Titular notícies
Nombre de resultats 25 per a i

19/09/2014 - La troica i la puça

IMG_1119

La gent creu que ens manen una gent que és rica i poderosa perquè és intel·ligent, molt intel·ligent. Crec que és una apreciació poc fonamentada. La gent que té diners, molts diners, pot ser-ho per dues raons fonamentals. La primera, és gent que no ha fet res i els ha heretat. Per tant, cap mèrit. L’únic mèrit seria el ser fill d’un ric i això no s’escull. Cal dir que, en general, els fills de rics acostumen a ser gent d’escassos llums. Pot ser que hagin fet la fortuna pels seus propis mèrits. Aquí cal dir que si la fortuna és molt gran, alguna estafa, engany o crim deuen haver comès. Treballant ja se sap que ningú es fa ric. Per altra banda la gent que té poder, molt poder, en general és gent amb molt poca qualitat humana, que no té en la seva vida cap altra ambició que tenir poder i ho condicionen tot a tenir-ne.
Tinc una amiga que viu a Brussel·les i que és membre d’una lògia maçònica que controla les altes esferes del poder econòmic i financer de la Unió Europea i que m’ha explicat la veritat de com són aquesta gent. Veu sèries japoneses i molt bé no està, a més tenia un dia baix i es va sincerar. La capacitat d’anàlisi de la gent de la troica -barreja de rics i poderosos- el sintetitzem amb aquest experiment. Em va dir que això va passar en una sala del soterrani d’uns locals de la delegació a Brussel·les del Banc Central Europeu.
Mario Draghi, president del Banc Central Europeu, agafa una puça i li diu, salta! La puça fa un salt. Llavors apunta a l’ordinador: “Quan a una puça li dius en veu alta, salta! La puça fa un salt”. Continua l’experiment. Christine Lagarde, directora general del Fons Monetari Internacional, li talla una pota i li diu, salta! la puça fa un petit salt. Apunta: “Quan a una puça li talles una pota i li dius, salta! La puça fa un petit salt”.
Després Angela Merkel, cap del govern alemany, li talla l’altra pota i la troica li diu, salta! La puça no salta. Torna a apuntar a l’ordinador: “Quan a una puça li talles la segona pota i li dius, salta! Es torna sorda”.
Tant els rics com els poderosos, normalment és el mateix tipus de gent, d’aquí a uns quants anys quan la medicina i la psiquiatria avanci una mica, seran convenientment medicats i posats fora de circulació, fins que se’ls curi la seva patologia.
Mentrestant els anem suportant a causa del fet que encara hi ha persones normals i corrents que es fascinen pels diners i el poder i per la gent que té diners i poder.
Seria millor que ens manés gent equilibrada, amb vides personals saludables i amb preocupació i estima per la comunitat.



19/09/2014 - El coste político del neoliberalismo: el caso sueco

Artículo publicado por Vicenç Navarro en el diario digital EL PLURAL, 17 de septiembre de 2014, y en la columna "Pensamiento Crítico" en el diario PÚBLICO, 19 de septiembre de 2014.

Este artículo analiza las elecciones que tuvieron lugar en Suecia el domingo pasado y su relevancia para España.


18/09/2014 - La meva intervenció en el debat de política general en 100 tuits

1.       “President, ahir el seu discurs ens va decebre per massa allunyat de la realitat, massa autocomplaent” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
2.      “Un discurs mancat de credibilitat, incapaç d’acceptar responsabilitat sobre les coses que van malament” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
3.      “Hi ha 1.250 llits estructurals menys, 1.000 menys per malalts aguts i 250 menys de sociosanitaris” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
4.      “La prioritat del govern haurien d’haver estat les més de 750.000 persones aturades al nostre país” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
5.      “La prioritat haurien de ser polítiques de rellançament econòmic i d’enfortiment de la protecció social” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
6.      “La prioritat hagués hagut de ser garantir la qualitat dels sistemes públics d’educació i salut” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
7.      “L’any 2010 hi havia a Catalunya 562.000 persones en atur, avui són més de 750.000” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
8.      “La despesa social per càpita és a nivells de 2004. Hem retrocedit 10 anys en despesa pública social” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
9.      “President, la paraula desigualtat no surt en el seu discurs, i és el desequilibri més greu que tenim” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
10.     “Parla d’increment de beques menjador i el problema és que molts nens que les necessiten no les tenen” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
11.     “El marge del govern és escàs, però no l’han utilitzat perquè tenen prioritats i polítiques equivocades” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
12.     “Vostè haurà produït més deute públic en quatre anys que els governs d’esquerres en set” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
13.     “President, retallades moltes; reforma cap. No es pot deixar tot en mans de la Grossa de Nadal” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
14.     “Amb situar Madrid i el president Rajoy com l’origen de tots els mals no n’hi ha prou” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
15.     “L’autogovern és per exercir-lo no per adormir-se a la palla atribuint tots els mals a governs anteriors” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
16.     “A ningú agraden les notícies sobre irregularitats durant anteriors etapes de govern del seu partit” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
17.     “Massa sovint hem sentit com a explicació que tot plegat eren atacs a Catalunya i al seu autogovern” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
18.     “No hem estat nosaltres els que hem detectat irregularitats i delictes. Ens ho han hagut de dir uns altres” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
19.     “Institucions catalanes no han estat a l’alçada. Quan un polític obra malament, cal detectar i castigar” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
20.     “Ha donat instruccions perquè s’investiguin informacions sobre negocis fets a l’empara de la Generalitat? @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
21.     “Si no aixequem el nivell d’autoexigència de les institucions no estarem a l’alçada del que s’espera” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
22.     “Cal que prengui la iniciativa x evitar que lluita contra la corrupció sigui camp de batalla partidista” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
23.     “Vull deixar-ho clar d’entrada: El Grup Socialista és partidari d’una consulta legal i acordada” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
24.     “No hi ha solució estable a l’encaix Catalunya/resta d’Espanya si ciutadania no es pronuncia a les urnes” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
25.     “Donem suport a la llei de consultes, però aquesta llei no pot servir per fer la doble pregunta” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
26.     “Amb el seu pacte amb ERC, ha convertit aquesta legislatura en un frenètic compte enrere” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
27.     “Avui, molts catalans i catalanes ens temem i lamentem que el 9-N la consulta no es podrà realitzar” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
28.     ¿Era raonable fixar el 2014 com l’any ineluctable de la consulta? ¿Amb majoria absoluta del PP? @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
29.     “Va haver de claudicar per exigència del soci que vostè va triar per compensar el seu retrocés electoral” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
30.     “Vostès mateixos van entendre que per fer la pregunta acordada necessitaven l’autorització de l’Estat @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
31.     “Sense la transferència ¿com es pot fer la mateixa pregunta per la via de les consultes no referendàries? @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
32.     “Hem presentat esmenes per intentar blindar la llei i la consulta. Perquè nosaltres volem consulta” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
33.     “El balanç d’aquests dos anys de govern, o quatre, comptant la legislatura anterior, no és positiu” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
34.     “Escasses mesures d’impuls a l’economia; retallades socials i al Departament d’empresa i ocupació” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
35.     “Quatre anys malaguanyats i la inquietant sensació que ha col•locat Catalunya en un carreró sense sortida @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
36.     “He preparat el debat lluitant contra el convenciment que serà el darrer gran debat de la legislatura @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
37.     “President, té l’obligació d’esgotar la legislatura perquè ja va avançar les anteriors eleccions” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
38.     “Hem d’aprofitar els dos anys de legislatura que queden per establir un nou contracte social a Catalunya” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
39.     “Amb motiu de la Diada Nacional, moltíssima gent es va manifestar, els que no, també volem canvi profund” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
40.     “En relacions Catalunya/resta d’Espanya no hi ha solució estable que no passi pel vot” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
41.     “Darrera del malestar ciutadà, no hi ha només neguit identitari, territorial o d’autogovern” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
42.     “És més profund: convenciment que s’ha trencat el contracte social que vincula govern i conciutadans” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
43.     “Ni model socioeconòmic ni funcionament de les institucions responen ja a les aspiracions ciutadanes” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
44.     “Hi ha un clamor contra els estralls de les polítiques d’austeritat dogmàtica” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
45.     “Els mercats dicten les lleis en comptes de ser la política la que reguli els mercats. @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
46.     “Els catalans no es resignen a un país amb poques empreses competitives internacionalment” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
47.     “Els catalans no es resignen a un país sense oportunitats per les persones emprenedores” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
48.     “Els catalans no es resignen a un país sense esperança, amb poc treball i precari, i salaris de misèria. @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
49.     “No es resignen al deteriorament sistemàtic dels serveis socials, la sanitat i l’educació públiques” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
50.     No es resignen a l’increment de les desigualtats i la pobresa, a la violència masclista” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
51.     “Els catalans no no veuen una resposta eficaç als seus neguits des de la política” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
52.     “La resposta no pot ser, una altra vegada, avançar les eleccions” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
53.     “La legislatura del 2010 es va acabar de forma abrupta a mig mandat pel fracàs en assolir el pacte fiscal @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
54.     “Aquesta pot acabar a mig mandat pel fracàs en organitzar una consulta legal. No hem d’acumular fracassos @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
55.     “L’error va ser posar data a la consulta sense garanties de poder-la celebrar” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
56.     “No abandonem la perspectiva de fer la consulta; treballi fins final de legislatura per fer-la possible” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
57.     “És factible establir acords sobre les prioritats que assenyala i amb les que en gran mesura coincidim. @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
58.     “Ha arribat el moment de renovar el contracte social a Catalunya, a través de quatre grans prioritats” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
59.     #ContracteSocial “Rellançament econòmic i creació d’ocupació” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
60.     #ContracteSocial “Garantia dels serveis públics i l’eficàcia de la protecció social” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
61.     #ContracteSocial “Regeneració democràtica” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
62.     #ContracteSocial “Negociar acord polític amb la resta d’Espanya, i referèndum dels ciutadans de Catalunya @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
63.     #ContracteSocial “Priorització pressupostària de les polítiques actives d’ocupació” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
64.     #ContracteSocial “foment de l’emprenedoria, suport a la indústria i a les empreses competitives” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
65.     #ContracteSocial “prioritat al corredor mediterrani, línia 9 i serveis de rodalia” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
66.     #ContracteSocial “Reforma i enfortiment del Servei d’Ocupació de Catalunya” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
67.     #ContracteSocial “Pla de rescat per a persones en atur de llarga durada” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
68.     #ContracteSocial “Assegurar el manteniment dels Centres Especials de Treball” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
69.     #ContracteSocial “Millor coordinació per combatre el frau i l’evasió fiscal” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
70.     #ContracteSocial “Elaboració d’una llei de canvi climàtic i energia” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
71.     #ContracteSocial “Revertir la reducció del pressupost del Departament d’agricultura” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
72.     #ContracteSocial “Impuls a la universitat i la recerca. L’educació com a inversió social” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
73.     #ContracteSocial “Garantia dels serveis públics i eficàcia de la protecció social” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
74.     #ContracteSocial “Acord per lluitar contra el creixement de les desigualtats socials al nostre país” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
75.     #ContracteSocial “Garantir les beques i les beques menjador per a qui les necessiti” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
76.     #ContracteSocial “Impulsar mesures efectives contra la pobresa energètica” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
77.     #ContracteSocial “Restablir la convocatòria d’ajuts per a l’adquisició de llibres de text” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
78.     #ContracteSocial “garantir prestacions per a fills a càrrec a famílies en exclusió i risc d‘exclusió” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
79.     #ContracteSocial “Ampliar i fomentar les polítiques per afavorir l’habitatge de lloguer” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
80.     #ContracteSocial “Impulsar les mesures contra la violència masclista” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
81.     #ContracteSocial “Començar a compensar les retallades en salut” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
82.     #ContracteSocial “Acordar un pla de xoc per garantir l’accessibilitat dels serveis sanitaris” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
83.     #ContracteSocial “Assegurar la viabilitat de la llei de la dependència” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
84.     #ContracteSocial “Eliminar la previsió de la supressió de la paga extra als empleats públics pel 2014” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
85.     #ContracteSocial “Aprovació de la llei electoral de Catalunya” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
86.     #ContracteSocial “Aprovació de la llei de transparència” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
87.     #ContracteSocial “Revisió de mecanismes de provisió òrgans de la Generalitat nomenats pel Parlament” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
88.     #ContracteSocial “Pagament dels deutes amb el món local” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
89.     “Ens posem a la seva disposició per contribuir a negociació de 23 qüestions que va plantejar a Rajoy” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
90.     “Nosaltres també volem votar i ajudar a la negociació d’un nou acord polític amb institucions de l’Estat” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
91.     “Som partidaris d profunda reforma constitucional que reconegui el caràcter plurinacional d’Espanya” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
92.     “Reforma constitucional que garanteixi el ple desplegament del nostre autogovern” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
93.     “Reforma constitucional que blindi les nostres competències en matèria de llengua, educació i cultura” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
94.     “Reforma constitucional que faci possible un pacte fiscal que asseguri el principi d’ordinalitat” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
95.     “Reforma constitucional x crear Consorci Tributari que gestioni tots els impostos suportats a Catalunya” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
96.      “Amb nosaltres, els socialistes, es pot comptar per fer avançar la via del diàleg, la negociació i el pacte” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
97.     “Estricte respecte a l’estat de dret, convenciment que lleis canvien lleis i que cal canviar Constitució” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
98.     “President Mas, li expresso amb claredat: per a l’estabilitat política es pot comptar amb nosaltres” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
99.     “President Mas, pel creixement econòmic, cohesió social i enfortiment nacional pot comptar amb nosaltres” @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral
100.    “President Mas, per a aventures, ruptures o el desmantellament de l’Estat social, no. @miqueliceta #DebatPoliticaGeneral


18/09/2014 - En el lado oscuro de la globalización

Money, it’s a crime… (The Dark Side of de Moon)

image
Una denuncia e investigación imprescindibles de Isabel Vallet y Albano Dante acerca del VISC+ nos revelan una pequeña muestra sobre cómo se está tendiendo la alfombra roja para los nuevos Tratados TTIP/TISA, (mientras tanto, tan secretos) que van a constituir la ley del nuevo orden donde se mercantiliza nuestra privacidad, nuestra salud, nuestra vida.

