc dir més alt però no més clar.

Amb qui juga amb la llengua per treure un rèdit electoral,

Amb qui ataca la identitat catalana,

Amb qui no respecta els drets socials,

Amb qui no aporta cap solució al problema de l’encaix entre Catalunya i la resta d’Espanya,

Amb aquests no anirem en coalició. Que PP i C’s vagin junts, si volen.

Nosaltres, el PSC, anirem amb les nostres sigles, sense amagar-les, sense diluir-les, sense avergonyir-nos, sense disfressar-nos, fidels als nostres valors i a la nostra història, i lleials al nostre compromís amb la ciutadania.

Per pactar amb el PSC cal parlar de programes. Els que en tinguin, és clar.

Algunes de les nostres propostes que es poden aprovar avui:

  • Farem un pla de xoc contra l’atur juvenil, contra l’atur de persones més grans de 45 anys i pels aturats de llarga durada.
  • Modificarem l’impost de successions i donacions, derogant les reformes de CiU i PP i de CiU i ERC que únicament han beneficiat els més rics i que ens han restat uns recursos que haurien servit per impedir moltes retallades.
  • Convertirem les beques menjador en un dret, cobrint fins al 100% del cost del menjador escolar en els casos necessaris.
  • Promourem un Fons Extraordinari d’Emergència contra l’augment de les desigualtats i la pobresa.
  • Aprovarem una llei que garanteixi una Renda Garantida de Ciutadania, les prestacions econòmiques i els itineraris d’inclusió sociolaborals per a les persones que no disposen de mitjans de subsistència propis.
  • Garantirem l’habitatge a totes les famílies amb infants i sense recursos.
  • Prohibirem que l’Administració Pública contracti amb empreses o personal que hagin estat condemnats per casos de corrupció o finançament il·legal de partits polítics.
  • Impulsarem la derogació de la reforma laboral del PP i aprovarem un Nou Estatut dels Treballadors com a carta de drets laborals que reequilibri la relació entre les parts.
  • Decretarem que no podran haver-hi talls de subministraments bàsics per manca de renda i crear un fons de suficiència energètica i un nou model de bo social per a garantir el dret a l’aigua, l’electricitat i el gas de les persones en situació vulnerable.
  • Eliminarem les taxes judicials creades pel govern de CiU que suposen una doble càrrega injustificada per a la ciutadania.
  • No permetrem la convocatòria de més concursos per gestionar àrees bàsiques de salut. Quan s’acabin els contractes vigents, tota l’atenció primària serà de titularitat pública.
  • Impulsarem una nova Llei de Salut de Catalunya que millorarà la transparència i el control del sistema, garantint la seva dimensió de servei públic.
  • Impulsarem la progressiva universalització i desplegament de l’educació 0-3 anys, cercant fórmules viables de finançament de les escoles bressol.

I tant de bo totes les esquerres se sumin a la crida dels socialistes pel canvi de veritat.

Amics i amigues, la campanya electoral serà una campanya on el PSC hi anirà amb les coses molt clares.

Cal parlar del deute de 68.000 milions d’euros front els 35.000 milions d’euros del 2010. Per què han servit, doncs, tantes retallades, tanta austeritat i una nul·la inversió, més enllà de fer patir els de sempre, les classes treballadores i mitjanes?

Cal parlar de la despesa pública en salut que l’han rebaixat a nivells de 2006.

O la despesa social, congelada a nivells de fa 11 anys, en el moment de la pitjor crisi econòmica i social que podem recordar.

Però vull també una campanya on recuperem l’orgull de pertànyer al moviment socialista.

Vull una campanya on tots i totes cridem a la mobilització per quelcom més important que la nostra sort personal o familiar.

No per mi, ni per la llista, sinó per mantenir la tradició del nostre partit, de ser una eina indispensable per la cohesió social a Catalunya, pel progrés i per l’entesa amb Espanya.

Nosaltres som aquests. Socialistes, catalanistes, d’esquerres, federalistes i europeistes. Els que ens estimem Catalunya, Espanya i Europa.

Y a propósito de Catalunya y España quiero deciros en castellano, para que se nos entienda aquí y fuera de aquí, quiero deciros a vosotros, a todos los catalanes, y también a todos los españoles, que el proyecto de los socialistas, el proyecto al que invitamos a los ciudadanos a participar, el proyecto por el que nos vamos a dejar la piel, es el proyecto de salir del lío para construir una Cataluña mejor y una España diferente. Una España que debe cambiar. Más plural, más solidaria, más justa, más acogedora, más de todos…

Una España que ya ha empezado a cambiar con las elecciones del 24 de Mayo (y eso lo saben bien en Aragón, en Valencia y en Baleares) y que ha de continuar cambiando cuando Pedro Sánchez sea presidente del gobierno tras las próximas elecciones generales. 

