Titular notícies
Nombre de resultats 25 per a i

24/03/2017 - Las desigualdades sociales matan

Artículo publicado por Vicenç Navarro en el diario PÚBLICO, 24 de marzo de 2017.

Este artículo analiza el enorme coste humano que conlleva la aplicación de las políticas neoliberales, que han generado un enorme crecimiento de las desigualdades sociales que se ha visto reflejado también en un descenso muy significativo del bienestar social, calidad de vida y salud de la población. El artículo también señala las fortalezas y debilidades que se han aplicado en el intento de reducir tales desigualdades, subrayando que un elemento clave para su reducción es la recuperación de la categoría de clase social como elemento de intervención (además del género y la raza).


24/03/2017 - Dijsselbloem està tocat de l’ala

Jeroen Dijsselbloem és un dels homes amb un cognom més complicat. És com el símbol de la seva estranya i malaltissa personalitat. És impronunciable i jo cada cop que penso posar-lo –ho he fet moltes vegades– en un article m’ho rumio molt no sigui que m’equivoqui en alguna lletra. És un trauma de quan estudiava a la universitat i Enric Ucelay-Da Cal, si t’equivocaves amb un nom, et suspenia. Suposo que volia aconseguir que la gent li escrivís correctament el seu.

Bé, Jeroen, li direm per abreviar, és actualment el President de l’Eurogrup, un dels homes més poderosos de les institucions europees i alhora un dels homes més odiats d’Europa. Diuen que l’Eurogrup és un grup informal, és a dir, no l’ha escollit el Parlament Europeu que per això hi hauria d’haver eleccions. Reuneix països de l’euro, el formen el President del Banc Central Europeu que tampoc l’escull el Parlament Europeu i el comissari europeu d’Assumptes Econòmics i Monetaris. El presideix el tal Dijsselbloem. En teoria és socialista, del partit laborista holandès (PvdA). Jo fa molt de temps em preguntava quina mena de ciutadans hi deu haver a Holanda que, essent d’esquerres i favorables al laborisme, votin un impresentable com aquest de cognom impossible. Ara, per fi, ho sé. A Holanda el partit laborista ha passat de tenir 2.340.750 vots i 38 diputats a 355.214 vots i 9 diputats. És a dir dos milions d’holandesos han decidit no votar-los. Per tant entenc ara que els holandesos són gent sensata que deuen estar igualment horroritzats, com jo mateix, amb aquest ésser que ha demostrat una falta de sensibilitat i humanisme fora de tot criteri polític i que només es pot explicar des de l’anàlisi psiquiàtric. La seva falta d’empatia davant el sofriment, la falta de racionalitat dels seus arguments i accions, és tant colossal com increïble. Han demostrat a bastament que tot el que proposa acaba amb catàstrofe. Dilluns va cometre el següent comentari: «el que sol·licita solidaritat té també obligacions»; fins aquí tot bé, però continua: «Un no pot gastar-se tots els diners en copes i dones i demanar després ajuda». Ernest Urtasun li va donar l’oportunitat l’endemà de rectificar i en comptes de fer-ho es va ratificar.

Vist que és impossible democratitzar la Unió Europea proposo canviar el sistema de cooptació. L’elecció dels responsables de la UE hauria de dependre d’un comitè d’experts escollits per l’associació europea de psiquiatria.

Voleu dir que estan bé del cap aquests que ens manen?



23/03/2017 - Conferencia del profesor Navarro para “Un País en Comú”

Conferencia impartida por el profesor Navarro para "Un País en Comú" en Cerdanyola, 13.03.2017

Para ver el vídeo tienen que acceder a este enlace.


22/03/2017 - L’estranya memòria del PSUC de Sabadell

El proppassat dia 13 es celebrà al Centre Cívic de Sant Oleguer un acte de presentació d’una exposició itinerant realitzada amb motiu del 80 aniversari de la creació del PSUC. Alhora hi havia una conferència del catedràtic d’Història de la Universitat de Barcelona Andreu Mayayo. A l’escenari al fons, una bandera roja amb el logotip del PSUC. Quan vaig veure l’Andreu Mayayo, vaig recordar l’any 1976 un comitè nacional de la JCC clandestí celebrat a l’escola Súnion de Barcelona, devíem ser uns 60. Tot d’una es van sentir moltes sirenes udolant. Tothom va emmudir, eren recents les caigudes massives de l’Assemblea de Catalunya. Tot d’una s’aixeca Mayayo, vestit amb una camisa verda del servei militar, que ens semblava que feia molt de Che Guevara, i va dir “som tant importants ens vénen a detenir”. Tothom va riure molt.

L’acte de dilluns va ser un motiu de retrobament de la gent del PSUC. La primera constatació és que els de la Joventut Comunista de Catalunya, els joves de l’antifranquisme, érem els més joves de la trobada. El problema és que érem joves l’any 1975, però ara ens encaminem veloçment cap als seixanta. Han passat quaranta anys i no hi havia joves. Alguna cosa es va fer malament ja llavors i s’ha anat reproduint generació rere generació. Fins al punt que el relleu generacional s’ha fet des de fora. I això comporta també problemes. No s’ha sabut transmetre els valors i les figures emblemàtiques del PSUC a les noves generacions. Com han de conèixer els joves Josep Moix si després de 22 anys al govern de la ciutat no es va voler fer un homenatge? Tampoc es va trobar l’ocasió per donar medalles de la ciutat als vells lluitadors del PSUC -i als de totes les altres organitzacions antifranquistes-. A més a molts dels dirigents del PSUC i després d’ICV els ha mancat generositat i saber-se retirar a temps. Generositat envers els que els van precedir i generositat envers els que els haurien de substituir.
No s’ha fet cap historia local del PSUC. Vaig fer la història de la JCC a la revista Arraona a partir de l’arxiu clandestí que amb encert vaig salvar de la catàstrofe del PSUC del 1981. Però tampoc hi ha cap biografia de cap personatge del PSUC. Hi ha, que jo recordi, les memòries de Manuel Pac, les de Ginés Fernández, Joan Molas, la que vaig fer de Josep Xinxó i ara molt recentment les d’Antonio González, que encara no he tingut la possibilitat de llegir. Cap biografia. Fins i tot en el pròleg del llibre sobre Antoni Farrés realitzat amb Xavier Domènech deia que a partir de les entrevistes gravades en aquell projecte de memòria de CC.OO. es podria fer una col·lecció de libres.
Però hi ha alguna cosa en la tradició comunista i en general d’esquerres i és la de ser eixuts. Quan vaig fer les memòries de Josep Xinxó vam demanar a Teresa Pàmies el pròleg, no en va Xinxó i Pàmies eren amics des dels 15 anys a la JSU. Un cop acabat, vaig portar el llibre a casa seva. Em va preguntar com havia anat la presentació i li vaig dir que molt bé ja que havia estat en si mateix un homenatge ben merescut al Josep. Em va etzibar: “no cal fer homenatges, la gent ha de fer les coses sense esperar res”. El Gregorio Lopez Raimundo va dir: “hombre, Teresa…”

El PSUC va passar de tenir 29.000 afiliats a només 4.000 en un any i mig. Avís a navegants pels joves d’avui. És molt difícil construir una il·lusió i molt fàcil destruir-la. Mayayo va reivindicar amb raó que “no tot va començar el 15M” una referència que es pot llegir com una esmena als nous comuns.

Va ser un acte curt i va acabar amb música en directe. Així doncs un acte, per altra banda, molt poc propi del PSUC. A les bones èpoques l’acte hagués durat fins a les cinc del matí, amb uns rotllos inacabables i amb fum molt de fum.



21/03/2017 - Reivindicación del anticlericalismo: respuesta a Santiago Alba Rico

Leí el artículo de Santiago Alba Rico a CRÍTIC “La izquierda y el islam: malentendidos y fanatismos” el 14 de diciembre de 2016 y quedé estupefacto. No me podía creer que fuera posible escribir desde la izquierda argumentos de este tipo. Vaya por delante que el señor Alba es un filósofo y escritor de izquierdas que demuestra casi siempre un nivel intelectual y una sensibilidad que me merece un respeto reverencial. Si lo hubiera escrito alguien del Opus Dei, no habría hecho el esfuerzo de rebatirlo.

Tiene razón al afirmar que en Europa ha habido islamofobia del mismo modo que ha habido antisemitismo. Ahora bien, hay que decir que han sido los ateos, los anticlericales y la gente izquierdosa los que desde siempre han luchado por la libertad religiosa y de conciencia. ¿Quién si no? Cómo dice Matthew Tree, “la mejor cultura se ha creado al margen de la religión o directamente en contra de ella”. ¿Por qué afirma que la islamofobia “compromete un amplio sector de izquierda”? En los campos de concentración nazi, junto a los judíos había ateos —la mayor parte— comunistas, anarquistas y socialistas españoles.

