1871. La Comuna de París

Sepultat pels esdeveniments del segle XX, la Comuna de París és avui un episodi històric gairebé oblidat, fins i tot a França, però sens dubte es tracta d’un dels moments més importants del naixement de la política moderna, i en particular del socialisme, al segle XIX.

La Comuna de París va ser una nova flamarada revolucionària sorgida, com la del 1830 (que va donar lloc a la liberalització del país amb el canvi de dinastia dels Borbons als Orleans) i la del 1848 (que va portar la breu II República), de les brases, encara ben vives per a molts sectors de la societat francesa, de la Gran Revolució inconclusa del 1789 en el seu procés cap a una autèntica llibertat+igualtat+fraternitat.

Aquest cop, l’espurna és el profund sentiment de frustració i traïció que té el poble de París després de la humiliant derrota de l’exèrcit imperial francès a mans del també imperial exèrcit prussià i que els obliga a una rendició no volguda i signada per un govern que ha abandonat la capital. El buit de poder evident a la ciutat fa la resta.

Van ser deu setmanes (des de la revolta inicial de la guàrdia nacional de París el 18 de març contra el seu desarmament ordenat per donar compliment a l’armistici, fins al sotmetiment dels últims reductes insurrectes resistents el 28 de maig després d’una setmana a sang i foc per part de l’exèrcit) d’una experiència revolucionària plena que des del primer moment s’autobateja com la Comuna evocant conscientment alhora la institució jacobina del 1793 i la proposta comunalista proudhonianaⁱ de sobirania local i federativa.

Deu setmanes d’un París que es vol independitzar de les institucions del país i construir el seu propi model social alternatiu al vigent en molt aspectes:

• democràcia “directa”, és a dir, sufragi universal (masculí) per establir mandats imperatius amb revocació possible en tot moment a tots els àmbits i nivells (barri i municipi, milícia i policia, empreses…) sota el control assembleari popular dels “clubs” revolucionaris;

• jurats populars en comptes d’un poder judicial diferenciat;

• laïcisme amb total separació entre Església i Estat, fent de la religió un assumpte privat;

• educació bàsica obligatòria, gratuïta i laica;

• milícia local que només s’activa en cas de necessitat però que fa de tot ciutadà un soldat en defensa de la Comuna per substituir l’exèrcit nacional, professional i permanent;

• abolició de la prostitució;

• implantació progressiva de l’organització cooperativa del treball en tots els sectors productius per superar el repartiment injust de la renda i per tant de la riquesa.

Penseu-hi: en ple creixement dels estats nació (precisament ideats pel bonapartisme francès) i a contracorrent del pols ideològic entre el liberalcapitalisme emergent i el conservadorisme tradicionalista en declivi, la capital de França s’alça en armes per reclamar, i tractar d’imposar per la via dels fets, la dissolució de l’estat i la seva transformació en una República Democràtica i Social federativa de totes les comunes municipals franceses autogestionades.

L’impacte arreu va ser fortíssim, en especial a la pròpia França com ho testimonia la repressió brutal que van patir els communards (20.000 morts entre víctimes dels combats finals sense treva i afusellaments sense judici; 40.000 presoners jutjats en consells de guerra entre els quals 10.000 condemnats a pena de mort, treballs forçats, deportació o presó; i 10.000 exiliats a Gran Bretanya, Bèlgica o Suïssa), i les seves conseqüències molt rellevants en termes polítics. Jo en destacaria tres:

• • La difusió del marxisme. Malgrat que el marxisme no va jugar cap paper en la Comuna ni en termes programàtics, com hem vist (la seva inspiració és bàsicament proudhoniana, un dels grans enemics teòrics de Marx), ni en termes de lideratge (dels 79 membres que conformaven la Comuna, la majoria eren vells jacobins que es miraven al mirall de la Gran Revolució del 1789-95 o seguidors d’A. Blanquiⁱⁱ i només una minoria eren membres de l’AIT o I Internacional i encara més de la seva branca anarquista que de la marxista), i malgrat que el propi Marx considerava un error haver iniciat aquella revolució precipitada en termes de procés històric (cosa que no vol dir que no sentís total simpatia i admiració pels communards, entre els quals hi havia amics seus personals i de les seves filles com P. Lafargue, i que no alabés la seva gesta un cop acabada),ⁱⁱⁱ els vencedors van atribuir a Marx i a l’AIT en una exitosa campanya de propaganda internacional la direcció intel·lectual i política de l’“espantosa” revolta amb l’objectiu de demonitzar-lo a ell i als seus postulats per sempre més. Però l’efecte va ser tot el contrari: per primer cop el marxisme es va popularitzar i el Manifest del Partit Comunista, que des de la seva publicació el 1848 havia tingut un ressò molt minso entre els treballadors, va començar a esdevenir un text de referència per als obrers organitzats de tot el món, com ho proven les seves nombroses reedicions a molts països a partir del 1872. El marxisme, un dels corrents de pensament més dominants del segle XX, va agafar, doncs, la seva primera embranzida sota els efectes de la Comuna.

