Titular notícies
Nombre de resultats 25 per a i

05/12/2016 - Crisi de confiança al bosc de Can Deu (I)

img_1972

A les darreres setmanes tenim a la ciutat un debat que sembla més aviat un rebombori de l’edat mitjana. La qüestió és el futur del bosc de Can Deu. Més de 3.000 sabadellencs han firmat un manifest que planteja la municipalització del bosc.

D’entrada cal dir que abans de la catàstrofe el bosc de Can Deu estava molt descuidat. La profusió de pi blanc per metre quadrat era inadequat. Fa molts anys ja m’ho va dir un biòleg sabadellenc, és necessitava una actuació contundent. Els pins només podien créixer cap amunt en una inútil carrera cap al sol. La multiplicació de camins i caminets i les destrosses provocades per la invasió de les bicis i l’erosió que suposen van agreujar-ne la degradació. L’entorn de Sant Julià d’Atura era i és horrorós. Quantes torres elèctriques hi ha l’esplanada sud? La situació del pàrquing és desastrosa i de tot aquest desori fa molts anys.

En això que la ventada del desembre del 2014 ho arrasa. Potser amb una millor gestió de l’espai les destrosses haguessin estat menors.

Ara hi ha gent que protesta. Per què protesta la gent? Es diu que algú ha polititzat el conflicte. I com si això fos dolent. Defenso que es polititzin els conflictes, això és bo en una societat democràtica. D’aquesta manera els conflictes es condueixen cap al diàleg, cap al racionalisme i cap a les possibles solucions. L’alternativa és que al final les institucions siguin immunes al desassossec ciutadà i el conflicte exploti en forma d’avalot o de gamberrisme.

Els governs es queixen que l’oposició polititza les coses, efectivament és el cas, però sinó l’oposició què ha de fer, aplaudir? Els paguem perquè detectin problemes i els canalitzin. A més els tres partits de l’oposició no tenen 3.000 militants.

Fa molts anys, crec que en temps d’Antoni Farrés l’ajuntament va tallar unes desenes de pins per acabar el barri de Can Deu. Crec recordar per fer el carrer Josep Pla. I es va organitzar un pollastre encara pitjor. En aquells dies vaig escriure que encara hi ha en l’ADN sabadellenc la idea que vam perdre el bosc de Can Feu.

Per què aquest rebombori? Doncs per una cosa que em sembla que els responsables no s’adonen: aquest no és un conflicte “objectiu”. Afecta als sentiments i a les emocions de molts sabadellencs. I això és bo, molt bo, perquè vol dir que hi ha molts sabadellencs que s’estimaven el bosc tot i les seves evidents mancances i limitacions. Fins i tot un bon coneixedor del tema, Manuel Cunill, deia en aquestes mateixes pàgines que “les coses no rutllen prou bé”.

Un posaré un exemple. L’entorn de Sant Vicenç de Verders és lamentable. Tenim una ermita romànica del segle XI i el seu entorn caldria millorar-lo substancialment amb un projecte específic. Arreglar l’escala, redefinir l’espai de l’entorn, plantar-hi arbres pensant en aquest entorn. El que hem vist és que no s’ha fet res.

Els sabadellencs estan compungits quan des de la carretera de Matadepera ara, per primera vegada, es veu Castellar del Vallès.

Dir que cal una regeneració natural és percebut per la ciutadania, en el que m’incloc, com: no pensem fer res! La gent pot creure que l’argument de la regeneració natural es per estalviar diners. El missatge no pot ser que d’aquí a trenta o quaranta anys tornarem a tenir el bosc. És com dir: mai ho veureu! Com voleu que no s’emprenyi la gent! Com deia John Maynard Keines “a llarg termini tots serem morts”. El missatge hauria de ser: el recuperarem el més aviat possible i farem tot el necessari, costi el que costi.

 



02/12/2016 - Fidel Castro i les il·lusions

 

img_5515

Hi va haver un temps que la gent de la meva generació inquieta i que lluitava per la llibertat a Catalunya tenia un pòster del Che Guevara penjat a casa seva. Al costat probablement d’una reproducció del Guernica i d’una foto de la nena posant un clavell al fusell d’un soldat portuguès quan hi va haver la revolució dels clavells de l’any 1974. Ara hi ha algun pallús que diu: com vau poder donar suport a Fidel Castro? La pregunta que faria jo a la gent de la meva generació és: com és que en aquells anys no vau fer res contra el franquisme? I com és que ja us estava bé la brutal dictadura cubana del colpista Fulgencio Batista?

Us ho explicaré. En aquell moment la pobresa i la fam eren per tot Amèrica. Les dictadures eren bestials i es va generar una gran esperança, una gran possibilitat de canvi el M-26, Movimiento 26 de julio, enfrontat totalment al Partit Comunista de Cuba. Sí, no m’he equivocat. Són mítiques per a tota una generació les imatges de les columnes del Che Guevara i la de Camilo Cienfuegos arribant a l’Havana. Van començar a desenvolupar polítiques educatives i sanitàries que van impressionar el món. Al cap de poc temps, fins i tot les dades de NNUU i de l’OMS confirmaven l’èxit d’aquestes polítiques que semblaven quasi un somni. I encara perduren avui.

Què va fallar? En primer lloc les polítiques econòmiques. Un sistema econòmic requereix una certa planificació, sinó és converteix en capitalisme salvatge, però una excessiva planificació i centralització comporta una burocratització que la fa inoperant. I en segon lloc, i la més important, el socialisme no pot existir sense llibertat. Es converteix en un malson. Fa temps que em vaig acostumar a dividir els països en dos, aquells on viuria lliurement i aquells on em detindrien. Si en comptes d’escriure al Diari de Girona escrivís al Granma, el comandante Xargayó fa temps m’hauria fet empresonar. Als Escritos revolucionarios d’Ernesto Che Guevara podem veure que aquella gent pensava que calia utilitzar tots els canals possibles de la lluita cívica, però era conscient dels límits que aquesta tenia en aquells moments. Per aquesta raó calia ser revolucionari. «Tenemos que contestar, una y mil veces, que sí se puede». No és conya, us sona? També diu «Podemos injertar el olmo para que dé peras; pero simultáneamente hay que sembrar perales». Potser la crítica més important a fer és aquesta frase d’una carta a la seva mare «Mis amigos son mis amigos mientras piensan políticamente como yo». Amb el temps van caure amb el que el Che deia «escolasticismos fríos» dels «ladrillos soviéticos». De fet si mireu les fotos veureu que els ulls de Fidel Castro ja fa moltes dècades que es van apagar.



01/12/2016 - Ens volem vives

25n

Article publicat a Llobregat digital

El passat 5 de novembre Tarragona va ser escenari d’una manifestació multitudinària que volia ser un crit contra les violències masclistes. Ens volem vives! Era un crit unànim. A Catalunya hi ha hagut,més de 6.000 denúncies per violència masclista, 76 dones assassinades a l’Estat espanyol.

Cada dia es denuncien tres agressions sexuals a Catalunya, una cada 13 hores i es considera que el 17’7% de les víctimes ho denuncien. Segons dades de l’Hospital Clínic de Barcelona l’any 2015, un 26% van ser al carrer, tot i que la majoria, un 42%, es van produir en un domicili, seguit de la discoteca, 9,2%. Dels c asos atesos, el 12% eren tocaments; la resta, violacions, comeses en la seva majoria per desconeguts (57%) la majoria contra dones de 18 a 26 anys (52%).

Segons dades del mateix servei, de cada 10 víctimes, 3 asseguren haver perdut la consciència, no recorden res i sembla que han estat drogades per aconseguir la seva submissió. El mateix Clínic alerta que els casos atesos el 2016 ja són un 10% més que l’any anterior. Els agressors són homes, les víctimes totes dones.

Els espais d’oci, les festes o els carrers són espais en els que les dones no podem caminar amb llibertat perquè algú decideix que pot disposar del nostre cos i la nostra vida. L’exercici de la llibertat ha d’estar garantit no només per normes de respecte i convivència que molts semblen no entendre sinó pel dret al propi cos, a la llibertat d’elecció, a la llibertat de ser i caminar tranquil•les.

En aquest sentit, les administracions públiques han de garantir aquesta seguretat en l’exercici de la llibertat, no es tracta només de tenir més policia als carrers sinó de posar en marxa eines de conscienciació social i de compromís comú.

L’Ajuntament d’Esplugues va fer, el passat mes d’octubre, lectura d’una declaració institucional per unes festes majors i uns espais d’oci lliures de violència masclista. Una declaració unànime -fruit d’una moció del grup municipal d’Esquerra Republicana de Catalunya- que mostrava la condemna de tots els grups municipals. Aquesta declaració s’ha de concretar en un compromís clar més enllà del rebuig; es preveuen campanyes continuades contra la violència masclista i les agressions sexuals, accions de sensibilització i prevenció, l’impuls d’un protocol per evitar agressions sexuals durant les festes majors i els espais d’oci, protocol que s’elaborarà conjuntament amb tècniques i tècnics municipals, grups de dones, associacions de veïns i les entitats que participen a la Festa Major durant la qual es portaran a terme accions informatives i de prevenció.

Aquest és un compromís important, construir des de i amb la comunitat la reflexió i l’acció per acabar amb la violència sexual en espais on l’alcohol i altres drogues s’utilitzen com a pretext. Un compromís que no acaba aquí i que cal que es compleixi: la no contractació de grups o espectacles, així com mitjans de comunicació que difonguin missatges masclistes, discriminatoris o de violència masclista de forma directa o indirecta.

Les dones volem caminar tranquil•les i exercir la nostra llibertat de ser, d’estar i de viure sense que ningú la limiti. L’acció política és important i declaracions (que seran accions) com aquesta són necessàries i vitals, cal que es compleixin amb fermesa, a les dones ens hi va la vida, perquè moltes dones no moren, les maten.

Tweet




01/12/2016 - ¿Por qué el PP, C’s y el PSOE (y el PDECat en Catalunya) están equivocados en sus políticas económicas?

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Dominio Público” en el diario PÚBLICO, 1 de diciembre de 2016.

Este artículo hace una crítica muy fuerte de las políticas económicas del PP, el PSOE, Ciudadanos y el PDECat, que son las fuerzas predominantes en el escenario político español (incluyendo el catalán).


29/11/2016 - Els cotxes i les rates

picapica1

Ens deien fa uns dies Manel Larrosa i Josep Alberich que a Sabadell hi ha 100.000 vehicles. Si els poséssim en fila ocuparien 500 kilòmetres!

Els més sorprenent de tot plegat és que la gent no té cotxe perquè el necessita, sinó per una qüestió d’estatus. De fet ets el que és el teu cotxe. Així ho demostren els anuncis de cotxes: tens un cotxe no per anar d’un lloc a altre sinó per tenir una emoció, una experiència metafísica. La prova és que els cotxes el 95% del temps estan aparcats, aturats.

El problema de les ciutats és que els cotxes ocupen el 70% de l’espai públic. Ocupen l’espai per circular i l’espai per aparcar. La paradoxa és que del conjunt de viatges que es fan per la ciutat un 70% es fan en transport públic o a peu i només un 30% amb cotxe. O sigui que el 30% de cotxes ocupen el 70% de l’espai. Per si tot plegat no fos suficient a més ens han ocupat -amb pàrquings- l’espai central de la ciutat, els llocs més emblemàtics i han obligat a treure tot els arbres: passeig, plaça Dr Robert i Plaça del Mercat.

Per què em arribat a aquesta antidemocràtica i irracional ocupació de  l’espai públic? No se m’acut altre argument: la gent que pren les decisions i la gent que opina sobre les decisions tots van en cotxe.

I qui és la minoria que va en cotxe? En general són homes de més de 40 anys.  Tot plegat ens genera molts problemes. A mesura que hem arreglat la ciutat i la gent ha anat adquirint més cotxes, la ciutat queda contaminada -amb l’inestimable col·laboració de les empreses automobilístiques que fan trampa- i a més es torna perillosa pels nens i pels vells. Llavors els pares no poden deixar que els fills vagin sols a l’escola -com fèiem nosaltres- perquè hi ha el perill que els atropellin. Desprès hem d’intentar fer “camins escolars” per intentar pal·liar el desastre. I pels iaios i iaies, vells i velles, àvies i avis, la ciutat esdevé un lloc hostil. No seria hora de pensar les cadències semafòriques  en funció de les capacitats de la gent gran i no per les necessitats de circulació dels cotxes? Intenteu passar amb un iaio alguns dels semàfors de la zona de plaça Espanya, per exemple. Impossible no quedar-te al mig, palplantat demanant excuses als cotxes-

I mentre pels vianants hi ha tota mena de barreres, hom pot anar de Sabadell a Moscou en cotxe sense que en cap cas hi hagi una barrera superior a deu centímetres.

Crec que seria hora que el govern de la ciutat fes un pla de vianalització massiva de la ciutat. Creia sincerament que el fet que governés aquesta àrea d’urbanisme la Crida, seria molt bo, tancaríem la ciutat radicalment als cotxes. Veig que passa el temps i no han anunciat cap pla potent. El problema és que aquest tipus de coses s’han de fer el primer any. Alguna gent protesta i al cap de tres anys a tothom li sembla el més normal del món. Imaginem que a algun regidor boig es plantegés que es circuli en cotxe pel carrer de sant Quirze, quin sarau es muntaria! I quantes crítiques hi ha hagut cada cop que els diferents governs han tancat el pas als cotxes en alguns carrers de la ciutat. Encara recordo la trifulga quan es va voler tancar el carrer de la Rosa.

I les rates? Els cotxes són com les rates: ocupen tot l’espai que els deixis, com més espai els donis més ni haurà. No té solució. L’únic que es pot fer és reduir-los. Aquests dies sembla que la ciutat ha descobert que a Sabadell hi ha rates. Segurament és perquè es van veure a la Plaça del Dr Robert. És clar. Una metàfora de l’espai mediàtic de Sabadell. Si les rates es veuen en altres indrets no és notícia.



