Titular notícies
Nombre de resultats 25 per a i

24/04/2017 - Relleu generacional mal fet

L’any 1977 fins i tot abans de les primeres eleccions democràtiques a Espanya ja hi havia una gran crisi en les organitzacions juvenils antifranquistes més combatives. L’anomenat desencant i el brutal efecte de les drogues dures havien delmat d’una forma brutal la seva militància. Aquí és va iniciar un cisma entre els joves i la política que encara dura. He trobat un interessant document del setembre de 1977 que pot il·lustrar-nos en part d’aquest complicat problema. Es tracta de l’acta de la reunió del Secretariat polític de la Unión de Juventudes Comunistas de España (UJCE) i el Secretariat de Comitè Executiu del Partit Comunista de España. Hi assisteixen el secretari general de la UJCE, el terrassenc, Domènec Martínez i Josep Palau per la Joventut Comunista de Catalunya.

Domènec Martínez: en el moviment juvenil «observamos indicios de desmoralización».

Josep Palau: «… los jóvenes no llenaban los mítines, etc…, no compartían el ambiente de politización de masas que a nivel adulto se estaba produciendo».

Lucio Lobato: «…con esta discusión se me aparecen problemas que, he de reconocerlo, desconocía […] vemos que la juventud se siente defraudada…»

Santiago Carrillo: «Algunos camaradas hacen un juicio demasiado sumario sobre la juventud española, por ejemplo, cuando hablan sobre el desinterés de la juventud en la política. Yo pienso que una parte importante de la juventud está interesada en la política, una parte importante de la juventud participa en los partidos políticos, empezando por el nuestro (…) . Y durante la campaña electoral, yo observé gran cantidad de jóvenes en los actos en los que participé (…) . Una de las grandes demandas en los mítines electorales (…) era la del voto a los 18 años (…). Medir el grado de politización de la juventud no puede hacerse por el grado organizativo de la JC!».

O sigui que la culpa era d’aquells que vivien el problema! Simón Sánchez Montero planteja fer entre el PCE i la UJCE un «Simposium nacional de los comunistas sobre los problemas de la juventud española». Tots els de la UJCE hi estan d’acord i Pilar Bravo i Santiago Álvarez. Carrillo s’hi nega i no es fa, of course. Han passat els anys i al final el relleu generacional a l’esquerra es fa des de fora dels partits (tant del PSOE com d’IU). I això genera nous problemes. A Catalunya també.



24/04/2017 - Anti-Science Trump Administration Draws Thousands to the Streets Worldwide

El Profesor Navarro recomienda la lectura de este artículo.

Para leer el artículo tienen que acceder a este enlace.


20/04/2017 - Jeffrey Sachs, asesor económico de la Gestora del PSOE, y su rol en el colapso de la URSS

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna "Dominio Público" en el diario PÚBLICO, 20 de abril de 2017.

Este artículo resalta que Jeffrey Sachs, que asesora el equipo económico de la gestora del PSOE, es uno de los economistas responsables del informe que lleva su nombre, el cual guió las políticas de privatización de la Unión Soviética, y que hoy está ampliamente reconocido que fueron un desastre.


18/04/2017 - Els joves estan emprenyats

Estem patint moltes crisi, l’econòmica-financera i la de les relacions amb Espanya. Però, latent estem assistint a una crisi generacional. Si afinem l’oïda darrera d’algunes afirmacions més o menys politiques o més o menys ideològiques, podem percebre un cert ressentiment generacional. Ho podem sentir dir, en determinats plantejaments de Xavier Domènech, de l’Ada Colau, de Pablo Iglesias, Núria Parlon,  etc. Estem davant d’una revolta generacional? I en aquest cas tenen raó aquests joves d’estar tant emprenyats? Crec que la resposta correcta es sí. Els joves tenen raó d’estar emprenyats. Anem a veure’n les raons.

Fa molt temps que es cova la mala llet. Als anys vuitanta el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya ja es queixava de la manca de polítiques públiques d’habitatge assequible per a joves: ni de lloguer ni de compra. Fins i tot les viles olímpiques es feien per la classe alta. Avui a Catalunya el percentatge de lloguer social és pràcticament inexistent. A Anglaterra del 21%, a França del 17% i a Suècia del 22%

L’any 1993 la taxa d’atur juvenil en menors de 25 anys era del 33%. El 2005 el 60% dels contractes de joves eren temporals. Ara ja ho son tots i la major part de ciutadans de menys de 45 anys sempre han estat amb contractes temporals. Un dels arguments emprats pel govern de Madrid de mitjans dels anys 80 era que calia facilitar l’accés dels joves al mercat laboral i que per aconseguir aquest objectiu calia flexibilitzar-ne l’accés i la sortida. De fet, va ser el debat que va donar lloc a la vaga general de 1988. Ja en el seu moment moltes veus es van alçar contra aquesta idea, el resultat va ser acabar de precaritzar tot el mercat laboral. El cert és que els països amb més protecció laboral han tingut i tenen menors taxes d’atur. L’atur està vinculat al cicle econòmic i no a les reformes laborals

Els joves poc a poc sense fer soroll han estat foragitats de les feines segures i ben remunerades i del treball públic. Per molt que es digui que els joves volen ser funcionaris la realitat desmenteix aquest tòpic. Com podem veure en el Llibre Blanc de la Funció Pública de la Generalitat de Catalunya, els  treballadors públics es concentren en les franges de més de quaranta anys i especialment en els de entre 55 i 65 anys. L’any 2007 ja podíem veure molts símptomes del malestar, l’abstencionisme juvenil (18-34 anys) era del 46%. Els de més de 50 anys al voltant de només el 12%. No és casual. Als països on la gent jove es sent recolzada participen molt més que aquí. Per exemple, abans de la crisi, els joves de Suècia els interessava la política un 52% mentre aquí un 27%.

L’edat d’emancipació s’ha anat allargant més i més per sorpresa dels sociòlegs. No han pogut accedir a habitatge assequible, quan desesperats n’han comprat un, n’han sortir desnonats. Ara ja no poden continuar pagant carreres universitàries, els augments de les taxes han estat brutals i estan impedint que els millors cervells accedeixen a la formació universitària. No han pogut tenir fills i han fet l’anomenada vaga d’úters situant al nostre país a la cua mundial de natalitat. I es clar, després de molt de temps absents de tots els espais de la vida cultural, mediàtica, social, política i laboral de cop els joves, a almenys una part, irrompen en la vida pública i ho fan criticant els grans. I ho fan amb acritud.

Pot ser que siguin injustos posant en un mateix sac a totes les persones de les generacions anteriors. Probablement, però serà la primera generació que viurà pitjor que la generació anterior. I es pretén que això passi així sense conseqüències? Sense conflicte? Sense ruptures? Una autocrítica dels grans seria un primer element per construir en positiu el futur. I caldrà que aquests joves s’adonin que no son els primers d’un fil de la història on altra gent els van precedir en les lluites per la millora social. Crec que en el rerefons del que passa políticament a la ciutat hi ha aquest problema.