Un poco de historia sobre Tratados

Los Tratados TTIP/TISA que ahora nos amenazan desde el lado oscuro de la globalización son mucho más la concreción de la “corporatocracia” que ya está gobernando el mundo que lo que pretender ser: “inocentes” Tratados de comercio que nunca fueron para beneficio de ambas partes y demostraron la falsedad de la teoría de las “ventajas competitivas” que pretendían justificarlos. Sólo hay que saber leer la historia y entender cómo avanza desde el surgimiento del capitalismo. Un ejemplo cercano: Portugal e Inglaterra subscribieron en 1702 el Tratado de Methuen, que vinculaba colaboración militar con el comercio de vinos portugués y la exportación de tejidos de lana británicos, y que acabó representando que Portugal dedicara prioritariamente sus tierras fértiles a producir vino (en especial Porto) y su economía no pudiese escapar del “monocultivo” y desarrollar su industria. Pero además, dado que la demanda portuguesa de tejidos ingleses era mucho mayor que el valor de su exportación vinícola, desde el pais más occidental de la península también se generaron grandes deudas que se saldaba con el oro y piedras preciosas que Portugal extraía de su gran colonia Brasil: gracias a ello, el desarrollo económico desigual pudo esconderse -aunque a duras penas- en el siglo XVIII, pero fue ya tan inapelable desde entonces como lo es ahora. Y en el otro lado de la península, mucho antes, la incipiente globalización del dinero (aunque ya podríamos utilizar el concepto de capital) nos la resumió Quevedo con sus famosos versos: “Nace en las Indias honrado, Donde el mundo le acompaña; Viene a morir en España, Y es en Génova enterrado.”

La mercantilización globalizadora que irrumpe en nuestra vida

Los Tratados globalizadores han ido ampliando su ambición, y penetran ya en la intimidad de los datos que nunca quisiéramos ver publicados, y en los recovecos más escondidos de nuestras vidas. No es abusar de las palabras hablar de los abusos de una mercantilización que apunta maneras neofascistas, promovida por las corporaciones transnacionales, en especial de servicios financieros, en su único y exclusivo beneficio. Esta mercantilización supone para muchas personas -en lo que supone de mayor dureza de sus condiciones de vida, privaciones y miseria- revivir y sufrir en el siglo XXI los inclementes tiempos de los inicios de los Tratados. Entre otras cosas, porque se ha roto -e invertido- el equilibrio de un Contrato Social de ciudadanía que suponía construir una sociedad de mayor igualdad de rentas y oportunidades, donde quedaba relegada la caridad y las acciones de beneficiencia a la intemperie de los derechos.

Todo lo que la humanidad ganó en regulaciones que ponían límites a la avidez de las empresas más voraces o los banqueros más usureros se quiere degradar al nivel más bajo armonizando con el TTIP/TISA la desprotección de las condiciones del mercado laboral, el mundo del arte, la investigación y las patentes… Y los últimos bastiones del llamado estado del bienestar: sanidad y enseñanza. Un ejemplo del que también nos habla Albano Dante el NHS del Reino Unido ya se ha “armonizado” con las empresas de la sanidad privada de los USA con la Ley del 2012 de Sanidad y Atención Social. Para peor, naturalmente, visto desde el lado de la población.

Seguir jugando con los conceptos

imageDel mismo modo que para justificar el Tratado de Methuen se teorizan unas falsas “ventajas competitivas” de los países, se juega hoy en el VISC+ con “diálogos competitivos” entre empresas dispuestas a saquear lo público. Piensan los estultos que mencionar la palabra “competitividad” ennoblece y justifica cualquier acto de piratería, cuando la reflexión honesta nos conduce a denuncia la desnudez del rey, o lo que es lo mismo, que la “sana competencia” no existe, y la “competitividad” es la variante de nuestro tiempo de un engendro nacido de alimentar en una sociedad en descomposición los más bajos instintos, los prejuicios malthusianos y la descarnada ley de la selva.

Y otro engaño del VISC+ (aunque no es ni mucho menos el último): “disponer de los datos de las historias clínicas favorecerá la investigación y mejorará las condiciones de salud”. Si es así, ¿por qué nuestra juventud investigadora mejor preparada tiene que seguir buscando laboratorios y Universidades donde poder seguir firmándose y desarrollar sus capacidades lejos de Wert y de esta España voluntariamente descerebrada? Y, en otro sentido, si tan crucial es su misión, ¿Por qué no empiezan las multinacionales citadas en el artículo de Cafeambllet a investigar, previo consentimiento, con la población reclusa, tan físicamente fácil de controlar y donde la intimidad prácticamente es entelequia? (Por el contrario, en las cárceles aumenta la transmisión de enfermedades infecto-contagiosas, no se pone coto a las violaciones y se incrementan las enfermedades mentales y la tasa de suicidios.) O para acabar, ¿por qué no se brindan los beneficios de firmar parte de una investigación sobre sus historias clínicas a otra población en peor situación incluso, como la de los CIE’s, a quienes por el contrario se llega a negar atención médica con resultado de muerte en algún caso tristemente probado?

La respuesta es fácil: porque mienten cuando prometen que sus maniobras implican beneficios para la mayoría. No, Tratados, Pactos y Acuerdos como los TTIP/TISA, VISC+ y otros caballos de troya de esta globalización en el lado oscuro no mejoran las vidas de la mayoría de las personas. Son los instrumentos de un nuevo orden deshumanizado y cruel que irrumpe sin respeto en la intimidad y equilibrio precario de nuestro día a día, destroza nuestra convivencia y nuestras redes sociales de apoyo y convierte nuestra autonomía en precariedad y nuestra solidaridad en heroísmo… No queda tan lejos la amenaza -que hiela la sangre- de que vuelvan a llamar a nuestra puerta al romper la madrugada.



17/09/2014 - Lo que está pasando en Catalunya y en España

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna "Pensamiento Crítico" en el diario PÚBLICO, 17 de septiembre de 2014.

Este artículo analiza la situación en Catalunya y en España, detallando tres hechos acaecidos en estos últimos días que tienen gran significado para entender la situación política a los dos lados del Ebro.


16/09/2014 - Intervenció en el Debat de política general

DEBAT D’ORIENTACIÓ POLÍTICA GENERAL, 16 de setembre de 2014

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA

Gràcies, senyora presidenta.

Senyores i senyors diputats,
Molt Honorable president de la Generalitat,

Em plau prendre la paraula en aquest debat, per primer cop com a president del Grup Socialista, en un moment d’especial transcendència pel futur del nostre país.

Vull començar expressant el meu respecte envers el president Mas i el seu govern, que estan afrontant una situació econòmica i política especialment delicada. Jo no seré tant dur com vostè quan era líder de l’oposició amb governs anteriors. Del que va bé me’n alegro i per la part que li toca, el felicito.

Però, president, ahir el seu discurs ens va decebre per massa allunyat de la realitat, massa autocomplaent des del nostre punt de vista. Era un discurs en el que no hi sortien les persones sense feina, ni aquelles amb salaris baixos o feina precària, ni hi sortien els joves que han hagut de marxar, ni el 20% de catalans que estan per sota del llindar de la pobresa, ni els empresaris amb dificultats, ni els autònoms que es veuen obligats a deixar la seva activitat, ni les dones discriminades laboralment, ni tants i tants d’altres.

D’altra banda, president, el seu era un discurs mancat de credibilitat en la mesura que era incapaç d’acceptar cap responsabilitat sobre les coses que van malament. I n’hi ha, president, n’hi ha.

Miri President, no es poden utilitzar enquestes de satisfacció dels usuaris de la sanitat pública sense dir que el problema no és el de les persones ateses que, efectivament, comproven l’alt nivell del nostre sistema públic de salut. El problema són les llistes d’espera, el neguit de tanta i tanta gent que no sap quan serà atesa. El problema és que la despesa pública sanitària per càpita a Catalunya és el 25% inferior a la mitjana europea. El problema és que hi ha 1.250 llits estructurals menys, 1.000 per malalts aguts i 250 de sociosanitaris.

La prioritat del seu govern, senyor president, haurien d’haver estat les més de 750.000 persones aturades al nostre país. La prioritat haguessin hagut de ser les polítiques de rellançament econòmic i d’enfortiment de les xarxes de protecció social. La prioritat hagués hagut de ser garantir la qualitat dels sistemes públics d’educació i salut. I, des del nostre punt de vista, la prioritat del seu Govern no ha estat aquesta. N’hi hauria prou amb repassar les compareixences setmanals del portaveu del govern.

L’any 2010 hi havia a Catalunya 562.000 persones en atur, i avui són més de 750.000, la població ocupada el 2010 eren 3.242.300 persones, avui en són 3.040.000. El 40 per cent de les persones aturades no tenen cap mena de subsidi o prestació. El 2010 el deute públic era de 35.616 milions d’euros, i acabarem l’any 2014 clarament per sobre dels 60.000 milions.

La despesa social per càpita se situa avui a nivells de la de l’any 2004. És a dir, hem retrocedit una dècada en despesa pública de caràcter social. Així, per exemple, la despesa en salut, educació, benestar i ajuts socials a l’habitatge ha caigut 2.763 milions d’euros des de que vostès han tornat al govern.

Cap menció a les mesures aprovades al ple monogràfic sobre joventut, senyor president. La paraula “desigualtat” no surt en el seu discurs, quan és el desequilibri més greu que tenim i afecta tant la nostra cohesió social com les expectatives de recuperació econòmica. Ens parla d’increment de beques menjador, que s’ha produït, però el problema és que molts nens que les necessiten no les tenen.

No m’interpreti malament, president: tots som conscients que el marge del govern és escàs. Però molts creiem que vostès no han estat capaços d’utilitzar aquest petit marge perquè tenen prioritats i polítiques equivocades.

Avui tenim més atur i molt més deute públic que quan vostè va arribar al govern. Vostè haurà produït més deute públic en quatre anys que els governs d’esquerres en set anys. I avui els serveis socials, l’educació i la salut públiques han perdut l’embranzida que van rebre dels governs d’esquerres.

Però no vull ser injust. Sóc plenament conscient de les dificultats que afronta el govern. Perquè, en efecte, ha continuat la caiguda d’ingressos públics deguda a la crisi econòmica, i també la gasiveria del govern central, i segurament són moltes les raons que poden adduir-se per derivar responsabilitats cap a Madrid, o a la política de la Unió Europea, dominada per liberals i democratacristians. I, sí, una política que la socialdemocràcia no ha pogut encara capgirar.

Però, president, retallades, moltes; reforma, cap. Retallar en polítiques d’inserció laboral de persones amb discapacitat suposa treure drets a aquestes persones i, d’altra banda, haver de pagar més pels serveis assistencials que han de rebre. No podem deixar-ho tot, i aquí exagero una mica però és perquè se m’entengui, en mans de la Grossa de Nadal o dels ingressos de la Marató de la pobresa.

Amb situar Madrid i el president Rajoy com l’origen de tots els mals no n’hi ha prou. Deixi’m que li posi alguns exemples de coses que depenen de nosaltres i no fem prou bé. Perquè l’autogovern és per exercir-lo, no per adormir-se a la palla atribuint als anteriors governs i al govern d’Espanya tots els mals. I consti, vull ser just, que en alguns casos no m’estic referint només a responsabilitats governamentals, sinó a mancances de la política catalana en les que tots hi tenim alguna responsabilitat.

Per exemple, ens queixem de la politització del Tribunal Constitucional, però el sistema d’elecció dels membres del Consell de Garanties Estatutàries és gairebé el mateix, no? I això és responsabilitat exclusivament nostra.

Ens queixem, amb raó, que no ens deixen votar, però aquí som incapaços d’acordar una llei electoral. Per això no tenim accés al cens ni una Sindicatura Electoral de Catalunya. I això és responsabilitat exclusivament nostra. Repeteixo: nostra, no estic parlant del govern.

Ens queixem, justificadament, de l’excessiu dèficit fiscal de Catalunya, però aprovar els pressupostos de la Generalitat quan toca i elaborar amb realisme les previsions d’ingressos i despeses públiques depèn només de nosaltres. I el cert és que des de que vostè governa els pressupostos sempre s’han presentat amb retard o s’han prorrogat, i el seu govern sempre ha generat més dèficit i deute públics del previst.

Enguany, per exemple, president, vostè ha promès no reduir més la despesa pública, i per complir aquest compromís el seu govern ha d’obtenir aproximadament uns 3.000 milions d’ingressos extraordinaris, els 2.318 contemplats als pressupostos més el desviament del dèficit de l’any 2013. Vostè sap que aquesta previsió no es complirà ni de lluny.

I quines seran les conseqüències d’aquesta previsió errònia? Qui pagarà aquesta manca de realisme del seu govern? No és agosarat pensar que compensaran aquesta desviació en la previsió d’ingressos retallant la despesa i que, novament, la ciutadania haurà de pagar les conseqüències d’una gestió econòmica poc eficient.

Diem que convé millorar l’eficàcia i l’eficiència del sector públic català, però mentrestant, sense una reflexió a fons sobre el que tenim, el que necessitem i com fer-ho tot plegat més eficient i més eficaç, ja parlem de nous Consells Comarcals, i volíem passar de quatre províncies a set vegueries, i ja n’estàvem parlant d’alguna més.

Ens queixem de la manipulació de televisions públiques que depenen d’altres institucions, mentre aquí el Sindicat de Periodistes de Catalunya, ens alerta sobre la manca de neutralitat de TV3.

Vull dir, president, que, sense menystenir les dificultats amb les que topem degut a la crisi i a incomprensions i incompetències alienes, en allò que depèn de nosaltres hauríem de fer-ho millor. I no ho fem prou bé.

Darrerament hem tingut una altra notícia que demostra que no sempre estem a l’alçada. Parlo de la declaració de l’expresident Jordi Pujol i Soley. I vagi per endavant que hagués preferit, com tots, i segur que com el President de la Generalitat, que la seva compareixença davant de la Comissió d’Afers Institucionals del Parlament s’hagués produït abans d’aquest debat, però lamentablement no ha estat així.

President, a ningú poden agradar les notícies que apunten a possibles irregularitats o delictes comesos durant anteriors etapes de govern del seu partit. Però massa sovint hem sentit com a única explicació que tot plegat eren atacs a Catalunya i al seu autogovern.

Encara ressonen les paraules de Jordi Pujol amb motiu del cas Banca Catalana l’any 1984: “El govern central ha fet una jugada indigna. I a partir d’ara, quan parli algú d’ètica, de moral i de joc net, en parlarem nosaltres. No ells”.

El cas Banca Catalana va ser utilitzat com una espècie de vacuna. A partir de llavors, en aquest i altres terrenys, el victimisme va substituir l’autoexigència. A partir de llavors un vel es va estendre sobre determinades qüestions que avui surten a la llum. I la qüestió és que no han estat els mecanismes de control de les institucions catalanes, no hem estat nosaltres els que hem detectat irregularitats o delictes. Ens ho han hagut de dir uns altres. I això és un greu problema de Catalunya.