26/11/2016 - Dues conferències

En dues conferències, pronunciades una a Barcelona i l’altra cinc dies després a Madrid, he presentat la meva visió de la situació actual de les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya i he intentat descriure un camí per sortir de l’atzucac. Aquí les teniu en format pdf “Catalunya i Espanya: el moment decisiu” i “Trabajar por el pacto“.


25/11/2016 - S’acaba l’independentisme

 p1210874-copia-2on

Aquest és el vell somni dels partidaris de la unitat d´Espanya. Que es despertin un dia i que tot d´una, i sense fer res de res, els independentistes, de cop, es tornin tots partidaris de la Constitució espanyola i de la seva impossible reforma. El que encara és preocupant és que una part de l’independentisme, víctima dels seus propis prejudicis, caigui en aquest parany.
El calendari és el següent, els mesos d´octubre i novembre la gent comença a dir que el procés va de baixa. Al mes de desembre com que hi ha les festes del solstici i hi ha molts dinars de família sembla que els indepes en discutir amb cunyats no indepes, es refermin en les seves conviccions més profundes. Però al mes de gener fins al juliol la cosa va de baixa i quasi tothom es convenç que cada dia hi ha menys persones indepes. Arribem a l´agost i tothom fa vacances. Tornem al setembre i contra tot pronòstic hi ha, per enèsima vegada, una manifestació impressionant.

Les enquestes, i els sociòlegs que en viuen, ens volen fer creure que el poble català és ximple i unes setmanes és indepe, unes altres és espanyolista i així van fent enquestes sense solta ni volta. El CEO ajuda en aquesta falsa creença. La manifestació del milió de persones, que no eren un milió de persones, de l´11 de setembre de 1977, vaig veure nens enfilats a coll i bé dels seus pares, alguns d´ells amb la cara pintada amb els colors de la bandera catalana. La democràcia a Catalunya ja no tenia marxa enrere. L´11 de setembre de 2013 vaig participar en la cadena humana anomenada «Via catalana» i vaig veure molts nens i nenes a coll i bé amb l´estelada pintada a la cara. La cosa no és tàctica, és estratègica.
Sóc dels que pensa que amb una o dues manifestacions bestials ja n´hi ha prou, el poble a vegades parla així i no cal que ho digui cada any. Després han de ser els polítics que treballin per allò que el poble els ha dit. Hi ha molta gent que no entén que els canvis costa molt aconseguir-los i diu coses com «estem cansats». Potser la gent es cansa de ser independentista? No fotem. Es van cansar els del PSUC o del FNC de l´any 1946?
Tampoc entenc aquesta dèria de fer desconnexions de mica en mica. No cal. En algun moment caldrà proclamar la república catalana des d´un balcó i més val que tinguem al peu del canó tots els alcaldes i tots els consellers en funcionament. Per la revolució democràtica cal determinació, es clar, però també paciència i sobretot intel·ligència, molta intel·ligència i jugar al terreny de joc propi.



24/11/2016 - La situación escandalosa de Gas Natural Fenosa y su responsabilidad en la creación de pobreza energética

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Dominio Público” en el diario PÚBLICO, 24 de noviembre de 2016.

Este artículo hace una crítica de la compañía Gas Natural Fenosa, mostrando sus prácticas excesivamente sensibles hacia la necesidad de acumular beneficios a costa de los servicios provistos a la población, que alcanzan niveles deplorables en los servicios a sectores vulnerables de las clases populares del país.


23/11/2016 - Intervención en el desayuno informativo organizado por Nueva Economía Fórum

INTERVENCIÓN DE MIQUEL ICETA EN EL DESAYUNO INFORMATIVO ORGANIZADO POR NUEVA ECONOMÍA FÓRUM (Madrid, 23.11.16)

 

Muy buenos días, señoras y señores,

Empiezo agradeciendo a Nueva Economía Fórum su invitación, a los patrocinadores su inestimable colaboración y a Ángel Gabilondo su cariñosa presentación, en la que se pone en evidencia la amistad que nos une.

Quiero agradecer la numerosa asistencia a este acto, al tiempo que debo disculpar a mis compañeros diputados y diputadas en el Congreso que no han podido acompañarnos por celebrarse hoy un pleno de la Cámara que se inicia con la sesión de control al Gobierno.

No me resisto a dar algún dato de presentación. Soy Miquel Iceta, primer secretario del PSC. Elegido el pasado 15 de octubre en un proceso de primarias al que concurrimos dos candidatos, encabezo una Comisión Ejecutiva que contó con el apoyo de un 88% de los delegados y delegadas al Congreso.

Por otra parte no soy un recién llegado a la política. En 1977 me afilié al Partido Socialista Popular Catalán y me incorporé por primera vez a la dirección del PSC en 1984.

El PSC representa electoralmente entre 500.000 y 600.000 catalanes y catalanas, como se ha demostrado en las recientes elecciones municipales, autonómicas y generales. Mantiene 123 alcaldías y está presente en los gobiernos locales donde vive el 64% de los catalanes, entre ellos las cuatro capitales de provincia, manteniendo en Lleida y Tarragona la alcaldía.

La relación entre Cataluña y el resto de España es uno de los tres principales problemas a los que nos enfrentamos. Los otros dos son la crisis económica, sus secuelas y la necesidad de impulsar la incipiente recuperación creando empleo y reduciendo las desigualdades, y la necesidad de recuperar la confianza en la política y las instituciones combatiendo y castigando eficazmente la corrupción.

Entenderán que me centre en el problema de la relación entre Cataluña y el resto de España. La posición del PSC es la siguiente: ni la independencia ni el inmovilismo son opciones viables ni sensatas. Nos oponemos frontalmente a dividir la sociedad catalana y a separar a Cataluña del resto de España. Por ello proponemos renovar el pacto de 1978 a través de una reforma constitucional federal cuyas líneas maestras acordamos con todos los socialistas de España el 6 de julio de 2013 en Granada.

Los socialistas catalanes queremos representar un catalanismo abierto e integrador, dialogante, pragmático y pactista, que rechaza tanto el inmovilismo como las iniciativas unilaterales que pretenden ignorar la legalidad. Queremos superar la disfunción democrática causada por la Sentencia del Tribunal Constitucional que alteró el Estatuto votado por la ciudadanía, al tiempo que queremos dar un nuevo impulso a la modernización del Estado, y deseamos proporcionar un marco de convivencia que pueda recibir el apoyo mayoritario de los catalanes y del conjunto de los españoles.

Ni defendemos la independencia ni reclamamos el derecho de autodeterminación. Y como hablamos de cambiar España, cuando hablamos de referéndum nos referimos a un referéndum en el que estarán llamados a participar todos los españoles.

Un referéndum en el que se someta a ratificación un ambicioso pacto político que debe alumbrarse en el periodo 2016-2020. Un pacto para muchos años, para seguir juntos y progresar juntos.

¿Qué elementos deberían incorporarse a esta reforma constitucional federal en lo que se refiere a la estructura territorial del Estado? Para simplificar, desde el PSC hablamos de “cuatro erres”. R de reconocimiento. R de reglas. R de recursos. Y R de representación. Dejo la primera R para el final.

Reglas. Para mejor distribuir las competencias, para evitar conflictos, duplicidades, solapamientos e interferencias. Para reconocer las competencias que recogen singularidades y hechos diferenciales.

Recursos. Fijando los grandes principios del sistema de financiación que debe ser suficiente, solidario, pero también justo y equitativo. Recogiendo los conceptos de esfuerzo fiscal similar y ordinalidad, así como la figura de los Consorcios Tributarios.

Representación. A través de un Senado o un Consejo federales. Que haga de la cámara alta un verdadero instrumento de integración y cooperación territorial. Que haga posible el gobierno compartido. Saben ustedes que federalismo aúna autogobierno y cogobierno. El cogobierno reside fundamentalmente en la cámara territorial, sea un Senado o un Consejo federal.

La primera R, reconocimiento, es la más compleja, a pesar de que no tiene coste económico alguno y forma parte de los intangibles. Queremos que la Constitución reconozca a Cataluña en su identidad y su aspiración. Los acuerdos de Granada lo explican así: “Creemos que en el federalismo se ubican las mejores soluciones para reconocer, respetar e integrar las diversas aspiraciones nacionales que conviven en España” (punto 16, página 6). Y apunta una posibilidad concreta que consiste en incorporar al texto constitucional los derechos históricos de Cataluña recogidos hoy en el artículo 5 del vigente Estatuto, que dice lo siguiente: “El autogobierno de Cataluña se fundamenta también los derechos históricos del pueblo catalán, en sus instituciones seculares y en la tradición jurídica catalana, que este Estatuto incorpora y actualiza al amparo del artículo 2, la disposición transitoria segunda y otros preceptos de la Constitución, de los cuales deriva el reconocimiento de una posición singular de la Generalitat con relación al derecho civil, la lengua, la cultura, la proyección de éstas en el ámbito educativo, y el sistema institucional en el que se organiza la Generalitat”.

Para muchos catalanes, y para el PSC, Cataluña es una nación. Esa definición forma parte de la tradición catalanista desde hace ya más de siglo y medio, está recogida en los documentos fundacionales del PSC, y se mantiene viva en nuestra cultura y nuestras leyes. Ustedes saben, por ejemplo, que el 11 de septiembre es la Fiesta Nacional de Cataluña, y que fue regulada por ley, aprobada en su día con el voto unánime del Parlament en 1980. Y no fue recurrida.

Para los socialistas catalanes, nación no es un concepto que lleve aparejado el de soberanía o el de Estado. Hay naciones que no son Estados. O mejor, naciones que comparten Estado con otras naciones.

España es plural, sí. España es diversa, sí. Algunos de los pueblos que la integran tienen una identidad diferenciada y tienen aspiraciones nacionales porque se consideran a sí mismos una nación, sí.

Pero la convicción de que España integra diversas naciones no es incompatible con considerar que España es una nación. Una nación de naciones como decía el socialista leonés Anselmo Carretero hace ya muchos años. Como señalaron Felipe González y Carme Chacón en un valiente artículo del año 2010: “La concepción de España como ‘Nación de naciones’ nos fortalece a todos”.

Algunos desconfían y dicen: hombre si queréis que se os reconozca como una nación es porque queréis ser un Estado independiente. Y nosotros decimos que, en Cataluña ciertamente hay muchos que sí que lo quieren, pero nosotros no. Nosotros queremos un Estado moderno que nos represente mejor y que defienda mejor nuestros intereses, no un Estado solo para nosotros.

Por eso decimos que ya tenemos un Estado que es el Estado español, dentro del cual se incluye la Generalitat de Cataluña, para la cual queremos el máximo de competencias para lograr el máximo autogobierno posible en el marco del proyecto compartido que se llama España en donde la soberanía reside en el conjunto del pueblo español.

¿Es esto tan difícil de entender? ¿Y por qué Cataluña es una nación? Pues, sencillamente, porque muchos catalanes lo sienten así. Es difícil encontrar una definición de nación que sea unánimemente aceptada. Para unos es sujeto de soberanía, para nosotros es sentimiento de identidad y de pertenencia.

Que muchos catalanes sientan que Cataluña es una nación, ¿la hace mejor o peor que otras Comunidades Autónomas españolas? No. Simplemente la hace diferente. Desde luego no hay muchas Comunidades españolas en las que haya partidos que prometan conseguir la independencia de forma unilateral y recojan casi un 48% de los votos.

¿Y es malo ser diferente? No debería serlo. De lo que se trata precisamente es de integrar y hacer compatibles las diferencias con la existencia de un proyecto compartido común.

¿Quién tiene miedo a reconocer que España es un país muy diverso con grandes diferencias entre unas zonas y otras?

  • El 40% de la población española vive en CCAA con lengua cooficial distinta del castellano para toda la comunidad (Cataluña, Comunidad Valenciana, Galicia, Euskadi, Baleares), lo que se incrementa a más de un 45% si tenemos en cuenta las protecciones específicas que tienen el bable en Asturias y el catalán en partes de Aragón.
  • El 22% de la población española es protegida por una policía diferente al Cuerpo Nacional de Policía.
  • El 16% de la población española tiene una gestión de las prisiones diferente del resto.
  • El 10% de la población vive en CCAA con sistemas fiscales diferenciados (Euskadi, Navarra y Canarias)

Yo creo que un estado moderno, de tipo federal, como el que tenemos y en el que queremos profundizar más para que sea más eficaz, es el mejor instrumento que se ha inventado hasta la fecha para que los diversos territorios con identidades, culturas y necesidades diferentes puedan convivir armónicamente.

En resumen, los socialistas catalanes creemos que Cataluña es una nación, una comunidad nacional, pero no abrazamos la causa de la independencia. No reivindicamos el derecho de autodeterminación y acabamos de ratificar en nuestro Congreso que la decisión respecto de qué es lo que ha de ser España corresponde a todos los españoles y no a una parte de ellos.

En fin, tiempo habrá para discutir cómo reconocer constitucionalmente la aspiración nacional de Cataluña, pero me gustaría haber dejado claro que para los socialistas catalanes la reivindicación de Cataluña como nación no implica una disputa sobre soberanía, ni un atajo a la autodeterminación, ni la quiebra de la igualdad de derechos entre todos los españoles.

No somos una especie de quintacolumna soberanista o independentista, quizá somos la última viga que resiste la presión que amenaza con derribar el puente de la esperanza de encontrar una solución no traumática al problema de la relación entre Cataluña y el resto de España.

Déjenme que haga un inciso en este momento. Ya hace 8 años que las personas que nos vamos sucediendo al frente del PSC venimos a Madrid a avisarles, a advertirles, de que algo muy grave está pasando en Cataluña.

Cuando el president Montilla, que también era primer secretario del PSC, advertía, ya en el año 2008, del riesgo de desafección en Cataluña hacia España no se le hizo mucho caso. Luego lo repitió Pere Navarro y yo creo haberlo dicho también en otras ocasiones en este mismo foro. Con idéntico éxito. Es decir, ninguno.

Hoy, ante el cariz que han tomado los acontecimientos, quiero creer que algunos en Madrid piensan que quizá deberían haber atendido más este tipo de advertencias.