18/04/2017 - El fantasma del soleturisme

Un fantasma que utilitzen els hiperventilats independentistes es l’adjectiu de soleturisme. Jordi  Solé Tura va lluitar en les èpoques més dures del franquisme mentre molts dels que el critiquen no van moure ni un dit. El seu llibre Catalanisme i revolució burgesa  ha generat tota mena d’opinions abrandades. La gent parla i escriu però quasi ningú se l’ha llegit. M’he repassat Catalanisme i revolució burgesa. Ha passat a la memòria col·lectiva d’un sector de persones que Solé Tura defensa que el catalanisme el crea la burgesia. Crec que hi ha un cert desconeixement conceptual. De fet el títol que va proposar inicialment era El pensament polític d’Enric Prat de la Riba, molt més adient a la temàtica que en realitat s’hi tracta. El cert és que els moderns nacionalismes neixen de les revolucions burgeses, aquí i  arreu. De totes maneres és veritat que en aquest aspecte el llibre Catalanisme? és confús. En tot cas no deixa de ser una tesi lateral, sense gaire importància. Si la gent de dretes es va emprenyar molt amb el llibre no ens enganyem, no va ser per això. S’hauria emprenyat Jordi Pujol o Josep Benet (un home en aquells moments d’UDC) per afirmar que el catalanisme és una cosa de la burgesia? Ara bé, el que fa Solé és analitzar el paper del catalanisme burgès i especialment la figura de Prat de la Riba i veure’n les seves contradiccions. Prat veu en els partits polítics un perill de divisió de Catalunya i  creu que la pàtria catalana la fa Déu, no els homes. Per Prat de la Riba, pel catalanisme conservador, la lluita de classes, els conflictes de classes, son contraris a la pàtria. Com ara, feu-vos indepes i després parlarem d’altres coses. El més criticable de les tesis de Solé Tura, és l’errònia conceptualització del federalisme republicà com a element petitburgès, un error propi d’una part del marxisme d’aquells dies i que va deixar sense fonaments el catalanisme popular de tradició obrera. De fet Pi i Margall entrava en la crítica als socialistes utòpics de Marx però Friedrich Engels, va rectificar més tard en el  prefaci al Manifest Comunista el considerar Pi i Margall com a socialista i mereix una atenció elogiosa  a la «Revolución en España»: «Entre los republicanos oficiales era Pi el único socialista, el único que vió la necesidad de fundar la República en los trabajadores». La tesi central de Solé és que planteja la necessitat que l’esquerra sigui capaç de construir una hegemonia en el camp del catalanisme. I per si no queda prou clar: planteja passar «de la nació burgesa a la nació socialista». Acceptable fins i tot per la CUP. Joan Manuel Tresserras ho ha explicat a bastament. I si en comptes de construir barricades entre diferents sectors de l’esquerra, construïm ponts?



18/04/2017 - Tipus d’incivisme

Per fi tenim dades de l’incivisme  a la ciutat. Les dades facilitades són que ens gastem 380.000 en arreglar les gamberrades. L’apartat més important és la crema i reposició de contenidors 173.000 euros. Realment és un tipus de bretolada que no he entès mai la seva significació. Caldria encarregar a algun psiquiatre una explicació convincent. Després dediquem 106.000 euros a tapar o esborrar grafitis i a arreglar elements de l’enllumenat 54.000. És molt? O poc? Crec que no és molt, però caldria actuar amb contundència.

De totes maners eixamplem l’espai de visió. Si fem una llista d’actituds incíviques necessitaríem moltes pàgines: embrutar el carrer, pintar les parets dels edificis, tirar fulletons, penjar cartells a llocs no apropiats, malmetre les zones verdes, fer soroll, orinar al carrer, escopir, trencar el mobiliari urbà: rètols, papereres, contenidors, bancs per seure, el top manta, patins monopatins, etc. Normalment quan hom es refereix al incivisme, pensa en aquest tipus d’activitats i la societat acostuma a donar les culpes als “sospitosos habituals”: joves, immigrants, pobres, sense pensar que només és un estereotip. Però hi ha moltes menes d’actituds incíviques: agredir de paraula o de fet a funcionaris públics: mestres, metges, infermers, la violència domèstica, el soroll a les habitacions de l’hospital Taulí. Aquí ja és més difícil establir que la culpa és dels de sempre, ja començaríem a acceptar que les actituds incíviques són més extenses. Una part de ciutadans exemplars generen un altre incivisme: deixar les caques dels gossos a les voreres dels carrers. Un problema que sembla bé de lluny, el Baró de Maldà ja se’n queixava el 1786: “Ha eixit un ordre superior que tots los gossos que hi ha a Barcelona se’ls posàs collar, per saber de quins amos són”.

Però no ens quedem només en aquest àmbit eixamplem encara més el camp de visió: saltar-se semàfors en vermell, no respectar els passos zebra, aparcar en llocs prohibits, no tirar les escombraries a les hores adequades, no reciclar, tapar una terrassa, posar un aparell d’aire condicionat a la façana. Aquí ja inclouríem a la quasi totalitat de la població. Però aquest tipus d’anàlisi té un problema, els culpables sempre són els ciutadans normals i corrents. Ens estem deixant actituds cíviques molt més perilloses i greus per la societat: defraudar a hisenda, negar-se a pagar els impostos. Però si els incívics som quasi tots, per una raó o una altra se’ns amaga un tret fonamental, en realitat el que fem és culpabilitzar a la ciutadania i això és una mostra d’incivisme institucional. Repassem les actituds incíviques de les institucions i de l’estat: tractar als ciutadans com a clients i no com a propietaris de la ciutat; no desenvolupar un estat del benestar raonable o tenir un monument a la ciutat a Sallarès i Pla, diputat per la ciutat que es va oposar al primer intent de legislació sobre el treball infantil.

No és incivisme dir que a aquestes alçades no hi ha el projecte fet per l’escola i l’Institut de Can Llong? Quan el govern de la Generalitat escoltava fa més de deu anys les protestes dels veïns i deia que hi posaria remei, no es van dignar a elaborar un projecte? Puc entendre, fins a cert punt que no hi hagi diners per fer un edifici, però no podien tenir fet el projecte?

Però encara és més greu l’incivisme quan ve un president de govern, Mariano Rajoy i promet per enèsima vegada unes inversions que al cap de tres dies desmenteixen els pressupostos que presenta el seu propi govern.



18/04/2017 - Para muestra, un botón

El Profesor Navarro recomienda la lectura de este artículo.

Para leer el artículo tienen que acceder a este enlace.


17/04/2017 - A chantar m’er de so qu’eu no volria

Foto @CarmePorta 2017

El títol pertany a una cançó de la Comtesa de Dia, dama occitana i trobairitz de qui ens han arribat alguna cançó sencera.