Nos proponemos hacer eso que ni Mas ni Rajoy son capaces de hacer, salir del lío para construir una Cataluña mejor y una España diferente.

Por cierto, Mas ha decidido esconderse tras otros candidatos pero, eso sí, si gana su Lista quiere ser Presidente, si Romeva le deja. Han puesto a subasta la Presidencia de la Generalitat. Pretenden degradar el debate político, con el único objetivo de evitar dar cuentas sobre su gestión de estos últimos años. La gestión del peor gobierno de la Generalitat desde 1980 en un período en el que no solo no se ha obtenido ningún resultado, ningún avance concreto, sino que nos han metido a todos en un lío que no saben salir.

Ens hi deixarem la pell, m’hi deixaré la pell. Perquè val la pena. Perquè el pitjor no seria no aconseguir-ho, el que mai no ens podríem perdonar a nosaltres mateixos és no intentar-ho.

Cridarem tots aquells i aquelles que veuen l’espectacle polític actual entre la desgana i la incredulitat, als que creuen que no es pot anar més lluny en aquesta política sense sentit ni resultats, als que prefereixen construir ponts que dinamitar-los, als que prefereixen enderrocar murs i no aixecar-los, als que s’indignen amb les injustícies, als que han treballat fort per aixecar un barri, als que han vingut de fóra i ja son d’aquí, perquè es van trobar una societat acollidora, als que surten d’aquí i parlen amb orgull d’aquí sense veure un enemic més enllà.

Vull cridar tothom que se senti ignorat per una política que ha donat l’esquena a més de la meitat dels catalans.

A tots aquells que, independentistes o no, han vist com en 5 anys hem retrocedit 10 econòmicament i social.

Crec que hi ha una oportunitat per revertir la situació.

I necessitem de 3 coses.

Primera, un PSC, com a partit, com a estructura, preparat. I el tenim.

Segona. A vosaltres. I a la militància i els votants.

Tercera. Necessitem a tots aquells, homes, dones, joves, grans, dels barris obrers, de les ciutats, dels pobles, de la costa, de l’interior, de la muntanya, treballadors i treballadores, empresaris, tots els que alguna vegada han confiat en el PSC.

Vull que escoltin la nostra veu i la nostra proposta.

Vull que ens escoltin perquè tenim molt a dir i molt a fer.

Vull que escoltin un missatge de progrés, més enllà de banderes i sentiments.

Un missatge de feina, de compromís, de donar la cara pels problemes que pateix la gent.

Un missatge de canvi i de reformes.

Perquè Catalunya som tots, i tots necessitem una Catalunya millor.

Volem fer sentir la nostra veu.

La veu del socialisme català.

La veu d’un partit que mai no arrossegarà Catalunya al desastre, que mai no posarà en perill la prosperitat col·lectiva, que mai no contribuirà a dividir el nostre poble, que sempre treballarà per la justícia social i l’acord federal.

Una veu forta per dir:

Ni Mas ni Rajoy.

Volem una Catalunya millor i una Espanya diferent.

Moltes gràcies.


24/07/2015 - L´hegemonia canvia de bàndol

IMG_3838 (4)