¿Por qué digo que quizá somos la última viga? Pues porque en Cataluña existen básicamente 3 posiciones:

Una, la que representan Ciudadanos y el PP, que creen que el problema no es tan grave, que el paso del tiempo y el Código Penal lo resolverán. Otra, la que de quienes forman hoy la mayoría parlamentaria que nos gobierna en Cataluña que dice que ya ha desconectado de España. Su imaginario colectivo es lo que llaman República Catalana y en el que España ya no es más que un poder que, todavía (y el adverbio de tiempo es muy importante) les oprime y al que hay que buscar cada día cómo desafiar hasta derrotar.

Y yo digo que cuando desafiar al Estado y desobedecer a los jueces y tribunales se convierte para una parte significativa de la sociedad en una anécdota graciosa, algo muy grave está sucediendo.

Y, por último, estamos los catalanistas. Y, singularmente, los socialistas catalanes.

El catalanismo, esa idea dominante en los últimos 150 años en la política catalana y que consiste en luchar para conseguir el máximo autogobierno para Cataluña al tiempo que se participa en la modernización de España.

Durante mucho tiempo, esta postura catalanista era la defendida por el propio PSC, por CIU y por ICV; cada uno con sus matices.

Ahí quedan los logros de Narcís Serra democratizando las Fuerzas Armadas, los de Ernest Lluch implantando la sanidad universal, y los de tantos y tantos otros socialistas catalanes comprometidos en diferentes niveles en todos los gobiernos de España.

También el impagable esfuerzo de Miquel Roca y Jordi Solé Tura en la redacción de la Constitución. Y el esfuerzo de la antigua CiU de Roca y Duran contribuyendo a la gobernabilidad de España durante muchos años, colaborando con el PSOE y aún más con el PP.

Pero déjenme que les diga una cosa que aún no ha calado suficientemente en Madrid.

Hoy, tanto en las Cortes Generales, como en el Parlament de Cataluña, el único partido que representa hoy ese catalanismo pragmático y pactista es el PSC.

Nosotros somos el único partido que mantiene la voluntad de construir un proyecto en el que sea compatible conseguir el máximo autogobierno posible para Cataluña y, al mismo tiempo, participar en primera línea en el esfuerzo de modernizar España.

Porque CiU hoy ya no existe. Unió ha dejado de tener representación parlamentaria en Madrid y en Barcelona. El PDECat, los herederos de Convergencia, está planteando un referéndum unilateral de independencia junto con ERC y la CUP. Y los antiguos miembros de ICV, hoy inmersos en un proceso de confluencia con Podemos y otros actores como Ada Colau, están en proceso de definición y parece que se decantan por el soberanismo.

El último barómetro del CEO (noviembre de 2016) dice que un 5,7% de los catalanes quieren ser una región de España, al 24,1% ya le parece bien ser una comunidad autónoma, el 23,2% quiere un Estado dentro de una España federal y el 38,9% quiere un Estado independiente; mientras que el resto no sabe o no contesta.

¿Hacia dónde acabará decantándose ese 23,2% que quiere estar en España, pero de una manera diferente a la de ser una Comunidad Autónoma, si no hacemos reforma alguna? ¿Queremos sumar apoyos en favor del pacto o les empujamos hacia la ruptura?

¿Entienden por qué les digo que acaso el PSC y su apuesta federal por la que se decantan el 23% de los catalanes es la última viga del puente? Por eso les pido que nos escuchen y que nos ayuden. No es necesario que estemos de acuerdo en todo, pero sí en una cosa. En la disyuntiva “pacto o riesgo de ruptura” vamos a trabajar por el pacto.

Señoras y señores,

Nosotros conocemos los problemas y somos conscientes de los riesgos de tomar posiciones. Pero preferimos los riesgos derivados de mantener las posturas que nos parecen correctas a los riesgos derivados del absentismo, la claudicación o el silencio.

Por eso no vamos a renunciar a nuestro proyecto de construir una Cataluña mejor en una España diferente. Y una España diferente es una España que debe reconocer la singularidad de Cataluña, y también las demás singularidades que existen, al tiempo que asegura la igualdad de derechos de todos los españoles.

Nosotros queremos un trato diferente en lo que somos diferentes y un trato igualitario y justo en lo que debemos ser todos tratados por igual. Y con eso me estoy refiriendo a la financiación de los servicios públicos esenciales.

Ahora que parece que se va a abrir, ¡por fin!, la reforma del modelo de financiación de las Comunidades Autónomas quiero decir que nosotros coincidimos mucho con aquellos que defienden que los recursos destinados a financiar la educación, la sanidad y los servicios sociales, que son las grandes partidas del gasto del Estado del bienestar que gestionan las CCAA, han de ser los mismos, per cápita, para todos los españoles, residan donde residan. Y que, además, han de ser suficientes para la prestación de unos servicios dignos.

Lo que significa que las administraciones responsables de prestar servicios a los ciudadanos: la Administración General del Estado, las CCAA y los municipios, han tener asignadas las partidas suficientes para proveerlos en función de sus competencias.

También defendemos que los impuestos los pagan las personas, no los territorios. Aunque hay que mantener un equilibrio entre el conjunto de lo que los ciudadanos de un territorio pagan y lo que reciben. Por eso no vamos a dejar de defender la solidaridad interterritorial, que queremos que sea compatible con el principio de ordinalidad recogido también en los acuerdos de Granada.

Y quizá lo vamos a tener que hacer solos porque, en un ejercicio de inconsciencia política, el gobierno de la Generalitat parece que ha decidido inhibirse de esa reforma de la financiación. Quieren dejar a Cataluña sin voz en España, sin nadie que represente sus intereses.

¿Qué puede ser más demostrativo de ese espíritu de desconexión que renunciar a discutir la financiación porque prefieren verse ya como un Estado independiente? Un verdadero disparate.

¿Cómo volver a la vía del diálogo, la negociación y el pacto? Poco podemos esperar del gobierno catalán, decidido a romper en el plazo de un año. Tiene poco interés en arreglar problemas concretos, porque sólo busca aumentar su memorial de agravios. A pesar de todo les seguiremos instando a cumplir con su obligación de trabajar para todos. ¡A ver si toman ejemplo del País Vasco y del pacto PNV-PSE!

¿Y qué podemos esperar del gobierno de España?

Hasta ahora no le hemos visto buscar aproximaciones ni acuerdos. A veces ha parecido esconderse en un burladero como si su único papel fuese el de resistir. Pero es el más fuerte desde cualquier punto de vista. Y por eso le hacemos también responsable de la ausencia de diálogo. No debería escudarse en la falta de voluntad negociadora del gobierno catalán. Pues el gobierno de España lo es de toda España, de todos los españoles y, por tanto, de todos los catalanes. Y tiene la obligación de proponer alternativas que no se limiten a esperar a que el paso del tiempo resuelva el problema o a judicializarlo.

El gobierno de España, y si no lo hace el gobierno deberá hacerlo el Congreso de los Diputados, tiene que plantear que se abra ya el debate sobre la reforma constitucional. Y con mayor urgencia el gobierno de España debe trabajar para acordar la financiación, reducir la conflictividad competencial, tener una especial sensibilidad con respecto a los temas educativos, culturales y lingüísticos, acordar las inversiones, impulsar el corredor mediterráneo, mejorar la gestión del servicio de cercanías, revisando si conviene los términos de la transferencia. El gobierno de España, y si no lo hace el gobierno deberá hacerlo el Congreso de los Diputados, tiene que plantearse la necesidad de revisar algunas leyes orgánicas para profundizar en el autogobierno de las Comunidades: la Ley Orgánica del Poder Judicial, la Ley de Régimen Local, la LOMCE. Hay mucho por acordar y por hacer y el tiempo corre desgraciadamente en favor del conflicto. Por eso hablo de urgencia.

El socialismo catalán hubiese preferido otro gobierno en España. Pero reconoce la legitimidad del gobierno actual. Y precisamente porque queremos a Cataluña y la queremos en España, le pedimos al gobierno del PP que no se limite a esperar el desastre anunciado. Le pedimos que actúe, y nos ofrecemos en lo que se nos requiera para echar una mano. Lo sabe ya la Vicepresidenta y lo sabe el nuevo Delegado del Gobierno en Cataluña.

En nuestra opinión, la disyuntiva es clara: pacto o riesgo de ruptura. Y el socialismo catalán, como siempre, trabajará por el pacto. Nos gustaría contar con la ayuda de muchos para conseguirlo. Desde Cataluña y también en el resto de España.

Y ofrecemos también la colaboración de los municipios en los que gobernamos, a empezar por la ciudad de Barcelona que reclama también un mayor compromiso del Estado en materia de inversiones y equipamientos culturales.

Dejo para el debate las cuestiones que por razón del tiempo han quedado fuera de mi intervención. Y sin duda la situación del PSOE y las relaciones entre el PSC y el PSOE merecerán alguna pregunta.

Muchas gracias por su atención.

 

 


22/11/2016 - L’embolic dels càrrecs de confiança

fulla318112016-52

Aquests darrers dies estem assistint atònits a un dels típics temes de la política sabadellenca que ens té entretinguts. Es tracta d’assumptes que no tenen cap substància política i que són més aviat un joc de prejudicis, idees errònies i despropòsits.
Degut al desgavell que hi havia a molts ajuntaments el govern va legislar sobre els límits dels càrrecs de confiança anomenats tècnicament “eventuals”. Són aquelles persones que el govern contracta i que se’n van quan s’acaba la legislatura. Doncs bé es va establir el sistema que els ajuntaments poden contractar tants eventuals com regidors, en el cas de Sabadell 27.
De càrrecs de confiança política n’hi ha hagut des de 1979. El cert és que el moment màxim va ser cap el 2005 quan el govern del PSC va arribar a 22. Després va passar a inici de la legislatura de l’any 2011 a 8 i es va acabar amb 3.
Aquesta legislatura es va començar amb 4 i ara es passa a 7. On és el problema? De fet si aterrés un extraterrestre a la ciutat i li expliquéssim que això és un problema ciutadà ens prendria per bàrbars. No sembla que les xifres de 8, 3, 4 i 7 siguin res de l’altre món. Cal tenir present que tenim un ajuntament amb 1.400 treballadors més els treballadors de les empreses de serveis, es a dir, deuen arribar a uns 2.000. Per tant que hi hagi uns quants càrrecs eventuals sembla correcte. De què discutim doncs? Per posar només un exemple a l’Ajuntament de Barcelona en l’època Xavier Trias tenien 265 càrrecs de confiança i l’actual govern en té 165. Vaja!
El problema és que una part del govern va prometre no contractar-ne cap i una part de l’oposició no és coherent amb la seva trajectòria o amb la seva pròpia actuació a altres ajuntaments.
És correcte que, un cop situats al govern UpC i la Crida canviïn de criteri. Això és fàcil d’arreglar, es fa una roda de premsa i es diu: “ens vam equivocar, es necessiten més persones de confiança”. El debat s’hauria acabat. L’autor d’aquestes línies no és l’únic que s’equivoca. El mateix podríem dir pel que fa a les limitacions dràstiques de sous en les empreses municipals. Al final han hagut de fer marxa enrere, quan s’han adonat que no es tant fàcil trobar responsables d’empreses municipals que gestionen alguns milions d’euros. Tampoc no entenc les crítiques de l’oposició, tots ells en altres contrades tenen també càrrecs de confiança.
Com caldria encarar la qüestió? Crec que a l’Ajuntament de Sabadell atenent el caràcter auster que agrada a la ciutat pot tenir entre 7 i 14 càrrecs de confiança sense que ningú s’esveri. Però podríem establir un major grau de transparència en el mètode. Ja l’any 2011 i per raons evidents ho vaig proposar sense cap èxit. Per què no fem hearings? És a dir que els candidats a càrrecs de confiança presentin el currículum i acceptin un control d’idoneïtat dels grups municipals en una comissió ad-hoc. Això faria que els candidats es valoressin pels seus coneixements i experiència més enllà de la seva militància política. Posem un exemple, ningú pot qüestionar honestament Javier Burón el brillant gerent d’habitatge de l’Ajuntament de Barcelona. La gent el jutjarà, no pel sou, que desconec, sinó per si és capaç de començar a encarrilar el problema de l’habitatge de Barcelona. Mireu el seu currículum i escolteu-lo.
Els sabadellencs el que volem és que al govern hi hagi persones competents que resolguin els problemes. Busquem la gent brillant i paguem-li el que correspon. Només cal sentit comú.



18/11/2016 - Susana i el poder

p1220206vv

Aquests dies tot són especulacions sobre el futur del PSOE. Les enquestes del CIS ens diuen que cauen en 5 punts percentuals i que, atenent al que diu la gent que els vota, hi ha un altre 40% de votants potencials que podrien anar, no a Podem –el mal menor– sinó a l’abstenció.

Tothom sap també que al PSOE li hauria d’interessar fer un congrés ràpid per refer-se i també per escollir un candidat per les eleccions. És evident que Mariano Rajoy pot convocar eleccions anticipades al maig i agafar amb els pixats al ventre els socialistes. Mentrestant, a més, no tindran més remei que anar votant tot allò que el marianisme els proposi: gripau rere gripau.

Doncs bé, surt la gestora i especialment la Susana Díaz i diuen que no tenen pressa i que cal anar a poc a poc, que ja veurem quan convoquem el congrés, etc. Sembla que no el volen convocar fins després de l’estiu! Sincerament estranyat, intento reflexionar del perquè d’aquesta tàctica suïcida. Diuen que com més tard convoqui el congrés més difícil ho té Pedro Sánchez per guanyar les primàries que un dia o altre s’hauran de fer. És a dir, la gestora i Díaz supediten el resultat electoral del PSOE a guanyar la batalla interna.

Imaginem que Rajoy convoca eleccions al maig i el PSOE només té la cara de pomes agres del president de la gestora Javier Fernández, no té ni secretari general, ni candidat a la presidència del govern. I potser posen de candidata la Díaz per decisió desesperada de la gestora, algú pensa que pot treure un bon resultat? També veig que volen trencar l’acord amb el PSC, perquè no toleren que Iceta digui que Catalunya és una nació i perquè no volen que els 16.000 militants catalans votin a les primàries. L’últim pont de Catalunya amb Espanya volat per por de perdre una votació interna.