Les trobairitz cantaren l’amor al segle XII i posaren l’amor al centre de la política mentre alguns dels trobadors posaren el desdeny. A Catalunya alguns trobadors foren senyors que cantaven amb ràbia els seus enemics, mentre que les trobadores, cultes dames, des dels seus castells parlaven d’amor i de desig i ho feien tancades, malgrat ser referents i obrir un joc amorós fora de les normes socials i de la unió matrimonial.

Molts segles, noves normes i una altra manera de viure l’amor però  seguim preses dels mites amorosos que ens mantenen al castell a algunes, a l’armari a d’altres.

Estimar és part de la vida, com estimar és part del rol. Estimar per sobre de tot i d’una mateixa:

  • el pare i la mare, el quart manament es concreta en el cas de les dones en forma d’una entrega incommensurable.
  • els fills, les filles, una entrega sense mesura, passional, sang de la nostra sang.
  • l’home de la teva vida, que de forma evident ens converteix a totes en heterosexuals, sense possibilitat de tria i estimant-lo per sobre de tot i de tothom.

El rol que forma part de la nostra vida i de les fal·làcies del patriarcat que ens devora i invisibilitza. L’autoestima impossible perquè el menyspreu per les dones és tan gran que no podem estimar-nos a nosaltres mateixes.

Trencar aquestes normes socials provocaven, encara provoquen, viure al castell, viure a l’armari. Tancar l’amor per una mateixa, posar en dubte l’amor de mare perfecta, obrir horitzons a altres amors que no són els de per vida i, també, poder estimar altres dones sigui com a amigues, sigui com a amants.

Les nostres xarxes no són de caçera sinó de solidaritat, de suport mutu i cooperació. Les germanes no ens destruïm sinó que ens protegim, el feminisme trenca la norma que el rol del patriarcat ens dóna.

Els nostres amors no són eterns, hem trencat els motllos de l’amor romàntic que ens recloïa, però també hem obert les persianes perquè algunes desitgem  altres dones. Ser visible ha obert camins, ha fet possible anar agafades pel carrer, besar-se en públic, mostrar la felicitat compartida, encara que a alguns no els agradi i no ho vulguin permetre. I tot així seguim sent invisibles, el nostre desig segueix negat i amagat, nosaltres mateixes, les visibles, no ho som del tot.

Por, contradiccions i pes dels segles. Malgrat el temps, malgrat els canvis, les normes que ens retallen es regeneren i perviuen. Sense voler les hem interioritzat, sense voler marquen la nostra felicitat. Haurem de seguir teixint xarxes regeneradores d’estima i malls que enderroquin els murs interiors.

Tweet




12/04/2017 - Social Class in the 21st Century

El Profesor Navarro recomienda el visionado de este video.

Para ver el video tienen que acceder a este enlace.


11/04/2017 - La alcaldesa Ada Colau lleva razón en su conflicto con Airbnb: los pisos turísticos están destruyendo los barrios

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna "Pensamiento Crítico" en el diario PÚBLICO, 11 de abril de 2017.

Este artículo aborda la destrucción de los barrios en las ciudades con atractivo turístico por la expansión de los pisos turísticos, los cuales provocan la sustitución de una población estable por una población transeúnte, poco comprometida con el bienestar de la ciudadanía. El artículo detalla los elevados costes que tal expansión significa para la calidad de vida de la ciudadanía, y cómo varias ciudades turísticas de EEUU están respondiendo a esa amenaza. El artículo también defiende a la alcaldesa de Barcelona, Ada Colau, por haberse enfrentado con empresas como Aribnb, que están promoviendo tal actividad mercantil.


11/04/2017 - Short-term Rental (Airbnb) Regulations

El Profesor Navarro recomienda la lectura de este artículo.

Para leer el artículo tienen que acceder a este enlace.


10/04/2017 - Intervención del profesor Navarro en la Asamblea Fundacional de Un País en Comú

Intervención del profesor Navarro en la Asamblea Fundacional de Un País en Comú, Pabellón de la Vall d'Hebron (Barcelona), 8 de abril de 2017.

Para ver la intervención tienen que acceder a este enlace.


07/04/2017 - Entrevista del diario Públic al Profesor Vicenç Navarro

Entrevista hecha al Profesor Vicenç Navarro por el periodista Marià de Delàs, del diario PÚBLIC, publicada en castellano en el diario PÚBLICO, 7 de abril de 2017.

Para leer la entrevista tienen que acceder a este enlace.


07/04/2017 - Un gran descobriment? No fotem!

Un equip internacional d’astrònoms ha publicat el que segons tots els analistes menys jo consideren un gran descobriment i ho han difós a la revista Nature. Han descobert set exoplanetes, cosa que vol dir que són planetes que no giren al voltant del Sol i per tant estan fora del Sistema Solar. Fan voltes al voltant d’una estrella ultrafreda –l’única bona descoberta, com us explicaré més tard– anomenada TRAPPIST que brilla mil vegades menys que el Sol i se situa a la Constel·lació d’Aquari. Segons la Wikipedia els que estan sota la influència d’aquesta constel·lació se’ls considera de caràcter inconformista, excèntric, molt independent i amb idees revolucionàries. Són dels comuns? Tenen una mida similar a la Terra i es troben a quaranta anys llum, els exoplanetes, no els comuns. O sigui, si hi viatgés, a la velocitat de la llum, quan hi arribés tindria 98 anys i en tornar 138. Potser en aquesta edat ja ens podrem jubilar, si ens deixen aquests neoliberals sortits de les nostres grans escoles de negocis: ESADE, IESE, EADA, etc. Que deuen fumar aquesta gent?

Diuen que formen un sistema per si mateixos. No entenc la mania de tanta gent, en teoria intel·ligent, a voler trobar vida fora del Sistema Solar. La NASA diu que la troballa és «sorprenent» i «extraordinària». Chris Copperwheat ens explica que tres d’aquests planetes tenen una temperatura que permet acollir aigua, és a dir entre zero i 100 graus, i que per tant fa que sigui «un sistema extraordinari i excitant en la recerca futura de vida». Jo no li veig la gràcia. Nosaltres aquí tenim mars i oceans i l’únic que fem és tirar-hi tota la merda que podem i acabar al més aviat possible amb tots els peixos i qualsevol rastre de vida que hi hagi. En fi. Per tal que hi hagi vida es veu que es necessiten, a banda d’una temperatura adequada, elements com metà, oxigen, etc.

No us vull aixafar la guitarra però no crec que mai ningú no descobreixi vida en un altre planeta i molts menys descobreixin vida intel·ligent. D’entrada això suposa pensar que a la Terra hi ha vida intel·ligent, cosa que desmenteix la lectura de qualsevol diari. I, si n’hi hagués en aquests exoplanetes, crec que el que farien és amagar-se de tots nosaltres. Us imagineu que ens miren i comencen a veure personatges com Urdangarin, Rajoy, Millet, Bàrcenas, etc. Què creieu que farien? A més a mi que m’avisin si algun dia a més de metà i oxigen hi troben The Macallan, el gel està assegurat perquè diu que l’estrella és ultrafreda, per tant els glaçons estan garantits.