Vostè també se’n recordarà del dur intercanvi que va mantenir en aquesta Cambra amb el president Maragall quan ell va al·ludir al 3% de comissions en obra pública, i que després vostès li van presentar una querella que afortunadament després es va retirar. No recordo aquests fets per fer-li un retret. Senzillament vull il·lustrar com les institucions catalanes no han estat a l’alçada del que els ciutadans exigeixen, que no és altra cosa que transparència, i garanties que quan algun responsable polític obra malament, la malifeta serà detectada i castigada.

En aquest sentit, Sr. President, vull preguntar-li expressament si ha donat instruccions perquè siguin investigades totes les informacions sorgides les darreres setmanes que apunten a negocis privats fets a l’empara de l’activitat de la Generalitat.

Per acabar amb la sospita generalitzada i per recuperar la nostra autoestima col·lectiva, cal aclarir els fets i esvair dubtes. I crec que en aquest sentit el govern de Catalunya podria fer més del que està fent.

President, si no aixequem el nivell d’autoexigència de les institucions catalanes no estarem a l’alçada del que la gent espera. I és molt millor que vostè prengui la iniciativa, com ho va fer amb les 51 mesures per regenerar la democràcia i per la transparència, per evitar que la lluita contra la corrupció esdevingui camp de batalla partidista.

En definitiva: ens cal més autoexigència en tots els terrenys. També en el de la consulta.

I vull deixar-ho clar d’entrada. El Grup Socialista és partidari d’una consulta legal i acordada. Nosaltres creiem que no hi haurà solució estable al greu problema d’encaix entre Catalunya i la resta d’Espanya sense que la ciutadania es pugui pronunciar a les urnes.

Nosaltres hem donat i donarem suport a la llei de consultes populars no referendàries, però creiem que aquesta llei no pot servir per fer la pregunta que vostè ha acordat amb ERC, ICV-EUiA i la CUP, la doble pregunta encadenada que vostè s’ha compromès a incloure en el decret de convocatòria que signarà poc després d’aprovar la llei.

Permeti que li faci una pregunta molt concreta. En el seu acord amb Esquerra Republicana de Catalunya es contempla la utilització de la Llei 4/2010 del Parlament de Catalunya, de consultes populars per via de referèndum. S’ha renunciat a fer això.

Probablement em dirà que no va veure la mínima disposició a negociar per part del Govern espanyol. Li ho accepto. Però si vostès mateixos en el seu programa veien que per fer un referèndum calia activar les previsions de la Llei 4/2010 de consultes populars per via de referèndum, per què pensen que poden formular la pregunta que han acordat, pròpia d’un referèndum, utilitzant la llei de consultes populars no referendàries? Vostè no hi veu algun problema?

Amb el seu pacte amb ERC, partit que respectem i coneixem bé, vostè ha convertit aquesta legislatura en un frenètic compte enrere que en teoria acaba el 9 de novembre. I avui, molts catalans i catalanes, malgrat les bones intencions, malgrat la feina de la vicepresidenta, ens temem i lamentem que el 9-N la consulta no es podrà realitzar. Probablement i en primer lloc per l’oposició frontal de les institucions de l’Estat.

Però segueixo amb el meu argument de l’autoexigència. Vostè també ha parlat sovint de la necessitat de “fer les coses bé”.

Era raonable fixar el 2014 com l’any ineluctable de la consulta amb majoria absoluta del PP? No hagués estat més sensat donar-nos de termini tota la legislatura? Estic convençut que vostè ho hagués volgut així, però que va haver de claudicar davant l’exigència del soci que vostè mateix havia triat per compensar el seu retrocés electoral de 12 escons.

Era raonable plantejar la qüestió en termes de sobirania, tal com es va fer amb la Declaració de sobirania del Parlament del 23 de gener del 2013, avui anul·lada? Era aquesta la millor manera d’iniciar una negociació amb l’Estat?

Va ser assenyat fixar de forma unilateral data i pregunta el 12 de desembre passat?

Vostès mateixos van entendre que per fer la pregunta necessitaven l’autorització de l’Estat, i per això van demanar la transferència de la competència per convocar referèndums. En ser denegada aquesta transferència, com pensen que es pot fer aquesta mateixa pregunta utilitzant la via de les consultes populars no referendàries?

De fet, el primer Informe del Consell Assessor per a la Transició Nacional ja assenyalava les dificultats i la fragilitat d’aquesta via.

La llei ha passat el sedàs del Consell de Garanties Estatutàries, sí. Per això el Grup Socialista la votarà favorablement. Repeteixo. Però no podem oblidar que s’han produït quatre vots particulars. Simplificant podem dir que ha passat la prova amb un 5 a 4. No creu que això aconsella millorar en el possible la llei? Per això nosaltres hi hem presentat 4 esmenes. Per intentar blindar la llei i la consulta. Perquè nosaltres volem que es pugui celebrar una consulta. Coneix, president, aquestes esmenes? Dono per fet que sí, la seva fama de treballador incansable el precedeix. No valdria la pena que fossin seriosament considerades i acceptades?

Si una llei tan important, la que ha de possibilitar la consulta del 9 de novembre, quan passa l’examen d’un organisme ben nostre com el Consell de Garanties Estatutàries, obté un 5 a 4, què passarà quan arribi, que hi arribarà, al Tribunal Constitucional?

Si s’aproven les nostres esmenes i, així, per exemple, que la pregunta pugui ser validada pel Consell de Garanties Estatutàries. Que el decret de convocatòria digui en quina competència de la Generalitat s’empara la pregunta que es vol formular.

Per fer les coses bé hem de mantenir-nos sempre en el marc democràtic de l’Estat de dret, principal obligació de les institucions públiques i de tot govern. Compti amb nosaltres per fer possible la consulta en aquest marc. Podem i volem ajudar.

President, des del nostre punt de vista, el balanç d’aquests dos anys d’acció de govern, o quatre, si comptem la legislatura anterior, que va ser una mica breu, no és positiu.

Escasses mesures d’impuls a l’economia; fortes retallades socials; retallades importants en el Departament d’empresa i ocupació, la partida d’innovació ha patit una retallada del 90%; nul desenvolupament del pacte ‘Més indústria’; no han complert el compromís de presentar la llei de comerç, mentre el comerç de proximitat ha perdut 50.000 llocs de treball i han tancat més de 3.500 establiments; en matèria d’ocupació hem passat de destinar 569 milions d’euros el 2010 a 198 milions el 2012 i 180 milions el 2014; deuen més de 150 milions del Pla de Barris als Ajuntaments; han disminuït els ajuts al lloguer; hi ha impagaments molt importants a pagesos i cooperatives,…

President, portem quatre anys malaguanyats i molts tenim la inquietant sensació que vostè ha col·locat Catalunya en un carreró sense sortida.

Li he de confessar que una de les principals dificultats a les que m’he enfrontat a l’hora de preparar la meva intervenció ha estat lluitar contra el convenciment que aquest serà el darrer gran debat d’aquesta legislatura. I més després d’haver escoltat ahir la darrera part de la seva intervenció.

Però, Sr. President, i ho dic respectuosament, vostè té l’obligació política d’esgotar la legislatura precisament perquè ja va avançar les anteriors eleccions. En la nostra opinió hauríem d’aprofitar els dos anys de legislatura que queden per establir un nou contracte social a Catalunya.

President, amb motiu de la nostra Diada Nacional, per tercer any consecutiu moltíssima gent es va manifestar a Barcelona a favor de la consulta, molts d’ells a favor de la independència. Molts dels que no ens vàrem manifestar també volem un canvi profund en les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya, i estem convençuts que no hi ha solució estable que no passi pel vot de les catalanes i els catalans.

Però al darrera d’aquest malestar ciutadà, president, al menys jo ho veig així, no hi ha només un neguit identitari, territorial o d’autogovern. Hi ha una cosa més profunda: hi ha el convenciment que el contracte social, aquell contracte invisible que vincula el govern amb els seus conciutadans, s’ha trencat, que ni el model socioeconòmic ni el funcionament de les institucions responen ja a les aspiracions ciutadanes. En la nostra opinió cal aprofitar els dos anys de legislatura que queden per establir un nou contracte social a Catalunya.

Hi ha un clamor contra els estralls de les polítiques d’austeritat dogmàtica, la constatació que l’economia no està al servei de les persones, que els mercats dicten les lleis en comptes de ser la política la que regula els mercats.

Molt majoritàriament els catalans no es resignen a un país amb poques empreses competitives internacionalment i sense oportunitats per les persones emprenedores, a un país sense esperança, sense oportunitats, amb poc treball i precari, i salaris de misèria. Molts catalans no es resignen al deteriorament sistemàtic dels serveis socials, de la sanitat i l’educació públiques, a l’increment de les desigualtats i la pobresa, a la violència masclista. I no veuen una resposta eficaç als seus neguits des de la política. Torno a dir, des de la política, no només des del govern.

I la resposta no pot ser, una altra vegada, avançar les eleccions. La legislatura del 2010 es va acabar de forma abrupta a mig mandat, en teoria pel fracàs en assolir el pacte fiscal, i aquesta pot acabar també a mig mandat pel fracàs en organitzar la consulta perfecta. No hauríem d’acumular fracassos.

L’error va ser posar data a la consulta sense garanties de poder-la celebrar. Que quedi clar: no li estem demanant que abandoni la perspectiva de fer la consulta; al contrari, li estem demanant que treballi fins al final de la legislatura per fer-la possible, i també per respondre als neguits i exigències de la ciutadania. I ens oferim a col·laborar per assolir aquests objectius.

President, creiem factible establir acords per desenvolupar les prioritats que vostè assenyalava ahir i amb les que en gran mesura coincidim.

Tindria dret perfecte dret a no creure’m, però ahir ja tenia el primer esborrany del discurs d’avui: el rellançament econòmic i la creació d’ocupació; defensa de l’estat del benestar; la regeneració democràtica; i la negociació d’un nou acord polític amb la resta d’Espanya que sigui sotmès a referèndum dels catalans. Són prioritats de sentit comú, són les que la gent ens demana. A la gent que ens està demanant això, els hem de dir que perquè no som capaços de fer una cosa que no només depèn de nosaltres, engegarem la legislatura a fer punyetes?

Sé que les coses són com són, que la política catalana té algunes regles que la fan especial i ben nostra. Però després d’aquest debat no hauria de quedar la idea que el món s’acaba el 9 de novembre. Tinc una bona font que m’ha dit que no és així. No s’acaba el 9 de novembre: no ho va dir Kant, però no s’acaba el 9 de novembre. De nosaltres depèn dotar de contingut la política catalana dels propers dos anys. De tots nosaltres.

Les nostres propostes de resolució van en aquesta direcció, i estan guiades per una voluntat de mà estesa, de proposta en positiu. Li avanço de forma breu alguns dels elements d’aquests quatre eixos:

1) Rellançament econòmic i creació d’ocupació:

Priorització pressupostària de les polítiques actives d’ocupació, mesures de foment de l’emprenedoria, suport a la indústria i a les empreses més competitives, el comerç i el turisme, prioritat al corredor mediterrani, la línia 9, els serveis de rodalia, i als accessos al port i l’aeroport, reforma i enfortiment del Servei d’Ocupació de Catalunya, disposició a acordar la llei de la Formació Professional, Pla de rescat per a persones en atur de llarga durada, convocatòria extraordinària del Pla “Treball als barris”, assegurar el manteniment dels Centres Especials de Treball, facilitar la transició al món laboral de les persones amb discapacitat, major activisme de la inspecció de treball, modificació de l’impost de successions, millor coordinació per combatre el frau i l’evasió fiscal, impuls a la universitat i la recerca, consideració de l’educació com a inversió social, elaboració d’una llei de canvi climàtic i energia, revertir la reducció del pressupost del Departament d’agricultura.

2) Garantia dels serveis públics i eficàcia de la protecció social:

Anar més enllà de les resolucions aprovades en el ple extraordinari sobre la pobresa amb un Acord per lluitar contra el creixement de les desigualtats socials al nostre país i per a la cohesió social, garantir les beques i les beques menjador per a qui les necessiti, impulsar mesures efectives contra la pobresa energètica, restablir la convocatòria d’ajuts per a l’adquisició de llibres de text, garantir les prestacions per a fills a càrrec a totes les famílies en exclusió i risc d‘exclusió, ampliar i fomentar les polítiques per afavorir l’habitatge de lloguer, impulsar les mesures contra la violència masclista vist l’increment de morts enguany, començar a compensar les retallades en salut, acordar un pla de xoc per garantir l’accessibilitat dels serveis sanitaris, garantir l’absoluta transparència i retiment de comptes de tots els centres sigui quin sigui el sistema de provisió del servei, assegurar la viabilitat de la llei de la dependència i promoció de l’autonomia personal, repensar el copagament dels serveis socials, eliminar la previsió de la supressió de la paga extra als empleats públics pel 2014, vetllar per la qualitat dels serveis penitenciaris i en especial de la justícia juvenil,

3) Regeneració democràtica:

Aprovació de la llei electoral de Catalunya, aprovació de la llei de transparència, revisió dels mecanismes de provisió dels òrgans de la Generalitat nomenats pel Parlament, pagament dels deutes amb el món local, desplegament de les mesures de regeneració democràtica anunciades per vostè el 22 de febrer de 2013.

4) Negociació d’un nou acord polític amb la resta d’Espanya que sigui sotmès a referèndum:

President, ens posem a la seva disposició per contribuir a la negociació de les 23 qüestions que vostè va plantejar al president Rajoy en la seva darrera entrevista.

Nosaltres també volem votar i volem ajudar a la negociació d’un nou acord polític amb les institucions de l’Estat que sigui sotmès al vot de la ciutadania. Com bé sap som partidaris d’una profunda reforma constitucional que, entre d’altres qüestions, reconegui el caràcter plurinacional d’Espanya, ens doti d’estructures federals, garanteixi el ple desplegament del nostre autogovern, blindi les nostres competències en matèria de llengua, educació i cultura, i faci possible un pacte fiscal que asseguri el principi d’ordinalitat, que no es compleix, i la creació d’un Consorci Tributari presidit per la Generalitat que gestioni tots els impostos suportats a Catalunya. És molt difícil, hi ha qui diu que més que la independència, però ho hem de fer.