Tot plegat és molt fort. He recordat de cop el llibre d’Elias Canetti Masa y poder –per cert una versió catalana per a quan?– un dels llibres més memorables que he llegit en tota la vida. La tesi de Canetti és que la sensació més gran de poder que hom pot aconseguir en la vida no és matar els adversaris, sinó matar els propis i que no es revoltin. Susana Díaz sap que quan no es té ideologia, quan no s’han llegit ni deu llibres, quan no es tenen referents, només queda la gestió del poder en cru. Llavors s’utilitza el poder institucional en benefici propi, per intentar aniquilar els contraris del propi partit. I la gent? I la pobra gent que ha confiat amb el partit socialista i que vol un govern d’esquerres? La gent se li’n refot



18/11/2016 - Catalunya i Espanya: el moment decisiu

CATALUNYA I ESPANYA: EL MOMENT DECISIU

Conferència a Barcelona Tribuna el 18 de novembre de 2016

 

Correspon en primer lloc agrair la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, a l’Associació Espanyola de Directius i al grup Godó i a La Vanguardia la seva amable invitació a aquesta conferència i dinar-col·loqui. No vull oblidar tampoc agrair els patrocinadors que fan possible l’organització de l’acte.

No cal dir que agraeixo en Miquel Roca la seva amable presentació i l’oportunitat que em dóna per mostrar públicament l’admiració envers la seva trajectòria política, cívica i professional, així com l’afecte que li tinc i el seny que li envejo. Un seny que Catalunya necessita encara més que l’aire que respirem. I no exagero.

El perquè del títol d’aquesta conferència

Els diccionaris diuen que “moment” és un període de temps breu en relació amb un altre. Normalment s’utilitza com a sinònim d’instant. Però també pot ser utilitzat, com ho faig jo avui, per a descriure un període temporal més o menys llarg, però capaç de singularitzar o simbolitzar una circumstància.

I suposo que tots coincidim amb que estem travessant un període de temps singular. I espero que molts comparteixin amb mi que aquest temps ja s’està fent massa llarg. I especialment poc profitós.

Si em pregunto, com Vargas Llosa a Conversación en la Catedral “¿Cuándo se jodió el Perú? o “¿Cuándo se jodió lo nuestro?” com va titular Arturo San Agustín un llibre sobre el nostre monotema particular, no sé si trobaria una resposta satisfactòria.

Alguns dirien que tot va començar amb la Sentència del TC de 2010. Altres dirien que ja en el moment en que es va encarregar un esborrany d’Estatut inflat a l’alça perquè fos retallat a Madrid. O, pot ser, quan vam decidir que ens calia un nou Estatut i no, simplement, una modificació del que hi havia. I, fins i tot, trobaríem qui diria que la cosa mai no ha tingut solució. Des del 1714.

Però el que està clar és que sí que sabem quin final tindrà. I, per a utilitzar els falsos dilemes, com fa el president Puigdemont, jo diré que acabarà “en fracàs o en desastre” el que no és molt esperançador. A menys que canviem de rumb i de ritme. I que ho fem relativament de pressa, abans que sigui massa tard.

Em podran dir exagerat. Però permetin-me que em faci ressò d’un fet que s’esdevindrà demà. Els llegeixo el titular: “Artur Mas inaugurarà un carreró sense sortida dedicat al 9-N”.

Sí, han escoltat bé: “Artur Mas inaugurarà un carreró sense sortida dedicat al 9-N”. Com a subtítol: “Montoliu de Lleida serà la primera població que rendeix homenatge al succedani de consulta amb el nom d’un carrer”. Així ho explica El Periódico. La mateixa notícia a El País: “Un poble de Lleida dedica un carreró sense sortida al 9-N”. I el subtítol: “Artur Mas inaugurarà una via pública que no té sortida dedicada al referèndum del 2014 a Montoliu de Lleida”.

Ho he dit en d’altres ocasions, des de 2010 portem ja prop de 6 anys perduts en el laberint d’un procés que no ha produït cap profit concret, cap avenç tangible, ni pel país ni per a la gent.

Vull que se m’entengui bé. No considero que sigui un profit ni pel país ni per a la gent que Artur Mas o Carles Puigdemont hagin pogut guanyar temps mentre intenten reconstruir el seu partit per a conservar la presidència de la Generalitat. De fet, l’antiga Convergència, des del 2012, només prova de guanyar temps mentre perd pistonada, mentre ERC es dedica a guanyar-li terreny, i la CUP a marcar-los a tots dos.

Esperant el gran dia que tot ho arreglarà, no es preocupen ni d’aprofitar el potencial del nou Estatut ni per assolir noves competències no afectades per la Sentència del Tribunal Constitucional.

Algú em podria dir que es que el govern Rajoy ha tancat l’aixeta de les transferències, i jo li diria que si Andalusia (entre d’altres CCAA), que mai ha tingut un president del PP, ha pogut assolir noves competències amb el govern Rajoy, per quina raó Catalunya no hauria pogut?

A cau d’orella alguns prohoms independentistes ens diuen, mireu a veure si el PP afluixa una mica. Però el govern no té cap estratègia per negociar. Només pensa en el moment de trencar. Qui es pot creure que es vol negociar el referèndum si simultàniament s’afirma que es farà tant sí com no el 2017?

I ara, el President Puigdemont ens diu que no pensa assistir a la conferència de presidents convocada per Rajoy. Autonomisme ranci, diu. No sé què farà el vicepresident Junqueras amb la reunió del Consell de Política Fiscal i Financera. Però la qüestió és, té dret el govern de la Generalitat a deixar Catalunya i els catalans sense veu en instàncies on es prenen decisions que ens afecten?

Algú em dirà que els bascos també diuen que potser no hi aniran. Però ells tenen el concert econòmic, el ‘cupo’ quinquennal, i 5 diputats d’or al Congrés que faran meravelles. I no els critico. Ells van a la seva i van endavant. Nosaltres, no.

Però torno aquí. El president Puigdemont ostenta la més alta representació de la Generalitat i és el representant ordinari de l’Estat a Catalunya. La llei catalana li atribueix la responsabilitat de, cito literalment, “mantenir les relacions amb les autoritats de les institucions de l’Estat, de les comunitats autònomes, i dels ens locals, i de llurs administracions públiques, i també amb les autoritats de l’àmbit internacional”. Això darrer no li dóna gaire feina perquè no hi ha cua de primers ministres o presidents amb els que entrevistar-se. La llei catalana diu també que correspon al president de la Generalitat, i torno a citar literalment, “demanar la col·laboració a les autoritats de l’Estat que exerceixen funcions públiques a Catalunya”.

Li vaig dir al president Puigdemont en una sessió de control al Parlament. Cal que li recordem que representa a tots els catalans i no només als independentistes? Cal que li recordem les obligacions institucionals fixades per la pròpia llei catalana? Té dret a deixar Catalunya i els catalans sense veu?

El govern català va decidir crear un grup de treball conjunt amb el govern de les Illes per treballar sobre la revisió del finançament. I ara no anirà a defensar-lo? No és molt incongruent tot plegat? Espera que siguin uns altres els que defensin els nostres interessos? Ahir mateix el president Montilla assenyalava en un article la necessitat de tenir una estratègia encertada en el nou escenari polític obert a nivell espanyol. Una estratègia que el govern no té.

El problema és que els que volen la independència la presenten com a la única solució i, per tant, no volen resoldre cap problema petit o gran mentre no s’arribi a la independència perquè creuen que així tenen més arguments de cara al seu objectiu final. Però, com diu avui mateix en un article Jordi Casas, convé que com més aviat millor passem de la ficció a la realitat.

Em permetran que insisteixi en que no hi ha solució que no passi pel diàleg, la negociació i el pacte. Que torni a dir que unilateralitat i desobediència no porten enlloc.

Màrius Carol ho definia el passat dimarts en termes incontestables: “Es poden canviar les regles per les que es regeixen les societats, però no és possible saltar-se lliurement les normes de comportament col·lectiu. (….) Si les lleis no ens agraden, no ens semblen justes, o considerem que exigeixen ser actualitzades, utilitzem els mecanismes de la democràcia per eliminar-les, canviar-les o reformar-les. El que resulta un disbarat és saltar-se-les, com si poguéssim ser art i part en la gestió de la societat. No queda clar com es pot governar incomplint el marc legal”. En parla també Jordi Casas de forma taxativa en el seu article d’avui: “Sense respecte al principi de legalitat no hi ha diàleg democràtic possible”.

Catalunya, malgrat que de vegades ho sembli, no està condemnada sense remei a patir el bloqueig d’un procés que no se sap a on va. Un procés que canvia d’estratègia i fulls de ruta amb la mateixa velocitat amb la que es fa zàping televisiu.

Faig una pregunta retòrica.

Algú sap en quina fase del “full de ruta” estem ara mateix? Algú sap quina és l’estratègia dels qui governen Catalunya més enllà de la setmana vinent?

Que jo pugui fer aquesta pregunta ja significa que el país no funciona be.

Però, quan succeeix, com desgraciadament succeeix, que cap de les persones del govern (i quan dic cap, vull dir cap) te una resposta clara a aquestes qüestions, és símptoma de que el govern no està en bones mans. Els hi puc fins i tot reconèixer que fan el que fan amb tota la seva convicció i bona intenció; però governar un país es quelcom més que tenir conviccions o bones intencions.

Cal saber què pots fer i què no pots fer. Quina força tens i quins son els obstacles que trobaràs. Quines complicitats pots establir. I, sobre tot, governar és evitar que la societat es trenqui per la meitat com a conseqüència de les teves accions u omissions.

Suposo que tots vostès han seguit el resultat de les eleccions a Estats Units. Al respecte del que ha passat vull ressaltar un aspecte que em va cridar l’atenció i va ser el reconeixement, tant per part de qui havia guanyat com per part de qui havia perdut, de que el país s’havia trencat i que el més important de tot era tornar-lo a cosir.

Qui està cosint a Catalunya?

Anem sense remei cap al fracàs o al desastre? Em temo que si. Per la via de la unilateralitat i la desobediència o bé hi haurà fracàs i frustració, o pitjor, el desastre de la divisió dels catalans posant en risc el propi autogovern.

Però podem evitar-ho si aconseguim dues coses.

Per un costat que la societat es mobilitzi i exigeixi que les necessitats de les persones que conformen l’agenda social, passin per davant d’un procés que no porta enlloc.

Abans he assenyalat que, delerós per tocar el cel i alimentar la il·lusió dels seus seguidors, que no són majoria, el govern s’ha oblidat de posar els peus a terra i preocupar-se de les necessitats materials de la majoria de la gent que necessita un govern que actuï en la seva defensa.

Per exemple, dijous passat, el Govern va rebutjar reduir la tarifa d’IRPF a les rentes més baixes i pujar-la a les més altes. Després dirà que no té prou recursos i que les desigualtats augmenten per culpa de Madrid.

He de dir, però, que crec que alguna cosa està començant a canviar en la percepció social, perquè ja es publiquen notícies sobre la inoperància de les reunions del Consell Executiu. Ni lleis, ni decrets, ni acords de govern. Molta anàlisi, i plans a dojo, però decisions concretes ben poques. Tot esperant el gran dia en què tot s’arreglarà per art de màgia.

L’objectiu i l’estratègia són equivocats.

Ja m’he referit a aquesta qüestió però vull insistir-hi. Com hem de qualificar les intencions del govern de la Generalitat quan ens diu que no mourà un dit per la millora del sistema de finançament en la negociació que aviat es posarà en marxa i al començament de la qual el President no considera necessari fer acte de presència? És un acudit, una broma de mal gust o una greu irresponsabilitat?

Com pot dir el govern que no s’implicarà en aquest tema, i més si tenim en compte la potència d’emulació que té Catalunya sobre la resta de CCAA?

Com es pot inhibir el govern català en un debat per definir el model de finançament que ens proporcionarà els recursos econòmics amb els que haurem de gestionar els serveis públics essencials els propers anys?

Com pot dir que no s’hi pensa posar? A on s’és vist això?

M’indigna aquesta actuació tan poc intel·ligent i tan poc pràctica. I, sobretot, tan lesiva, per omissió, pels interessos dels ciutadans.

La veritat, no m’imagino a la Sra. Sturgeon renunciant a discutir amb la Sra. May res important per les necessitats d’avui dels escocesos perquè pensa convocar un altre referèndum algun dia. La Sra. Sturgeon està contra el Brexit però segur que no renuncia a negociar que es faci en les condicions més favorables per a Escòcia.

I això de renunciar a intervenir en la millora del finançament encara és pitjor si tenim en compte que, fins i tot en el millor dels somnis independentistes que s’assolís d’aquí a uns anys la independència, encara hauríem de gestionar el país durant uns quants anys amb els recursos que vinguin del sistema de finançament estatal. Que no veiem com està anant el Brexit? A poc a poc és el mínim que es pot dir.

Aquest es un clar un exemple de com es pot perjudicar als ciutadans des del poder públic per omissió, per no exercir les pròpies responsabilitats, per no defensar els propis interessos.

Abans els he dit que hi havia una segona cosa que hauríem d’aconseguir al mateix temps que la primacia de l’agenda social. Es tracta d’aconseguir que els catalanistes que s’han deixat seduir pel cant de les sirenes independentistes tornin al catalanisme. Al vell i enyorat catalanisme de diàleg, negociació i pacte que van predicar i practicar tots els que ens han precedit i del que Miquel Roca n’és un destacat exponent. Quan el cove porta buit més de quatre anys, tornar al peix al cove no em sembla una perspectiva gens dolenta!

Si podem aplegar més d’un 80% de catalans en favor d’un major autogovern i un millor finançament, perquè hauríem de renunciar-hi en favor d’una reivindicació que no té suport majoritari i que, a més, és avui per avui impossible? Per què quedar-nos en l’estèril procés del post-autonomisme pre-independent no-sobirà que ens proposa Junts pel Sí tutelat per la CUP?