06/04/2017 - Entrevista de Nació Digital al profesor Navarro
Entrevista de Joan Serra, del diario Nació Digital, al profesor Navarro, 6 de abril de 2017. Para leer la entrevista tienen que acceder a este enlace.


05/04/2017 - Noam Chomsky: Trump Administration Is Aiming to Decimate All Programs That Help Working People

El Profesor Navarro recomienda el visionado de este video.

Para ver el video tienen que acceder a este enlace.


05/04/2017 - Carrero Blanco era el terrorista

Ja ho sabeu: l’Audiència espanyola, el tribunal especial que substitueix el Tribunal de Orden Público (TOP), ha condemnat per un acudit a un any de presó i set d’inhabilitació una usuària de Twitter que tothom anomena Casandra Vera. La secció quarta de la sala penal considera que aquests acudits signifiquen ‘menyspreu, deshonra, descrèdit, burla i greuge’ a Carrero Blanco, que consideren víctima del terrorisme. El ponent, un tal Juan Francisco Martel, afirma també que ‘enclouen un injustificable menyspreu envers les víctimes del terrorisme fins al punt de representar la seva humiliació’. Al·lucino.

Aquesta gent de l’Audiència espanyola es deuen haver fumat totes les plantes decomissades per la policia aquests darrers deu anys. És potser la sentencia més delirant que he llegit en molt, molt temps.

Anem a pams. El terrorista més important que hi havia a Espanya l’any 1973 era Francisco Franco. I el segon en importància era el seu president de govern, Luis Carrero Blanco. Qui són les víctimes del terrorisme? Tots els espanyols que hi havia sota el seu jou. Les presons eren plenes de demòcrates que lluitaven per la llibertat; a les comissaries de la policia espanyola i de la Guàrdia Civil es practicava, per ordre d’aquests dos, la tortura sistemàtica. Per no dir que havien deixat que deu mil espanyols, dels quals van morir la majoria, es morissin en camps de concentració nazis.

La pregunta que no veig que es faci ningú és aquesta: és legítima la lluita armada contra una dictadura brutal i sanguinària? La resposta, aquí i a la Xina popular, és sí. L’anomenada operació Ogre, duta a terme pel comando Txikía, va posar fi a la vida d’una bèstia sanguinària. Imaginem-nos ara que l’Audiència espanyola ha de jutjar Claus von Stauffenberg per l’atemptat del 20 de juliol de 1944 que gairebé va matar Hitler. Què farien? El condemnarien per terrorista o li posarien una medalla i li farien unes quantes pel·lícules com un heroi? Que sóc radical? Si tinc amics torturats i això va durar fins l’any 1977!

Ja està bé! Hi ha una ETA d’abans de la democràcia i una de després, des del punt de vista ètic. Una cosa que no entenen els feixistes i tampoc els d’ETA. Vull deixar clar que sóc dels que pensen que la democràcia no es va guanyar amb bombes sinó amb organització, arguments, perseverança i unes grans dosis de generositat i d’altruisme. I que, una vegada entrada la democràcia, ETA va fer el joc a l’àmbit més sinistre de les rèmores feixistes. El problema d’aquesta sentència de l’Audiència espanyola és que parteix del punt de vista de la immoralitat franquista i de la seva lògica. Una raó més per a exigir que tanquin aquest estrany tribunal. És clar que es poden fer acudits sobre els dictadors. Encara més, és bo que se’n facin. El perill per a la democràcia no es fer acudits sobre Carrero Blanco, sinó que no se’n puguin fer i que algú pugui pensar que aquest bàrbar tenia ‘honra i crèdit’.

 



05/04/2017 - L’ètica civil republicana

Si les persones es comporten a casa seva de forma adequada, la gent té cura dels mobles, pinta la casa de tant en quant, neteja convenientment, etc. Llavors, per què embruten, maltracten destrossen, roben en l’espai públic? Probablement perquè l’espai púbic no se’l senten seu. Ens hauríem de preguntar, no se’l senten seu perquè potser no és prou seu? Saben, per exemple, els sabadellencs que són propietaris de 1.400 euros -230.000 de les antigues pessetes- en edificis i equipaments de la ciutat?

Durant el franquisme no hi havia ciutadans, hi havia súbdits sota un règim de terror. Per tant si no hi ha ciutadania, no hi pot haver civisme. És un lloc comú dir que als ajuntaments del nord d’Europa, quan planten plantes en una zona verda, en molts llocs, els ciutadans surten a regar-les. Aquí, molts les roben. No serà potser perquè als països més cívics, els ciutadans senten que l’espai públic és seu perquè en realitat és seu?
Per tant la pregunta de com poder augmentar el grau de civisme de Sabadell, és respon augmentant la democràcia, és a dir, democratitzant el poder i fent evident que l’espai públic és de tots. No del rei, el President o l’Alcalde, sinó de tots de cada un de nosaltres. Que això no ha estat així al llarg de la nostra història és evident.
Existeix a la nostra ciutat una llarga història de lluita pel civisme. Ja al segle XIV, l’any 1356 es parla ja de Jurats, Prohoms i Universitat, i deu anys més tard Sabadell va lluitar per passar de vila baronial a vila del rei. El 1370 Sabadell va aconseguir el dret d’assistir i votar en Corts. Al segle XIX es va lluitar per aconseguir que la jurisdicció de Sabadell pertanyés al Procurador reial i no a la casa dels Meca. Al 1553 es constituí el Trentenari, equivalent al Consell de Cent a Barcelona.

Fem un salt en el temps. Fins que s’aconseguí la ciutadania plena va caldre molt d’esforç. Passem pel trienni constitucional -1920-23- fins l’any 1835 quan s’aconseguí definitivament acabar amb la dècada ominosa i l’antic règim, el dret senyorial i la inquisició. Es va trigar molt a tenir el sufragi universal i ajuntaments democràtics, procés que culminà en arribar a l’esplèndida etapa de la II República. Però aquest fil de la història, de lluita per la civilitat, s’estroncà.

