Autor:
Raül Aguilar Cestero, Doctor en història contemporània per la UAB i màster en arxius i gestió documental per l’ESAGE-UAB.
Treballa com a historiador i arxiver freelance. Els seus treballs es poden consultar al blog: lamemoriarevoltada.blogspot.com
PRÒLEG
Ángeles López de Ayala: el feminisme és anticlerical
Jordi Serrano Blanquer Rector de la UPEC
La pèrdua de la memòria històrica poques vegades es relaciona amb el desconeixement del feminisme. És realment sorprenent que les esquerres no en siguin conscients fins fa molt poc i, en canvi, que la reacció al llarg del temps, i especialment el franquisme, ho tingués tan clar. Aquest fet està en el fonament de l’actitud de l’extrema dreta –PP, Cs i Vox– contra les dones els darrers temps. No és un fet nou.
Anem enrere. Quan l’antifranquisme i la primera democràcia intenten recuperar la memòria del feminisme tenen moltes dificultats. Per exemple, els anys vuitanta es va fer una col·lecció de llibrets anomenats “Temas Clave” 1 sobre el socialisme, el comunisme, els drets humans, el feminisme, etc., que encarregaven a grans intel·lectuals del país. El del feminisme el va escriure la inoblidable Montserrat Roig. El llibret es podria reeditar sense cap problema, ha aguantat el temps perfectament ja que Roig demostra un coneixement enciclopèdic monumental del feminisme al món. Però hi ha un petit problema, que en cap cas és atribuïble a ella, sinó al desconeixement sideral del país. Tampoc el feminisme és l’únic sector amb desconeixement, sinó tota la tradició d’esquerres laica del segle XIX. En la història del feminisme hi ha un apartat per a la lluita pel vot als EUA i un altre per a Anglaterra. A Espanya no, perquè no se’n sabia res. De fet, la gran rebrotada del coneixement sobre les arrels del feminisme la tenim a les llibreries al voltant de la commemoració del 8 de març de 2018, com podreu veure en la bibliografia que ens cita Raül Aguilar. No és casualitat.
Recordo que fa vint anys, en un debat sobre la Catalunya laica i republicana, vaig citar a bastament les precursores del feminisme català: Teresa Claramunt, Isabel Vilà, Teresa Mañé, etc., i entre elles Ángeles López de Ayala. En acabar, una dirigent feminista que havia format part de la taula rodona em va venir a saludar, em va fer una abraçada i em va dir: “És la primera vegada que veig un home citant Ángeles López de Ayala coneixent-la bé”.
Quan el moviment feminista reneix després del franquisme no coneix aquesta tradició. Aquest desconeixement provoca que l’equipament públic dedicat a les organitzacions feministes a Barcelona, el “Centre de Cultura de Dones” tingués el nom de la dona que la dreta clerical (Lliga Regionalista) va dedicar a intentar acabar amb el feminisme: es tracta de Francesca Bonnemaison. A més, era la dona de Narcís Verdaguer Callís, l’acusador de Jacint Verdaguer, en l’intent del marquès de Comillas, Antonio López, de declarar-lo boig i recloure’l, com de l’intent d’expulsar Odón de Buen de la Universitat i a la fi acusador contra Francesc Ferrer. És com si es creés un “Ateneu Obrer Francesc Cambó”.
Quan es recupera la democràcia, una part molt important de l’esquerra beu de la transversal montserratina i quan llegeix a persones extraordinàries com López de Ayala queden esborronades. Quasi totes les feministes, com quasi tots els dirigents de les esquerres catalanes del XIX: Abdó Terradas o Narcís Monturiol o Josep Anselm Clavé, son anticlericals. És lògic. Per què eren anticlericals? Perquè a Espanya, per ser demòcrata, per voler escoles i escoles laiques, per voler els drets humans, la llibertat, el sufragi universal, els drets dels obrers o de les dones, calia ser anticlerical. Per què es van cremar esglésies i convents? Com ens explicava el mestre Josep Fontana, a qui aquest any homenatgem, si no expliquem les causes del dolor, no s’expliquen les revoltes i aquestes apareixen com a fenòmens naïfs. Es van cremar esglésies i convents per cremar els registres parroquials i els capbreus. Els registres parroquials eren els infames registres que provaven la “limpieza de sangre”, és a dir, si tenies antecedents jueus o moriscos, t’impedien l’ascens social i l’accés a càrrecs i ocupacions de tota mena. Tot i que la “limpieza de sangre” queda abolida el 1835, continua vigent per accedir a determinades ocupacions fins al 1855, a l’exèrcit fins 1865 i per ser mestre fins 1870. Per ser feminista calia ser anticlerical, abans i ara. Com deia Odón de Buen: “Nuestra religión se cifraba en una gran rectitud de conciencia, en el culto del bien, de la ciencia, de la libertad, de la justicia y del trabajo. Hicimos todo el bien que nos fue posible; no hicimos a sabiendas mal a nadie”. Escrit des de l’exili de Mèxic l’any 1943.