Parlo d’enfortir un catalanisme que sigui capaç de revertir la dinàmica de les relacions conflictives entre els governs espanyol i català. Un catalanisme que, aprofitant l’aritmètica parlamentària avui existent a Madrid, treballi per a resoldre els elements d’autogovern que van quedar tocats per la STC i que la pròpia STC apunta que poden canviar per la via de la reforma de les corresponents Lleis Orgàniques.

Per cert, els hi vull recordar que, amb la composició actual, hi ha majoria parlamentària suficient al Congrés dels Diputats per a fer-ho.

Un catalanisme que es posi a treballar per abordar els 23 temes plantejats pel president Mas a Rajoy. Un llistat que ara el president Puigdemont ha duplicat. Ara en són 46.

Per què no treballem per a derogar la LOMCE, per aprovar una Llei de Llengües, per assegurar la presència de la llengua i la cultura catalanes a la UNESCO, i tants i tants temes que es poden assolir mitjançant el diàleg, la negociació i el pacte amb la resta de forces polítiques?

Fins i tot temes com el que reivindiquem tots, com és la transferència efectiva del servei de rodalies, es poden assolir amb diàleg, negociació i pacte més que portant a ADIF als tribunals.

Per cert, parlant de tribunals.

Nosaltres no volem la judicialització de la política. No creiem que els conflictes polítics s’hagin de resoldre als tribunals. Ens sembla un fracàs de la política.

Ara be, al mateix temps que diem això, també diem que els polítics no es poden saltar les lleis. Encara que no els agradin. Encara que els semblin injustes. Encara que pensin que això és el que vol la gent.

És per aquesta raó que ningú pot esperar la nostra comprensió o solidaritat quan s’hagi saltat conscientment la llei o les resolucions del Tribunal Constitucional.

Perquè succeeixin aquestes dues coses que acabo de comentar i que poden evitar que anem al fracàs o al desastre, el PSC és un instrument necessari.

Al llarg del Congrés que vam fer fa quinze dies, em vaig esforçar per transmetre als meus companys i companyes de partit que la nostra obligació era construir (o re-construir, si volen) un partit útil per a la societat.

Útil per a aquells que avui pateixen les conseqüències de la crisi; útil per a aquells que veuen com, fins i tot amb una feina de jornada sencera, no poden superar la situació de pobresa. Útil, també, per a aquells que, gràcies a que encara tenim un bon sistema educatiu, tenen capacitat i aspiren a que la societat els hi permeti desenvolupar aquestes capacitats adquirides (i que han estat pagades per aquesta societat) preferentment aquí i no a d’altres països.

Vaig insistir molt en que nosaltres no som, només el partit dels perjudicats per la crisi, el partit que defensa la redistribució de la riquesa perquè els més febles no quedin enrere o fora de combat.

Volem representar-los, és clar. Perquè som socialistes i defensar els febles en front dels poderosos forma part de la nostra identitat política.

Però també som, hem de ser, el partit dels innovadors, dels emprenedors, dels que tenen com objectiu crear riquesa.

El partit dels que creuen que el benestar de la gent s’assoleix millor quan la gent té feina i que la feina l’han de crear les empreses actuant en un marc de lliure competència, en un marc de normes clares i bona regulació que ha de proporcionar el govern.

Ho diré en termes una mica crus perquè se m’entengui be.

La globalització és un fet. I és una oportunitat per a molts al temps que una amenaça per d’altres.

I el PSC no vol, i no pot, ser només el partit dels perdedors de la globalització.

Volem ser, sí, el partit que defensa els que ho passen malament amb la globalització; alhora que volem ser un partit que transmeti confiança i sigui útil a aquells que volen aprofitar, legítimament, amb el seu talent les immenses oportunitats que ofereix la globalització.

També em vaig esforçar en dir que, per circumstàncies de la vida política, el PSC ha esdevingut l’únic representant parlamentari del catalanisme polític al que m’he referit anteriorment.

El catalanisme de tota la vida. El del diàleg, la negociació i el pacte. Pactista i pragmàtic. Impregnat de valors, compromès amb la unitat civil dels catalans i que busca l’excel·lència. El que vol construir Catalunya cap endins i, al mateix temps, vol ser decisiu a Espanya i a Europa.

Un catalanisme que, al llarg dels darrers 35 anys, per cert, durant els que s’ha arribat als nivells més alts assolits mai d’autogovern, llibertat i desenvolupament econòmic a Catalunya, han representat CiU, el PSC i el PSUC, primer, i ICV, després; però que ara, com els deia fa un moment, només el representa el PSC, degut a que l’antiga CDC s’ha vist absorbida pel magma independentista, Unió no ha assolit representació parlamentària i ICV es troba en procés de confluència amb altres forces polítiques i socials que estan encara en procés de definició del seu projecte.

Doncs bé, en un escenari com el que avui em proporcionen Barcelona Tribuna i la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País vull tornar dir el que també els hi deia fa uns dies als delegats i delegades al Congrés del partit: el PSC accepta el repte de recollir i representar aquest llegat. El PSC accepta que té una responsabilitat afegida a la de representar als seus actuals electors. I estem oberts a col·laborar amb qui calgui per aconseguir-ho.

Sabem que, a més d’aquells que ens han votat i als que ens devem, hem de representar i fer-nos útils, tot i que no ens hagin votat, també a centenars de milers de catalanistes que entenen que sense diàleg, negociació i pacte no és possible avançar en cap dels objectius del catalanisme i que no volen que el futur del país acabi en fracàs o en desastre.

I què vol dir això?

Doncs, per exemple:

Que nosaltres sí que treballarem per una proposta de model de finançament millor per a Catalunya malgrat la inhibició del govern de la Generalitat. Que trobarem la complicitat d’aquelles Comunitats que tenen problemes similars al nostre com la Comunitat Valenciana o les Illes Balears per sumar forces i que farem per manera que algú defensi els interessos del país si el govern català s’entesta a no fer-ho.

Que presentarem propostes de llei al Congrés dels Diputats per al reconeixement i recolzament, per part de l’Administració General de l’Estat, de l’ús i la promoció a Espanya i internacional del català, mitjançant una llei de llengües.

Que presentarem propostes per a modificar la Llei de Règim Local perquè Catalunya es pugui organitzar administrativament en vegueries.

També ho farem amb la Llei Orgànica del Poder Judicial i d’altres que, com he dit abans, ens permetin desenvolupar les competències que la STC ens va dir que s’havien d’assolir per la via de Llei Orgànica.

I, naturalment, junt amb els nostres companys del PSOE modificarem la Reforma Laboral.

I tampoc no renunciem a intentar una negociació amb el govern del PP. No en semblen gaire partidaris, però ells tampoc no tenen una estratègia ni propostes per resoldre el problema. Els emplaçarem a fer-ho. I si estan oberts a parlar-ne serem els primers a estendre’ls-hi la mà.

Aquesta és la nostra manera de ser útils en el “moment” polític que vivim. Aquesta serà la nostra contribució socialdemòcrata i catalanista perquè aquest moment decisiu no es vegi condemnat al dilema de fracàs o desastre que abans els he descrit. Sense perdre de vista el nostre objectiu de reforma constitucional federal.

Moltes gràcies.


15/11/2016 - L’afer de les banderes

p1210874

Als darrers dies hem estat distrets amb el debat de les banderes. A vegades dóna la sensació que Sabadell és una ciutat sueca on tenim totes les necessitats cobertes i com que estem avorrits ens inventem debats del tot inversemblants. Voleu dir que no en fem un gran massa? Anem a pams.

Persones de la Crida van treure la bandera espanyola de la façana de l’ajuntament el matí del passat dia 4 de novembre. Xavier Pellicer, en nom de la Crida, diu que ho han fet per denunciar la persecució judicial i policial de l’independentisme. Aquell matí els mossos d’esquadra van detenir a l’alcaldessa de Berga Montse Venturós. A la tarda la bandera va ser reposada.Sembla bastant evident que és un desproporció increïble que l’aparell judicial es dediqui a coses tant minúscules com el fet que el dia de les eleccions hi hagués una estelada a la façana de l’ajuntament de Berga. Més enllà de la llei, hom creu que algú que passi per allí el dia de les eleccions canviarà de vot al veure la bandera? Tothom s’ha tornat boig? Mentre la justícia es dedica a aquestes coses no hi ha hagut mitjans per jutjar a Fèlix Millet corrupte confés que continua circulant pel carrer. Alguns cosa no es fa correctament.
L’oposició ha protestat amb una desproporció increïble, tampoc ni ha per tant. Ara bé, calen algunes reflexions. Sembla ser que l’alcalde no estava assabentat d’aquesta acció. Crec que els de la Crida haurien de ser conscients que estant al govern tenen un plus de responsabilitat cara els seus socis als que deuen lleialtat. Però també s’haurien de plantejar si en el moment del procés cap a la independència, que ha de ser més propositiu que reactiu, és adequat menystenir els símbols que molts sabadellencs estimen.No crec que sigui una bona estratègia anar cap a una guerra de banderes, més val mantenir la lluita per una república catalana en l’àmbit de la reivindicació laica i racionalista. A més cal dir-ho són debats que afecten als 500 ciutadans que segueixen el dia a dia de la política local i que en cap cas canviaran les seves referències polítiques siguin quins siguin els arguments que s’emprin.La mancança fonamental cap a un procés constituent que condueixi a una república catalana és aconseguir més suports. No serveix de res fer accions que l’únic que aconsegueixen és que cada actor es mogui sempre amb els seus, sense escoltar l’altre i una cosa pitjor, sense pretendre argumentar racionalment el perquè aquesta possibilitat és la millor per la majoria de sabadellencs. Al contrari actes com aquests allunyen aquella part de la ciutat que pot compartir la voluntat republicana però que no comparteix els sentiments d’adscripció identitària d’una part dels independentistes.Si es vol passar del 48% al 75% la guerra de banderes no ajuda. En els darrers mesos l’únic intent d’eixamplar la base de l’independentisme ha estat explicar en castellà allò que s’explica en català i que tota la ciutat entén avui. No ha servit per a res.
Estem arribant a un moment de cruïlla històrica que veig amb il·lusió i esperança. Els que vam viure la transició sabem com va canviar aquesta ciutat i aquest país, però entre les coses que no vam poder construir va ser una societat republicana. Ara, una nova empenta ho pot fer possible, però manca finezza i sobretot manca fer política pensant en els altres i no ens els propis fidels seguidors.
Ara cal un nou salt qualitatiu i embolics com aquests, em sembla, que no hi ajuden gens


13/11/2016 - L’atrocitat del règim franquista: el cas Domènec Martínez

p1240628

Encara no he pogut visitar l’exposició temporal Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà. És una pena que unes estàtues decapitades i un indret, el Born, siguin el motiu del debat i no l’essència immoral del franquisme. Aportaré un petit moment de la nostra història per tal de combatre aquells que qüestionen la capacitat de lluita del poble i aquells que menysvaloren la capacitat de depravació del règim feixista espanyol que encara l’any 1976 va ser capaç de grans atrocitats.

A Catalunya i a Espanya hi va haver un acord general d’acceptar la reconciliació. Ara bé, l’esquerra es va equivocar en acceptar l’oblit. Mai es pot acceptar l’oblit dels que van lluitar per les llibertats i els drets humans. A la fi faran creure a les noves generacions que la democràcia és cosa de quatre polítics de dretes i sobretot mercès al rei. Avui vull aportar una petita història, és la història d’un amic. Va ser el meu “jefe” quan militava a la Joventut Comunista de Catalunya, ell n’era el secretari general i des de llavors som amics. No fa gaire, un dia que dinàvem plegats, em va dir que havia trobat una foto de Massimo d’Alema (va arribar a ser el primer ministre italià) en un acte de la joventut comunista a Barcelona. En aquell dinar van començar a aparèixer documents clandestins, fotografies i records. És, doncs, la petita història d’un moment concret que desmitifica la transició espanyola a partir d’un cas proper.

Domènec Martínez era l’any 1976 el secretari general de la JCC. Com a tal, era membre de la direcció de la Unión de Juventudes Comunistas de España. El dia 17 d’abril de 1976, en sortir d’un sopar a Madrid, la tenebrosa Brigada Política i Social -la policia política del franquisme- va detenir tota la direcció de l’UJCE -Elia Martínez Caba, José María Duplá, Ángel Ezama, José Luis Aparicio, Domènec Martínez, Víctor Vinyuales, Concepción Fondo i Rafael Carmona-. Els van aplicar la legislació antiterrorista i, per tant, van estar detinguts i incomunicats durant tres dies a la Dirección General de Seguridad (revista Realidades 6-5-1976). Un cop passades aquestes 72 hores, el jutge Gómez Chaparro del “Juzgado de Orden Público número 1” va autoritzar la pròrroga de la detenció cinc dies més. En el transcurs d’aquests vuit dies els detinguts van ser brutalment torturats. L’editorial de la revista clandestina de la JCC Jove Guàrdia (10-5-1976) explicava que a banda de cops per tot el cos i maltractaments de tota mena, se’ls van aplicar altres sistemes de tortura, com ara el quiròfan o penjar-los pels peus. Al final sempre hi ha testimonis, transcrivim, tot i que és un document més llarg, un petit extracte de l’entrevista que el cineasta Juan Antonio Bardem va poder fer als detinguts a Madrid:

El interrogatorio ¿Cómo es? ¿Dónde se hace? ¿Cómo se hace? ¿Quien lo hace?

– Te llevan a un despacho. Te quitan las esposas -que son propiedad del guardia, que selas lleva- y entonces los inspectores te ponen las suyas propias. Posteriormente, cuando empieza el “baile”, te llevan a un cuartito pequeño para que los gritos y los golpes no molesten a los que están en las oficinas. (…)
– Pegan. Entonces ya lo que les importa es sacar una respuesta, la que buscan o les conviene y pegan. Pegan uno solo, o dos, o todos.