Som conscients que moltes d’aquestes propostes requereixen també de canvis a nivell europeu i espanyol, de revisió de la nostra fiscalitat, de dures negociacions amb el govern d’Espanya sobre els límits de dèficit i el funcionament del Fons de Liquiditat Autonòmica. I d’un nou sistema de finançament. Aquí, per cert, vostè va complir, va dir que el govern de Catalunya no hi posaria la banya i no l’hi ha posat. Però el resultat és que no tenim nou model de finançament. I, com vostè ha dit, hauria d’estar en vigor des de l’1 de gener d’enguany. No hi hem de renunciar. La Generalitat hauria de ser molt més activa.

President: som conscients de la dificultat del moment, dels estralls de la crisi econòmica, de la dificultat de dialogar i negociar amb el govern d’Espanya, de les enormes expectatives aixecades en importants sectors de la societat catalana, i som conscients que, al capdavall, les responsabilitats polítiques només li seran exigides a vostè, Sr. President.

Sap que amb nosaltres, els socialistes, es pot comptar per fer avançar la via del diàleg, la negociació i el pacte, des d’un estricte respecte a l’estat de dret i des del convenciment que lleis canvien lleis, i que cal canviar la Constitució.

Permeti’m, president Mas, que li expressi amb total claredat: per a l’estabilitat política, el creixement econòmic, la cohesió social, i l’enfortiment nacional es pot comptar amb nosaltres. Per a aventures, ruptures o el desmantellament de l’Estat social, no.

Moltes gràcies, senyora presidenta, senyores i senyors diputats.


16/09/2014 - Resposta de Mariano Rajoy a la V

P1270970 (2)
He tingut accés, de fonts generalment molt ben informades, a la resposta de Mariano Rajoy a les demandes del poble de Catalunya expressades el passat dia 11 de setembre, com veureu és un missatge molt pensat, treballat, matisat i complex: no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no i no.



16/09/2014 - Cafeambllet: Catalunya venderá datos de pacientes de la sanidad pública a empresas privadas

[La información contenida en este reportaje ha sido recopilada y analizada por Cafeambllet entre los días 8 y 15 de septiembre de 2014. Para acceder al listado de fuentes utilizadas, hacer click aquí . Si quieres colaborar para que Cafeambllet pueda imprimir y distribuir 145.000 ejemplares con esta información, haz click aquí]

image

El Proyecto VISC+ responde a las demandas de la indústria farmacéutica y tecnológica de liberar datos para potenciar el negocio a nivel internacional.

imagePor Albano Dante Fachin Pozzi

La primera noticia que tuve sobre el Proyecto Visc+ + me llegó por Twitter, donde alguien escribió: “Leed este artículo de la diputada de la CUP, Isabel Vallet. IM-PRES-CIN-DI-BLE “. El artículo en cuestión se titulaba “Nuestro historial médico: en venta“.

Un titular que si no hubiera sido obra de una de las diputadas que mejor conoce el sistema sanitario catalán- me habría parecido hasta cierto punto exagerado. Pero, lamentablemente, no hay ninguna exageración.

Partiendo del artículo de Isabel Vallet, en la revista cafèambllet decidimos investigar la génesis, las características y los impulsores del Proyecto Visc+, la herramienta que permitirá al Gobierno de la Generalitat de Cataluña poner en manos de la industria sanitaria internacional los datos médicos de los 7 millones de usuarios del sistema sanitario catalán.

El Proyecto Visc+

El 4 de junio de 2013 el Gobierno de la Generalitat de Cataluña aprobó el Proyecto Visc+. Según la nota de prensa publicada en su web, el objetivo del Visc+ es “poner la información sanitaria a disposición de los ciudadanos, las empresas y la investigación” para “mejorar los servicios de salud”, “mejorar la investigación” y “poner en valor el conocimiento”.

Para hacer posible todo esto, el Proyecto Visc+ se propone “relacionar y estructurar” toda la información obtenida en centros de atención primaria, hospitales, urgencias e, incluso, en las recetas electrónicas. Toda esta información se centraría en un punto que recogería también los 60 millones de documentos contenidos en las historias clínicas de los ciudadanos que utilizan el sistema público de salud. Esta centralización es el primer paso para poner los datos “a disposición de los ciudadanos, las empresas y la investigación”.

Negocio con los datos de todos?

En Cataluña hace tiempo que funcionan varios sistemas para compartir y analizar los datos del sistema sanitario público. Dos ejemplos son la Historia Clínica Compartida –que permite que los historiales médicos estén accesibles a cualquier punto servicio sanitario– o los datos recopilados por la Central de Resultados, que permiten estudiar y mejorar la gestión del sistema sanitario público.

En cuanto a datos para la investigación científica la Generalitat dispone de varias fuentes de información disponible para los investigadores, entre ellas el SIDIAP, que ofrece datos a los investigadores del Instituto Sanitario Vall d’Hebron, la Universidad Politécnica o al Instituto Municipal de Investigaciones Médicas.

Pero el Proyecto Visc+ aporta una novedad muy importante que ninguno de los sistemas anteriores podía ofrecer: mientras que organismos como el SIDIAP establecen claramente que “no cede datos a entidades con ánimo de lucro”, el Proyecto Visc+ tiene a la empresa privada como destinatario principal de los datos. Josep Mª Argimón, uno de los máximos responsables del proyecto lo explica con claridad:

“El proyecto Visc+ proporcionará valor aportando mayor capacidad para que las industrias sanitarias, las farmacéuticas y las biotecnológicas desarrollen su actividad” beneficiando al “tejido económico e industrial”. Según Argimón la apuesta por hacer participar al sector privado en el proyecto Visc+ tiene como objetivo “la promoción y comercialización de los servicios que ofrece el proyecto”.

Más claro no se puede decir.

De dónde sale esto?

Para valorar el peso que el sector privado tiene en el Proyecto Visc+ es útil ver cómo se gestó su nacimiento y quiénes son las personas y empresas implicadas.

Las primeras menciones a las oportunidades de negocio que ofrece la venta de la información médica de los ciudadanos las encontramos en varios documentos publicados por la Fundación TicSalut, un ente creado en 2006 por la Generalitat a instancias de la consejera Marina Geli (PSC). En enero de 2008 Geli dio entrada a la Fundación TicSalut (financiada con recursos públicos) al sector empresarial, creando el “Consejo de Empresas de la Fundación TicSalut”. Entre las empresas miembros encontramos farmacéuticas (Baxter, Esteve, Roche), consultoras (Applus, PWC, Deloitte), tecnológicas (Telefónica, IBM, Indra) y proveedores varios (El Corte Inglés, Agfa, Linde Healthcare).

En el acto de presentación del “Consejo de Empresas” la consejera Marina Geli fue clara y dijo a los empresarios: “Nosotros los necesitamos a ustedes”. Carles Fradera –adjunto de dirección del Centro de Innovación y Desarrollo Empresarial de la Generalitat (CIDEM)– fue aún más claro que Geli: “Os aseguro que os saldrá a cuenta”.

Desde entonces, la importancia del conglomerado industrial ha tomado una enorme relevancia en la Fundación TicSalut y es quien marca las líneas de actuación, tal y como reconoce el actual director de la fundación, Francisco Cuyàs:

“queremos que las empresas nos propongan introducir innovación tecnológica en el mercado “. Gracias a las propuestas del sector privado, Cuyàs explica que la fundación “ha identificado 5 tendencias a nivel internacional” y una de ellas es “la revolución del big data”.

Y aquí es donde entran en juego los datos médicos de los 7 millones de usuarios de los servicios del CatSalut.

El big data

El big data es la capacidad de manipular informáticamente grandes volúmenes de datos con el objetivo de obtener información útil y relevante. En este sentido el proyecto Visc+ tiene dos objetivos fundamentales: centralizar toda la información médica del sistema de salud pública y como hemos visto ponerla a disposición de la industria sanitaria internacional, que lleva años presionando a los gobiernos para que liberen los datos los servicios públicos de salud. Una presión que en Cataluña hace años que lidera la consultora PWC, una de las cuatro grandes consultoras del mundo. En su informe “10 temas candentes de la sanidad 2013″ PWC dedica especial atención a este tema:

“La liberación de estos datos y su reutilización permitirá generar grandes beneficios” como “identificar cuáles son los grupos de riesgo poblacionales con mayor precisión” lo que puede ser “una herramienta útil para el sector asegurador, ya que podrá ajustar las sus primas al riesgo de sus clientes y esto implica disponer de bases de datos poblacionales con información sobre las características personales, comportamientos, patrones de consumo y enfermedades de los individuos”.

Pero PWC es consciente de que estos datos son muy delicadas: “los datos generados en el entorno de la sanidad suelen ser datos con información personal y privada, lo que dificulta su liberación ya que los datos de salud requieren generalmente el consentimiento del sujeto “. Por todo ello, el informe explica que “queda mucho por hacer ya que la confidencialidad y la protección de la privacidad parecen poner barreras al movimiento de allliberament de datos de salud”. Y concluye:

“Pero el reto más difícil será convencer a todos los que actualmente se creen” dueños de los datos “, en clara referencia a las administraciones que custodian la información de los ciudadanos.

Uno de los empresarios colaboradores del TicSalut, Vicens Yeves lo establece con claridad: “Toda la información relativa a los pacientes ya está totalmente digitalizada, sólo falta la voluntad política para compartir esta información”. El proyecto Visc+ es la expresión de esta voluntad política.

La puerta giratoria

El proyecto Visc+ parece hecho a medida de las recomendaciones de PWC y hace realidad las demandas de liberar al sector privado los datos más privados de los ciudadanos.

El proyecto Visc+ lo desarrolla la Agencia de Evaluación y Calidad Sanitarias (AQUA). Este organismo de la Generalitat encargó a PWC el asesoramiento para llevar a cabo el proyecto. Se da la circunstancia de que el actual director de la división sanitaria de PWC (que elaboró ​​el informe recomendando la liberación de datos) es Joan Guanyabens, quien llegó al cargo directamente del AQuAS, de la que era máximo responsable. Así Guanyabens pasa de “propietario de los datos” a trabajar para “convencer a quien se cree propietario de los datos”

Operación en marcha

El informe de PWC pidiendo la publicación de datos se hizo público en abril de 2013. Dos meses después el Gobierno aprobaba el proyecto Visc+. La aprobación llegaba después de que el AQuAS hiciera un “contraste de la idea inicial con los clientes potenciales”. Una vez estos “clientes potenciales” tuvieron dicho la suya, el Aqua “explicar el proyecto a los agentes claves del Gobierno”. Esta sucesión de hechos nos indica que más que de una demanda del Gobierno al sector privado, estamos ante un plan del sector privado -claramente descrito por PWC- que luego se comunica al Gobierno. Este proceso queda totalmente en evidencia cuando miramos el proceso de creación del proyecto.

Diálogo competitivo?

Normalmente, cuando una administración pública debe satisfacer una necesidad lo primero que hace es establecer cuál es la necesidad para luego convocar a las empresas del sector privado que pueden ofrecer el producto o servicio que necesita la administración a través de un concurso público donde las empresas hacen sus ofertas. Pero el caso del Visc+ es diferente. Según el director del Aqua, Josep Mª Argimon:

“Las inversiones [para llevar a cabo el proyecto Visc+] son difíciles de cuantificar” y por ello se convoca a un ‘diálogo competitivo’ entre empresas del sector para decidir cómo se debe llevar a cabo el proyecto”.

El “diálogo competitivo” es una herramienta de contratación utilizada cuando la administración tiene una necesidad concreta pero no puede establecer por sí mismo de qué manera debe satisfacerla. ¿Cuál es la necesidad concreta en este caso? Los promotores del Visc+ presentan dos necesidades: el tratamiento de datos para gestionar mejor el sistema público y la “generación de productos y servicios” para las empresas.

Con estos dos objetivos el AQuAS convoca a nueve empresas a un “diálogo competitivo” para diseñar y poner en marcha el Visc+. Quién recomendó al AQuAS utilizar los ‘diálogos competitivos’ para hacer la contratación fue PWC. ¿Cuál es entonces la “necesidad” del Gobierno para impulsar el proyecto Visc+, más allá de las vaguedades de “mejora del servicio” y “sostenibilidad del sistema”?

La industria en el frente del barco

En el pliego de condiciones hecho por el Aqua a instancias de PWC se explica que el objetivo es centralizar los datos médicos del sistema público para “mejorar la calidad, la seguridad y la sostenibilidad del sistema sanitario”. Pero advierte: “No tenemos dinero” y por ello “necesitamos al sector privado” para hacer frente a los 25 millones de euros que se calcula que puede costar la operación. Como es comprensible, una inversión de esta envergadura no se hace si no hay una perspectiva de beneficio clara. Por eso el AQuAS establece que el Visc+ debe contemplar “la creación de un catálogo de servicios”. Unos servicios que el Visc+ quiere poner a la venta al sector privado internacional, como explica Argimón:

“Los retos del proyecto VIVO + son disponer de un catálogo de servicios orientado a las necesidades del mercado, tener la capacidad de promover la demanda y atraer clientes y encontrar un partner solvente con capacidad de comercialización a nivel internacional con un plan de negocio creíble”.

Es decir: alguien capaz de construir un negocio basado en los datos de los ciudadanos.

Las empresas

Si miramos las 9 empresas seleccionadas para participar en los llamados “diálogos competitivos” es fácil imaginar el tipo de “servicios” que pueden suministrar. Destaca la empresa IMS Health especializada en “captar datos de pacientes provenientes de proveedores de servicios sanitarios que poseen historias clínicas y documentación sanitaria”. El negocio de IMS Health es “transformar los datos en información útil para medir el mercado, descubrir los comportamientos de los pacientes y los médicos, ayudar a identificar al paciente correcto para hacer la correcta promoción de productos”. Para ello “IMS Health trabaja con información de registros de pacientes de proveedores sanitarios, compañías farmacéuticas y gobiernos”. IMS Health –implicada en varios escándalos en todo el mundo por su uso de datos sanitarios (ver recuadro)– tiene entre sus clientes a casi todas las compañías farmacéuticas del mundo. Según una investigación de Open Secrets IMS Health dedicó, sólo en los EEUU, cerca de 3 millones de dólares para hacer lobby a los miembros del Senado ya entidades reguladoras de privacidad de datos.

El resto de las empresas que diseñan el Proyecto VIVO + son las consultoras PWC, Deloite (con gran presencia de ex altos cargos públicos, como David Madí o Jordi Sevilla, máximos hombres de confianza de Artur Mas y Zapatero respectivamente), Atos, Everis y McKinsey. Encontramos también a las tecnológicas Accenture, T-Systems, HP y ECISA, filial de El Corte Inglés.

¿Qué harán con nuestros datos?