No entiendo que, al referirse a Francia, la tilde de ”extremo-laica”. ¿Se puede ser laico de forma extremista? ¿Qué tipo de concepto es este? Si se es “extremo laico”, quiere decir que se quiere la separación de la Iglesia y la religión del Estado de forma radical. Y, ¿esto es malo? En Francia hay una gente que quiere que las niñas vayan a la escuela tapadas, que no vayan a clase junto con compañeros masculinos, que no vayan a la playa, que no hagan natación, que no se les explique el darwinismo… ¿Con quién tenemos que estar? Creo que, cuando las críticas a Francia vienen desde España, hay que ir con mucha cautela. En Francia se ha tenido respeto a la libertad de conciencia y religiosa desde hace muchos años; aquí mientras tanto se perseguían todas las religiones que no fueran la católica. Mientras en Francia en las escuelas se explicaban todas las opciones religiosas y filosóficas, aquí en los libros de texto se decían cosas como esta: “Los moros no querían a Nuestro Señor Jesucristo ni a la Virgen. Los moros creían en un hombre que se llamó Mahoma. Mahoma decía: ‘Matad a nuestros enemigos donde los encontréis’. Y un rey muero les mandó que devorarán a los cristianos hasta que no quedara uno” (Sopeña Monsalve, Andrés. ‘El florido pensil’. Ed. Crítica, Barcelona, 1994).

Si en España ha habido históricamente islamofobia y antisemitismo, es gracias fundamentalmente al catolicismo intolerante. ¿Recordamos la expulsión de los moriscos y de los judíos? ¿Recordamos el Tribunal de la Inquisición? ¿Proponer la separación de la Iglesia del Estado es malo? ¿Volvemos al nacionalcatolicismo y al hecho que nos mande en la vida personal la Conferencia Episcopal Española? ¿O, lo que es lo mismo, los gobiernos teocráticos y dictatoriales del golfo Pérsico?

Alba Rico defiende la idea de Alain Gresh de que hay una “creciente islamofobia de izquierdas” y habla que hay una auténtica “fobia en relación con el islam”.  Debe de haber de todo, pero creo que es tramposo acusar de racismo a aquellos que criticamos la religión musulmana con los mismos argumentos que hemos criticado y criticamos la católica. La extrema derecha coge, precisamente, la bandera que ha abandonado la izquierda. La izquierda ha sido crítica con el catolicismo acertadamente; ¿ahora no puede criticar al islam? La extrema derecha no es laica, es racista.

A ver si nos entendemos: el laicismo, el anticlericalismo y el feminismo son principios que han inspirado a la izquierda desde el inicio del siglo XIX en nuestro país. Y forma parte de las páginas más brillantes de esta izquierda. ¿Qué es el anticlericalismo? La reacción de las izquierdas ante el poder ilimitado de la Iglesia católica en las instituciones de todos. “Por la gracia de Dios”, decía en las monedas referidas a Franco. Sólo nos faltaría que Alba ahora reivindique como parte de la izquierda Sardà y Salvany y su libro ‘El liberalismo es pecado’. ¡Acabáramos!

Afirma que “El laicismo y el feminismo son, por lo tanto, los argumentos “de izquierdas” que nutren la islamofobia rampante europea”. Si a la izquierda le sacamos la lucha por la laicidad y por el feminismo, qué nos queda? Superstición, teocracia y machismo.

Santiago Alba hace esta afirmación: “Cuando se utiliza el laicismo para perseguir y criminalizar un credo determinado, en este caso el islam, el laicismo deja de ser laico y pasa a ser tan “religioso” como el wahabismo en la Arabia Saudí o el chiismo duodecimano en Irán”. De aquí  derivamos que Francia es como Arabia Saudí. Quizás nos hemos pasado tres pueblos, ¿no? “Laicismo religioso” es un oxímoron. Además, ¿por qué no decimos que son las dictaduras teocráticas del petróleo del golfo Pérsico los que financian una determinada concepción de extrema derecha del islam?

Alba tiene una capacidad bestial para girar los argumentos a la inversa e intentar desconcertar los lectores: “En cuanto al feminismo, hay que recordar de entrada que las víctimas preferidas de la islamofobia europea son las mujeres musulmanas”. Esto es hacer trampa: las mujeres musulmanas son principalmente víctimas de la religión musulmana que las anula y que les quita todos los derechos humanos que puedan tener. No entiendo que una persona de izquierdas defienda, en el conflicto entre mujeres librepensadoras y mujeres alienadas, el punto de vista de la alienación. Es como si la izquierda actual cogiera como referencia política, ideológica y ética los esquiroles revienta-huelgas. Lo encuentro inaceptable. Las mujeres que vienen huyendo de países musulmanes quieren derechos humanos universales, hacer lo que quieran con su cuerpo, no tener que pedir permiso al marido, no sujetarse a las barbaridades de los imanes radicales —las mismas que tuvimos que sufrir aquí de los obispos nombrados por Franco. Ahora bien, afirmar que defender el feminismo equivale a defender el colonialismo es una barbaridad inaceptable. Las feministas de estos países, señor Alba, no son tan diferentes de las de aquí.  Hablaremos de ello más adelante.

El velo, los velos, impiden la comunicación de las mujeres y les anulan su identidad. Las chicas obligadas o alienadas que llevan velos un día se darán cuenta de la cantidad de patologías psiquiátricas que les comporta su invisibilidad, algunas ya no estarán a tiempo de recuperar el tiempo perdido. Las mujeres tapadas sufrirán todo tipo de problemas hasta que mueran. Sufren depresiones brutales derivadas de su invisibilidad social en el entorno. Las niñas de estos ambientes de extrema derecha ideológica crecen en ambientes violentos y misóginos que las marcan para toda la vida y les dificultarán tener relaciones personales razonables. La expresión verbal, como nos ha explicado muy bien Sebastià Serrano, es sólo una pequeña parte de nuestra capacidad de relacionarnos. El velo, los velos, impiden la comunicación, anulan la identidad. Encuentro alucinante tenerlo que decir en respuesta a uno de los más notables intelectuales de izquierdas.

Podéis pensar: ¿por qué eres tan radical? Pues porque todo esto pasaba durante la dictadura franquista. Viudas de 21 años obligadas a vestir de negro de pies a cabeza para toda la vida. Yo lo he visto. El feminismo es igual aquí que en Marruecos, Irán o Arabia Saudita. Si no lo sabéis, os recomiendo dos libros: ‘Cosas que he callado’ y ‘Leer Lolita en Teherán’, de la escritora iraní Azar Nafisi. Qué cultura! Todos aquellos que hablan de “las culturas” lo tendrían que hacer después de leer a una mujer como ésta. Tendrían muchas dudas: la cultura es un lenguaje universal. Nos explica que en Persia  había un partido comunista lleno de jóvenes —como ella— que protestaban contra el Sah. Antes de la revolución de Jomeini, una parte muy importante de las mujeres no llevaban ningún tipo de velo. La revolución la iniciaron grupos marxistas y posteriormente la secundaron grupos islamistas radicales. Cuando la revolución triunfó, los primeros que cayeron fueron los militantes de izquierdas, iniciadores de la revuelta, que fueron perseguidos, encarcelados y fusilados de mala manera por los que en teoría habían sido sus aliados. Y, una vez consolidada, los partidarios de Jomeini empezaron a pegar a las mujeres que no llevaban velo. Los colegas progres “laicos y progresistas” (dice textualmente) les decían: “¿Por qué se tienen que hacer tantos aspavientos por un trozo de tela?”. ¿Os suena? Lo mismo que dice ahora Santiago Alba. Poco a poco la revolución islámica se fue desarrollando. Jomeini consideraba el sufragio femenino una forma de prostitución. Después hizo un edicto por el cual promulgaba la obligatoriedad del velo, y se tuvo que retractar cuando vio la potencia de las organizaciones de mujeres y de las grandes manifestaciones al grito de: “La libertad no es oriental ni occidental; la libertad es global”. Al final, los policías atacaban a las mujeres que no traían velo con todo tipo de enseres: ácido, tijeras o navajas. ¡Valientes, estos guardianes de la religión! Después rebajó la edad de matrimonio para las mujeres de los 18 a los 9 años, legalizó la poligamia y volvió a la lapidación para castigar el adulterio y la prostitución. Después de ser vencidas en todas las batallas contra el velo, no vale que ahora gente demócrata y pretendidamente bienintencionada diga que es una decisión libre de las mujeres que vienen de estos países.

Alba dice: “La islamofobia de izquierdas, en definitiva, legitima las prácticas racistas”. Lo que yo encuentro racista es tener dos varas de medir, una para las que son como nosotros y otra para las que vienen de lejos. Ningún catalán no toleraría que su hija fuera tapada y limitada en su expresión. Esto es violencia machista, aquí y allá; ¡no usemos más eufemismos!