 

Vamos a precisar. ¿Qué clase de golpes?
– Bofetadas, puñetazos, patadas, rodillazos, tirones de pelo, golpes con porra, golpes de karate, retorcimientos de brazos, pisotones…

 

¿Golpes dolorosos o simples amagos?
– Buscan los puntos dolorosos del cuerpo y susceptibles de no dejar huella visible. Testículos, estómago, riñones, bazo…
– Y en la cara. Es corriente que te peguen con ambas manos y con fuerza en los dos oídos al mismo tiempo. Eso te aturde y te desequilibra.
– Hay una escalada prevista tanto en la dureza de los golpes como en su forma de administrarlos: bofetadas, puñetazos, patadas.

 

¿Y después?
– Después ya son métodos típicos de tortura. Tienen un catálogo de procedimientos que ellos mismos llaman “juegos”.
– Por ejemplo: el camello, el pato, la ruleta rusa, el quirófano, la gimnasia…
– El camello es un “juego” para agotarte físicamente. Consiste en colocar los brazos y manos esposadas debajo de las corvas, ponerte un peso encima -varias mantas cuarteleras, libros gruesos, guías telefónicas…- y hacerte caminar en esta postura curvada durante varias horas.

 

¿Y si te desmayas?
– Te reaniman a golpes.
– Mientras el “camello” camina, los presentes se entretienen en pegarte patadas, bofetadas dobles… Uno no ve nada, sólo las baldosas del suelo y tu propio sudor que cae. Y al mismo tiempo te insultan.
– A mi mujer la detuvieron conmigo. Estaba embarazada de tres meses. Me decían: “¿De quién es el hijo, cabrón, tuyo o de Marx? La hemos inyectado y vas a tener un hijo tonto”.
– El “pato” es un “camello” perfeccionado. La posición es similar pero al esposarte más abajo, sólo puedes andar, desde luego en cuclillas, pero de puntillas. Después de una hora estás completamente deshecho.
– La “ruleta rusa” viene casi siempre después de los otros dos juegos, cuando ya estás agotado. Consiste en situarte dentro de un círculo de 5 ó 6 funcionarios y cada uno te hace la misma pregunta y te pasa al otro. Si la respuesta es negativa, a fuerza de golpes surtidos y de gran variedad. Y todo esto esposado, con las manos atrás y que son muy cuidadosos para que no te hieras o golpees con filos de mesas o armarios. Nada de señales: esa es la idea.
– El “quirófano” es, dentro de los que conocemos, el número bomba, la apoteosis. Preparan un escritorio como mesa de operaciones. Te tumban a lo ancho de él. Te cuelgan así las piernas desde las corvas y el tórax i la cabeza. Boca arriba. Así el estómago está tenso y los testículos bien a la vista. Las manos esposadas a la espalda.
– 5 o 6 policías te golpean continuamente: puñetazos en el estómago y los testículos. Hay diversos estilos que se suceden rítmicamente y todos con la máxima contundencia. Así, uno te aporrea como si batiese un tambor con los puños. Otro te sacude “ganchos” potentes, otro es especialista “testicular”, es decir, tiene gran perfección en los puñetazos en los testículos. La reacción tuya al golpe es arquear el cuerpo, parece como si la columna vertebral fuese a romperse. Alguno después de este tratamiento ha tenido graves lesiones de columna. Un compañero se pasó dos años enyesado y en cama a resultas de este “juego”.
– A mi me hicieron beber agua antes de la sesión y durante el “juego” se ufanaban de que me la hacían verter por las narices.

 

Y, en general, la sesión ¿cuánto dura?
– ¿De interrogatorio o de juego?
– De interrogatorio un promedio de 10 a 12 horas diarias, con dos o tres sesiones al día. Empezando a cualquier hora del día o de la noche. Por ejemplo, a las dos o tres de la madrugada. Los juegos, sobre un par de horas en cada ocasión.  (…)

 

¿Y la tortura psíquica? ¿Qué formas tiene?
– Me llevaron a un despacho donde tenían a mi mujer y delante de ella me interrogaron. Cuando no respondía empezaron a pegarme ante su vista. Y volvieron a hacerlo una y otra vez. Al mismo tiempo me amenazaron con pegarle a ella, a su vez, si no respondía.
– A veces te hacen creer que alguien de los tuyos está siendo “tratado” en un despacho. Abren fugazmente una puerta, ves algo o a alguien; oyes quejidos, gritos, llantos y, realmente, te crees que sí están allí. A veces es cierto y entonces es aún más horrible. Es la angustia de la impotencia.

 

¿Qué podéis decirme del trato de la policía con las mujeres?
– Es prácticamente igual al que hemos sufrido nosotros. Quizás sean más cuidadosos en el sentido de procurar menos posibilidades de señales, que en ellas serían aún más escandalosas. Hay además, frecuentemente, amenazas más o menos veladas de violencia sexual. Cuando alguna de ellas está embarazada tienen sumo cuidado de no provocar un aborto y no golpear en el vientre, pero sí en el resto del cuerpo. Por otra parte se ensañan más en el lado psíquico de la violencia.

 

La noia embarassada de tres mesos, setmanes després va perdre el fill. El seu company, també detingut, no va suportar el trauma i es va suïcidar un temps després. El pare de Domènec Martínez envia una carta al Director General Adjunto de la DGS. En la resposta, aquest adjunta una tarja de Manuel Fraga Iribarne, Ministro de la Gobernación.
Els advocats dels detinguts van ser Tomás Duplà del Moral, José Manuel Moreno, Javier Sauquillo (que van assassinar uns mesos més tard, el gener de 1977, al despatx d’Atocha) i els més coneguts José María Mohedano i Cristina Almeida. El ressò de la detenció va ser molt important. Fins i tot la revista Cuadernos para el Diálogo va ser segrestada degut al fet que va dedicar un monogràfic a la pràctica de la tortura, on s’hi incloïa el cas que ens ocupa. Per la mateixa raó el director de la revista Cambio 16 va ser cridat a declarar al Jutjat d’Ordre Públic.

La policia buscava a Terrassa l’aparell de propaganda de la JCC, el lloc on s’imprimien les octavetes i la revista Jove Guàrdia. Encara el busquen! Domènec Martínez i Jordi Castàn n’eren els responsables. El pis era situat al barri de les Fonts de Terrassa. Avui hi viu una família que no sap les activitats que fa 24 anys s’hi realitzaven.
En la reunió en què varen ser detinguts es preparava la IV Conferència de la UJCE. Els detinguts van passar a la presó de Carabanchel i van sortir en llibertat el 15 de juny de 1976. La conferència no es va poder celebrar fins als dies 10 i 11 d’octubre de 1976, i es va fer al seminari de Sentmenat. En els documents es reclamava “l’amnistia total” i la “creació de governs provisionals, des del primer dia de la ruptura, al País Basc, Catalunya i Galícia”. En l’acte de cloenda celebrat a Barcelona, al barri del Guinardó, hi va participar el dirigent en aquella època de la FJCI -organització juvenil del Partit Comunista Italià- Massimo d’Alema, exprimer ministre d’Itàlia.

No tot van ser flors i violes a la transició. Uns lluitaven per la llibertat, altres en contra. La llibertat va ser possible perquè milers de persones anònimes -la major part molt joves- van deixar-hi la pell.

Fins a l’any 1976 testimonis com aquest n’hi ha a milers per a tot aquell qui vulgui saber-los.



11/11/2016 - Es sorprendente que se considere sorprendente la victoria de Trump

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Pensamiento Crítico” en el diario PÚBLICO, 11 de noviembre de 2016.

Este artículo critica la cobertura mediática de lo que ha ocurrido en las elecciones que condujeron a tener a Donald Trump como presidente. El artículo critica también el excesivo énfasis en su personaje y el nulo análisis de la evolución del contexto social y político de aquel país. Finalmente, el artículo señala que para entender a Trump se tiene que entender la enorme derechización del Partido Demócrata, resultado de su integración y complicidad con el mundo empresarial, habiendo llevado a cabo políticas neoliberales que han dañado a las clases trabajadoras de aquel país, cuyo enfado ha sido un argumento utilizado por aquel candidato.


11/11/2016 - La granota americana bullida i la cabra

 fanal1

Un biòleg em va explicar fa un temps que si agafes una granota, la poses en una cassola amb aigua freda i engegues el foc, l’aigua s’escalfarà, però la granota no ho notarà, ja que té la sang freda o millor dit sang a temperatura variable. La granota nedarà tranquil·la. Quan la temperatura de l’aigua arriba a 41ª no notarà res de res, però quan arribi a 42º llavors, de cop, la granota mor. La pregunta que no hauríem de fer és la següent: i si resulta que els americans han arribat al límit metafòric dels 42º?

Això va començar als anys setanta del segle passat. Ronald Reagan va prometre un món globalitzat sense limitacions ni regulacions pels negocis. Va fer creure a la gent que tothom hi sortiria guanyant. Els americans s’ho van empassar i a partir d’aquell moment tots els presidents amb més o menys matisos han transitat per la mateixa via.

I què ha passat d’aleshores ençà? Doncs que ha tancat la major part de la indústria que ha anat a buscar sous més baixos. Les rendes del capital han augmentat espectacularment mentre les rendes del treball han anat baixant. Al final tot peta amb George Bush Jr. Els rics són tan rics que no saben què fer amb els diners, Lehman Brothers fa fallida i i els «mercats» entren en pànic. Obama en comptes de fotre’n uns quants a la presó per megalladres, els salva a canvi de res. Aquests, un cop salvats amb la intervenció de diners públics de més gran dimensió mai plantejada, impedeixen a Obama tot el seu programa econòmic.

Es diu que l’atur està situat a menys dels 5%. El que es diu menys és que molta gent treballa per sous de merda i que les condicions de vida i l’esperança de vida de les classes mitjanes i treballadores nord-americanes han baixat en picat. No és una percepció equivocada, respon a una realitat palpable. Estan emprenyats, molt emprenyats i amb raó.

El Partit Demòcrata ha donat suport a Hillary Clinton que alhora tenia el suport de Wall Street i han impedit a Bernie Sanders ser president. Sanders tenia un programa pensat per reduir realment les desigualtats i havia aconseguit la mobilització de les classes mitjanes i treballadores de les dones i dels joves. Ja va dir en el seu moment Eric Hobsbawm que de la suma de minories no es fa un projecte polític.

Els americans estan tant el límit que entre Clinton i una cabra haurien votat la cabra. De fet han votat una cabra. L’esquerra ha d’actuar d’esquerra, allà i aquí.



10/11/2016 - Més enllà d'Hàbitat III: Quito o la 'quebrada' del Machángara

(Article publicat a la Revista Treball, el 9 de Novembre del 2016)

Recentment s’ha parlat força de Quito, però sovint com a simple escenari d’Habitat III. Bona part de les reflexions sobre la cimera de l’ONU -o sobre els fòrums alternatius- no han considerat la ciutat més enllà de ser el marc geogràfic dels esdeveniments. Pot ser interessant fer dialogar Hàbitat i els Fòrums amb la realitat urbana on s’hi desenvolupaven. La metròpoli de Quito té 2,5 milions d’habitants. Una ciutat gran, sí; però lluny de les megaciutats llatinoamericanes (Bogotà, Buenos Aires, Lima, Mèxic, Sao Paulo…), i  més  comparable en canvi a realitats d’escala més humana com Montevideo, Rosario o Belo Horizonte. És un lloc excepcional. El seu centre històric és segurament el millor preservat d’Amèrica; va obtenir una de les primeres declaracions de Patrimoni Cultural de la Humanitat per la UNESCO, el 1978. L’entorn natural on s’hi ubica és fascinant: una vall andina a gairebé 3.000m d’alçada, al vessant oriental del volcà Pichincha.


Aquest és el marc –en dues pinzellades-  on se celebraven fa poques setmanes Habitat III i els Fòrums d’alternatives i resistències. Tots els espais van ser enriquidors, en especial els alternatius. Però el més enriquidor: Quito, els seus carrers i les seves gents. La possibilitat diària de contrastar idees amb la quotidianitat de la ciutat. En destacaria dos eixos. El debat, d’una banda, sobre les febleses de l’esfera local de govern: les ciutats com la baula més fràgil de la governança pública. Moltes de les reflexions d’Habitat III van girar al voltant d’aquesta inquietud. Passa que el format mateix de la cimera evidenciava amb nitidesa el paper subordinat del municipalisme a escala global. I en segon lloc els debats sobre el ‘dret a la ciutat’ i la ‘democràcia urbana’. Moltes de les reflexions dels Fòrums alternatius van girar a l’entorn d’aquestes dues qüestions. Sobraven els motius perquè fos així, però n’hi havia un que els esperonava: la declaració final de la cimera oficial se n’oblida d’elles. Al text de la Nova Agenda Urbana (NAU) no hi apareix la paraula democràcia; i només de manera puntual i al darrera d’un cortina de fum de subordinades, s’hi aboca el ‘dret a la ciutat’.


La governança mundial de les ciutats comença a ser força anacrònica. L’ONU impulsa una declaració rellevant, la NAU, però no té capacitat de fer-la vinculant en relació als estats (a diferència, per exemple, dels mecanismes d’implementació dels Acords de París sobre canvi climàtic). Les ciutats, d’altra banda, participen del procés, però la declaració la signen els estats: els municipis són actors de la xarxa, però els estats-nació s’hi reserven el paper protagonista del relat i del desenllaç. Aquest esquema podia tenir sentit fa unes dècades, fins i tot a l’Habitat del 1996. Des de llavors, però, no només han passat 20 anys, hem travessat també un canvi d’època. Una eternitat sociocultural. Avui les interdependències galopants en el món emplacen a més capacitats reals de govern global; i les complexitats socials i vitals quotidianes criden a empoderar els governs locals. Em deia l’anterior alcalde de Quito que l’estat central ‘dialoga’ amb la ciutat des d’una simple lògica de jerarquia, i que els recursos anuals del govern metropolità tot just arriben als 600 milions de dòlars (menys d’una cinquena part del pressupost de Barcelona). Quantitat amb  la que Quito ha de fer front, per exemple, a l’objectiu inajornable de portar serveis bàsics a uns 200 assentaments urbans informals; o a mitigar la duresa de les condicions d’existència de 600.000 persones en situació de pobresa severa. Una proesa irrealitzable. No té sentit que la NAU la signi el president d’Equador i no la protagonitzi l’alcalde de Quito. Ni cap altre alcalde o alcaldessa. Per desplegar l’Agenda, Quito necessita autonomia i recursos. I un projecte col.lectiu amb voluntat política de construir-lo. Quito, i qualsevol altre ciutat. Potser Habitat III ha de ser l’última cimera amb aquest format. I CGLU, la xarxa municipal mundial, n’ha d’assumir el relleu. Amb ciutats empoderades parlant de tu a tu a estats i regions;  i amb una ONU impulsora real d’una política urbana  potent articulada a les ciutats.