José Maria Marcet, l’alcalde franquista de la ciutat, va escriure les seves memòries que portaven el revelador títol de “Mi ciudad y yo. Veinte años de alcaldía 1940-1969”. Com dèiem durant el franquisme no hi podia haver civisme perquè l’espai públic era d’ells: “Mi ciudad”. També és revelador el que deia l’inefable Manuel Fraga Iribarne sobre el caràcter de la ciutat de Sabadell:

“Aún falta un análisis serio de lo ocurrido en Vitoria; y que se intentó también en Sabadell: una ocupación de la ciudad, como la de Petrogrado en 1917. Los que creaban un ambiente de presión sobre el gobierno para que perdida la calle (la famosa calle, cuya seguridad debe garantizar todo gobierno digno de este nombre) diera paso a un gobierno provisional, como en 1931…”

Venim d’una ciutat que estava segrestada i quan vam encetar la democràcia els flamants ajuntaments tenien una necessitat imperiosa de legitimar-se davant la ciutadania i van haver de front a molts dèficits, pel que van apostar decididament per l’eficàcia per sobre del debat sobre els mecanismes de presa de decisions col·lectives. Però alerta no hi ha dreceres, els sistemes que s’assagen actualment no són “noves formes de participació” sinó artefactes postmoderns que, a voltes, amaguen la falta d’un programa electoral seriós. Una cosa, per cert, que alguns haurien de començar a preparar, no sigui que l’any 2019 hàgim de fer nous processos participatius. Per exercir l’ètica civil republicana requereix aprenentatge, acció coordinada, lectures, debats, publicacions, perseverança, i sobretot un gran respecte per la política i la cultura.

 



05/04/2017 - La pervivencia de la cultura franquista en el Estado español y en los medios: el caso Cassandra

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna "Pensamiento Crítico" en el diario PÚBLICO, 4 de abril de 2017.

Este artículo denuncia la incoherencia de la Audiencia Nacional, que define el atentado contra Carrero Blanco como un acto terrorista (tal como lo definió el régimen dictatorial liderado por el general Franco), a la vez que no ha dicho ni hecho nada sobre el enorme número de víctimas del terrorismo de Estado liderado por tales figuras. Por otra parte, el artículo señala y documenta la extensión de los actos terroristas de aquel régimen cuyo presidente fue el almirante Carrero Blanco, al que la Audiencia Nacional define como víctima.


02/04/2017 - Del Sabadell en blanc i negre al Sabadell en colors: 1977-2017

Balanç de 40 anys del Diari de Sabadell.

A Sabadell quasi bé totes les coses duren molt poc, que un diari duri 40 anys és un fet molt però que molt notable. Fa uns dies vaig publicar un article on intentava defensar la idea que el Sabadell actual era mil vegades millor que el Sabadell d’abans, posava com a punt de referència “Sabadell del meu record” de Marià Burguès. Ara ens situem com a referència l’abril de l’any 1977. Com  era Sabadell l’any 1977? Doncs ras i curt era un Sabadell en blanc i negre, amb predomini “dels grisos”. L’abril de 1977 eren uns temps estranys, feia pocs dies del primer míting comunista a la ciutat després de 1939. Es tractava del que va fer la Joventut Comunista de Catalunya el  28 de gener de 1977 a la Faràndula, quan paradoxalment encara era una organització il·legal. Podeu pensar, home ja s’havia mort Franco. Si també estava mort el  17 abril de 1976 i Domènech Martinez un jove terrassenc va ser torturat brutalment. Pocs dies després de sortir el primer Diari de Sabadell era legalitzat el PSUC. A Sabadell teníem un Ajuntament encara franquista, però ja en la seva fase terminal després de la victoriosa Vaga General de febrer de 1976. Va caldre encara esperar dos anys llargs perquè es fessin eleccions democràtiques municipals. La dictadura tenia por a les eleccions municipals pel record de les del 12 d’abril de 1931 que van donar pas a la II República. Les van acabar convocant al final de tot el procés de transició.

Bé eren temps estranys i contradictoris. Un Sabadell que era talment una ciutat del tercer món. No hi havia estat del benestar, les dones havien de demanar permís al marit per obrir un compte corrent, per tenir el passaport, per firmar un contracte de treball, estaven prohibits també els anticonceptius. Una ciutat on segons la pròpia Memòria oficial de la Secretaria de l’Ajuntament de Sabadell (any 1976) hi havia 49 kilòmetres de superfície pavimentada  i 70 de fang. Hi havia milers de nens que no tenien escola. Dos mesos desprès de sortir el nou Diari de Sabadell, es van celebrar les primeres eleccions democràtiques a Espanya.

Com dèiem va caldre esperar fins el 3 d’abril de 1979 per celebrar les primers eleccions municipal democràtiques, les darreres s’havien celebrat el 14 de gener de 1934, havien passat ni més ni menys que 45 anys i tres mesos.  I va ser quan els obrers van assaltar la Casa del Comú. I tot va canviar. Es miri per on es miri, va ser un gran èxit. Sabadell va canviar radicalment. L’organització popular de la ciutat va enviar la representació política de la burgesia local al lloc secundari en la que encara està situada. I la ciutat, poc  a poc, va anar agafant colors. Es van anar arreglant els barris des dels més llunyans en direcció cap al centre. Els nens van tenir escola, els autobusos de cop semblaven els mateixos que els de les ciutats europees, es va començar a estendre la xarxa de CAP’s, es va iniciar la construcció de l’Hospital Taulí, el Parc Catalunya, etc. Al cap de 22 anys un PSUC-ICV esgotat i un dirigent polític singular que declarava estar desubicat, va donar pas a un govern del PSC liderat per Manuel Bustos en una gran coalició amb ERC, CiU i ICV. Es va continuar amb la tasca de reconstrucció de la ciutat, es va culminar Can Llong, la xarxa de biblioteques municipals, la xarxa d’escoles bressol, etc. I va explotar el cas Bemba el 2003, just ara es celebrarà el judici. Molta pressa no s’han donat els jutges: 14 anys! Es va anar consolidant una esquerda a la ciutat, l’esquerda va donar pas a una diàclasi, un gran esvoranc i a una sima. A la fi dos mons paral·lels es van anar configurant. Dos móns que, molt sovint, només tenien sentit en funció de l’adversari. No va ser bo per la ciutat i es va emportar per davant a qualsevol que pretengués tendir ponts, com a voltes se’n dolia el propi Antoni Farrés buscant la forma de tendir-los. Va ser impossible.

I de cop va esclatar una bomba atòmica a la ciutat: el cas Mercuri. El 14 de febrer de l’any 2012 Manuel Bustos abandona l’alcaldia de la ciutat i entrem en un impàs de tres anys capitanejat per Juan Carlos Sánchez, entre onades de vertigen.

I el 2015 es celebren  noves eleccions amb una dispersió del vot notable, un resultat inesperat, unes coalicions estranyes i al final el cap de llista de la tercera força més votada acaba essent alcalde: Juli Fernàndez. Havien passat 83 anys de l’elecció del darrer alcalde d’ERC, Magí Marcè. La ciutat ho va rebre il·lusionada i amb expectació. A la ciutat fracturada li costa tornar a agafar el rumb de mirar endavant. Hom té la sensació que seran quatre anys de parèntesi per prefigurar un nou escenari de cara al 2019. La sensació la dona la poca pressa que tenen  a esclarir el futur de l’alcalde i això intranquil·litza i dona la sensació de provisionalitat.