Alba dice: “En todas partes, la izquierda, aislada y sin contacto con la realidad, tiene que romper —junto a otras tradiciones nefastas— con su herencia antireligiosa”. Perdone, pero yo soy ateo, gracias a Dios, como decía aquel. Venimos de la tradición racionalista de izquierdas del siglo XIX y gracias a estos militantes ateos ahora tenemos libertad religiosa. ¿Quién luchó por la libertad de conciencia, para que se construyeran capillas protestantes en Barcelona? Quienes tradicionalmente han defendido los judíos —con quienes se encontraron a los campos nazis, como decíamos antes—, han sido los ateos y los anticlericales. O ahora reescribiremos la historia y diremos que los carlistas luchaban por la libertad religiosa.

Alba dice: “El laicismo puede ser fanático, teológico y colonial, y la religión puede ser laica, republicana y anticolonial”. Sí, y los perros maúllan y los gatos ladran. Todo es posible en el pensamiento irracional posmoderno, pero la realidad histórica es la que es. Si el laicismo es fanático, un concepto que se inventó en Cataluña el Opus Dei, por cierto, es que no es laicismo: será otra cosa, pero no laicismo. Alba nos habla de “laicismo arrogante” y no de “catolicismo arrogante” y de ”islamismo arrogante”. Se retrata. Podríamos hacer ahora una larga lista de países donde la religión dominante se opone a la libertad de pensamiento y a la libertad religiosa; de hecho, en casi todos los países musulmanes declararse ateo, feminista o gay, por ejemplo, es suficiente para ir a la prisión. En algunos incluso para que te maten por tu bien. ¿En qué país laico se ha perseguido alguna religión? ¿Alguien cree sinceramente que la URSS era un país laico? De ninguna forma. Ahora bien, creer que la laicidad es un asunto europeo y de ahora es desconocer la historia entera. Veamos que nos decía Ala al-Maari, poeta librepensador ciego, gran figura de la literatura árabe, muerto en 1057:

“Los habitantes de la tierra se dividen en dos:

Los que tienen cerebro y no religión

Y los que tienen religión, pero nada de cerebro”.

 

Alba dice: “La izquierda no tendría que ir por este camino”. El problema para mí es que una gran parte de la izquierda ya va por el camino que nos señala el señor Alba. ¿Y que ha pasado? Pues que la izquierda se suicida. Ante el pasmo de las feministas de los países árabes que lo miran con rabia, dolor y la más alta incomprensión posible. A mí me recuerda mucho aquellos turistas europeos que, cuando venían a España durante el franquismo, al volver a sus países confortables decían a sus amigos: la gente está muy contenta; nadie te dice nada de malo de Franco.

Alba escribe: “En un mundo sin corazón, desnudadas de ’espíritu’, no es posible ni cambiar el mundo ni transformar estas condiciones sin negociar con los corazones y los espíritus”. ¿Y quien le ha dicho al señor Alba que la laicidad aspira a construir sociedades sin corazón? ¿Y dónde ha visto que las sociedades mandadas por todo tipo de ayatolás o miembros de la Conferencia Episcopal Española, se preocupen de los corazones y de los espíritus? Sólo con políticas laicas es posible la espiritualidad, laica, también está claro. Nos lo ha explicado muy bien Salvador Panikkar.

Cito unas cuantas feministas que, a mi parecer, tendrían que ser nuestro norte: la somalí, inicialmente socialista, Ayaan Hirsi (‘Mi vida, mi libertad’; en la versión original, ‘Yo acuso’), Chahdortt Djavann (‘Abajo el velo’), la feminista iraní que había militado en la Juventud Comunista, Azar Nafisi, la feminista tunecina Fawzia Zouari, la argelina feminista y socialista Marieme Hélie-Lucas, la marxista iraní Mina Ahadi, etc. ¿Con quién estamos, con este grupo de mujeres luchadoras, brillantes, optimistas o con los talibanes de extrema derecha como nuestros Roucos Varelas? Yo lo tengo claro, señor Alba. Quizás no se  da cuenta, pero estos argumentos lo que hacen es ayudar a todo tipo de integristas que a usted y a mí, si pudieran, nos eliminarían. ¿Por qué lo sé? Porque ya lo intentaron durante 40 años.



21/03/2017 - Ejemplos nefastos de la mal llamada economía cooperativa

A raíz del debate sobre Uber, el profesor Navarro presenta de nuevo este artículo publicado en el diario PÚBLICO, 31 de diciembre de 2015.

Este artículo analiza un componente de la economía cooperativa que ha tenido un impacto muy negativo en la calidad de vida tanto de los trabajadores como de los usuarios y vecinos afectados por tal tipo de actividad económica, un tema de gran importancia con escasa visibilidad mediática.


20/03/2017 - Lo que se llama economía colaborativa no tiene nada de colaborativa

A raíz del debate sobre Uber, el profesor Navarro presenta de nuevo este artículo publicado en el diario PÚBLICO, 3 de noviembre de 2016.

Este artículo hace una crítica de lo que se ha venido a llamar economía colaborativa o cooperativa, que es una de las actividades económicas que se está expandiendo más rápidamente en los países de capitalismo avanzado, y que paradójicamente es presentada por algunos pensadores progresistas como una evolución positiva, cuando en realidad es una expresión del dominio del pensamiento neoliberal en los comportamientos económicos. En el artículo señalo ejemplos como Uber y Airbnb, que han tenido un impacto muy negativo tanto en el mercado de trabajo como en el inmobiliario.


17/03/2017 - Expressar-se lliurement

Article publicat a La Directa

Estem veient i vivint una situació que hauria de ser sorprenent en una democràcia “normal” –les cometes són perquè cada cop tinc més clar que la normalitat no existeix, i sí, en canvi, l’intent d’estandarditzar persones i comportaments–, però és evident que al Regne d’Espanya no es viu una situació democràtica real.

La justícia, que hauria de ser un poder independent, persegueix idees polítiques i absol corruptes. O més paradigmàtic encara, no els absol però els deixa lliures amb fiances irrisòries si es compara amb el que han robat. Les forces de seguretat detenen persones pel fet de no tenir papers legals i desallotgen persones i famílies senceres dels seus habitatges per lliurar-los als bancs. L’economia rescata bancs, als quals no els fa tornar allò que roben els seus directius ni els demana el retorn del rescat, que hauria de ser un crèdit que hem fet entre tota la ciutadania. L’estat que s’encarrega de la protecció permet el feminicidi –a l’hora d’escriure això el 2017 ja han assassinat 15 dones a l’estat i 2 a Catalunya– i retalla en campanyes de sensibilització, en detecció, en seguiment i protecció. Aquesta és la democràcia espanyola fruit de la transició.

Una democràcia que permet empresonar, als CIE, persones refugiades mentre permet la llibertat de lladres reials. Una democràcia que empresona un cantant de rap per les seves lletres mentre deixa lliures o sense encausar –coses de la fiscalia independent– enormes corruptes. Una democràcia bastida sobre el “atado y bien atado” segons la qual permetre una votació al Parlament és un delicte mentre l’assassí de Guillem Agulló pot presentar-se a eleccions.

Una societat que permet morir milers de persones al mar i a la guerra i  força presó per a joves per protestes al carrer, tot reinterpretant la norma jurídica, i deixa lliures lladres de guant blanc amb sentència ferma però amb accés a passaport.

Un temps, un món en el qual la desigualtat és viva i troba espais actius d’expressió. Espais d’opinió als mitjans, actes d’ofensa i menyspreu que troben espais de disculpa social, al límit de la llibertat d’expressió. La desigualtat s’expressa i la lluita per la igualtat es reprimeix. L’espai d’expressió afavoreix la marca i l’exclusió o bé l’acceptació social. L’insult i el desdeny fruits de la tensió, de la lluita de civilitzacions –l’antic règim i allò que és nou, innovador, transgressor– es troba sobre l’arena pública. La crítica al sistema o a les accions són punibles o rara avis, mentre que el que és sistèmic i fòbic, discriminatori i agressiu és reconegut i ocupa una posició central.

Assetjaments i amenaces a les xarxes, autocars de l’odi –i odiosos– que intenten recórrer les ciutats per intoxicar al seu pas… tot allò que retalla llibertats i assenyala objectius resta protegit per petites escletxes legals o per inacció judicial, mentre les paraules, les accions creatives o les protestes veïnals acaben amb detencions i judicis d’una rapidesa extrema.