Polítiques urbanes per fer possible el dret a la ciutat: és a dir, la dimensió urbana dels drets socials, econòmics i culturals. Per fer possible que la història li retorni a les ciutats –allà on va començar gairebé tot- el que les conquestes civilitzatòries del segle XX van desplaçar als estats. Al segle XXI les pràctiques de progrés humà situaran potser novament la ciutat, la politització de la quotidianitat, en el centre dels anhels emancipatoris, dels processos de construcció d’esperança. Perquè és a les ciutats on s’expressen avui els dilemes entre les injustícies i la vida: la vida enfront l’especulació i els ‘condominios’ privats dels rics; la vida enfront les fractures socials i l’aire contaminat pels cotxes dels més rics. El dret a la ciutat és la causa que suma la superació de totes les injustícies urbanes. I que s’ha d’anar fent realitat per mitjà de pràctiques comunitàries i polítiques públiques en diferents dimensions: polítiques que enforteixin teixits econòmics cooperatius per generar prosperitat urbana sense explotació ni precarietat; polítiques socials i d’habitatge que portin el dret al barri a cada llar, superant la doble injustícia de la pobresa i les expulsions; estratègies d’ecologia urbana que permetin recuperar l’aire per viure i els carrers per conviure. Les múltiples cares d’un dret a la ciutat que només serà si es forja en comú, com a construcció democràtica col.lectiva. Novament, la democràcia urbana com a clau de volta de la democràcia a qualsevol altra escla; com a possibilitat de retornar a la comunitat no només drets, sinó empoderament per canviar la vida.


Ben poc de dret a la ciutat i democràcia urbana a la declaració de la NAU. Però moltes experiències i aprenentatges a Quito. D’entrada l’espai on tenia lloc Habitat III: era en ple centre, el Parque del Ejido estava totalment encerclat per una tanca només accessible per alguns punts amb seguretat privada i policia; això sí, penjant del filat de la tanca hi havia un cartell que deia ‘ciudades inclusivas’.  I un cop a dins, espais segregats en funció del rang de l’acreditació de cadascú; això sí, els representants dels estats declaraven allà dins la seva adhesió als valors de les ciutats inclusives. Un abisme entre la retòrica i la seva plasmació més immediata. A Quito, més enllà d’això, es despleguen dinàmiques en conflicte amb el dret a la ciutat; i pràctiques comunitàries forjadores de ciutadania. Existeixen d’una banda gairebé 400 assentaments urbans que han crescut sense accés a serveis bàsics; mentre als barris centrals prenen força lògiques de gentrificació i substitució d’usos.


Bolaños és un barri popular, d’autoconstrucció, a la ‘quebrada’ del riu Machángara. Els seu veïnat viu sota l’amenaça de ser desplaçat per la construcció d’una gran infrastructura viària -més capacitat per cotxes!- però no s’hi resignen. Donen visibilitat a la seva lluita amb mobilitzacions al centre de Quito i, sobretot, enforteixen la seva capacitat d’autoresolució ciutadana de necessitats. Setmanalment porten a terme “la minga”, una pràctica comunitària –d’origen ancestral- on els habitants decideixen i posen en pràctica millores al barri. La Marsical és un àrea central que perd població sota la pressió d’usos d’alta rendibilitat: avui en gran part un parc temàtic urbà ple de bars i restaurants, esquitxat d’habitatge a preus excloents. La força veïnal que hi roman ha importat i adaptat la pràctica de “la minga” i fa front a la mercantitlització del barri, guanyant espais comuns i omplint-los de vida i creativitat. Bolaños i la Mariscal, dos extrems urbans i dues comunitats que han decidit construir el dret a la ciutat amb les seves pròpies mans. Expressions d’un Quito desigual,  amb 400 assentaments informals i un 25% de la població amb dificultats per satisfer necessitats bàsiques. Una ciutat on, tot i així, les condicions de vida de la majoria han millorat molt l’última dècada. On conviuen més de vint pobles originaris, i avancen models d’interculturalitat. Un mosaic complex, sí; carregat de contradiccions i avenços; injustícies i esperances.


Un últim apunt. Malgrat el format i les limitacions d’Habitat, la xarxa del municipalisme democràtic s’obre pas. Ho fa com a espai de canvi i d’irrupció d’aliances público-comunitàries, amb governs locals implicats en la construcció del bé comú. I Barcelona n’és paradigmàtica. Entre un gran ventall de ciutats i bones pràctiques, Barcelona ha estat a Quito una referència molt present. Una ciutat que ha transmès un missatge de força i confiança: de força democràtica i de confiança en el municipalisme. I un relat, sobretot, assentat en un projecte transformador que van avançant. Ada Colau i Janet Sanz han pogut explicar les estratègies de Barcelona pel dret a la ciutat: de la política d’habitatge a les superilles,  de la sobirania energètica a la renda municipal. Sense cap complaença, amb tota l’exigència, però amb el convenciment de transitar els camins del canvi. Barcelona ha fet un pas endavant en el compromís d’articulació del municipalisme democràtic: una xarxa global on construir vida contra totes les injustícies. Fa anys, a Porto Alegre dèiem que un altre món era possible i començava a les ciutats. Ara sabem que un món més just és necessari; i que no només comença, sinó que es va fent realitat ciutat a ciutat. O potser com diu El Último de la Fila a Mar Antiguo “no hay otro mundo però sí otros ojos”, per mirar la vida des d’un anhel ancestral de justícia; per canviar-la des d’un projecte quotidià de democràcia, en comú.   





10/11/2016 - El gran problema de las izquierdas en España (incluyendo Catalunya)

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Dominio Público” en el diario PÚBLICO, 10 de noviembre de 2016.

Este artículo señala el enorme problema que tienen las izquierdas en España, que es su división, lo cual facilita el establecimiento de gobiernos de derechas (conservadores y neoliberales) tanto en España como en Catalunya. El artículo también señala que tal división, que posibilitó el gobierno Rajoy en España, y los gobiernos Mas y Puigdemont en Catalunya, puede imposibilitar una alternativa de izquierdas durante muchos años.


09/11/2016 - Pregunta al president de la Generalitat

PREGUNTA PARLAMENTÀRIA AL PRESIDENT DE LA GENERALITAT

 

Moltes gràcies, senyora presidenta.

Molt Honorable senyor president de la Generalitat,

Em podria confirmar o desmentir la informació segons la qual vostè no pensa participar en la propera reunió de la Conferència de Presidents i quines són les raons en les que es basa la seva decisió?

****************

Sr. president, vostè, segons l’Estatut, té la més alta representació de la Generalitat i és representant ordinari de l’Estat a Catalunya. I, segons la Llei de la presidència de la Generalitat i del govern, a vostè li correspon, en exercici de la més alta representació de la Generalitat, “mantenir les relacions amb les autoritats de les institucions de l’Estat, de les comunitats autònomes i dels ens locals, i de llurs administracions públiques, i també amb les autoritats de l’àmbit internacional”. I, en representació de l’Estat li correspon “demanar la col·laboració a les autoritats de l’Estat que exerceixen funcions públiques a Catalunya”.

President, necessita vostè que li recordi que vostè és la màxima representació dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, que vostè representa tots els catalans i catalanes? Vostè no representa només els i les independentistes. I vostè té l’obligació de representar tothom, de vetllar pels interessos dels catalans i les catalanes, l’obligació de vetllar pels interessos del país. Vostè ha de complir la llei que regula la presidència de la Generalitat.

Vostè no té dret a faltar a les seves obligacions. Vostè ha de defensar els interessos del país on calgui. I la conferència de presidents és un àmbit adient per portar les demandes i les propostes catalanes. Especialment si s’ha de parlar de finançament.

Li recordo que estem parlant de la sisena conferència de presidents. A les cinc anteriors hi ha participat sempre el president de la Generalitat. Ho van fer Pasqual Maragall, José Montilla i Artur Mas.

Sabem que la revisió del sistema de finançament autonòmic hagués hagut d’entrar en vigor a l’inici del 2014, però d’aquí no se’n pot despendre la idea de que no cal revisar-lo mai més, o que no ens importa com es faci?

Algú ha de parlar en nom de Catalunya a la conferència de presidents. I aquest algú és vostè. És la seva obligació. I si no se sent capaç de defensar els interessos de Catalunya deixi que ho faci un altre, perquè vostè no té dret a deixar Catalunya sense veu als llocs on cal defensar els nostres interessos. Rectifiqui, senyor president, és la seva obligació i és en bé de tots.

 


08/11/2016 - La vaga general i el caràcter sabadellenc

img_0060-3

Com deia Pere Quart, els sabadellencs al capdavall som bàrbars. Tenim una tirada molt pronunciada a criticar-ho tot, a trinxar-ho tot. Posaré un exemple de la nostra història. Aquests dies s’ha tornat a parlar de la gloriosa vaga general de febrer de 1976, potser l’esdeveniment més important de la segona part del segle XX.

Doncs bé pocs dies després de la vaga general, durant la primera quinzena del mes de març de 1976 es reuneixen els quadres del PSUC per fer una avaluació de la tasca realitzada durant la vaga general. Va ser una reunió extraordinària pel seu caràcter encara clandestí. Hi devia haver una vuitantena de persones. En poques ocasions el PSUC local assumia tant de risc. Se celebrava al seminari de Sentmenat. Era molt jove, tenia 17 anys havia estat el dirigent del moviment estudiantil i responsable per tant d’aturar els instituts. Suposava, amb la innocència dels anys, que seria com una gran festa. Doncs no. No parlo de memòria, fa uns mesos vaig poder escoltar sencera aquella reunió ja que va ser gravada. Una reunió clandestina, gravada!

Sorprèn que en una reunió on a priori, sembla que tot haurien de ser felicitacions, hi hagi una capacitat crítica tan elevada. Els falta perspectiva del que acaben de protagonitzar? No, és el maleït caràcter del sabadellenquisme.
L’informe inicial del comitè local presentat per Paco Trives és molt crític amb la “Comisión inter-ramos” els organitzadors i líders de la vaga i especialment crític amb Antoni Farrés. Se’ls acusa de no haver seguit les directrius del comitè local del PSUC en aquella gloriosa setmana!

Farrés demana la paraula per defensar-se. És el primer en parlar. Defensa la seva actuació especialment pel que fa a la seva participació en la conducció de la fi de la vaga. És de fet molt crític amb l’informe del comitè local: “no trobo correcte que ens carreguin les culpes” del que no ha funcionat correctament. Acabaven de protagonitzar l’acció política més important des de 1939 fins avui i encara hi havia gent que hi trobava pegues! És un fet tant sabadellenc!
La clandestinitat té molt de glamour a les pel·lícules franceses parlant de la resistència, però poques vegades en té res de glamurós. Però aquell dia sí que en va tenir. Tot d’una, quan ja portàvem unes hores discutint el sexe dels àngels amb força mala llet, un camarada es va aixecar i va informar que a partir d’aquell moment no podria entrar ni sortir ningú de la reunió. Una clandestinitat dins d’una altra clandestinitat. Tots, menys els dos o tres que sabien el que passaria, estàvem expectants. Tot d’una apareix ni més ni menys que el secretari general del PSUC, Gregorio López Raimundo!
El secretari general del PSUC era una figura mítica, del que no se’n coneixia la cara degut als molts anys de clandestinitat vivint a Barcelona. Amb tota seguretat era de les persones més buscades per la policia. Va ser un moment molt emocionant.
La intervenció de Gregorio López és molt emotiva. És la primera vegada que parla davant de tant militants de Sabadell. Comença referint-se a Josep Moix alcalde de Sabadell i gran dirigent obrer de la ciutat i sobretot de Jaume Girabau membre de la JSU de Sabadell “el primer camarada que vuelve de América para hacer-se cargo de la dirección” i es afusellat el 25 de gener de 1941: “Uno de los héroes del partido”. La seva intervenció pel que fa a la vaga general és la d’algú que sí ha copsat la importància històrica de l’esdeveniment i per tant fa una intervenció conciliadora que propicia el consens posterior que es formula amb la creació d’una comissió de redacció de l’informe final on s’inclou al “camarada Toni”. El propi Farrés explicava que li va salvar la seva incipient en aquell moment trajectòria política. És clar López Raimundo estava molt content i defensava el gran èxit de la vaga general, es clar, no era sabadellenc, era de Tauste a l’Aragó.



04/11/2016 - Les sense veu – The voiceless

voiceless

Versió en  català de l’article publicat originalment en anglès a Catalan International Wiew

En una societat plural i diversa, que fem créixer i on participem de manera activa en tots els espais, per què la nostra veu és invisible i inaudible? Com es pot explicar que, sent les dones el 51% de la població, als mitjans la proporció sigui marcadament inferior de manera continuada i consistent?

Són paraules del manifestOn són les dones” que denuncia la manca de presència de les dones als mitjans de comunicació de Catalunya: la meitat de la població i no tenim veu.

On som?

Aquesta iniciativa que és, a més,  una clara reivindicació de visibilitat analitza diàriament els espais d’opinió dels  mitjans i demostra de forma tangible quina és la realitat. Alguns mitjans mouen fitxa, d’altres es refermen,  pocs fan autocrítica, la majoria es mantenen.