  • L’aparició dels partits socialistes. El debat sobre les raons del fracàs de la Comuna va acabar amb el trencament de la fràgil unitat de la I Internacional, certificat al Congrés de la Haia del 1872. Molts dels seus membres havien arribat a la conclusió que el nucli del problema era la insuficient organització política del moviment obrer en termes d’estructura, formació, propaganda, continuïtat, capacitat de representació i interlocució, etc., i que sense partits obrers de masses actuant directament en l’espai polític i institucional mai es podrien canviar els fonaments del sistema socioeconòmic. Calia deixar enrere el funcionament horitzontal i d’afiliació directa de sindicats, mutualitats o altres organitzacions obreres dins l’AIT per crear nous partits unitaris d’àmbit nacional, que després es coordinarien entre si a nivell internacional, partits que es presentessin a les eleccions per guanyar visibilitat, recursos i poder de negociació (entrar a governar era llavors impensable). Evidentment, els sectors anarquistes, fossin proudhonians o bakuninistes,^iv hi van estar en contra i van mantenir el seu camí seguint el model anterior, però la resta del moviment obrer socialista –des de les trade unions angleses fins als comunistes– va assumir aquests postulats i va començar a forjar partits socialistes unitaris (encara que amb noms diferents) a tots els països. Alemanya va ser el primer el 1875, en el Congrés de Gotha; Espanya, dels primers amb la fundació del PSOE el 1879 i França l’últim, el 1902. Alhora, el 1889 es va constituir la Internacional Socialista o II Internacional. Així, l’experiència traumàtica de la Comuna precipita el primer gran trencament de la família socialista i l’aparició dels partits socialistes a l’escena política, molts dels quals encara existeixen.

  • La configuració del model “soviètic” de revolució. La tesi leninista segons la qual les masses no fan la revolució, sinó que segueixen una avantguarda plenament conscienciada, formada i disciplinada disposada a tot per aprofitar l’oportunitat tàctica (com és el cas d’una frustrant derrota militar o d’una esgotadora guerra impopular) prescindint de la maduresa de les condicions econòmiques i socials estructurals, és una idea manllevada a A. Blanqui i posada en pràctica per primer cop pels blanquistes aquell 1871. Alhora, la Comuna és també el primer intent de fer residir el poder polític en una estructura d’assemblees o consells (“soviets” en rus) de ciutadans compromesos que exerceixen el control de totes les funcions legislatives, executives i judicials incloent-hi exèrcit, policia, sistema productiu… i on els dirigents són administradors tothora revocables de les seves decisions. És una forma de poder en nom del poble que s’oposa explícitament a la forma parlamentària de la democràcia representativa. El 1917, a Rússia amb èxit, i el 1918-1919, a Alemanya i Hongria sense èxit, el model “soviètic” de revolució es va posar de nou a prova i des de llavors és present a l’imaginari polític de tota la humanitat.

I al costat d’aquestes grans herències de la Comuna, no em resisteixo a deixar-ne palesa una altra de més simbòlica però igualment important per a tots els i les socialistes del món: la lletra de la Internacional va ser escrita pel communard Eugène Pottier durant algun dels 72 dies de desori i esperances de la Comuna.

Voldria pensar que d’aquí a un any i mig, quan arribi el 150è aniversari de la Comuna de París, l’esquerra i en particular el socialisme d’avui, diferent però també hereu d’aquell socialisme inicial d’ampli abast ideològic, serem capaços d’apropar-la al gran públic i posar de manifest el seu enorme valor històric.

Bibliografia mínima

Jacques Rougerie. La Commune et les Communards. Folio, 2018.

Albert Olivier. La Comuna. Alianza Editorial, 1971.