Els límits de la llibertat d’expressió tenen l’origen en la llibertat d’opció, que es nega. Límits que es recolzen en prejudicis i estereotips socials, en llegendes urbanes i tòpics de la picaresca. Límits que no s’apliquen en la discriminació i la difamació i produeixen desigualtat i limitació real a persones que creen, idees positives que creixen i projectes que aporten i transgredeixen. Límits  tangibles i físics, reals  i simbòlics que posen murs, cadenats i baldes als camps que volem recórrer i parasafregem: Un fantasma recorre Europa i el món, el fantasma de la llibertat, del canvi, de la igualtat, de la transformació social; totes les forces del vell món s’han aliat en una sacrosanta croada contra aquest fantasma.

Tweet




17/03/2017 - ¿Qué es socialismo?

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Dominio Público” en el diario PÚBLICO, 17 de marzo de 2017.

Este artículo es una respuesta a la crítica realizada por Manuel Escudero a un artículo anterior del profesor Navarro ("El porqué del declive electoral del PSOE: los entramados de sus equipos económicos") en el que analizaba las propuestas del candidato Pedro Sánchez, entre otras hoy presentes en el PSOE.


17/03/2017 - Tots a la presó

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha inhabilitat Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau a causa del procés participatiu del 9-N del 2014. Els propers dies el Tribunal Suprem farà, quasi segur, el mateix amb Francesc Homs. I també el Tribunal Constitucional condemnarà Carme Forcadell amb més o menys contundència.

A Instàncies de la Fiscalia General de l’Estat, la Fiscalia Superior de Catalunya s’ha querellat contra quatre membres del Parlament de Catalunya per permetre una votació a la cambra catalana. Acusa Carme Forcadell, Lluís Corominas, Anna Sinó i Ramona Barrufet de desobediència i prevaricació. Un cop inhabilitats tots els dirigents independentistes, els sobiranistes que volen una república catalana també ho seran. Joan Josep Nuet, així ho ha expressat. Els comuns que han reaccionat en contra d’aquests fets també seran inhabilitats. En qualsevol moment algú farà alguna cosa que al Tribunal Constitucional no li agradarà i el fotrà a la presó. A darrere hi aniran tots. Catalunya es quedarà sense diputats, alcaldes, regidors i dirigents dels partits, estaran tots empresonats. Ja sé què estareu pensant: «si home, i on posaran tanta gent?». Doncs és fàcil, a Fuerteventura. Un cop la ciutadania vegi aquest panorama dantesc, s’autoinculparan els 1.897.274 ciutadans que van votar sí-sí, després també ho faran els 234.848 que volien federar-se -els del sí-no- però que van participar en aquest acte tant execrable i també els 105.245 que directament no volen la independència però que van anar també a votar. El TC no tindrà més remei que empresonar doncs als 2.344.828 catalans que un bon dia de novembre se’ls va acudir anar a votar. Es muntarà un colossal pont aeri entre l’aeroport del Prat i l’aeroport de Fuerteventura, la illa quedarà curulla de catalans. Quina paraula curulla! Els altres ciutadans veient el panorama –tothom tindrà més o menys parelles, familiars, amics, coneguts i saludats a Fuerteventura–, s’adreçaran al TC i aquest es rebotarà i també els enviarà allí. Fins arribar als 7,5 milions de persones.

En aquestes el senyor es desperta, s’aixeca exultant. Pensa: és el millor somni que he tingut mai! Es mira al mirall i veu Francisco Pérez de los Cobos. S’adona que al pijama hi té penjada una gavina i que a la tauleta de nit hi té el carnet del PP. Pensa, llàstima que ja he deixat la presidència del TC. I se’n torna al llit.

El somni continua. A poc a poc els catalans s’organitzen a l’illa i creen primer l’Assemblea Nacional de Fuerteventura i l’Òmnium Cultural Majorero. Més tard creen el Front Nacional d’Alliberament de Fuerteventura que reclama la independència de l’illa.



16/03/2017 - Abans hi havia més civisme?

Quan a Sabadell i a Catalunya hom parla que “abans” hi havia alguna cosa millor que ara, cal ser molt cautelós. Es possible que trobem en el nostre passat alguna cosa que funcionés millor que ara, però deuen ser molt poques. Ens traeixen els records. Un repàs al llibre “Sabadell del meu record” de Marian Burguès, pot ser, a banda d’un bon entreteniment, un bon punt de partida per una avaluació ajustada.
Abans la gent no embrutava tant. Era Sabadell l’any 1950 més neta que ara? Cal recordar que els serveis de neteja eren pràcticament inexistents? A més la major part dels carrers no estaven ni asfaltats, ni tenien voreres. Abans a l’escola no hi havia conflictes. Cal recordar que la major part de nens i nenes de la ciutat estaven sense escolaritzar? Abans no hi havia violència domèstica. No amb aquest nom, en deien crims passionals i als homes mai els passava res. Abans les actituds al carrer eren més cíviques. La gent no escopia al carrer, fins i tot hi havia rètols que deien “prohibido escupir en el suelo”!

Abans es cuidaven les zones verdes. És veritat que la ciutadania no malmetia les zones verdes ni robava plantes acabades de plantar, senzillament, no hi havia pràcticament zones verdes. Abans els joves estudiaven de valent. Abans els joves no podien estudiar i els que arribaven a la universitat feien uns exàmens que “la mayor parte de ellos eran incalificables; sin ortografía, sintaxis ni nada parecido, en unas letras ininteligibles; revelando que llegaban a las aulas universitarias, después de seis años de bachillerato, sin la preparación más elemental de la escuela primaria.” Ho escriu fa més de cent anys Odón de Buen, catedràtic de la Universitat de Barcelona.

Abans es tenia cura dels vells i ara no. Si preguntem als historiadors sobre el tracte als vells d’abans ens diran: “La viduïtat s’assimilava a la pobresa en dret civil”. O bé “las viudas fueron, de hecho, uno de los grupos sociales más próximos a la miseria y la indigencia.” Abans la gent es moria al límit de l’edat de jubilació i, per tant, és avui quan millor es mima la gent gran. A més les generacions anteriors no pagaven impostos i per tant no podien donar pensions als vells. Quina generositat!
Abans la gent no es drogava. Les tavernes eren plenes de gent que abans d’entrar a treballar bevien barreges per poder suportar jornades de treball brutals per sous miserables a tal punt que quan la ciutat va obrir un servei de toxicomanies la major part d’usuaris van ser els alcohòlics.

Abans es tenia més respecte ambiental. Cal recordar els colors del riu Ripoll i la impossibilitat de viure-hi peixos? Un dels trets d’identitat i símbol sabadellencs més representatius, les xemeneies fumejant, no deixen de ser un espectacle d’incivisme i de insalubritat brutal, que si ara es repetís, provocaria un autèntic escàndol col·lectiu.
Abans la gent tenia valors i ara no. Recordem que no fa tant de temps les condicions laborals a la ciutat eren espantoses, els nens a partir dels set anys treballaven en feines a voltes molt perilloses i quan els treballadors volien crear un sindicat per defensar llurs interessos, eren detinguts, exiliats o empresonats.

Ara hi ha crisi de valors? No, els valors no estan en crisi, pot ser que determinats valors –o contravalors- com el diner i la competitivitat tinguin massa èxit. De fet ens podem regir encara pels valors de la modernitat: Llibertat Igualtat i Fraternitat.
Qualsevol element de civisme que agafem no té punt de comparació amb l’actual situació de la ciutat després de 35 anys de democràcia. Per tant mai la ciutat ha estat més neta, amb més espais verds, amb més cultura, amb més escoles, amb més solidaritat, amb més associacions, amb més civisme. Que hi ha coses a fer? Un munt, és evident, no hem arribat a la fi de la història.

 



15/03/2017 - 364 dies

Article publicat a mèdia.cat

El 8 de març molts diaris es feien ressò de temes «de dones» donat que es commemorava el dia internacional de les dones. Temes diversos sobre les desigualtats que es mantenen i, en alguns casos, s’eixamplen. Desigualtats que es viuen en tots els àmbits: laboral, social econòmic, familiar…

Alguns mitjans en feien portada i d’altres ho van tractar en profunditat a les seves planes. Però una flor no fa estiu i el 9 de març tot tornava a la «normalitat». Aquesta normalitat l’ha analitzada un estudi del GESOP (Gabinet d’Estudis Socials i Opinió Pública). De l’anàlisi entre l’1 i el 8 de març, se’n desprèn que la presència de dones a les portades va ser d’un 22’4% front un 77’6% d’espai publicat per homes.

Segons l’anàlisi del mateix estudi, el dia 8 de març va ser el dia en què més presència vam tenir les dones als mitjans (un 28’6% front el 71’4%) i en un alt percentatge, la majoria de notícies, es centraven en el dia internacional com a temàtica.

El 8 de març al vespre, els carrers de Barcelona i d’altres poblacions del país s’omplien de forma molt massiva. Potser les manifestacions més massives dels darrers anys en aquesta jornada reivindicativa. El mateix dia també jugava el Barça contra el París Saint Germain.