La invisibilitat, però, no es limita al nombre d’opinions sinó que es troba en els continguts, en els tòpics, en les frases fetes de les notícies. Ho hem vist als Jocs Olímpics de Rio de Janeiro, les medallistes olímpiques devien a algú els seus mèrits: al seu entrenador, algú que portava el seu cognom, és l’esposa d’un altre esportista… o bé són negats els reptes assolits i es destaquen aspectes superficials: si es maquilla o no, si concilia mentre entrena, si està casada o no, el seu atractiu físic… es tracta de negar, invisibilitzar, menysprear i fer indignes les dones que assoleixen èxits. L’espai dedicat a les atletes guanyadores de medalles a Rio és molt inferior al d’ells i el tractament rebut és infantilitzador i de menysteniment.

Però la negació, la invisibilització o el menyspreu  no es reserven només a les dones que han assolit èxit, ni tan sols és una cosa reservada als mitjans únicament, és un sistema de valors que crea xarxes de complicitat a partir del sexisme, el masclisme i la ideologia que els sustenta: el patriarcat. En aquest sistema de valors els mitjans de comunicació tenen un valor cabdal, poden optar per la complicitat plena o poden optar per mostrar realitats que van més enllà de la ficció patriarcal.

Roba perillosa

Un exemple seria el  debat actual – que no és l’espai per resoldre- que ens posa sobre la taula el tractament que s’ha fet del burquini i com s’ha tractat en la societat i als mitjans. El debat ha estat sobre el seu ús, la prohibició sobre el que elles el portin.  Han posat sobre la taula els drets de les dones abordant-ho des de l’opinió d’altres.

Les imatges que van indignar la societat dels fets de Niça en els que quatre agents de policia obliguen a una dona a treure’s la roba. El debat fa uns anys hauria estat sobre el biquini. En ambdós casos estem parlant de la “decència” o no de les dones que el porten, no parlem del sistema de valors, ni de qui decideix, en tot cas són arguments secundaris per reforçar una sentència no pas una opinió. És un debat social que posa sobre la taula com “vetlla” la societat pel bé de les dones i no pels drets. No es tracta de donar solució al tema sinó d’abordar-ho sense prejudicis i en primera persona. El fet és que, bàsicament, han parlat des de l’opinió externa sense que les afectades tinguin/tinguem veu fins que els fets han evidenciat la divisió en el si del propi feminisme, és aquí on ha estat possible la veu de les dones.

Radicalment invisibles

Un altre exemple el tenim el passat mes de juny. Catalunya celebrava els 40 anys de les primeres jornades feministes. Quaranta anys de reivindicacions i tres dies d’activitats polítiques, culturals, festives… més de dues mil dones participants. A banda de la quantitat de participants també és interessant destacar que quaranta anys de qualsevol moviment reivindicatiu, social i polític és important, i més quan es tracta d’un moviment transformador i que no ha assolit, ni de lluny, els seus objectius. Les jornades portaven per lema “Radicalment feministes” i es podrien destacar algunes absències institucionals importants, però no ho faré.

La invisibilitat als mitjans va ser gairebé total. L’observatori media.cat destaca que a fer una cerca exhaustiva i només va trobar dues notícies col·laterals durant les jornades i algunes prèvies i d’aquestes cap a grans mitjans . Mèdia .cat es demana: “Si no parlen de les dones que s’organitzen i debaten, quines són les dones que surten a aquests grans mitjans?”. Aquesta és la pregunta que evidencia una situació que hom viu com a normal, l’absència de dones en els mitjans o, dient-ho d’una altra manera, la sobrerepresentació masculina als mitjans de comunicació.

És aquesta sobre representació la que crea realitats més que no les mostra, la que crea estat d’opinió més que no el recull. A més la justificació dels mitjans i dels professionals de l’opinió ha generat un argumentari ple de tòpics que pretenen seguir normalitzant una situació del tot anòmala.

Quina és la imatge de les dones?

Som les reines de les dietes, les víctimes, les beneficiàries dels consells de salut, els objectes de desig, la crossa del mascle. Som les súbdites de l’estètica, del cos perfecte, l’origen del pecat, les que reclamem quotes perquè som buides, les que somriuen per vendre el que altres posen veu. Som les excloses de la ciència, de l’èxit, de la centralitat. L’Observatori de les dones en els Mitjans de Comunicació analitza la representació de les dones en els mitjans, afegim doncs la qualitat de l’anàlisi als nombres de presència  que s’extreuen de l’anàlisi quantitativa.  Tal com apunta l’observatori de les dones en els mitjans de comunicació:  les dones som instrumentalitzades i esdevenim «Personatges constrets només a la seva funció d’exhibició davant dels altres i clarament posicionats per dinamitar qualsevol altre opció que pugui aparèixer. Personatges de fantasia per a una libido patriarcal que desprèn menyspreu cap a qualsevol presumpció d’exercici de llibertat femenina mitjançant la subjecció a un models estètics que acompanyen unes actituds que cerquen només l’aprovació dels personatges masculins. Models estètics i també narratius que poblen uns imaginaris que ja és hora que comencem a considerar com a contraprogramadors reiterats de totes les lleis d’igualtat i plans que s’han aprovat i que reclamen i es proclamen vetlladores de la no-discriminació i de la igualtat.»

L’observatori ens mostra de forma detallada quina és la imatge pública de les dones als mitjans, quins són els espais que se’ns reserven, com es representen els nostres cossos,  entre altres temes. Possiblement la lectura dels seus informes sigui càustica però també ens mostren alternatives a la construcció social que fan els mitjans actualment. Uns mitjans, per cert, majoritàriament dirigits per homes que es justifiquen.

Eli Borredà de Mèdia.cat escrivia “Som dones, no impostores. I podem ser tan bones o tan dolentes en qualsevol àmbit de la vida com ho són els homes. Som dones, no impostores, i sovint som, alhora, gairebé invisibles.” Els mitjans ens invisibilitzen, els continguts ens desautoritzen. Si la meitat de la població pateix aquesta conseqüència nefasta i la resta està sobrerepresentada cal preguntar-se: Quina societat estem construint? Quins mitjans de comunicació volem? Està clar que el que fem i tenim no ens val i crea tòpics i referents que fan prevaldre un sistema de valors contrari a la convivència.

Tweet




04/11/2016 - Voleu dir que els humans som superiors?

img_7530-2-3

Ens han ensenyat que en l’escala biològica, hi ha els vegetals, després els animals irracionals i finalment i gran creació de déu hi trobem els humans, se suposa que racionals. Ja és molt suposar. No entenc qui dimonis devia inventar-se aquesta divisió tan ximple. Segurament devia ser un biòleg que s’havia fumat uns bolets o una plantació sencera d’herbes semiprohibides. Es deia que els humans érem els únics animals intel·ligents. Amb una simple lectura d’un diari ens adonem ràpidament que molt intel·ligents no som. Persones com cal com el filòsof Jordi Pigem diuen que «no som els únics éssers dotats d’intel·ligència». Era de preveure.

Anem a analitzar dos dels animals de companyia més comuns. El gos i el gat. Què fan els gossos i els gats? Fan companyia. No tenen cap mena d’obligació social. Tampoc tenen ciutadania, per tant no s’han d’informar i no han d’anar a votar. A més és molt millor un gat que un gos, perquè com deia l’enyorat Perich: heu vist mai un gat policia?

Els humans som els únics éssers del planeta que portem rellotge i tenim tota mena d’obligacions: socials, econòmiques, laborals, polítiques, de veïnatge i familiars. I es clar vivim estressats i prenent tota mena de productes que alteren la consciència, legals o no.

Però amb tot encara no hem analitzat el paper dels pobres vegetals, tan poc valorats. Tants aires de superioritat que ens donem en referència a ells i ara resulta que poc a poc ens anem adonant que les plantes són molt superiors que els humans. Com es pot demostrar? És fàcil. Les plantes no fan quasi res de res, amb la senzilla funció clorofíl·lica en tenen prou. Converteixen per l’efecte de la fotosíntesi l’energia del sol en energia química. És a dir converteix diòxid de carboni en compostos orgànics. A més alliberen oxigen. I tot això sense fer res de res. I encara creieu que els humans som superiors?
Tota aquesta reflexió sense citar fins ara els de la comissió ètica de la UE han decidit que el fet que el darrer president de la UE, Durao Barroso, treballi per Goldman Sachs no vulnera cap principi ètic de la UE. Brillant! «Comissió ètica» i «UE» és un oxímoron. No us ho he dit, però un humà no arriba a 20.000 gens, una mosca en té uns 13.700, un cuc uns 19.000, l’arròs 50.000 i una simple pastanaga té 32.000 gens. L’home de les Illes Açores segur que no arriba a 1.000. I Rajoy quants gens deu tenir? Ara quan se’ns pixen a la cara no diuen que plou sinó que se’ns pixen a la cara. I a més els de UE no alliberen oxigen.

Per cert 7,9 milions de persones volien Rajoy de president i 12.000.000 no. I això sense comptar Ciutadans. Els gens dels votants són escassos però correctes. El problema està fora de les regles del joc democràtic.



03/11/2016 - Lo que se llama economía colaborativa no tiene nada de colaborativa

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Dominio Público” en el diario PÚBLICO, 3 de noviembre de 2016.

Este artículo hace una crítica de lo que se ha venido a llamar economía colaborativa o cooperativa, que es una de las actividades económicas que se está expandiendo más rápidamente en los países de capitalismo avanzado, y que paradójicamente es presentada por algunos pensadores progresistas como una evolución positiva, cuando en realidad es una expresión del dominio del pensamiento neoliberal en los comportamientos económicos. En el artículo señalo ejemplos como Uber y Airbnb, que han tenido un impacto muy negativo tanto en el mercado de trabajo como en el inmobiliario.


02/11/2016 - No teníem millor noms per a les estacions?

fulla321102016-4

No hi ha quasi cap nom de les noves estacions dels Catalans que m’agradi. La inauguració de les dues estacions que substitueixen a les que ja teníem ha deixat en un segon pla la qüestió dels noms de les cinc estacions. Al meu parer tots els noms proposats tenen pegues. Comencem per la que permet al tren entrar als budells de la ciutat: Can Feu-Gràcia. Sembla com si els que han escollit els noms hagin tingut por de decidir-se per un dels dos noms. I han decidit posar-ne dos. A més no deixa de ser estrany que amb quantitat infinita de noms possibles, tindrem l’estació de Gràcia i l’estació de Can Feu-Gràcia en la mateixa línia de tren. Mala cosa.
La segona estació ha passat de Sabadell Rambla a dir-se Sabadell Plaça Major. Aquí l’error principal va ser el lloc on es va construir l’estació. Han trinxat la Plaça Major per sempre. Però a banda trobo que és un nom molt, massa llarg. Ningú diu avui: anem a la Plaça Major. És també un nom molt confús. Per cert, amb tants processos participatius, amb tants arquitectes, urbanistes i “experts” de tota mena, ningú sabia que no s’hi podria fer la festa de Santa Llúcia? El resultat ens diu que potser tots aquests arquitectes i urbanistes es van treure les carreres aquells dies on a les seves universitats feien més dies de vaga que de classe.
Després tenim l’estació de La Creu Alta, és potser la més encertada tot i que jo hagués preferit el de Francesc Pi i Margall, pel nom del carrer on és i per la significació d’haver tingut el president de la I República escollit com a diputat per la nostra benaurada ciutat.
Anem a Sabadell Nord. Es pot argüir que ja hi ha al mateix lloc l’estació de la RENFE amb el mateix nom. Però això pot ser una dificultat afegida, el lògic és que tingués un altre nom i es digués que enllaça amb Sabadell Nord. Quan es va escollir el nom de Sabadell Nord, era l’estació de la RENFE més al nord de la ciutat, quan en realitat molt al nord no està; de fet està a dos kilòmetres del nord físic de la ciutat, al límit de Can Deu i el bosc i a 4 kilòmetres del nord del terme municipal. A més serà molt confusionari ja que en tindrà una encara més al nord. Jo li hagués posat Josep Moix, l’únic sabadellenc que ha estat ministre. Seria l’estació Josep Moix que enllaça amb l’estació Sabadell Nord de la RENFE. Però, pel lloc on està, s’hi podria posar La Concòrdia-La Creu Alta, però llavors tindríem dues estacions amb el nom de Creu Alta.
Però potser el pitjor nom és el de Sabadell Parc del Nord. Aquí han tingut por que si posaven Ca n’Oriac, que seria el lògic, s’hagués enfadat la gent de La Planada del Pintor. El nom és del tot confusionari. Una proposta que hagués quedat al camí del mig seria posar-hi el nom d’Antoni Farrés.
Antigament la gent a la sortida de Sant Quirze et preguntava quina de les dues estacions de Sabadell els aniria millor per anar a tal o qual lloc. Ara serà bestial.
Podeu pensar: els critiques tots. Sí, però alerta dono solucions  que em semblen molt millor que els que han posat. La gent quan agafi un tren a Plaça Catalunya i vulgui anar a Gràcia, un cop passat per Provença pensarà que ja ha arribat a Sabadell.
Hi ha tres possibilitats d’aquest nyap. La primera, que ho hagin decidit des de la plaça Sant Jaume. Dues, que s’hagi volgut agradar més a la gent que no pas prendre decisions racionals. Quan es governa voler agradar a tothom és mala cosa, a la llarga ningú queda satisfet. I tercera, que les persones que han pres les decisions ho vagin fet sota els efectes del fum d’herbes més o menys prohibides.



31/10/2016 - Hablando claro: ¿Quién es responsable de que Rajoy continúe gobernando España?

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Pensamiento Crítico” en el diario PÚBLICO, 31 de octubre de 2016.

Este artículo hace una crítica a la argumentación hecha por el aparato del PSOE y también por El País, que culpabilizan a Podemos por el hecho de que no se pudiera establecer una alternativa al gobierno Rajoy. El artículo señala que fue precisamente el aparato del PSOE (como bien reconoció el que fue su Secretario General durante todo este periodo en el programa Salvados) el que se opuso tanto en el periodo que siguió a las elecciones del 2015 como a las del 2016 a que hubiera una alianza PSOE-Podemos que hubiera permitido establecer este gobierno alternativo.