La ciutat està força acabada des del punt de vista del totxo, però queden coses a fer fins i tot des del punt de vista material. Cal arreglar elements del patrimoni, no ni ha cap a l’horitzó. Cal arreglar el desastre de gestió del Taulí, l’hospital de Catalunya més infradotat, cal fer un gran lobby al Parlament per arreglar-ho amb diners, molts diners. Cal ampliar la xarxa d’escoles bressol.

I cal però anar pel camí de les polítiques intangibles. Cal enfrontar d’un cop els nivells de fracàs escolars escandalosos. I fer un pla de barris. Hi ha prou símptomes que torna a existir una perifèria que després de sentir-se mimada porta massa anys que se sent abandonada. I cal invertir-hi diners. No tant en edificis i equipaments sinó en polítiques de les de veritat, de les que intensifiquen la relació entre els persones.

El Diari de Sabadell celebra avui 40 anys, en una ciutat en colors, però amb el perill de que es torni a dividir, però no per la política aquest cop, sinó per la fractura social.



02/04/2017 - Civisme a la república

Veig amb alegria que el nou equip municipal de Barcelona ha plantejat amb rapidesa redefinir les ordenances municipals. Va existir una moda fa deu anys en voler demostrar duresa amb els comportaments anomenats incívics. Es va confondre civisme amb duresa contra els darrers de l’escala social. I es va fer fins a l’absurd. Pocs dies després d’aprovar-se les noves ordenances municipals, una ONG va protestar a l’ajuntament pel fet que havien multat a un rodamón i que de resultes de la multa havien embargat el seu compte obert amb el suport de l’ONG amb la pretensió de treure’l precisament del carrer. Multar a pobres i prostitutes no pot ser mai la solució. Ja l’any 1781 el baró de Maldà escrivia « per los molts llamps que queien sobre esta ciutat, irritada la divína justícia per los mals que cometien i causaven dones dolentes». Vaig participar l’any 2006 en un acte de protesta encapçalada per la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona. En aquells moments vaig pensar algun dia es veuria que a banda d’injust, ha estat un autèntic fracàs. S’ha acabat amb la prostitució multant les prostitutes? S’ha acabat la pobresa multant als rodamons? Penso que la millor denúncia d’aquelles ordenances seria fer-ne una avaluació seriosa.

Si fem una llista d’actituds incíviques necessitaríem moltes pàgines, però fem-ne una primera relació: embrutar el carrer, pintar les parets dels edificis, tirar fullets, penjar cartells a llocs no apropiats, malmetre les zones verdes, fer soroll, orinar al carrer, escopir, trencar el mobiliari urbà: rètols, papereres, contenidors, bancs per seure, el top manta, patins monopatins, etc. Normalment quan hom es refereix a l’incivisme, pensa en aquest tipus d’activitats i la societat acostuma a donar les culpes als «sospitosos habituals»: joves, immigrants, estrangers i pobres.

Però hi ha moltes menes d’actituds incíviques: agredir de paraula o de fet a funcionaris públics: mestres, metges, infermers, la violència domèstica, el soroll a les habitacions dels hospitals. Aquí ja és més difícil establir que la culpa és dels de sempre, ja començaríem a acceptar que les actituds incíviques són més extenses. Una part de ciutadans exemplars generen un altre incivisme: deixar les caques dels gossos a les voreres dels carrers. Un problema que sembla bé de lluny. El mateix baró de Malda escrivia l’any 1786: « Ha eixit un ordre superior que tots los gossos que hi ha a Barcelona se’ls posàs collar, per saber de quins amos són». Encara busquen els amos.

Això sí, quan pensem en incomplidors d’incivisme ningú recorda Jordi Pujol o Fèlix Millet a qui tothom s’entesta no sé per què a tractar-lo de senyor.



31/03/2017 - La difícil pero necesaria unidad de las izquierdas en Catalunya (parte II)

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna "Pensamiento Crítico" en el diario PÚBLICO, 31 de marzo de 2017.

Este artículo expande un artículo anterior ("Hay también necesidad de unidad en las izquierdas catalanas", Público, 10.03.17), detallando las dificultades que existen en Cataunya para establecer una unidad basada en sensibilidades políticas muy distintas. Pero para ello es esencial que se intenten conseguir puntos en común, con nuevas formaciones políticas que trasciendan las formas tradicionales de hacer política.


31/03/2017 - Odi sobre rodes

Article publicat a Nació Digital

Ha estat notícia arreu – una mala notícia – que un autocar carabassa amb lemes discriminatoris i negadors volia recórrer Catalunya. Ja ho va intentar a Madrid on va trobar-se amb una immobilització forçada, però va decidir que Catalunya era on calia anar a difondre el seu missatge, reitero: discriminatori i negador.

La plataforma responsable ja havia fet una prèvia a tots els centres d’ensenyament. Va trametre’ls una guia en la que s’exclamava contra una educació basada en el reconeixement de la diversitat. La publicació contenia missatges contra el reconeixement de la diversitat sexual i la identitat de gènere. De nou, un missatge discriminatori i negador.

Catalunya ha estat pionera en polítiques contra la discriminació a lesbianes, gais, persones trans, bisexuals i intersexuals (LGTBI). El 2005 va impulsar un programa executiu per al col·lectiu LGTBI i es va desenvolupar un Pla Interdepartamental per a combatre les discriminacions amb accions positives i sensibilització. L’octubre del 2014 Catalunya es va dotar d’una llei de reconeixement dels drets LGTBI que recollia també, sancions administratives per accions discriminatòries.

Els delictes d’odi i discriminació són conseqüència de valors que han negat la diversitat en qualsevol àmbit. Quan aquesta discriminació o promoció de l’odi es fa per raons d’orientació sexual o identitat de gènere el que es persegueix és descontextualitzar les polítiques d’acció positiva i les lleis de reconeixement de drets, en la negació de drets troba una expressió que les muta, de forma tramposa, en accions impositives.

En aquest sentit les campanyes de la plataforma Hazte Oir –la responsable d’ambdues campanyes citades- pretenen descontextualitzar les polítiques per la igualtat de drets de les persones LGTBI i fer que es percebin com una ideologia que pretén imposar-se a tota la població. El que volen anomenar com a “ideologia de gènere” no és res més que la necessitat i obligació de les institucions públiques per a dotar de drets iguals a persones que són diverses i diferents. No es pot partir només de la igualtat reconeguda sobre el paper sense tenir en compte que es precisa d’una major protecció social i legal per a les persones o col·lectius que acumulen una trajectòria de discriminació patida.

Aquestes campanyes pretenen negar, acusar i excloure dels valors cívics, socials i educatius el reconeixement de la diversitat. Són campanyes amb una ideologia clarament discriminatòria i negadora, una campanya que victimitza doblement les persones discriminades i excloses donat que les converteix en culpables, però una campanya que, sobre rodes, ha aconseguit un ressò mai esperat a les xarxes socials i les portades dels mitjans de comunicació. Potser cal començar a negar-se a fer-ne ressò i immobilitzar, emmudir els missatges de l’odi, els missatges odiosos.