Les portades del 9 de març van ser un relat de la realitat informativa de la «normalitat»: el Barça i la seva mítica remuntada ocupava totes les portades, mentre que la important mobilització ni tan sols era present a la majoria dels mitjans i, si hi era, només en mereixia breus espais.

Fa mesos que el col·lectiu On són les dones denuncia la infrarepresentació de dones en els espais d’opinió (no arriba al 25%). De forma gràfica i descarnada, l’endemà del dia internacional de les dones, mostrava que dels 365 dies l’any només un tenim possibilitat de ser visibles i ni tan sols superant expectatives es fa possible ser notícia. L’Observatori de les dones als mitjans de comunicació analitza, també, els estereotips de gènere en la representació de les dones als mitjans, així com la manca de visibilitat, i va elaborar un decàleg amb orientacions que poden ser eines efectives per tal de superar aquesta desigualtat informativa.

Cal doncs fer una reflexió com a professionals i com a sector per tal d’actuar i que les recomanacions no acabin sent oblidades en un calaix. Un dia l’any dedicat a la majoria de la població, i de forma molt concreta a la celebració del dia internacional que recorda les moltes desigualtats i la violència estructural del sistema, hauria de fer vergonya a qualsevol. I les estadístiques canten!

Tweet




15/03/2017 - ¿Quién acosa a quién? La desvergüenza de ‘El País’

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Pensamiento Crítico” en el diario PÚBLICO, 15 de marzo de 2017.

Este artículo responde a la acusación que El País hizo al profesor Navarro cuando lo acusó en sus páginas de acosarles. El artículo muestra que la realidad es precisamente al revés. El artículo señala también la gran derechización que ha ido experimentando este rotativo como consecuencia del creciente dominio de su accionariado por parte de empresas financieras, convirtiéndolo en un instrumento de batalla contra las escasas voces críticas que existen en el mundo intelectual y político del país.


15/03/2017 - Carta al Director que El País no publicó

Carta de Vicenç Navarro al Director, que El País no publicó, 8 de marzo de 2017.


13/03/2017 - JORNADA “EL DERECHO A LA SALUD Y LA DESIGUALDAD SOCIAL”

El Profesor Navarro recomienda la asistencia a la jornada “El Derecho a la Salud y la Desigualdad Social", que contará con la presencia del Honorable Sr. Antoni Comín. El acto tendrá lugar mañana martes 14 de marzo en el Auditorio del Campus de la Ciutadella de la Universidad Pompeu Fabra (Ramon Trias Fargas, 25-27) , de 18:30 a 21:00 horas.


10/03/2017 - Hay también necesidad de unidad en las izquierdas catalanas

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Pensamiento Crítico” en el diario PÚBLICO, y en catalán en la columna “Pensament Crític” en el diario PÚBLIC, 10 de marzo de 2017.

Este artículo analiza la situación política en Catalunya, subrayando que la mayor causa de su gran retraso social no es el famoso expolio de Catalunya por parte de España, sino el gran dominio que las fuerzas políticas próximas al mundo empresarial han tenido sobre las instituciones de la Generalitat de Catalunya, llevando a cabo políticas, en colaboración con las fuerzas conservadoras y liberales a nivel del Estado, que han empobrecido el bienestar y calidad de vida de las clases populares. El artículo termina con una llamada a la unidad de las nuevas izquierdas, que es esencial para poder cambiar la situación.


10/03/2017 - El feminisme és anticlerical i d’esquerres

Abans-d’ahir celebràvem el dia internacional de les dones. No sé per quina raó, bé sí que sé la raó, però quan parlem dels inicis del feminisme normalment parlem de les sufragistes angleses com si aquí no tinguéssim un feminisme d’abans dels anys 60 del segle passat. De fet tenim un extraordinari moviment feminista al segle XIX que explota a inicis del segle XX. Posem-hi noms: Teresa Mañé, Teresa Claramunt, Isabel Vilà, Ángeles López de Ayala, Dolors Aleu, Clotilde Cerdà, Àurea Rosa Clavé o Amàlia Domingo. Què tenen en comú totes aquestes valeroses dones? Que són d’esquerres, maçones, anarquistes, espiritistes, anticlericals, republicanes, sindicalistes, comunistes, protestants o atees. Són més avançades i modernes que una part important del pensament postmodern de l’esquerra catalana d’avui. Ángeles López de Ayala va fundar la Sociedad Autónoma de Mujeres el 1889 amb l’anarquista Teresa Claramunt i l’espiritista Amàlia Domingo. Aquesta societat estava en relació amb la lògia Constància, a la qual pertanyia Ángeles López de Ayala, i pot considerar-se una de les més rellevants institucions feministes a cavall dels segles XIX i XX. També finançava una escola laica nocturna: el Foment de la Instrucció Lliure, embrió de la Sociedad Progresiva Femenina. Va passar tres llargues temporades a la presó per les seves activitats polítiques i periodístiques. Ángeles López de Ayala col·laborà amb Ferrer i Guàrdia i d’aquí neix la idea practicada a l’Escola Moderna de la coeducació de nens i nenes. El 10 de juliol de l’any 1910 organitzà la manifestació feminista més important i multitudinària. Ocuparen tot un tram de la Ronda Sant Pere, sota la bandera de l’emancipació de la dona, del lliurepensament i de la república amb la següents proclames –cal tenir present que els diaris eren en castellà–: « ¡De pie, seres pensantes del feminismo! Hay que cortar las alas a la política reaccionaria, si no queremos que destroce los hilos de la ríquisima tela de nuestra regeneración!». « ¡Adelante mujeres! A sustituir el fanatismo por la razón. A abra-zarse al árbol divino de la emancipación de la conciencia, (?) Y sobre todo obreras de todos los oficios, dignas por todos los conceptos de la mayor veneración y simpatía». Sortiren al carrer entre 10.000 i 20.000 dones, però també hi hagueren manifestacions a Mataró (8.000), a Reus (6.000), a Manresa (5.000), a Palamós (3.000), etc. Acabo amb una frase d’aquesta dona: «Instruïu les dones i haureu redimit el món». Però potser la més coneguda és Francesca Bonnemaison, la dona de la Lliga Regionalista que volia combatre les anteriors. Una vergonya.



08/03/2017 - En defensa del Centre Obert de la Plana del Pintor

En el transcurs de les darreres setmanes hi ha hagut tota mena de protestes al voltant del projecte d’instal·lar un Centre Obert a la Plana del Pintor. L’Associació de Veïns no volen que aquest equipament s’instal·li en unes antigues aules de l’IES Jonqueres i que signifiquen una inversió de 300.000 euros. Afirmen que “no és convenient instal·lar el Centre Obert en una zona molt conflictiva per la inseguretat ciutadana existent a la zona”. Denuncien que es ven droga a l’Institut i que fins i tot els treballadors de la Biblioteca del Nord són assetjats sovint. S’acusa l’actual govern -i els anteriors- de no fer res.

Anem a pams. Què és un Centre Obert? És un equipament socioeducatiu que dóna servei a infants fins a 12 anys. Es fan activitats de reforç per combatre el fracàs escolar i activitats lúdiques i socioculturals. A mig termini s’ampliarà a joves fins 18 anys. Els activistes i educadors que hi entenen ho explicaven en aquestes mateixes pàgines: “El nom es queda curt per recollir què es fa, què aporta, com millora, com promociona i vertebra i relaciona persones, famílies i professionals, teixint un tapis comú, únic i específic a cada barri (…) són serveis emmarcats en contextos socioeducatius, que ofereixen als infants, adolescents, famílies i comunitat, un espai complementari i de suport, als espais de socialització primària per excel·lència, la família i l’escola (…)
Són per tant la primera pedra, el botó d’inici de millores quantificables en infància, adolescència i famílies, tant en territoris on hi ha un conflicte visible, i que pot ser, d’haver-se intervingut abans seria menor, com en aquells barris en els que es vol fer una acció preventiva.” Firmaven l’article del que n’hem extret unes frases ni més ni menys que: Fundació Idea, Associació Juvenil Esquitx, Ludoteca Margarida Bedós, Associació Esportiva Can Deu. Potser les entitats més interessants del panorama associatiu sabadellenc perquè estan actuant en els espais de la frontera social, cultural i política de la ciutat. Ho fan a més amb una entrega, professionalitat i generositat impressionants.
A la nostra ciutat ja hi ha Centres Oberts que són molt estimats pel seu entorn a La Concòrdia, a Can Deu, a Torre-romeu, a Les Termes i a Els Merinals. Per què doncs l’Associació de Veïns, amb el suport de la Federació d’Associacions de Veïns de Sabadell protesta? Crec que el moviment veïnal en aquesta qüestió s’equivoca. El Centre Obert ajudaria a solucionar una part dels problemes que denuncien.
La FAVS hauria de ser una aliada natural de les entitats citades que omplen un espai que el moviment veïnal no cobreix i significa, a més, el relleu generacional en l’activisme veïnal. Un fet silenciós, però molt interessant. Si no fos per aquestes entitats, la ciutat hauria explotat.