Estic desconcertat. Vaig llegir l’enquesta que va fer l’Òmnium, realitzada per Jordi Muñoz, un politòleg de prestigi. Ens plantejava tres hipòtesis. Si es feia una llista amb CDC, ERC i CUP aconseguien 75 diputats. Si aquests tres partits anaven per separat n’aconseguien 67, i si feien el que finalment han fet, és a dir, una llista de CDC amb ERC i la CUP pel seu compte, el resultat és 52 més 10, o sigui 62 diputats. I s’han decidit per la pitjor opció. Francament no ho entenc.
L’única explicació que hi trobo és que existeix la possibilitat que CDC en solitari quedés com a tercera força política. Li passaria factura la seva política antisocial. A més li passarà factura l’embolic que hi haurà en pobles i ciutats amb UDC, no tant pels vots que aconsegueixi el partit que lidera Duran des de fa trenta anys, sinó pel mal que aquests 100.000 vots faran a CDC.
Artur Mas no ho ha posat fàcil, manté Boi Ruiz, Felip Puig, Irene Rigau i Mas-Colell al govern, quan no li hagués costat massa fer un gir a l’escocesa i tornar a recuperar la idea pujoliana que el model no és Irlanda sinó Suècia. I ens diu oblideu-vos de les vostres idees d’esquerres i voteu-me a mi. Ostres. Imagineu-vos que fos al revés. A la gent de dretes dir-los oblideu-vos de les vostres idees de dretes i voteu un president de la Generalitat d’esquerres. Mai passaria.
ERC està fent des de fa quatre anys el gest de generositat política més bestial de la història de les democràcies occidentals. Però té un problema, es parlarà de llista única a les eleccions a Cortes i després es parlarà del nou partit que substituirà CDC. Faran una OPA a ERC. Ja cal de vigilin.
Sento Artur Mas dient que si no es vota la seva llista es vota no a la independència. Quedo astorat. Si es vota la CUP és votar no a la independència? No fotem. Ja he sentit que massa gent qüestiona fins ara si ERC és prou indepe, al·lucinant, ara es fa el mateix amb els de la CUP, doblement al·lucinant.
Però hi ha més, per què hi ha tanta gent que posa Catalunya sí que es pot al bàndol de l’espanyolisme? Una part de dirigents han dit que van votar sí-sí el 9-N. Per què no els podem sumar al bloc sobiranista? Seria bo per al país perquè col·locaria el resultat al voltant d’una majoria de 100 diputats al Parlament de Catalunya, una majoria abassegadora. La qüestió és, doncs sorprenent, però té una explicació. El centre dreta anteposa la lluita de classes a l’emancipació nacional. Sap que si fem la suma de diputats d’esquerres l’hegemonia del procés ha canviat de bàndol.



23/07/2015 - ¿Qué se intenta con los tratados mal llamados de libre comercio?

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Dominio Público” en el diario PÚBLICO, 23 de julio de 2015.

Este artículo cuestiona la lectura más generalizada que se da en los mayores medios de información, que presentan los tratados de libre comercio como intervenciones encaminadas a mejorar el comercio y el funcionamiento de los mercados. La realidad muestra precisamente lo contrario, como queda documentado en el mismo.


23/07/2015 - Día 22 de julio. Los alcaldes del PSUC y de ICV.

A las 9’30 h asisto al funeral de Lluís Hernández, alcalde del PSUC de 1979 a 1991 en Santa Coloma de Gramenet. De Lluís Hernández se puede decir que fue un personaje singular. Un cura entregado a las causas sociales. Comunista heterodoxo. Y un alcalde bastante particular, entregado a su ciudad y a la atención de los más desvalidos, pero con una percepción de la Administración y sus procedimientos muy sui géneris. Hombre sagaz y con mucha retranca. Mis relaciones con él no fueron siempre fáciles, la verdad; ni con él ni con muchos otros de nuestros llamados “alcaldes emblemáticos”. Quiero explicarme: los encontronazos que tuve con muchos de ellos fueron porque mi papel era defender los intereses de la organización y el suyo ejercer de alcaldes. Lo de ejercer de alcaldes valía para todo: en sus relaciones con la organización local y nacional, en la confección de candidaturas y en cualquier decisión política que pudiera contravenir los intereses de su ciudad. Su liderazgo era tan fuerte que muchas organizaciones locales han tardado años en levantar cabeza tras su marcha.

Otra causa de estas tensiones era el hecho de que, en un partido que estuvo 23 años en la oposición a Jordi Pujol y que en sus mejores momentos obtenía un 10% del voto, militaban alcaldes de ciudades muy importantes, con mayoría absoluta, y con las lógicas necesidades de interlocutar con la Administración y participar en gobiernos supralocales. Esta asimetría, de fuerza y necesidades, tampoco era sencilla de gestionar en determinadas ocasiones.

Con todo, de nuestros alcaldes, y entre ellos Lluís Hernández, retengo tres cuestiones: su gran trabajo municipal, su honestidad y su lealtad. Fueron capaces de transformar sus municipios, lo hicieron sin que ninguno de ellos pisara un juzgado, y no escucharon los cantos de sirena tanto del PSC como de CiU.

Lluís Hernández, descansa en paz.