Una vez hemos visto la génesis del Proyecto Visc+ y los intereses que intervienen, habrá que seguir con mucha atención qué pasará con nuestros datos médicas.

Por eso hacemos un repaso a diversas cuestiones técnicas que intervienen en este proceso. También hacemos una mirada a la fuerte polémica que provocó un proyecto similar al Visc+ que se intentó imponer en el Reino Unido. Por último, hacemos una mirada a la trayectoria de las empresas implicadas en el proyecto, con el fin de ver el ecosistema en el que se moverán nuestros datos más íntimas si este proyecto sigue adelante.

La idea es dar claves para abrir un debate que en Cataluña está pasando desapercibido, entre otras cosas, por la poca información con que se desarrolla este proyecto en nuestro país. El artículo de Isabel Vallet debería ser el primer escalón de un debate muy abierto y muy profundo. El tema lo merece. El Gobierno está a punto de poner a la venta los datos médicos de 7 millones de personas en Cataluña.

Quién verá mis datos y qué podrá hacer?
Uno de los objetivos del Proyecto Visc+ es generar negocio a partir de los datos de los usuarios del servicio público de salud. Esto abre interrogantes enormes sobre el uso que se dará a dichos datos. En Inglaterra este tema ha generado una fuerte polémica. En Cataluña el silencio y la opacidad es enorme.

La inversión que deberán hacer las empresas que colaboran con el Gobierno para desarrollar el Proyecto Visc+ está alrededor de los 25 millones de euros. Esto quiere decir que las expectativas de negocio deben ser muy elevadas para justificar una inversión de esta magnitud.

Dado que todo el negocio se basa en los datos médicos de los ciudadanos, la primera pregunta que hay que responder es a quién pertenecen estos datos. El debate en este sentido es amplio, con 3 posturas diferentes: 1) Son propiedad del paciente. 2) Son propiedad del médico. 3) Son propiedad del centro. Por eso el psiquiatra Juan Antomás, del Hospital de Navarra cree que hay que hablar del “derecho al acceso a los datos”. En este sentido, la ley reconoce el derecho a “la confidencialidad de toda información relacionada con su estancia en instituciones sanitarias públicas”.

Ante este hecho, el impulsores del Proyecto Visc+ aseguran que la intimidad de los pacientes “está protegida” ya que los datos estarán “anonimizadas”. La anonimización es la capacidad de utilizar los datos de los individuos sin que éstos puedan ser identificados. Así, los datos utilizados por los investigadores contienen los datos médicos de muchas personas pero no tienen ni los nombres, ni los números de identificación, ni las direcciones. Además, los impulsores del Proyecto Visc+ Perlen –aunque de manera muy imprecisa– de un “código ético” que debería regular la cesión de datos a empresas e industrias.

Pero el tema es más complejo. A principios de este año el gobierno de David Cameron tuvo que afrontar una enorme polémica cuando el servicio nacional de salud inglés (NHS) intentó poner en marcha un proyecto similar en Visc+. Fruto de aquel debate, quedaron claras algunas cosas a tener en cuenta. En primer lugar, efectivamente existen procesos de anonimización de los datos, pero existe también la des-anonimización, un proceso que, mediante diversas técnicas informáticas puede cruzar información hasta poder re-identificar a las personas y relacionarlas con su información médica personal . Una posibilidad real que incluso acabó siendo reconocida por el directivo del NHS, Mark Davies, quien admitió que, efectivamente hay un “pequeño riesgo” de que los pacientes sean identificados ya que las compañías de seguros, los hospitales privados y las compañías farmacéuticas podían cruzar los datos del NHS con sus propias:

“Se puede re-identificar a la gente si tienes muchos datos. Esto dependerá de cómo utilicen los datos una vez que las tengan”

En este sentido el sistema inglés tiene desde el principio un observatorio de privacidad donde participan varias asociaciones independientes que vigilan quién tiene acceso a los datos y en qué condiciones. Sin embargo, las críticas han sido enormes. La periodista Asher Wolf, especialista en tecnología, advertía a un artículo publicado en la revista Wired:

“El punto central del problema es que no tenemos capacidad de saber con exactitud quién tiene nuestros datos y para qué las usa y aunque el NHS haga firmar contratos a las empresas que compran datos no hay una manera real de que el NHS pueda saber si un comprador aplica técnicas de des-anonimización. ¿Cómo podría saberlo? “.

Phil Booth, miembro de la asociación de pacientes MedConfidential pone el dedo en la llaga y parece describir el proyecto Visc+ sin conocerlo:

“Los responsables quieren que creamos que el objetivo es mejorar el sistema y la investigación, pero los usos puramente comerciales no paran de crecer”.

En este sentido, el experto en bioética y fundador de EthicsandGenetics, Edward Hockings, afirma que

“Cuando la comercialización es la fuerza motora nos encontramos en un terreno sin referencias”

Hockings es una de las caras visibles de la intensa campaña para advertir a los ciudadanos del peligro de no ejercer el derecho de borrarse del plan.

La revista científica Nature publicó un duro editorial criticando como el gobierno inglés “falla a la hora de informar sobre la amenaza real y las posibles consecuencias del programa” y señala que el problema es que el gobierno no facilitar a los ciudadanos el opción de no participar en el programa.

En el caso del proyecto Visc+ ninguno de los documentos publicados por el gobierno o por los impulsores del proyecto recoge ninguna mención sobre la posibilidad de los ciudadanos de no dar consentimiento a que sus datos sean vendidas. Lo que si encontramos, al pliego de condiciones de los “diálogos competitivos”, es la demanda a las empresas adjudicatarias de “disponer de una gran capacidad de promoción para dar a conocer las bondades de esta iniciativa”. Y aquí entran los medios de comunicación, los tertulianos y todo el entramado mediático para conseguir la aceptación de la ciudadanía: “Se valorará el uso de medios de comunicación” y la capacidad “para involucrar personalidades relevantes para los objetivos del proyecto” . El documento, sin embargo, no hace ninguna referencia a la necesidad de explicar los riesgos a la población. Y los riesgos no son sólo teóricos o residuales.

La investigadora Latanya Sweeney de la Universidad de Harvard logró re-identificar un 90,5% de los participantes en un proyecto de investigación genómica. En base a esta experiencia Sweeney desarrolló un sistema que permite identificar al 87% de la población de los Estados Unidos sólo sabiendo su dato de nacimiento, su género y su código postal.

Los estudios de Sweeney han dejado claro que la anonimización que se puede conseguir con medios técnicos nunca es totalmente segura e insiste en que toda publicación de datos debe estar acompañada de medidas complementarias, como la elaboración de entornos contractuales, el seguimiento por parte de los dueños de la información y “leyes y políticas muy claras”.

En este sentido, el Proyecto Visc+ presenta una total falta de concreción a la hora de explicar qué políticas y leyes regirán un cambio tan enorme en el tratamiento de los datos más sensibles de los ciudadanos. Aunque el proyecto ya está prácticamente terminado, no se conocen modificaciones legales, no ha habido debate público y las oportunidad de participación social han sido nulas. Así, mientras las empresas han participado desde el principio, modelando y diseñando el proyecto, los ciudadanos y los profesionales de la sanidad han sido totalmente ignorados en todo el proceso. Por todo ello, con la información disponible, es difícil saber quién verá los datos, para qué se utilizarán y, sobre todo, qué control tendremos los ciudadanos sobre su uso.

Durante la elaboración de esta información hemos intentado ponernos en contacto con los responsables del proyecto VIVO + y los CatSalut pero ha sido imposible hablar con ninguno de ellos.

Las empresas implicadas en Visc+
El procedimiento del “diálogo competitivo” elegido por el Gobierno para llevar a cabo el Proyecto VIVO + hace que las empresas jueguen un papel fundamental no sólo como proveedores sino como desarrolladores del sistema que permitirá vender los datos médicos.

PriceWaterHouseCoopers (PWC) y Deloitte

PWC y Deloitte participan en el proyecto Visc+ y son dos de las cuatro consultoras más grandes del mundo. Sus informes y “recomendaciones” tienen una enorme influencia en muchos gobiernos a la hora de tomar decisiones y se caracterizan por una postura política y económica totalmente favorable a los intereses de la banca y las multinacionales. Una influencia que mantienen a pesar de los enormes riesgos que han protagonizado:. PWC auditaba las empresas de Diaz Ferran y no supo ver lo que finalmente fue un agujero de 552M €. Deloitte participó en la salida a bolsa de Bankia que acabó con millones de euros perdidos y la ruina de miles de personas atrapadas por las preferentes. Las investigaciones posteriores han detectado “infracciones muy graves” a los trabajos de Deloitte. Son sólo 2 ejemplos entre muchos. Como muchos son los casos de puertas giratorias entre los cargos públicos y PWC y Deloitte: Jaume Matas (PP), Joaquim Triadú y David Madí, Ramon Bonastre (CiU), Jordi Sevilla (PSOE). Como hemos visto, a PWC encontramos a Joan Guanyabens, que pasó del Aqua al PWC que asesora al Aqua.

IMS Health

Esta empresa es una de las 5 más importantes en su sector a nivel mundial y fundamenta su negocio en la venta de datos médicos en la industria farmacéutica. Dispone de los datos de 400 millones de pacientes lo que le permite “tener acceso a los pacientes correctos”. IMS Health ha visto implicada en varios escándalos en relación a la seguridad de los datos en venta. En 2013 en Alemania el semanario Der Spiegel informó de la extracción de datos de las recetas electrónicas.

Un hecho que fue calificado por Thilo Weichert -del Centro Independiente para la Protección de la Privacidad- como “uno de los más graves escándalos desde la posguerra”.

El ministro de sanidad alemán Daniel Bahr pidió una investigación a la vez que el escándalo se trasladaba a la vecina Austria donde se descubrió que IMS Health compraba información a una red de 350 médicos. Una de las mayores preocupaciones de la compañía explica su folleto de salida a bolsa- son las leyes de protección de datos de los estados.

Por ello, con la intención de presionar al marco regulador, IMS Health ha invertido en los últimos 10 años cerca de 3 millones de dólares para financiar grupos de presión en Estados Unidos. En Europa IMS Health es muy activo en el ámbito de la legislación de privacidad y mantiene equipos que monitorizan los movimientos legislativos y emiten informes y peticiones al Parlamento.

T-Systems

Esta empresa es una de las principales proveedoras de tecnología de la Generalitat de Cataluña, sobre todo después del proceso de privatización de los servicios informáticos. En concreto, T-System y Telefónica ganaron el 2012 contratos por valor de 1.062M € incluidos los servicios de gestión informática de gran parte del sistema sanitario catalán.

Everis

Esta empresa consultora tiene entre sus principales clientes a las más importantes empresas farmacéuticas. Al igual que las otras consultoras, Everis apuesta por la política de puertas giratorias: Eduardo Serra (ex-ministro de defensa del PP), Eugenio Galdón (ex jefe de gabinete de Felipe Gonzalez y director del Grupo Prisa y Cadena COPE) o la ex-ministra del PSOE Cristina Garmendia han aportado sus conocimientos a Everis.

Wellpoint

Wellpoint es una compañía aseguradora estadounidense que tanto los documentos de la Fundación TicSalut como el informe sobre sanidad de PWC se pone como referente en cuanto al negocio de los datos sanitarios. El problema es que el historial de Wellpoint en este ámbito está lejos de ser ejemplar. El año 2013 Wellpoint tuvo que pagar al Departamento de Salud de Estados Unidos una multa de 1,7 millones de dólares por haber permitido la exposición de las historias clínicas de más de 600.000 personas. No era la primera vez. En 2011 Wellpoint fue multado con 100.000 dólares por haber dejado expuesta la información médica de 32.000 pacientes.



15/09/2014 - Rouco Varela, el okupa de la secta

imageComo los vástagos de Franco en el paço de Meirás -la que fue quinta de la comarca de A Coruña de la escritora Emília Pardo Bazán- Rouco Varela también se enroca en la planta noble de un palacio, con su coche, su chófer, sus dos cuidadoras y las amplias galerías de su residencia. Su decisión ha provocado sorpresa e indignación al Papa Francisco que huye de los lujos (y quizás de los peligros) de la residencia oficial vaticana y sigue en la mucho más modesta Casa Santa Marta, porque al parecer le gusta esa “forma simple de vivir y la convivencia con otros sacerdotes”. Pero Rouco es de otra pasta, y se ha declarado okupa de la segunda planta de un palacio que, por su arquitectura, no deja lugar a dudas de quien manda en el palacio episcopal: los aposentos que en uno de sus últimos mandamientos ha reservado para su sucesor carecen de balcones y tienen rejas en todas las ventanas, mientras Rouco puede seguir sin interferencias sus diálogos directos con dios desde las diversas galerías abiertas y balcones. La escalera noble que conduce directamente hasta sus aposentos presagia cuan cerca está de la diestra del Padre. Y no hay jubilación que se la arrebate. El “entorno” clerical madrileño no tiene dudas de que Rouco escenifica su no renuncia a seguir mandando en la archidiócesis al encastillarse en un espacio de privilegio, situado incluso físicamente por encima del que quiere destinar al nuevo titular de Madrid.

Y al revés que Rita Barberá y otros alcaldes del PP, Rouco puede quedarse en su puesto sin tener que modificar ninguna ley electoral, simplemente, manteniéndose en sus trece “impasible el ademán”, hasta morir bajo palio, como el dictador Franco que fue el primer y gran okupa y usurpador corrupto del siglo XX en España.

No hay transición que valga, ni democracia homologable, ni recambio generacional hacia una sociedad menos autoritaria. Rouco, recuerden, en lo más duro de la crisis-estafa, amenazó con cortar la ayuda a Cáritas si la obligación de pagar el IBI se extendía, como es de lógica democrática, a la Iglesia. Y no dudó en agitar los fantasmas de la guerra civil en su homilía en el entierro de Adolfo Suarez, el “big pretender” de esa transición fallida para la mayoría, y de lo más resultona para los de siempre. Esos que, en cuanto se tocan sus privilegios, resurgen en la intemperancia, en el pequeño déspota que el franquismo amamantó en todos los suyos y sus descendientes…

Rouco lo vuelve a demostrar. No lo consideremos una anécdota más. Ya hace tiempo se nos advirtió que la clase dirigente nunca cede versallescamente sus privilegios. Rouco, guía espiritual durante tanto tiempo de toda esta secta encumbrada, lo demuestra mientras, merdader de dobleces, con su soberbia y su escrache moral continuado hacia quienes considera sus inferiores, sigue dando ejemplo.



12/09/2014 - Economic Update: Myths of Capitalist Efficiency

El Profesor Navarro recomienda la escucha de esta discusión radiofónica.