Un altre element que normalment s’explica malament és l’espiritisme. Va ser una pràctica molt general entre els ambients republicans i d’esquerres catalans. Es tractava d’investigar en els límits de la raó, en aquells aspectes a què la ciència no havia arribat. I de la recerca d’una espiritualitat laica als límits. L’espiritisme, en realitat, s’oposava a la superstició religiosa.
Un altre element que fa difícil entendre el feminisme a inicis del segle XX és la seva relació amb el republicanisme. Normalment, al republicanisme a partir de 1900 se’l titlla de lerrouxista. I ja està, amb un adjectiu desqualifiquem totes les aportacions de les esquerres durant quinze anys. Aquesta és una idea de la Lliga Regionalista que arriba fins avui. El republicanisme català, que guanya les eleccions municipals de 1901 i 1903 –es renovaven cada dos anys la meitat dels regidors–, acaba amb la corrupció municipal dels partits dinàstics, aconsegueix tenir el primer alcalde escollit pel poble de Barcelona, Albert Pérez Bastardes –que no coneix ningú i, en canvi, tothom coneix el Doctor Robert, nomenat antidemocràticament pel rei i representant dels corruptes partits turnistes de la restauració borbònica–, saneja les arques municipals, agrupa i refinança el deute amb una gestió moderna. L’any 1908, amb el que aconsegueixen estalviar volen que la prioritat sigui el que s’anomena pressupost de cultura de 1908; es tracta de fer una nova escola catalana de nova planta: construcció de grups escolars, mestres amb formació i mètodes moderns, coeducació, colònies, etc. El projecte és liderat per Francesc Layret, hi participa Pere Coromines i que tenia com a ideòleg una persona important de la Institución Libre de Enseñanza, Hermenegildo Giner de los Ríos. Hi donen suport Gabriel Alomar o Lluís Companys. Impulsa nous grups d’escoles, com les famoses i modèliques del districte VI, amb colònies escolars a la muntanya, al mar… El bisbe de Barcelona, cardenal Casañas, i la Lliga Regionalista s’hi oposen. La resposta de la Lliga Regionalista i la reacció clerical no es fa esperar i el 24 febrer de 1908 el cardenal de Barcelona, Casañas, escriu: “Nuestro municipio implícitamente niega la Divina misión de la Iglesia y la pone al nivel de las sectas infernales inventadas por los enemigos de Cristo”. La dreta catalana es va aliar amb la reacció espanyola i el govern d’Espanya al final va tombar el projecte: les escoles, efectivament, no es van construir. Així, acaben amb el primer intent de construir una educació en català i neutral des del punt de vista religiós, amb coeducació i un model d’educació pública amb locals i professors en condicions de molta qualitat.
Com veurem, el feminisme funciona en paral·lel a les lluites obreres, les protestes pel procés de Montjuïc, les protestes contra el judici que acabarà amb l’afusellament per l’exèrcit espanyol de Ferrer i Guàrdia l’any 1909. Tot queda sepultat per l’adjectiu lerrouxista, fins i tot aplicat a molts dels que en la deriva reaccionària de Lerroux s’hi van enfrontar obertament o fins i tot dels que estaven en la banda de Solidaritat Catalana, com Odón de Buen.