23/07/2015 - @AlbanoDante76 : una altra manera de dir les coses i fer política

Aquest matí han fet a Albano Dante, cap de llista de Podem Catalunya, aquesta entrevista a Catalunya Ràdio:

http://www.ccma.cat/audio/embed/889449

A la web l’han presentat així: “El candidat de Podem a les eleccions del 27-S, Albano Dante Fachin, ha afirmat, en una entrevista a “El matí de Catalunya Ràdio”, que “s’haurà de negociar amb l’estat espanyol una sortida a la situació de Catalunya. Com es farà aquesta negociació?, quan durarà?”.

De fet, com podran sentir, Albano Dante considera “un engany” prometre la independència d’aquí 9 mesos i ha recordat a Josep Fontana en el sentit de que comparteix la seva opinió de que no estem davant d’un procés que no serà fàcil, ni curt. El dirigent de Podem ha afegit que “la convocatòria de les plebiscitàries crea bàndols, i tot i que Brassens ja ens va dir fa temps que “no hay mayor pecado que no seguir al abanderado” confessa que a ell li fa mandra seguir els abanderats, sobre quan el seu objectiu és aprofitar la situació per guanyar vots i mantenir-se al poder.

imageAlbano Dante en aquests darrers mesos he recorregut tot Catalunya i he estat amb milers de persones que fan Podem, des dels cercles, des dels territoris… Gent que han tornat a viure la política i a sentir-se protagonistes… i constata una posició aclaparadorament majoritària a favor del dret a decidir, un reconeixement profund de que Catalunya és un subjecte polític del que participa més del 70% de la població, amb que una riquesa enorme de matisos… Per això lamenta de manera que després arribi Artur Mas i de manera electoralista i irresponsable es permeti el luxe de dir que si no s’està amb ell, s’és cómplice de Rajoy, per no mencionar al conseller Homs parlant de l’època franquista… Tot plegat sembla demostrar una irresponsabilitat màxima i d’un menyspreu per una societat catalana rica i plural, amb diversitat de posicions polítiques molt respectables, totes elles a favor de una Catalunya millor, que no poden menystenir-se dient que si no s’està amb Mas, s’està amb Rajoy.

És un exercici d’amnèsia que se li pot girar en contra que Mas oblidi que qui porta 3 dècades de la maneta del PP és el seu partit, que va pactar la reforma laboral amb el PP, i que amb el PP i el PSOE han votat a favor de les propostes que ja es van endavantant del TTIP.

Conec molt bé Albano Dante, i sé que està realment preocupat pel carreró sense sortida on ens ha ficat Convergència i el PP, i com diu a l’entrevista, mentre s’eternitza el debat i passen els mesos (i ja portem dos anys) la gent treballadora estem perdent drets a tota velocitat. I aquest saqueig de drets i serveis públics queda amagat.

Una de les conclusions que en treu Albano a l’entrevista de Cat.ràdio és que si el “anem a totes” no s’aconsegueix, no sols hauria de ser Romeva qui no prengrès l’acta de diputat: hauríen de dimitir des d’ell fins a Josep Guardiola, passant, naturalment, per Artur Mas i tota la resta de la llista…

Coses que s’han quedat en el tinter…

image Segurament a l’Albano li haguès agradat incidir més en que Podem és una organització política compromesa amb el dret a decidir i amb l’autodeterminació dels pobles, compromesa amb la lluita per l’autogovern de Catalunya i pel seu reconeixement com a subjecte polític. Com li he sentit explicar en altres ocasions, tant l’Albano com la Marta Sibina, la seva companya, porten anys lluitant en defensa de la sanitat pública i han coincidit amb grans companys de lluita obertament independentistes, o federalistes, o anarquistes… i això no ha estat cap impediment per lluitar plegats. No es pot dubtar del compromís de la CUP en defensa de la sanitat pública, ni de gent de l’ANC de veritat compromesa amb el que és públic, i fins i tot de gent d’ERC… I amb tota aquesta gent que defensa els serveis públics i un futur millor per Catalunya, m’explicava l’Albano que s’hi ha de lluitar plegats per conformar una majoria social que treballi per la justícia per als que més la necessiten, per l’equitat i la dignitat, i per l’autogovern de Catalunya.

L’Albano Dante sap que el 28S, al matí, es podran començar a fer coses magnífiques per Catalunya com iniciar una auditoria ciutadana del deute (saber què és deu, perquè es deu i a qui es deu). I revertir la privatitació de serveis públics (P.ej: els consorcis de Lleida, VISC+, etc) I fins i tot declarar Catalunya zona lliure del TTIP… Seria el primer parlament d’Europa en plantar cara a aquesta amenaça REAL de la sobirania que mai podrà ser-ho de veritat si guanya la llista de Mas.