Crec que a l’Ajuntament li falta mà esquerra, hi ha un descontentament del moviment veïnal que simbolitza que una part de la ciutat, la més allunyada de la Plaça Sant Roc, se senti deixada de la mà de deu. La gent necessita empatia i proximitat. És evident que en aquella zona hi ha problemes. Dels més de 7000 sabadellencs d’ètnia gitana, ni ha una petita part -potser 200?- que generen problemes. I no hi ha política clara des de fa molts anys. Massa paternalisme i massa mirar a un altre lloc.

Crec que seria bo un pacte. L’ajuntament es compromet a fer un altre Centre Obert a Ca n’Oriac en un termini d’un any i a instal·lar una comissaria de la policia local mòbil al mig d’aquell espai mentre duri la por. I per altra banda el moviment veïnal recolza el nou Centre Obert a l’IES Jonqueres. Cal pedagogia pels problemes pedagògics i mà dura contra els que generen por a l’espai públic. Si la gent en té deu ser per alguna cosa. Els problemes cal abordar-los amb una visió de llarg termini, però mentrestant cal actuar al curt termini. A llarg termini, com deia John Maynard Keynes, tots serem morts.



08/03/2017 - El porqué del declive electoral del PSOE: los entramados de sus equipos económicos

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Dominio Público” en el diario PÚBLICO, 8 de marzo de 2017.

Este artículo hace una crítica del entramado existente entre los poderes financieros y económicos, por un lado, y los equipos económicos del PSOE por el otro, dando pie a una complicidad en el desarrollo de sus políticas económicas y financieras. El artículo detalla la naturaleza de tales entramados, que han tenido lugar tanto con los gobiernos de Felipe González como con los gobiernos de José Luis Rodríguez Zapatero.


07/03/2017 - Presentación del acuerdo PSOE-PSC

PRESENTACIÓN EN RUEDA DE PRENSA DEL ACUERDO PSOE-PSC

Miquel Iceta, Madrid, 7.03.17

Venimos hoy a celebrar. Tuvimos una discrepancia profunda en momento delicado de la vida del PSOE, y entendimos entonces que teníamos que reforzar nuestra relación y expresarlo de forma pública.

Quiero agradecer el liderazgo de Javier Fernández, que en un momento muy complicado para los socialistas ha sabido encontrar las maneras, las palabras y el tiempo para empujar este acuerdo. Y desde luego a la Comisión Negociadora, a las dos partes que hoy son una. Hoy estamos juntos.

Si algo tengo que lamentar es que se pretende presentar este tipo de negociaciones como que unos ganan y otros pierden, y aquí o todos ganábamos o todos perdíamos, no había escenario alternativo. Y a partir de ahí a seguir caminando juntos.

Me gusta hacer frases que expliquen las cosas: yo quiero más PSOE en Catalunya y más PSC en España. Yo quiero no solo que haya una mayor relación en el sentido del entendimiento, que a pesar de las discrepancias nunca ha faltado, sino más compromiso, más presencia, más empeño, precisamente porque las relaciones entre Catalunya y España así lo exigen y uno de los puentes sólidos de esas relaciones es el Partido Socialista.

Hoy es un día de mucha alegría, mucha gente estará contenta porque sabrá que hemos dejado atrás los problemas pero que somos conscientes que tenemos que trabajar todos mucho para empujar en la misma dirección, abordar un proceso congresual que será apasionante, y para sacar adelante a Catalunya y España porque muchos catalanes y españoles así lo necesitan.

El PSC no ha perdido soberanía, ha ganado peso político. Aunque parezca que doy un paso atrás… les leo el protocolo del 78 ‘el PSC tiene plena soberanía en los ámbitos de competencia que los socialistas propugnamos para la organización política de nuestro país de acuerdo con el marco constitucional aprobado en su programa por los socialistas de todo el Estado’.

Seguimos exactamente igual, pero mejor. Porque quizá en el momento en que se hizo el protocolo de unidad era, como en todo bautizo, un momento de alegría y nadie sabía cómo iba a echar a andar la criatura. Casi 40 años después hemos visto que con la definición que teníamos no era suficiente, merecía explicar más.

Y el PSC y el PSOE a lo que se comprometen es a compartir más, a estar mucho más encima el uno del otro, y eso nadie lo ha de ver como una tutela, sino como una compañía, un reforzamiento, un fortalecimiento, que es el sentido de este documento.

Por lo tanto, el PSC no pierde la soberanía que tenía, el PSOE no pierde la relación federal con el PSC, pero los dos ganamos mayor compromiso y mayores ganas de trabajar juntos.

Aquí no encontraran palabras como acatar, ni marcar, ni tutelar, ni subordinar, ni última palabra… hay otras mucho más bonitas, reconocimiento mutuo, análisis conjunto, consensuar, coordinación política… que es lo que queremos… el PSC esto lo necesita y el PSOE generoso lo ofrece.

El protocolo de unidad sigue vigente, es el que dio a luz un partido nuevo en Catalunya y una relación federal con el PSOE, son nuestros fundamentos que no vamos a cambiar.

Sobre el voto en la investidura de Mariano Rajoy. Yo estoy arrepentido de no haber encontrado una solución acordada a ese problema, no a lo que votamos.

Y me hago directamente responsable y mi único consuelo es que el PSOE se encontraba en un periodo de transición muy difícil que no favoreció el diálogo entre partidos. Nadie imaginó en 1978 que nos íbamos a encontrar en una situación así y, por tanto, es muy difícil que los documentos en sí resuelvan los problemas.

Lo que la gente tiene que tener mayor confianza es que hoy tenemos los instrumentos de diálogo para compartir, para consensuar y para acordar. Este acuerdo debe servir para prevenir, evitar y resolver discrepancias.

Y es verdad que hemos desarrollado una cosa que no estaba en el protocolo de unidad, que es la cuestión de relación bilateral entre el PSC y el PSOE. Estaba muy planteado en término federal el 78, y eso no debe ser visto por nadie –como no lo fue por el Comité Federal cuando lo aprobó- como un privilegio sino sencillamente una necesidad de la acción política.

En la situación actual de las relaciones entre Catalunya y el resto de España necesitamos un instrumento político potente precisamente para evitar, prevenir y resolver esas discrepancias. Confío en que no se produzcan. Si se producen tenemos hoy no solo la voluntad sino los instrumentos para resolverlas de mejor manera que no lo hicimos en noviembre del año pasado.

Los pactos en Catalunya se van a decidir en Catalunya, eso no va a cambiar. ¿Ustedes se imaginan que se reúne la Ejecutiva del PSC y unánimemente acuerda ceder competencias o renunciar a alguna prerrogativa?

Lo que ha decidido el PSC gracias a la voluntad del PSOE es poner en común. Porque yo quiero más PSOE en toda España y también en Cataluña, quiero su compromiso, quiero su implicación, porque ahora las cosas están muy complicadas.

Queremos compartir nuestras alianzas, queremos discutirlas, acordarlas, consensuarlas… lo que cuenta es la voluntad de hacerlo y el instrumento para hacerlo, y ese es el contenido fundamental del documento que hemos suscrito hoy.

La Comisión de coordinación política PSOE-PSC. No hemos fijado una periodicidad en sus reuniones, pero el problema no es de periodicidad sino de uso para la necesidad.

Lo que estoy teniendo con los secretarios generales y con el presidente de la gestora es una comunicación muy fluida. Es Catalunya estamos en una situación política muy complicada, con un gobierno que ha decidido no solo saltarse la ley sino desoír las recomendaciones de órganos del propio autogobierno de Catalunya.

Eso requiere una conexión muy estrecha. No hemos fijado periodicidad, pero tampoco está excluido que en un momento determinado se haga así.

Sobre la participación de la militancia del PSC en las primarias. No hay voto rogado. Estos días al PSC le han salido muchos abogados y es de agradecer. Eso no es así. La explicación es sencilla: PSC y PSOE son dos partidos distintos y el censo del PSC lo gestiona el PSC. El PSOE lo conoce periódicamente pero no tiene un control sobre el cobro de las cuotas. Hubo un tiempo que era así, porque 25 pesetas iban a la Comisión Ejecutiva Federal. Lo que se ha querido establecer es un criterio de transparencia para que la gestión de censos que son distintos sea la misma, y hemos llegado a dos o tres elementos que nos parecen correctos:

Primero, poner en el centro el estar al corriente de cuotas, eso lo dicen los estatutos del PSC, lo que pasa que por muchos motivos entre ellos especialmente la crisis, la aplicación había sido muy laxa.