Tweet




29/03/2017 - Intervenció a la compareixença d’Artur Mas sobre el cas Palau i el 3%

Intervenció del president del Grup Parlamentari Socialista, Miquel Iceta, després de la compareixença de l’expresident de la Generalitat, Artur Mar, a la Comissió d’Afers Institucionals del Parlament de Catalunya

29 de març de 2017

[enllaç al vídeo de la intervenció]

Gràcies, senyor president,

Senyor Mas, avui vostè compareix davant la Cambra en qualitat de secretari general de Convergència Democràtica de Catalunya dels anys 2000 a 2012, i en qualitat de president del mateix partit de 2012 a 2016.

Ho fa en relació al finançament de CDC i de les fundacions que hi estaven vinculades. I ho fa també perquè ja havia comparegut en diverses ocasions per aquest motiu davant la Cambra en qualitat de president de la Generalitat. I s’han produït fets nous.

No crec que sigui sobrer aclarir aquests extrems i tampoc ho és intentar delimitar l’objecte i funció de la compareixença. Això no és un tribunal, ni tampoc una Comissió d’Investigació. Per cert, com vostè ha recordat, ja n’hi va haver una sobre el tema. Aquí no prenem testimonis, ni valorem proves, ni tenim mitjans per investigar els fets relacionats amb el finançament del seu partit i de les fundacions que hi estaven vinculades, uns fets que han colpit l’opinió pública.

Avui interessa saber si el que vostè ha afirmat en reiterades ocasions davant la Cambra ha estat o no desmentit pels fets. Avui correspon debatre sobre les seves responsabilitats polítiques com a màxim responsable del seu partit des de l’any 2000 al 2016.

Certament és difícil fer-ho mentre continuen les investigacions policials i actuacions judicials en casos tant rellevants com el cas Palau de la Música i el cas 3%. I deixo de banda altres qüestions com els casos ITV, ADIGSA – que per cert va ser portat als tribunals pel govern de Pasqual Maragall – o les derivades del cas Pujol perquè lluny d’aclarir les coses podríem perdre’ns per les branques, tenint present que vostè, des de l’any 1995 a l’any 2016, va ser successivament Conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Conseller d’Economia, Conseller en cap i president de la Generalitat.

Recorden quan va sortir per primer cop el 3% en aquesta Cambra? Era el 24 de febrer de 2005. No crec que ningú ho hagi oblidat, i menys els que hi érem. Ja fa 12 anys que el president Maragall es va referir al 3%, precisament perquè el mateix dia El Periódico de Catalunya se’n feia ressò en un editorial demanant que s’investigués. Vostè, senyor Mas, en termes molt contundents, li va exigir al president Maragall que retirés una afirmació que, certament, no estava sustentada llavors en proves. El president Maragall va accedir-hi i, tot i així, CDC va presentar una querella contra ell, que va ser finalment i feliçment retirada.

Anys després esclatava el cas del Palau de la Música en el que es barrejaven diverses coses: la desviació de fons del Palau a mans privades, els donatius del Palau de la Música a la fundació de CDC, i indicis que apuntaven a un triangle format pel Palau, empreses concessionàries d’obra pública i les fundacions vinculades amb CDC.

A partir de la denúncia presentada per regidors de l’oposició a Torredembarra, s’està investigant també una altra trama de presumpte pagament de comissions al seu partit per concessió d’obra pública.

En tots dos casos vostè ha afirmat sempre i avui ho ha reiterat l’honorabilitat del seu partit, el seu convenciment que no s’ha produït cap delicte ni cap irregularitat, que la responsabilitat en tot cas recauria sobre els successius tresorers del seu partit, els dos darrers, persones de la seva confiança i designats per vostè mateix.

Va ser vostè qui va ordenar el retorn de les donacions del Palau a la fundació del seu partit en virtut d’uns estranys convenis de col·laboració. I així 600.000 euros van retornar al Palau.

En tot cas, el jutge instructor va apreciar que el desviament de fons del Palau de la Música cap al seu partit o cap a les fundacions vinculades al seu partit superava els 6 milions d’euros i va considerar CDC responsable a títol lucratiu imposant una fiança molt important a la que vostès van fer front posant com a penyora immobles propietat del partit.

Sr. Mas, en anteriors compareixences li vaig demanar que tranquil·litzés l’opinió pública desmentint o confirmant els rumors i informacions aparegudes. I vostè ho va desmentir tot i va comparèixer sempre que se’l va requerir. En la darrera ocasió, en una Diputació permanent un cop ja convocades les eleccions de 2015, li vaig preguntar directament què faria si el temps desmentia les seves afirmacions. Jo situava la qüestió, precisament, en el terreny de les responsabilitats polítiques, intentant si és possible desllindar responsabilitats polítiques de fets delictius que estan sent objecte d’una investigació judicial. No ha acabat el judici i vostè té tot el dret de mantenir la seva versió i dir que fins que no hi hagi sentència no hi ha motiu per alterar les seves declaracions davant la cambra.

Però aquí discrepem. El nostre grup, senyor Mas, creu que el pas del temps, les investigacions policials i de la Fiscalia, les actuacions judicials i les informacions periodístiques relatives a aquests dos casos han desmentit les seves paraules.

Per desllindar clarament el que és responsabilitat política del que podria ser eventualment una responsabilitat penal em referiré estrictament a irregularitats i no a delictes que només el jutge pot apreciar. Sé que estem fent un exercici complicat de separar àmbits que tenen massa punts de connexió però, en fi, hi ha coses que són des del nostre punt de vista incontrovertibles.

Sr. Mas, vostè és responsable del nomenament dels senyors Osácar i Viloca com a tresorers del seu partit. Vostè té una responsabilitat en haver-los triat. I diu a més que manté la seva confiança en ells.

Els senyors Millet i Montull han confessat que efectivament CDC es va finançar de forma il·legal a través del Palau de la Música. Vostè pot dir que menteixen, i que ho fan per obtenir un tractament més benèvol per part de la Fiscalia. I que tenen dret a fer-ho.

Té raó senyor Mas, però apareixen massa indicis que alguna cosa irregular succeïa entre el Palau i les fundacions vinculades al seu partit. No només els convenis als que abans he fet referència. Quin sentit té en que la comptabilitat del Palau hi haguessin unes, cito literalment, “factures convergents”? O que es digui que progressivament el 3% es va convertir en el 4% perquè CDC necessitava més diners? Menteixen també petits empresaris que treballaven per les campanyes del seu partit i als quals es demanava que facturessin aquests serveis al Palau de la Música?

O, en referència al 3%, quin sentit té que s’hagi trobat la tarja de visita d’un empresari adreçada al tresorer del seu partit dient:

“Bon dia, Andreu. Et faig arribar els concursos als que ens hem presentat i no hem tingut sort i als que aspirem a tenir sort. Cal que quedem aviat”.