Para escuchar al audio tienen que acceder a este enlace.


12/09/2014 - Tothom ho sabia

 

bona IMG_0946 (2)

Si fa 30 anys algú s’atrevia a qüestionar la dubtosa moralitat de determinades operacions de l’entorn del President Pujol era directament lapidat. Els periodistes que ho van fer mai més van poder treballar en cap mitjà de comunicació.
Però ara un cop Pujol ha fet la carta més rara i extraordinària de la història moderna catalana, han sortit legions de persones dient “jo ho sabia”. De fet resulta ara que tots els catalans ho sabien. Si el clan Pujol estava estafant als catalans i cap català ho sabia, realment tenim com a país un problema, però si resulta que tots els catalans ho sabien i ningú va fer res, el país té molts problemes.
No m’ho crec, però anem a analitzar l’escenari on tots les catalans sabien les coses il·lícites que feia el clan Pujol. Potser els catalans ho sabien i ja els estava bé. De fet als primers anys de Govern de la Generalitat la gent els estava bé coses al·lucinants com que Pujol nomenés Conseller de Governació, de 1988 a 1992, a Josep Gomis un home que va ser alcalde franquista de Montblanc i Procurador en Cortes mentre es firmaven penes de mort. És més diverses vegades durant les vacances Pujol deixava de President en funcions a Gomis. Un cop rere l’altre el Club d’Opinió Emprius emetia un comunicat protestant per aquesta ignomínia. Érem rars, deia tothom.
De fet els espanyols van saber de l’existència del GAL que torturava, matava i enterrava en calç viva i no va passar cap factura política. Els espanyols van saber també que el partit de dretes espanyol es finançava amb diner negre dels contractes i obres públics i que es repartien sous entre tots els seus dirigents en sobres i l’únic jutjat i condemnat és el jutge.
Una possible via d’interpretació a aquest estrany fenomen és que la ciutadania estava acostumada a que durant el franquisme això ho feien tots els polítics començant per Francisco Franco, l’home més corrupte de la història d’Espanya. Eren corruptes els ministres, els generals, els jutges, els alcaldes amb el paradigma de José Maria de Porcioles, fins el darrer funcionari que només treballava si era convenientment estimulat per diners. Així doncs una ciutadania acostumada a aquest panorama va assistir encuriosit a l’adveniment de la llibertat i va decidir donar poder a una sèrie de gent nova. Aquests donaven medalles al mateix Porcioles o a Juan Antonio Samaranch.
Només una societat malalta de dictadura suporta el que em viscut. Són els costos de no haver pogut fer la ruptura. Ara hi ha una altra oportunitat. Potser aquells que ho sabien i no van fer res són els mateixos que corrien davant dels grisos només en la seva imaginació



10/09/2014 - No, la secessió perjudicaria els ciutadans

Avui el Huffington Post em publica l’article que trobareu transcrit a continuació.

No, la secesión perjudicaría a los ciudadanos

La independencia sería, desde mi punto de vista, la expresión de un fracaso colectivo: la constatación de nuestra incapacidad de construir, en Cataluña y en España, un proyecto común en que conviven ciudadanos con identidades múltiples y sentimientos diversos.

No soy independentista. No por no querer lo suficiente a Cataluña, sino porque creo que la independencia sería altamente perjudicial para Cataluña y para España.

En un mundo de interdependencias crecientes y soberanías compartidas; en una España plural y diversa, levantar barreras y divisiones es un mal negocio.

El federalismo, el ideal de la convivencia entre diferentes, es la mejor solución al encaje de Cataluña en España. Quiero una España federal, suma de autogobierno y Gobierno compartido. Quiero una Cataluña hermanada con el resto de pueblos de España y cuya singularidad sea plenamente reconocida en una España nación de naciones.

La pérdida de dimensión económica, cultural, demográfica y política es un grave riesgo, tanto para Cataluña como para España. En el mundo en que vivimos, perder tamaño es perder oportunidades. Nadie ha sido capaz de calcular los costes y las incertidumbres de un proceso de separación, con toda seguridad excesivos; probablemente, insoportables.

Por otro lado, si Cataluña se separase de España no dejarían de ser vecinas. Cataluña puede separarse de España pero no puede abandonar la península ibérica. ¿Cómo puede beneficiar a Cataluña la separación, el alejamiento traumático de sus vecinos más inmediatos, que serán para siempre sus vecinos y con los que siempre le convendrá tener las mejores relaciones posibles?

La secesión perjudicaría a los ciudadanos, una gran mayoría sufriría al ver desgarrarse sus identidades plurales y compartidas; obligados a considerar como extranjeros a buena parte de sus conciudadanos, de repente muchos deberían considerar como extrañas cosas que les eran propias.

Y, además, la secesión perjudicaría también a la integración europea. Más allá de la evidencia de que, al menos por cierto tiempo, Catalunya quedaría fuera de la UE, la fractura de un país miembro de la Unión Europea plantea interrogantes sobre el propio funcionamiento de la Unión, sus relaciones con lo que a partir de entonces sería un país tercero y sobre el riesgo de incentivar procesos similares en otros países miembros.

La secesión crearía más problemas de los que pretende resolver. Ante esto, cabe buscar otras respuestas. Soluciones que pasan necesariamente por el diálogo, la negociación y el pacto, elementos definitorios del federalismo.


10/09/2014 - ¿Ha fracasado el socialismo?

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la revista LE MONDE DIPLOMATIQUE, septiembre de 2014.

Este artículo hace una revisión de los indicadores de calidad de vida durante el siglo XX en los países gobernados por partidos de sensibilidad socialista, mostrando la notable mejora de dicha calidad de vida en las poblaciones de tales países.


09/09/2014 - Conferència en el Foro Nueva Economía

CONFERENCIA EN EL FORO NUEVA ECONOMIA

Madrid, 9 de septiembre de 2014

Muy buenos días señoras y señores, amigos i amigas,

Quiero agradecer a José Luis Rodríguez, presidente de Nueva Economía Fórum, y a los patrocinadores, ASISA, BT y Red Eléctrica de España, la amable invitación que me permite dirigirme hoy a todos ustedes.

Quiero agradecer también a Pedro Sánchez, secretario general del PSOE, sus palabras de presentación que son una muestra de amistad y de compromiso político.

Aprovecho para decir que, en mi modesta opinión, Pedro Sánchez es quien más está haciendo en estos momentos para intentar resolver el problema de relación entre Cataluña y el resto de España que, junto a la crisis económica y sus efectos, es la cuestión más grave a la que nos enfrentamos como país en los últimos años.

Precisamente por la gravedad del tema, y por la inminencia de la celebración de la Diada nacional de Catalunya y de la convocatoria de una consulta por parte del presidente Mas, voy a centrar mi intervención en esta cuestión.

Sin agotar las razones de fondo que explican las razones del malestar de amplios sectores de la sociedad catalana sobre el que alertaron sin éxito los presidentes Maragall y Montilla, déjenme que recuerde la batalla frontal del PP contra el Estatuto, que llegó por cierto a recoger firmas para pedir un referéndum ilegal. O la Sentencia del Tribunal Constitucional sobre el Estatuto que, por vez primera y única en nuestra historia democrática, modificó un texto legal que había sido sometido a referéndum de los ciudadanos tras haber cumplido escrupulosamente el trámite parlamentario. O la crisis económica que alimenta la percepción de maltrato fiscal. O, para acabar, la erosión del autogobierno causada por decisiones del Gobierno de España o del partido que lo sustenta, que tampoco ha mostrado mucho talento al abordar cuestiones sensibles como la lengua: han llegado al punto de aprobar una ley para denominar LAPAO (lengua aragonesa propia del área oriental) a las variedades dialectales del catalán noroccidental.

Sobre el delicado tema de las lenguas de España confío que el Seminario “El reconocimiento de la pluralidad lingüística en España” que se celebra hoy mismo en la Fundación Ortega-Marañón aporte claridad y esperanza de cara al futuro.

Créanme que no me refiero a estas cuestiones con afán polémico, pues a estas alturas eso no sirve de mucho. Ni tampoco para ocultar errores que se hayan cometido desde los partidos e instituciones catalanas, pues eso tampoco sirve ya de nada.

El caso es que nos encontramos en vísperas de un conflicto institucional que se producirá inevitablemente cuando el Tribunal Constitucional con toda probabilidad suspenda cautelarmente la convocatoria de una consulta convocada por el gobierno de la Generalitat a partir de la ya inminente aprobación de la Ley de consultas populares no referendarias.

El gobierno de Cataluña se ha comprometido a convocar una consulta el 9 de noviembre con una pregunta acordada con ERC, ICV-EUiA y la CUP que, a mi juicio, ni siquiera cabe en la ley que aprobará el Parlament. Se quiere formular una pregunta propia de un referéndum en el marco de una ley de consultas populares no referendarias. Una Ley que, por cierto, teniendo el aval del Consejo de Garantías Estatutarias, y por eso vamos a votarla, mereció cuatro votos particulares de un organismo formado por nueve personas.

En una situación normal, tras la suspensión cautelar, todo el mundo aceptaría el papel arbitral del Alto Tribunal y esperaría a su resolución definitiva, tanto por lo que se refiere a la ley como a la convocatoria de la consulta. Pero hay partidos en Cataluña que urgen al president Mas a hacer caso omiso de las decisiones del Tribunal. Y espero que sea el propio president quien desdeñe esos envenenados consejos que encierran un peligro que no quiero ni siquiera entrar a considerar.

En todo caso, no podemos desconocer que son muchísimos los catalanes que desean votar, y lo veremos con motivo de la Diada. Y han de saber que muchos catalanes que no nos manifestaremos el 11 de septiembre decimos también que no puede haber solución estable al actual desencuentro que no pase por someterla al voto ciudadano.

Somos muchos quienes no nos resignamos al choque de trenes y reclamamos de los presidentes Rajoy y Mas un diálogo que por lo que parece es hoy totalmente inexistente.

Confío en que el período que se abrirá tras la más que previsible suspensión cautelar de la consulta por parte del Tribunal Constitucional pueda servir para retomar al diálogo entre gobiernos.

Quisiera emplazar a los presidentes Rajoy y Mas al diálogo, que no se atrincheren en sus razones, que no busquen excusas en los errores de la otra parte, que abandonen cálculos partidistas y electorales, que no esperen a que se llegue a un punto sin retorno, que nos ahorren a todos un enfrentamiento sin sentido que a todos perjudicaría.

Estando en Madrid entenderán que me dirija especialmente al presidente Rajoy. Supongo que sigue con atención los preparativos del referéndum escocés, y debe ver como en estos últimos días, y sin duda azuzados por encuestas que apuntan a un resultado incierto, David Cameron, con el apoyo de otros partidos, está proponiendo un nuevo acuerdo a los escoceses, demostrando que no se refugia en el inmovilismo, convencido de que un nuevo pacto es más beneficioso para todos que la secesión.

Los socialistas, para evitar los callejones sin salida, proponemos soluciones concretas al problema, en la senda iniciada por Alfredo Pérez Rubalcaba y Pere Navarro, que ha recibido el renovado impulso de Pedro Sánchez. La propuesta no es otra que una profunda reforma constitucional que sea sometida al voto de todos los españoles y pueda recibir el apoyo mayoritario de los catalanes.

Las propuestas de corte federal ofrecen alternativas al actual desencuentro entre las instituciones catalanas y españolas en un marco que proporciona soluciones a problemas del conjunto del Estado de las Autonomías, aquejado de un exceso de conflictos competenciales, de profundas carencias en materia de cooperación entre las administraciones, de agravios económico-financieros, el fallido papel del Senado como cámara territorial, etc.

Es por ello que de forma muy breve quisiera exponerles los cuatro ejes que a mi juicio deberían vertebrar una propuesta de reforma constitucional federal. Reconocimiento, Reglas, Representación y Recursos.

Primer eje, reconocimiento. La reforma constitucional que conviene a España y a Cataluña, asegurará tanto la unidad del Estado como el reconocimiento de la identidad nacional catalana, de su singularidad en el marco español. Una singularidad que tiene raíces históricas profundas y se manifiesta especialmente en su lengua, su cultura, el derecho civil y las instituciones de autogobierno. Se trata de los derechos históricos ya recogidos en el Estatuto y que, a nuestro juicio, deberían incorporarse también a la Constitución.

Segundo eje, reglas. La reforma constitucional que conviene a España deberá contener reglas claras que delimiten con precisión los espacios competenciales del Estado federal y las Comunidades, permitiendo que éstas puedan desarrollar sin cortapisas las políticas públicas que tienen encomendadas, procurando la máxima proximidad, eficacia y eficiencia, evitando duplicidades e innecesarias interferencias del gobierno federal.

Tercer eje, representación. La reforma constitucional que conviene a España reformará profundamente el Senado, que debería convertirse en un Consejo Federal con presencia de los gobiernos de las Comunidades, para que éstas participen de la política legislativa general, y especialmente en el establecimiento de las normas de cooperación horizontal y de la financiación.

Cuarto y último eje, recursos. La reforma constitucional que conviene a España debería recoger un federalismo fiscal basado en los principios de suficiencia, justicia y solidaridad que, entre otras cosas, asegure un trato económico justo para todos incorporando el principio de ordinalidad, y que, a través del Consorcio Tributario que proponemos, otorgue a las Comunidades que lo requieran, la capacidad de recaudar y gestionar el conjunto de impuestos soportados en sus territorios, asegurando eficacia, transparencia y automatismo en los flujos fiscales entre Comunidades y Estado.

No nos cansaremos de defender esta propuesta, por mucho que algunos, que no proponen nada, digan que es inconcreta. Les invitamos a leer con calma los acuerdos de Granada, lecturas que pueden ampliarse con los importantes documentos elaborados por la Fundación Alfonso Perales o la Fundación Rafael Campalans.

Si se aportan otras ideas, estaremos encantados de estudiarlas, discutirlas y construir también sobre ellas un nuevo acuerdo.

Pero debo insistir en dos elementos que me parecen de difícil refutación: el primero, así no podemos seguir; el segundo, cualquier solución de fondo debe someterse al veredicto ciudadano.

No nos cansaremos de repetirlo, no hay salida al actual atolladero sin diálogo, negociación y pacto. Esa no es la tercera vía. Es la primera. Y, si me apuran, la única.

Quienes piensan que las revelaciones del caso Pujol, una eventual renuncia de Mas o la derrota de CiU en unas elecciones resolverán el problema se equivocan. Tampoco desaparecerá el problema tras anular la consulta que se pretende convocar para el 9 de noviembre. El hartazgo de amplios sectores de la sociedad catalana es grande y sus causas, diversas. Los avatares de tal o cual dirigente o de tal o cual partido pueden entorpecer el proceso pero no harán desaparecer el problema de fondo. En algún caso pueden incluso complicarlo aún más.