Segundo, que si algún militante del PSC no quiere participar de ese proceso pueda decirlo, porque aquí hay un tema de control y cesión de datos.

Y tercero, como el PSOE no puede controlar directamente nuestro censo y todos queremos que nadie pueda abusar de un momento de convocatoria de congreso, nosotros vamos a proceder a cerrar nuestro censo con mucha rapidez, de manera que no pueda haber, entre comillas, la preocupación por una avalancha de nuevos militantes. Cuántos más quieran venir que vengan, porque somos pocos, pero no a efectos de alterar correlaciones de fuerzas en un congreso.

Enfermo ante las especulaciones, hay confianza, pero son dos organizaciones distintas, que ante un proceso congresual se ponen de acuerdo en elementos de transparencia y garantía, que no son la humillación de nadie ni pisan la dignidad de nadie, no es que se haya que rogar el voto, sencillamente lo que va a hacer el aparato es garantizar que participan en el proceso los que están al corriente de pago.

Yo no quiero tener ni un delegado más en el congreso ni un miembro más en el comité federal de los que nos correspondan. Si somos la segunda o la cuarta federación me da igual, quiero hablar en nombre de quienes hablo.

Salvador [Illa] y Mario [Jiménez] han encontrado un camino muy fino que nos da a todos lo que necesitamos, que es la tranquilidad y la transparencia, la garantía de limpieza que va a ser vivo y dinámico y va a generar polémicas, pero que por favor sean de orientación política, no sobre sus procedimientos.

El escenario político en Catalunya. Me preguntan si el PSC necesita este acuerdo para huir del tripartito y del derecho a decidir. Sobre el tripartito podríamos hablar tanto… que no tenemos tiempo. Recuerdo que al balcón de la plaça de Sant Jaume [sede del Palau de la Generalitat] se han asomado históricamente pocos dirigentes políticos españoles, uno de ellos fue José Luis Rodríguez Zapatero.

El PSC no va a establecer ningún acuerdo sin que antes no lo hayamos podido hablar con los compañeros del PSOE y que para nosotros es especialmente relevante su opinión. Y sobre el derecho a decidir, recuerdo una reunión del Comité Federal del PSOE en que un anterior secretario general, Alfredo Pérez Rubalcaba, dijo ‘esto del derecho a decidir no lo arregla ni Miquel Iceta’, lo cual ha quedado en la antología de las frases que uno recuerda de lo imposible.

Mire, no hay ciudadano que no quiera decidir, no hay ciudadano que no quiera votar, pero los demócratas queremos decidir y queremos votar respetando siempre el estado de derecho, y ese es el punto de acuerdo de todos los socialistas.

Quiero un PSOE muy presente, activo, conocedor, y muy proponedor, propositivo, en cuánto a la crisis de estado. Y tenemos un fondo de armario muy potente, tantos que trabajaron en los acuerdos de Granada, que fueron suscritos por todo el socialismo español, y ahí está la fuente de solución… vamos a tener que ir ahí todos, cuanto antes mejor y cuanto menos tiempo y energías perdidos mejor.

¿Existió riesgo de fractura entre PSOE y PSC? Yo nunca he visto la ruptura. No concibo un partido socialista en Catalunya que no tenga un vínculo federal muy estrecho y fraternal con el PSOE. A mí nunca nadie en el PSOE me ha dicho que quisiera romper ni que se quisiera privar de voto a los militantes del PSC. Nadie. Jamás.

Sobre los planteamientos de precandidatos a la secretaria general No hemos entrado en los planteamientos de los precandidatos porque no nos toca hacerlo. La Ejecutiva del PSC ya dijimos que seremos neutrales, eso no quiere decir ni pasivos ni indiferentes, pero el aparato del PSC, la organización, no va a entrar en eso.

Agradezco que, en el Partido Socialista, precandidatos o no, haya mucha gente hablando del futuro de las relaciones entre Catalunya y el resto de España, y ahí todos nos vamos a acabar encontrando, para reformar la Constitución necesitamos mucha ayuda.

Por cierto, también a mucha gente ha extrañado que el PSC acepte que el PSOE decida la posición en una reforma constitucional. Es una obviedad. ¿Cabe otra cosa? ¿Quiere decir que el PSC no tendrá posición? La tendrá y la defenderá. Tenemos cosas en el fondo de armario cosas que ningún otro partido en España tiene y tenemos que poner en valor mucho más el trabajo conjunto.

Sobre el censo del PSC. Ante el secretario de organización del PSC no le puedo aceptar el concepto de un censo inflado. Tenemos un censo de alrededor de unas 17.000 personas, en las anteriores primarias no llegaron a votar ni unas 10.000 y al corriente de pago tenemos unas 14.000.

Para nosotros nuestro censo es de 17.000, todos los que figuran en él. Pero a efectos de participar en el congreso del PSOE solo van a contar los militantes al corriente de pago.

Queremos jugar en igualdad de reglas y en el PSOE su gestión del censo ha sido más rigurosa en lo que se refiere al cobro de cuotas por banco, y nosotros no. Jugamos exactamente con las mismas reglas para participar en las primarias y en el congreso, a través de un censo específico.


06/03/2017 - Amb el somirure, la revolta

Article publicat a La Independent

Isabel Franc acaba d’escriure -i coordinar- un assaig sobre l’humor, més concretament sobre les humoristes, les invisibles, les silenciades.

I ho ha fet donant veu a les expertes: expertes en teatre, cinema, clown o còmic però també en poesia, pintura o glosa, a banda d’un estudi a fons sobre les dones creadores d’humor, el seu paper a la història o millor dit, la història de la seva invisibilitat. Com la mateixa autora diu, «un conato de genealogia» feta entre totes, sobre aquelles que no han estat anomenades ni llegides i que han existit. Anomenar i treure de la invisibilitat les dones és àrdua tasca de la història, de moltes historiadores -pocs historiadors- i de professionals de tots els sectors.

Són dones com la cineasta Alice Guy -que ja coneixem per la gran tasca feta en la recuperació de les pioneres del cinema des de la Mostra Internacional de Films de Dones-, Lea Giunchi o Mabel Normand, que Nadia Pizzuti destaca a Las humoristas i ens subratlla el vessant còmic.

El teatre i el cabaret que ens descobreix Teresa Urroz ens destaca noms com Julia Lajos o María Gámez, Julia Caba Alba o Mari Santpere, per dir-ne algunes, però el llistat és interminable, perquè possiblement no pot acabar-se i encara en faltaran moltes. I llegint Urroz em recordo del cabaret satíric d’una de les clàssiques de qui ja és difícil de trobar obra editada: Maria Aurèlia Capmany i el seu cabaret satíric.

I què podem dir del còmic, aquí il·lustrat per Josune Muñoz, que fa un repàs de les dones creadores d’humor i còmic que són desconegudes, com Machiko Hasegawa, creadora d’una tira diària, o Marge Henderson, creadora de Little Lulu, o Ignazia De Zabalo, creadora d’historietes humorísitiques costumbristes euskalduns. Perfectes desconegudes, com les que recupera a l’art d’avantguarda Elina Norandi o les bertsolaris que recupera Uxue Alberdi, les poetes humorístiques que ens presenta Maria Castrejón o les clowns de Virginia Imaz. Noms i noms recuperats, dones que feien riure i transgredien la societat.

I és aquesta transgressió que provoca l’humor de les dones el que m’interessa especialment del llibre, en com a les dones se’ns ha reprimit el riure i la capacitat de crear-lo, com se’ns ha reprimit l’humor i se’ns ha imposat, amb normes socials, la rigidesa i el dogma tot identificant l’humor amb el pecat. I se’ns ha reprimit l’humor igual que s’ha fet amb la creativitat, la sexualitat, el desig o igual que s’han menytingut les nostres aportacions i se’ns ha vetat el poder o se’ns ha restringit l’accés a l’educació, el mercat de treball o el salari igual a igual treball.

Per què és l’humor perillós? Per què es nega i es combat? Isabel Franc ens respon: «el fanatismo desprecia el humor, se siente agredido por él, ya que pone en evidencia lo que tiene de ridículo y grotesco y le resta poderio. Y entonces responde con la barbarie. Y resulta que una de las formas más potentes de combatir la barbarie es, precisamente, el humor».

I les dones i els homes riem diferent i de coses molt diferents i, per tant, no encaixem en els estàndards «universals» que ens imposen els engranatges socials sistèmics. Si ja l’humor és en si mateix una energia positiva que condueix al canvi, en mans de les dones l’humor empodera i aquest empoderament carrega contra la intolerància i el radicalisme propis del patriarcat, que ens nega el riure i el viure.