O empreses que diuen que feien donatius a CDC “perquè volien entrar a Catalunya”. O encara aquelles que, en moments de dificultat, obtenien licitacions després de fer generoses donacions?

Vostè diu, i en això no li falta raó, són els tribunals els que haurien d’investigar els procediments de licitació, contractació, concurs i ens haurien de dir el què. Però nosaltres només podem fer la pregunta, no tenim els instruments per esbrinar la resposta.

Crida l’atenció el fet que el primer decret aprovat quan vostè va ser elegit president, atorgués al Departament de presidència la competència sobre, cito literalment, “L’establiment de criteris, direcció i control de la contractació pública”.

Les imputacions dels senyors Rossell i Vives també apunten al pagament de comissions a partir dels concursos d’Infraestructures.cat i de BIMSA.

Sr. Mas, vostè pot seguir afirmant que res d’estrany hi ha en tot això. Que només s’explica en clau de falses declaracions que alguns fan amb l’esperança de veure reduïda la seva condemna, testimonis interessats, o pot dir que les proves documentals són falses. Però nosaltres, que vàrem creure la seva paraula, ja no podem seguir-ho fent. És una qüestió de confiança. La nostra confiança s’ha trencat. Hi ha una gran acumulació d’indicis, proves, testimonis i documents contradiu les seves afirmacions.

Com li deia en iniciar la meva intervenció, no estem en seu judicial. No estem aquí per atribuir a ningú cap delicte. Ni per perjudicar a cap persona que estigui en aquest moment sent objecte d’investigació judicial. Però sí constatem la presència de greus irregularitats que, en la nostra opinió, haurien d’implicar per part seva, per part del màxim dirigent de CDC en el període 2000-2016 l’assumpció de responsabilitats polítiques.

El seu partit, Convergència Democràtica de Catalunya, va decidir canviar de nom no per casualitat. Volien deixar enrere i ben enterrats episodis com el cas Pujol, el cas Palau i el cas 3%. I efectivament renovar el seu projecte polític i obrir una nova etapa política que es correspon al seu anàlisi i als seus objectius pel que fa la independència de Catalunya. Però el fet que vostè, secretari general de CDC de 2000 a 2012 i president de CDC de 2012 a 2016, segueixi avui com a president del PDeCAT fa molt difícil veure com, més enllà del canvi de nom, estem davant d’un canvi real, d’una ruptura amb el passat. Però això és quelcom que només vostè i els seus poden dirimir. Nosaltres només tenim una opinió que òbviament és una opinió de part.

Nosaltres no posem ni posarem en dubte mai la presumpció d’innocència de ningú. Però avui, senyor Mas, estem parlant de tota una altra cosa. De responsabilitats polítiques. I amb tot el respecte, nosaltres creiem que li correspon assumir-les a vostè.

Ningú no pot obligar-lo a fer-ho, però segurament molts que no s’atreveixen a demanar-ho li ho agrairien.

Moltes gràcies.


28/03/2017 - Sant Nicolau i el naixement de la ciutat

La nostra ciutat no té gran monuments romans, ni edificis medievals notables, de fet comparat amb Barcelona, no tenim quasi de res. Ara bé dins la modèstia típica de la nostra ciutat, hi ha una cosa que no entenc, la poca estima que tenim pel nostre romànic. Tenim al terme de la nostra ciutat vuit mostres: Ermita Sant Iscle i Santa Victòria, Sant Vicenç Verders (aquesta importada), Sant Pau Riu-Sec, Sant Salvador d’Arraona, Sant Julià d’Atura, Sant Vicenç de Junqueres, ermita de Togores i la de Sant Nicolau. La capella de Sant Nicolau era el punt de referència religiós de la parròquia de Sant Feliu d’Arraona. L’absis està datat entre el segle X i XII. En l’església s’hi poden reconèixer dues finestres en forma de creu molt interessants.

Aquesta parròquia el 1373 es trasllada a l’altre costat del riu a la de Sant Salvador, on ara hi ha Sant Fèlix nom que prové a la seva vegada de l’anterior a Sant Nicolau. Per cert compartim patró amb Vilafranca del Penedès. De fet però ells el van adoptar molt més tard. Però afirmen que en tenen les relíquies des de 1699. Estudis més recents en qüestionen diversos extrems. És un sant curiós ja que la imatge de Sant Félix a Vilafranca no rau quasi cap dia dins l’església, un cas ben rar, ja que viu quasi tot l’any a casa dels administradors de la festa major. Un sant, doncs, que prefereix estar més a prop de la gresca que del silenci. Els administradors són una institució que ara que es parla de fer més participada la festa major podríem copiar.
Vaig als voluminosos volums de “La llegenda àuria” de Jaume de Voràgine o Jacopo da Varazze o da Varagine (1230-1299). Se’n féu una traducció al català ja l’any 1494. Segons aquest autor, Sant Fèlix va ser un mestre molt dur amb els seus alumnes, de fet era mestre abans de Rosa Sensat, és clar. Resulta que els seus alumnes, farts del mestre dictador, un dia s’hi van tornar amb moltes males arts. Es diu que el bisbe de Nola estava perseguit i mort de fred i de gana i se li va aparèixer Fèlix. Aquest va agafar raïm i li va esprémer a la boca el va reanimar i se’l va endur a casa per cuidar-lo. Quan va morir, Fèlix va ser nomenat bisbe de Nola. Es veu que també el perseguien i es va amagar, Déu hi va enviar moltes aranyes que li van teixir una tela espessa on els perseguidors no el podien veure. Després es va amagar tres mesos a casa d’una vídua. Diuen que mai li va mirar la cara. No he pogut contrastar aquest notícia.
Tornem al tema. Si fóssim una ciutat francesa, per no anar més lluny, en arribar a Sabadell per l’autopista a l’altura de Badia, hi hauria un rètol gran que diria: “Sant Nicolau: ermite romanique le plus bellè du siegle X, visitéz vous. 3 kilòmetres”. Sóc dels que penso que potser l’sky line més potent de la ciutat és el marge del Ripoll amb el bosquet de Sant Nicolau, de fet si hagués d’ensenyar la ciutat a un turista és això el que li mostraria. Per cert, portem turistes però no masses no sigui que ens foragitin de casa com a Barcelona.

Per dignificar l’espai potser caldria agafar l’espai de darrere de l’ermita i plantar-hi arbres mentre esclarim els de davant, alhora que posem dos xiprers ben posats, no com ara, que n’hi ha tres col·locats per un borratxo. Mentrestant Fecsa Endesa, podria aprofitar per fer alguna cosa de profit i treure’n les torres elèctriques. La sensibilitat d’aquesta empresa és francament descriptible. Tampoc estaria de més posar-hi algun rètol gran explicant els trets més característics d’aquesta ermita, un dels vestigis del Sabadell més primigeni. I una darrera cosa, no podríem ensotar el pal elèctric que hi ha just a mig metre de l’edifici? Mireu de fer una fotografia a Sant Nicolau i us serà impossible evitar-lo.