Acabo para dar espacio al debate. Los socialistas estamos comprometidos en la vía del diálogo, la negociación y el pacto. Tenemos propuestas concretas que aportar en ese esfuerzo y tras nuestro propio proceso negociador estamos en condiciones de contribuir, PSOE y PSC, a la estabilidad y la inteligencia política necesarias para encontrar las soluciones que mejor sirvan a Cataluña y a España.

Muchas gracias.


09/09/2014 - Entrevista al Profesor Navarro sobre lo que está ocurriendo en Catalunya y en España

Entrevista al Profesor Navarro publicada en la sección "Catalunya Plural" en el diario digital ELDIARIO.ES, 8 de septiembre de 2014.

Para leer la entrevista accedan a este enlace.


08/09/2014 - El impacto negativo de las desigualdades en el desarrollo económico

Artículo de Vicenç Navarro que se publicará en la columna “Pensamiento Crítico” en el diario PÚBLICO, 9 de septiembre de 2014.

Este artículo señala que, en contra de lo que sostienen las tesis neoliberales, las desigualdades, tanto de riqueza como de renta, son un impedimento para el crecimiento económico. La recesión actual, causada por el gran incremento de las desigualdades, así lo muestra.


05/09/2014 - Pregó de la Festa Major d’Aldover

L’Ajuntament d’Aldover em va convidar a fer el Pregó de la Festa Major 2014. Aquí el teniu.

PREGÓ DE FESTA MAJOR D’ALDOVER

5 de setembre de 2014

 

Bona tarda amics i amigues,

Alcalde, regidors i regidores, autoritats

Pubilles i acompanyants

Doverencs i doverenques,

 

Bona Festa Major!

 

Sóc feliç que m’hagueu concedit l’honor de ser el pregoner de la vostra Festa Major en honor a la Nativitat de la Mare de Déu.

Aquest encàrrec és també una gran responsabilitat. En sóc conscient i intentaré, humilment, estar a l’alçada. Entre d’altres coses, perquè és el meu primer pregó de Festa Major!

La vostra és una Festa Major que anuncia el final de l’estiu. L’estiu lluminós, alegre, època d’esbarjo i de descans. La pausa en el camí. Però, a pagès, l’estiu és també una etapa de feina intensa al camp. La fi de la collita. La culminació de la feina feta durant tot l’any. Molta feina i ben feta. Això és el que defineix la vostra manera de viure. Això és el que us reconeixem i us admirem.

La vostra Festa Major marca el recomençament, l’inici d’un nou cicle, d’un nou curs ple d’esperances, de reptes i d’il·lusions. Una nova etapa que tots desitgem millor que l’anterior.

La vostra Festa, sobretot, fa poble. Fa convivència. I fa identitat.

En la Festa, tots i totes plegats, vingueu d’on vingueu, hagueu nascut on hagueu nascut, celebreu que sou doverencs i doverenques. I que n’esteu molt orgullosos de ser-ho i de compartir-ho amb els que no tenim aquesta sort.

Uns dies que són també una celebració que demostra que us agrada viure en comunitat, compartint aquests carrers i places i aquest meravellós entorn natural que tant estimeu, i que es fa estimar tant.

Temps de sortir al carrer per celebrar el goig de viure i també per recordar aquells que ens han deixat, com ens demanava l’Alcalde.

Un moment per compartir amb els amics i amb els veïns, amb els que dia a dia, tots i totes plegats, feu possible Aldover. Feu realitat aquesta fantàstica Festa Major, en la que l’Ajuntament tant hi col·labora.

Els doverencs i doverenques doneu vida a Aldover i sou també una part important de l’esperit de Catalunya.

Una Catalunya, la Catalunya rural, la Catalunya de pagès, que no surt massa sovint a les notícies però que és fonamental per a que el país tiri endavant. Una Catalunya a la que cal escoltar més, reconèixer més, atendre més i aprendre’n més d’ella.

Perquè no pot ser que només sigueu notícia quan sortiu al carrer a reclamar que ningú no malmeti l’Ebre, aquest riu que us defineix i us caracteritza, aquest riu que “és vida”.

Us necessitem perquè els petits pobles que conformeu la nostra geografia sou una part imprescindible del què som com a país. Sou fonamentals, i això cal dir-ho molt més sobretot en el moment de crisi que patim, per a la nostra economia.

Per això, perquè és de justícia, i també perquè és imprescindible per al nostre futur, que des de les institucions us fem costat i contribuïm a impulsar noves oportunitats al territori.

Estem vivint moments molt complicats. La crisi econòmica ens ha colpejat amb força i avui, malgrat ésser un dia d’alegria, no podem deixar de pensar en aquells veïns, amics i familiars que pitjor ho estan passant.

Per tot això, malgrat ser un dia de celebració, no podem deixar de reclamar que la perifèria geogràfica esdevingui el centre de les polítiques econòmiques i socials a Catalunya. Perquè cal combatre, més que mai, les desigualtats socials i els desequilibris territorials.

És el moment d’apostar de veritat per la Catalunya rural, per les Terres de l’Ebre i per Aldover. Aquesta Catalunya que fa uns anys va decidir que ja n’hi havia prou de ser la gran desconeguda dels catalans i que va veure en el turisme una font de riquesa important. Us n’heu sortit amb èxit, i el Centre d’Interpretació de l’Ebre i el Bosc de la Ribera a Aldover en són una bona mostra. Però no n’hi ha prou, ens calen molts més èxits com aquest.

Èxits que han de sumar-se a la vostra llarga història. Una història de la que sou hereus, de la que podeu sentir-vos orgullosos.

Segons he llegit, de doverencs i doverenques ja n’hi havia a l’Edat de Bronze. I per Aldover també s’hi passejaven els oficials romans al segle VII abans de Crist.

I el nom del vostre poble, Aldover, aldowayra en àrab, ens recorda que vau ser importants ja durant els temps del domini musulmà. He llegit que aldowayra significa “la caseta”. Un nom que us deu haver marcat d’alguna manera. Potser per això tots els que us visitem ens sentim ben aviat com a casa a Aldover, entre els doverencs i doverenques. Moltes gràcies!

Heu viscut també moments agres, la pitjor de les lluites que hi pot haver, la lluita entre germans, cosins, amics… essent escenari d’una de les batalles més cruentes de la Guerra Civil, la Batalla de l’Ebre. Una forma terrible d’aprendre el veritable valor de la democràcia, el diàleg i el pacte.

I ara, com sempre i novament, la història és a les vostres mans. Us vull encoratjar a treballar de valent per tirar endavant, tots junts, com heu fet sempre. A no defallir, malgrat les dificultats, en el progrés i en la millora del vostre poble que seran també el progrés i el benestar de tots els doverencs i doverenques.

Us vull animar a continuar fent comunitat sent solidaris amb els que pitjor ho estan passant. La seva sort, finalment, serà la de tots. Us vull encoratjar, en definitiva, a continuar escrivint plegats una història d’Aldover plena d’èxits, de combat pel progrés, de lluita contra les desigualtats i les adversitats.

I finalment, un consell: gaudiu al màxim de la vostra Festa Major! Deixeu a un costat la rutina de la vida quotidiana, els problemes i les preocupacions. Que la Festa ens doni forces per seguir lluitant!

Sortiu al carrer a riure, a ballar, a gaudir de la companyia dels vostres veïns, a xerrar, a menjar, a compartir, a viure al màxim cadascun dels instants màgics que s’esdevenen quan aprenem que la vida és massa curta i massa bonica com per no fruir-la al màxim.

Bona Festa Major!

 

Visca Aldover!

Visca les Terres de l’Ebre!

Visca Catalunya!


05/09/2014 - Atònit

IMG_1052

Sóc un opinador que no té, en aquests moments, cap opinió clara. No entenc que ara tot d’una descobrim que estem junt a Andorra i que aquesta petita vall pirinenca és un paradís fiscal. No sóc tant ingenu com per creure que de cop ara tothom vulgui acabar amb els paradisos fiscals. Penso que ja que el Govern d’Espanya i la seva agència tributària demana informació i transparència al govern d’Andorra, de passada i com aquell qui no vol la cosa, demani a més d’informació sobre la família Pujol, informació sobre petiteses com els comptes del tràfic d’armes, del narcotràfic, del terrorisme i de tota mena de màfies. I una darrera cosa, no hi ha cap més espanyol amb comptes a Andorra? Per cert, per què Cristóbal Montoro no publica la llista de 650 espanyols que va filtrar Hervé Falciani, que tenien diners negres a Suïssa? Quantes inspeccions als 650 defraudadors? Cap.

La Vanguardia diu que la fortuna dels Pujol és de 1.800 milions d’euros, és a dir 298.800 milions de pessetes. És una quantitat que no me la sé ni imaginar. Quantes vides necessitaria per gastar-me aquesta quantitat? Sabeu com es fa una fortuna d’aquest calibre? Jo francament no en tinc ni idea. Però no m’agrada disparar contra les ambulàncies, com ara fa quasi tothom. Els enemics dels catalans són, però, uns quants catalans, no ho perdem de vista mai.

Tampoc no sé si el tema Pujol afectarà molt, poc o gens el procés d’independència de Catalunya. Per una banda opino que afectarà molt l’autoestima dels catalans -especialment la d’aquells que el van votar diverses vegades- i per tant afeblirà la dinàmica política. Per altra banda opino que no afectarà gens, ja que el procés sobiranista va estar frenat durant molt anys pel pujolisme, per tant el sobiranisme actual és la resposta generacional al pujolisme caduc ja de molt abans de saber-se res el cas Pujol.

Què voleu que us digui, entre el que no sé, el que no entenc i allò que ens expliquen que és reflex de la mentida per sistema, no sé què pensar i què he d’escriure. No tinc una opinió clara. Quasi tots els opinadors catalans i espanyols diuen ara que de fet ho sabien tot i que ho tenen tot clar. No en feu cas, també us enganyen. Qui avui no exhibeixi dubtes i incerteses, us està aixecant la camisa.

Jo cada vegada que veig passejar Jordi Pujol em vénen més ganes de manifestar-me i quan sento Cristóbal Montoro, em vénen ganes de cridar a la manifestació a la qual ja tenia decidit anar.



05/09/2014 - Exclusive Video: This Is How Police Treated Residents of the Apartment Complex Where Michael Brown Was Killed

El Profesor Navarro recomienda el visionado de este video.

Para ver el video tienen que acceder a este enlace.


03/09/2014 - Perplexitat total

IMG_1080

En termes polítics sóc un lliurepensador que creu en el socialisme democràtic. Vaig adonar-me que la socialdemocràcia havia arribar a un camí sense retorn per moltes coses. Una d’elles era el tracte als bancs i els desnonats. En condicions normals jo creia sincerament que si hi havia desnonats, estic parlant de l’inici de la crisi, caldria fer una comissió al Parlament, en aquest cas espanyol, per prendre mesures. Un cop vist el fracàs clamorós de la política institucional, em vaig adonar que els únics que políticament havien fet alguna cosa raonable per aquest drama era la PAH. Per a mi va ser un xoc.

En el conflicte entre bancs i desnonats era evident que els que ens reclamem del socialisme democràtic penséssim que calia que els governs actuessin en defensa dels ciutadans. Calia, es clar, obligar als bancs a assumir la seva part de responsabilitat social. Més encara calia fer-ho quan a TOTS els bancs se’ls ha injectat una quantitat de diner públic pornogràfic. Una morterada que el govern espanyol ha regalat als bancs per molts conceptes. El deute públic espanyol era abans de la crisi de només el 35% del PIB, un dels més baixos del món, ara de quasi el 100%. La diferència cal adjudicar-la per activa o per passiva als diners que han anat als bancs. Només el Banc Central Europeu ha prestat més de 364.000 millons d’euros, es a dir, 60.424.000.000.000 pessetes als bancs en teoria bons. Aquests bancs després de rebre dels nostres impostos les ajudes més grans donades mai a ningú en la història d’Espanya, a més ens volen donar lliçons. L’actitud de les institucions és de submissió.

Estem davant doncs de la crisi de legitimitat més gran dels darrers 35 anys. La conseqüència és que hi ha molts milions de votants que han canviat el sentit del seu vots o s’han abstingut en el moviment electoral tectònic més important des de l’establiment de la democràcia. L’ensorrada del PSOE amaga l’ensorrada del PP, però tenen dimensions colossals. El problema és doncs la pròpia democràcia. Vaig lluitar per tal que hi haguessin parlaments i partits que enfrontessin els problemes de la gent. Vist el fracàs de la política institucional, cal replantejar-se les coses. En quina direcció? Comparteixo amb Eric Hobsbawm que estem en “una era de la història que ha perdut el nord i que, en els primers anys del nou mil·lenni, mira cap endavant sense guia ni mapa, cap a un futur incognoscible, amb més perplexitat i inquietud de la que jo recordi en la meva llarga vida”. Doncs això. Perplexitat.



03/09/2014 - El conflicto entre dos visiones de España

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Pensamiento Crítico” en el diario PÚBLICO, 3 de septiembre de 2014.

Este artículo muestra las dos visiones de España que el nacionalismo españolista ha negado, definiendo como secesionistas a aquellos que no coinciden con su visión.


02/09/2014 - Humans Need Not Apply

El Profesor Navarro recomienda el visionado de este video.

Para ver el video tienen que acceder a este enlace.