Tweet




04/03/2017 - Un Dictamen rellevant i molt esclaridor

El Dictamen del Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya sobre el projecte de llei de pressupostos de la Generalitat per al 2017

El Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya és el màxim òrgan consultiu de la Generalitat. Creat per l’Estatut d’Autonomia de Catalunya està integrat per nou juristes catalans de prestigi, sis dels quals són elegits per una majoria de tres cinquenes parts dels Diputats del Parlament de Catalunya, i els altres tres són elegits pel Govern. El Consell de Garanties vetlla per l’adequació de les lleis catalanes a la Constitució i l’Estatut d’Autonomia.

Per unanimitat, el Consell de Garanties Estatutàries ha dictaminat que “La disposició addicional trenta-unena del Projecte de llei de pressupostos de la Generalitat de Catalunya per al 2017 és contrària a l’article 149.1.32 de la Constitució espanyola, en relació amb l’ordre de repartiment competencial, i a l’article 92 de la Constitució espanyola, quant al seu desplegament orgànic, i no troba empara en l’article 122 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya ni en els articles 211 i 212 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya”.

La disposició addicional trenta-unena del Projecte de llei de pressupostos de la Generalitat de Catalunya per al 2017 diu el següent: “El Govern, dins les disponibilitats pressupostàries per al 2017, ha d’habilitar les partides per a garantir els recursos necessaris en matèria d’organització i gestió per a afrontar el procés referendari sobre el futur polític de Catalunya en el marc de la legislació vigent en el moment que es convoqui”.

El Grup Socialista va ser el primer grup parlamentari en sol·licitar un dictamen al Consell de Garanties Estatutàries sobre aquesta disposició addicional perquè enteníem que podia vulnerar l’ordre constitucional i estatutari de repartiment de competències entre l’Estat i la Generalitat. Dies després feien la mateixa sol·licitud els grups de Ciutadans i del PPC.

El Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya, per unanimitat, ens ha donat la raó.

El grup parlamentari de Ciutadans afegia també la sol·licitud de dictamen sobre altres partides en l’àmbit dels processos electorals i consultes populars, processos de participació ciutadana i Fons de Contingència. El Consell de Garanties, també per unanimitat, considera que en aquests casos no es produeix un supòsit d’anticonstitucionalitat. És obvi que la Generalitat pot preveure en els pressupostos processos electorals, consultes populars i processos de participació ciutadana. El que no pot és el que pretén fer el Govern que no és altra cosa que organitzar un referèndum sobre la independència.

Val la pena llegir el Dictamen del Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya en la seva integritat, però vull subratllar alguns arguments que convé retenir.

El Dictamen del Consell de Garanties recorda que “tant les lleis de pressupostos generals de l’Estat com les dels comptes autonòmics han de reflectir i ajustar-se a l’ordre de repartiment constitucional i estatutari vigent en el període d’aplicació de les normes pressupostàries en qüestió”. És obvi, els poders públics no poden preveure gastar fons públics en qüestions que no són de la seva competència.

El Dictamen afirma que “a data d’avui, la competència de regulació i d’autorització en matèria de referèndums correspon amb caràcter exclusiu a l’Estat, sense que la Generalitat disposi de marge d’actuació normativa o executiva més enllà de la iniciativa de sol·licitud a l’Estat en aquells supòsits referendaris desplegats per la Llei orgànica 2/1980, de 18 de gener, aprovada en desenvolupament de l’article 92 de la Constitució espanyola i encara vigent en els mateixos termes inicials”.

No hi ha cap ambigüitat ni escletxa al respecte. Com diu el Dictamen unànime del Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya: “d’una banda, el poder legislatiu pressupostari no és un poder lliure sinó que ha de respondre al model de repartiment de competències que delimiten la Constitució i l’Estatut, i, de l’altra, hem de tenir present, alhora, que la figura del referèndum és un supòsit d’institució de consulta de la voluntat general ex article 23 de la Constitució espanyola reservat en exclusiva a l’Estat (art. 149.1.32 CE)”.

El Dictamen reitera: “els pressupostos, en la mesura que són la llei per la qual es dirigeix i s’ordena econòmicament l’activitat atribuïda a la Generalitat, no poden preveure, ni que sigui en forma condicional o potencial, disposicions normatives en relació amb competències o facultats que no li són pròpies”.

El Dictamen del Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya subratlla: “l’examen jurídic de la disposició addicional trenta-unena no supera el test de l’adequació constitucional i estatutària, perquè, actualment, la jurisprudència constitucional no reconeix a la Generalitat la potestat de regular ni de convocar una consulta referendària sobre el futur polític de Catalunya. I, com a derivació d’aquesta premissa, tampoc pot preveure en la seva legislació pressupostària una habilitació o autorització per a una despesa de diner públic en relació a una competència que no té atribuïda o de la qual no n’és la titular reconeguda”.

Per esvair qualsevol dubte al respecte el Dictamen recorda que “la regulació que conté aquest tipus de llei específica de política econòmica [el projecte de llei de pressupostos] s’ha d’ajustar al marc jurídic vigent en el qual s’insereix en el moment de ser aprovada, sense que hi puguin tenir cabuda clàusules que incorporin un eventual contingut que no està reconegut, com és el cas, a l’òrgan polític o executiu concernit”.

Havent llegit el Dictamen, el govern català segueix dient que convocarà el referèndum. I això que, en aquest cas, la culpa, el Dictamen, no és de Madrid, és d’un organisme ben català. Però el govern de la Generalitat segueix entestat en negar la realitat i en intentar amagar que vol perpetrar una il·legalitat com una casa de pagès.

Com convocar el referèndum era ja, a aquestes alçades, l’únic objectiu polític del govern i, diguin el que diguin, no estan en condicions de convocar-lo i de celebrar-lo, crec que la legislatura ha acabat. Com més aviat es convoquin les eleccions, millor per tots.


03/03/2017 - Global Inequality: A New Approach For The Age Of Globalization

El Profesor Navarro recomienda el visionado de este video.

Para ver el video tienen que acceder a este enlace.


03/03/2017 - Game Over: The Inside Story Of The Greek Crisis

El Profesor Navarro recomienda el visionado de este video.

Para ver el video tienen que acceder a este enlace.


03/03/2017 - Glòria al Mobile World Congress!

img_4146

Com cada any quan se celebra el Mobile World Congress em poso molt però que molt content. Espero durant tot l’any les noves aportacions tecnològiques d’uns estris que cada vegada ens fan la vida més fàcil, més senzilla i més barata. No sé pas què faríem sense els mòbil de darrera generació –estic al dia tinc un G-8– i sense les milers d’aplicacions de tota mena pensades per tal de facilitar-nos la feina i les nostres relacions personals. Ara tinc un interrogant que vull compartir amb vosaltres. Un amic psiquiatre l’altre dia em va explicar una història que no sé interpretar correctament. Us la explico.

Resulta que té un nou pacient i aquest li va explicar la següent història: «Tinc molts amics, calculo que uns 22. Em relaciono al cap de l’any amb uns 1.200, dels quals estic pendent de tot el que fan. Em visiten una mitjana d’una persona al dia, així que calculo pel cap baix que em relaciono al cap de l’any amb 365 persones més. A més tinc una relació amb una noia amb la qual parlo molt sovint i hi tinc una relació estable, sense maldecaps. Sobretot comparant-ho amb el que els meus companys de feina m’expliquen de les seves respectives parelles. La relació és força sensata, sense focs artificials, però sense grans daltabaixos. Ja fa deu anys que mantenim una amistat que considero un suport emocional formidable. Ens uneix un vincle molt fort».

Un cop arribat a aquesta situació el psiquiatre li pregunta: «I si tens una vida personal tan potent, si tens un patrimoni emocional tan impressionant, com és que vols fer teràpia?». La resposta em va deixar encara més confús, em deia el psiquiatre. El pacient li va dir: «Estic a punt de suïcidar-me». I com és això? «Mira, segueixo 1.200 persones a Twitter, em segueixen a mi 22, dels quals no en reconec cap. A Facebook tinc 365 like. Al meu blog tinc 6 o 7 visites al mes de coses rares, m’han dit que són motors de cerca. Els meus companys de feina no ens veiem mai, fan com jo, teletreball des de casa, i ens parlem per Telegram. I tot i que em relaciono amb 1.685 ens, no estic gens content. I la meva super amiga té el problema que és una mica especial.» I com es diu la teva amiga? «Es diu Siri».

I què li vas recomanar? Li vaig preguntar al psiquiatre. Mira, no em vaig atrevir a dir-li la veritat i és que el seu cas no té solució per moltes sessions de teràpia que li proposi. A més, aquesta veu que sents pel teu mòbil no és la d’una persona, sinó el darrer invent de Mark Elliot Zuckerberg, el més conegut i ric dels discapacitats emocionals, i és el PD.7, és a dir, el psiquiatre digital de la Siri.