01/09/2014 - Reflexions d’estiu sobre la transició

bona IMG_0839 (2)

Victòries de la transició (I)

Vaig a la presentació d’un llibre i un dels ponents que va cap als quaranta explica que la generació de la transició els va traslladar un sentiment profund de derrota dels que van protagonitzar la lluita antifranquista. No sé pas qui devia ser aquesta gent, m’ho imagino. Hi ha un tipus de militant d’esquerres que tot ho veu negre, que tot és obscur, que tot acaba malament, que tot és inútil. Crec sincerament que ser així no és de persona progressista sinó de persona que no estima la humanitat. O que necessita tractament especialitzat. Penso que la generació de l’antifranquisme ha explicat dues coses contradictòries. Uns han dit que la transició va ser la més genial del món i uns altres que va ser una derrota total.
Que no va ser la més genial del món, és força evident, més quan estem assistim al final d’aquest règim. Però que tot va ser una derrota tampoc és cert.
La tesi dels que diuen que la transició va ser una derrota i els que diuen que la transició la van fer el rei, Adolfo Suárez i Manuel Fraga, com explica la historiografia oficial simbolitzada amb Victoria Prego, abonen la mateixa idea: les classes populars no es van mobilitzar, ni en van ser protagonistes, ni van aconseguir al final res. Quina manera més bèstia que tenen alguna gent d’esquerres a animar els joves a mobilitzar-se!
El poble català es va mobilitzar molt en condicions molt adverses. El moviment obrer va fer vagues, moltes més hores de vagues que en els països on el dret de vaga era legal, es van patir detencions, tortures, presó, etc. Al final de la dictadura va ser sagnant, el Tribunal de Orden Público va fer, entre 1964 i 1976, 22.660 procediments amb 3.789 sentències on van processar a 8.900 persones que van afectar més de 50.000 persones, la major part molt joves.
Hi va haver moltes victòries, de fet si no sabem reconèixer les victòries del passat com reconeixerem les victòries del present i les del futur? A més si no se sap explicar que s’aconsegueixen victòries, el que es fa és paralitzar i dir que lluitar no serveix de res.
Les victòries són com la veritat, sempre són en minúscula i sempre són provisionals. A més podem sofrir derrotes i anar enrere com ens deia Walter Benjamin. Ara bé, hi ha el perill de quan estigueu assistint a una victòria no les sapiguem veure i celebrar. Com deia aquell, els drets no s’hereten, es conquereixen un cop i es defensen cada dia. I en el camí de les lluites es construeixen uns llaços de fraternitat que donen sentit a la vida.

 

Les meves victòries durant la transició (II)

Ara és de moda dir que la transició va ser una estafa, que no es va aconseguir res i que Franco va morir al llit. Que va ser una derrota. Crec sincerament que qui ho diu o no hi era, o no va fer res i es vol justificar a posteriori, o en fi, no en té ni idea. Jo en tinc una altra idea, aquí van els meus arguments.
Estàvem en un institut on la directora era feixista, vam pintar totes les parets, vam enganxar milers d’enganxines, vam fer moltes assemblees paralitzant les classes i fent vagues, moltes vagues. Va dimitir. Esperàvem que el professor de Formación del Espíritu Nacional sortís per la porta per tirar des de les finestres muntanyes d’octavetes. Ens vam fer amos de l’Institut, havíem creat un espai de llibertat. Teníem 16 anys.
El gener i maig de 1976 se celebren dos mítings de la JCC i del PSUC abans de la legalització de les organitzacions a Sabadell i a Terrassa, respectivament. Un esclat de llibertat i d’il·lusió. No ens ho podríem creure.
L’1 i 8 de febrer del 1976 dues manifestacions a Barcelona. Durant hores vam posar en escac al règim. Le Monde titulava la seva editorial: “Le défi catalan”.
Febrer de 1976, Vaga General a Sabadell. Les classes treballadores es fan seus els carrers i les places. Cau l’Ajuntament franquista.
11 de setembre de 1976 a Sant Boi. Mai havíem vist tanta gent junta fent política sense córrer. Érem molts més dels que ells volen i diuen, vam pensar.
El 23 d’octubre de 1977 torna a Barcelona el President Tarradellas i queda anul·lat el decret de derogació de l’estatut de 1932.
Al Congrés de Cultura Catalana es dissenya la reforma de l’assistència primària. Trigarà a implantar-se però són un fet, eren una utopia que ara retallen i ens mobilitzem en la seva defensa.
S’aconseguirà la universalització de la sanitat i de l’ensenyament públics. Un repte històric que es produeix als anys 80. En altres països del nostre entorn ho tenien des de feia moltes dècades. Els pobles i ciutats van canviar més en vuit o deu anys que ens els últims 40. Es van asfaltar carrers, es van fer voreres, es van plantar arbres, es van fer places i parcs, els rius van deixar de ser clavegueres a cel obert, les platges es van netejar. Si tot això us sembla poc, no hi ha res a dir. Si no sabem reconèixer les victòries estem dient que no val la pena lluitar. Ni abans ni ara. Jo crec que és l’única forma d’avançar. Això sí, mai arribem a la fi de la història. Sempre cal tenir una actitud militant.

Tenim un conflicte generacional (III)

Crec que efectivament hi ha també un conflicte generacional, però alerta, no sé per què jo he de defensar els de la meva generació i per què els joves han de defensar tota la seva generació. En la meva i en la d’ara, hi ha molta gent egoista que només es preocupa d’ell mateix. Crec més aviat que hi ha gent de diverses generacions que fan el que poden per canviar-lo i altres per empitjorar-lo.
Tot i això crec que efectivament estem davant d’un relleu generacional que és molt positiu. Fa molts anys els joves de la transició vam veure que es construïa un tap generacional, fenomen que havia vist per Catalunya però que després vaig descobrir que també es va produir a Madrid i a tot arreu. La nova generació que irromp a la societat té raó en criticar la falta de generositat d’una generació que als 70 anys encara es pregunta què vol fer quan sigui gran. Patètic. El tap va ser en tots els àmbits de la vida social i política al país.
Tenen raó els joves de queixar-se? És veritat que ha entrat el neoliberalisme atacant els joves des dels anys 80. La precarietat laboral va començar només afectant els joves. De fet aquest va ser el motiu principal de la vaga general de 1988 contra el govern de Felipe González. Ja ningú se’n recorda, però va ser el primer símptoma de la deriva neoliberal de la socialdemocràcia. La idea era que precaritzant el treball juvenil aquests deixarien d’estar a l’atur a canvi de tenir feines precàries. Ja en el seu moment molta gent deia que l’únic que s’aconseguiria era precaritzar el treball juvenil existent. A més també es deia que l’atur no anava lligat a reformes laborals sinó al cicle econòmic. Vist en la perspectiva que dóna el temps, tenien raó els que protestaven i no el govern del moment. Ningú recorda l’arrel dels mals que patim avui. La realitat és que la pèrdua de drets laborals primer dels joves i després de tothom l’únic que ha aconseguit és augmentar les rendes del capital i reduir brutalment les rendes del treball; el resultat, a més, és l’actual capitalisme de casino que patim avui i que ha conduit a una crisi que ha vingut per quedar-se amb nosaltres si ningú no canvia aquesta mena d’espiritisme econòmic que ens domina per tot arreu.
Els joves estan emprenyats amb raó. I si ens dediquem a analitzar les causes dels problemes i a proposar solucions? Hem de tornar a aconseguir drets laborals per als joves i donar més poder als sindicats per tal que en els propers anys les rendes del treball augmentin i les del capital es redueixin. Com es deia quan era jove, haurem de fer l’autocrítica a Felipe González, ell mai ho farà. Li ho prohibeix la seva religió.

 



31/08/2014 - "...todo lo que la poesía aún no ha escrito" (Elvira Sastre)

L’estiu ens regala temps per llegir. Solen ser llibres que tenim pendents i esperem les vacances per submergir-nos en ells amb tranquilitat. Però de vegades es produeix una trobada inesperada… i un capvespre qualsevol ens juga -des de la platja de l’atzar- una bona passada.  Ja ho deia Cortázar : No aceptar otro orden que el de las afinidades, otra cronología que la del corazón, otro horario que el de los encuentros a deshora, los verdaderos”. Sí, aquest agost he tingut una trobada -casual i a deshora- amb els dos poemaris d’Elvira Sastre, i els he llegit d’amagat, a la cara clandestina de l’estiu.    

Elvira Sastre és una poeta de 22 anys nascuda a Segovia i que viu a Madrid. El primer llibre, “Cuarenta y tres maneras de soltarse el pelo” va ser publicat a finals de l’any passat. Aquest estiu n’ha publicat el segon, “Baluarte”. Són un conjunt de poemes que despleguen vida, coratge, tendresa i força damunt la pell nua de cada vers. Benjamín Prado ho diu sense concessions: “sus poemas son desafiantes, llenos de bombillas rotas que, sin embargo, aún siguen encedidas en la oscuridad. Son como las cartas de los magos: hace un segundo estaban encima de la mesa y de pronto aparecen en el bolsillo de tu camisa, justo sobre el corazón”. I diu d’Elvira Sastre: “no es difícil imaginársela con una rosa en la mano y un cuchillo entre los dientes, ni tampoco al contrario (…) con sus poemas ha empezado otra cosa, si no se paran y la escuchan, se quedaran atrás”. Exacte, impossible dir-ho millor. La poesia d’Elvira Sastre connecta d’alguna manera amb els poetes de l’experiència, però és una altra cosa. És com la dimensió poètica, emocional, del canvi d’època que vivim.


Escriu David Eloy que “un poema lo es/ si se parece a la vida”. I la vida aquest estiu ha estat també rematadament prosaica. Ha pres la forma, per exemple, d’un barri popular, la Barceloneta, on la seva gent s’ha rebel.lat en defensa del més bàsic: el dret al propi barri enfront el desmantellament especulatiu de la convivència. I ens espera una tardor intensa, intensament prosaica. A Barcelona seguirem treballant en la construcció de l’alternativa, des de la confluència de totes les seves mirades. A Catalunya haurem de treballar per fer possible l’exercici del dret a decidir. Haurem de lluitar, arreu, per més democràcia i per més dignitat. No seran mals temps per la lírica… si s’assembla a la vida.

Us deixo dos poemes d’Elvira Sastre, ‘La distancia’ i ‘Quiero hacer contigo todo lo que la poesía aún no ha escrito’.Aquí va també un enllaç on ella mateixa diu aquest segon poema.


La distancia

Estoy enamorada de la distancia.

La que hay, por ejemplo,
de tu hueco a mi peso,
del mar de tu ojo
al edificio en ruinas del mío.

La distancia
que me hace reconocerte en la rutina
y sacude brava mi recuerdo
-esa mirada oculta en el aire-
cuando te escondes.

La distancia
sencilla
que hay de tu habitación al salón
o la distancia
compleja
que se asienta paralela a nuestros caminos.

La distancia
que inunda mi espacio a tu lado
y llena mis manos de una paciencia nerviosa
que atajo
con la luz apagada.

La distancia
que arropa mi alma
cuando te amo lento y despacio y caes rendida
como un pájaro que por fin
llega a su destino y baja las alas
y cierra los ojos.
Esa distancia
que me permite alejarme
y llenarme los ojos
cuando eres tú y no otra tú
quien duerme a mi lado
cierta y edificada como la palma de una mano,
desnuda y enamorada como una hoja en blanco.

Estoy enamorada de la distancia,
cuando vuelves,
y agradezco al tiempo
haberla puesto entre nosotras
para vernos rebatirla con ansia,
eliminarla con un roce,
volverla pasado sin lugar en la memoria,
como si la distancia fuera un bulevar sin oxígeno
roto
sin balcones donde disculparse
a voces
ni bancos
en los que abrazarse hasta que el pecho
se calme
ni semáforos
en los que esperar posada
en tus labios.

La distancia que nos aleja
y acerca
como un yo-(tú-)yo.

Esa distancia
en la que cabe
un infinito entero de música
inventada
y palabras incompletas
que solo cobran sentido
cuando desaparece.



Quiero hacer contigo todo lo que la poesía aún no ha escrito

Cualquiera diría al verte
que los catastrofistas fallaron:
no era el fin del mundo lo que venía,
eras tú.

Te veo venir por el pasillo
como quien camina dos centímetros por encima del aire
pensando que nadie le ve.
Entras en mi casa
-en mi vida-
con las cartas y el ombligo boca arriba,
con los brazos abiertos
como si esta noche
me ofrecieras barra libre de poesía en tu pecho,
con las manos tan llenas de tanto
que me haces sentir que es el mundo el que me toca
y no la chica más guapa del barrio.

Te sientas
y lo primero que haces es avisarme:
No llevo ropa interior
pero a mi piel le viste una armadura.
Te miro
y te contesto:
Me gustan tanto los hoy
como miedo me dan los mañana.

Y yo sonrío
y te beso la espalda
y te empaño los párpados
y tu escudo termina donde terminan las protecciones:
arrugado en el cubo de la basura.
Y tú sonríes
y descubres el hormigueo de mi espalda
y me dices que una vida sin valentía
es un infinito camino de vuelta,
y mi miedo se quita las bragas
y se lanza a bailar con todos los semáforos en rojo.

Beso
uno a uno
todos los segundos que te quedas en mi cama
para tener al reloj de nuestra parte;
hacemos de las despedidas
media vuelta al mundo
para que aunque tardemos
queramos volver;
entras y sales siendo cualquiera
pero por dentro eres la única;
te gusta mi libertad
y a mí me gusta sentirme libre a tu lado;
me gusta tu verdad
y a ti te gusta volverte cierta a mi lado.

Tienes el pelo más bonito del mundo
para colgarme de él hasta el invierno que viene;
gastas unos ojos que hablan mejor que tu boca
y una boca que me mira mejor que tus ojos;
guardas un despertar que alumbra las paredes
antes que la propia luz del sol;
posees una risa capaz de rescatar al país
y la mirada de los que saben soñar con los ojos abiertos.

Y de repente pasa,
sin esperarlo ha pasado.
No te has ido y ya te echo de menos,
te acabo de besar
y mi saliva se multiplica queriendo más,
cruzas la puerta
y ya me relamo los dedos para guardarte,
paseo por Madrid
y te quiero conmigo en cada esquina.

Si la palabra es acción
entonces ven a contarme el amor,
que quiero hacer contigo
todo lo que la poesía aún no ha escrito
.




31/08/2014 - Nova etapa del Diari

scoopit_mi_petit

La meva elecció com a primer secretari del PSC (en un procés recollit al meu web Reconstrució) obliga a un canvi en les meves rutines i m’impedirà a partir d’ara actualitzar setmanalment el meu Diari. Segueixo recomanant de forma gairebé diària articles d’opinió que considero rellevants i que podeu trobar al meu Scoop.it i al recopilatori Alternatives. També els podeu seguir a través del meu Twitter i del meu perfil i pàgina a Facebook. Segueixo alimentant també el meu Arxiu en català i en castellà, l’ArxiuPSC, i els webs Cartells socialistes, Llei electoral i Reforma federal.

Podreu anar seguint les seccions dedicades al programa Polònia i les recomanacions de la Zona Web en els llocs webs dels seus autors respectius, la meva germana Núria i el meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

Per la meva banda, seguiré fent anotacions en aquest Diari sense l’habitual regularitat. Avui em limito a recomanar-vos l’article de Patxo Unzueta “¿Hay margen para un nuevo pacto?“, el meu article “Federalismo necesario” i la reflexió que vaig fer al fil de la Diada del 2013 com a president de la Fundació Rafael Campalans.

Fins aviat!