És sabut que un element important del llegat del feminisme és la coeducació de sexes a les aules. Fa anys, quan vaig començar a llegir sobre aquesta qüestió, vaig topar amb la crítica que, a inicis del segle XX, es feia a l’escola coeducativa de promoure… “la promiscuïtat sexual”! He de reconèixer que em va costar temps relacionar coeducació amb promiscuïtat. Els agnòstics, encara que ens esforcem, mai arribarem a ser tan retorçats com una part important de la jerarquia catòlica. Però la coeducació no va ser una proposta sortida d’un laboratori pedagògic estrany, sinó que va sortir de la lluita del moviment feminista. Que Ángeles López d’Ayala fos amiga de Francisco Ferrer no és una casualitat sense importància, és ni més ni menys que la vinculació de l’escola amb el feminisme. El feminisme va tenir clar des del primer moment que l’emancipació de les dones depenia d’accedir a una educació igual a la dels homes. La batalla per la coeducació a les aules va ser una batalla cruenta. Ferrer i Guàrdia va ser executat l’any 1909 per l’exèrcit espanyol al castell de Montjuïc. Tot i que formalment se’l va acusar de ser un líder de la Setmana Tràgica –Setmana Gloriosa per a les esquerres–, el cert és que en el fons no se li va perdonar la creença que les idees de Ferrer eren en el fons les causants de les revolucions a Catalunya. I entre elles la del feminisme.
Encara que sembla que aquest era un debat finalitzat, cada dos per tres veiem com s’amenaça un dels avenços més significatius i que està en la base d’un dels canvis més importants del segle XX: la revolució feminista. I encara hi ha centres educatius amb segregació per sexe que estan finançats amb fons públics. Com també tenim en ambients d’esquerres una gran desorientació quan abordem les noves situacions conflictives que ens arriben de noves realitats culturals. Cal no oblidar que el feminisme abans i ara ha de ser necessàriament anticlerical.
I, a més, també desconeixem la lluita per la planificació familiar. Aquesta era una idea expressada sota el nom arcà de “neomaltusianisme”. Pretenia dues coses. En primer lloc, convèncer la classe obrera de la necessitat que les dones fossin propietàries del seu propi cos i destí. En segon lloc, donar instruments efectius perquè això fos possible. La idea conté, a més, una fonamentació d’esquerres perquè plantejava la necessitat que les treballadores i els treballadors decidissin el nombre de fills que anaven a tenir en comptes de deixar en mans de la providència una decisió que afavoria l’ampliació del mercat laboral i, per tant, la disminució dels salaris. Doncs bé, aquesta proposta va ser introduïda a Espanya per Mateu Morral, fill d’un industrial sabadellenc. Morral només és conegut pel seu intent de magnicidi i no per la seva gran labor cultural i ideològica com a editor de l’Escola Moderna. Tots els centres de planificació familiar a Espanya són, en alguna mesura, deutors de Mateu Morral.
La idea que l’escola és el bressol de la república i de la revolució s’expressa també amb una més desconeguda: la coeducació de classes socials. La idea era que si els fills de pares burgesos i proletaris s’educaven junts, s’aconseguiria el dia de demà una societat harmònica sense classes socials. Aquests plantejaments partien d’una crítica contundent a la societat capitalista del moment en què la confrontació social era molt dura. La veritat és que les desigualtats socials continuen vigents i, en canvi, el debat sobre com actuar des de l’escola ha desaparegut. No seria hora de plantejar-se una crítica seriosa a la segregació escolar per raó de classe social? La veritat és que s’ha difuminat la percepció dels perfils de les classes socials a Espanya, però les classes no han desaparegut. Al contrari, en molts casos les desigualtats s’han incrementat i, en canvi, el debat sobre el paper de l’escola com a factor de canvi social s’ha defugit. Un dels que ho va practicar va ser Odón de Buen, que surt en aquestes pàgines com a amic de López de Ayala i introductor del darwinisme a Espanya. També és qui proposa la idea de treure els alumnes de les aules i educar en l’entorn natural, com es va practicar a la Universitat de Barcelona, per primer cop a Espanya, i a l’Escola Moderna. De Buen ens ha deixat frases memorables: “A Espanya els representants de Déu a la terra, en la seva major part, eren els botxins contra els quals predicaven la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat, la veritable doctrina cristiana”. El seu llibre Geología va ser inclòs en l’Índex de llibres prohibits per l’Església.
Un element culminant d’aquesta lluita és la gran manifestació feminista a Barcelona de l’any 1910. És realment una manifestació multitudinària amagada per tots els mitjans de l’època que rescatem a partir de fons del lliure pensament i del moviment obrer. A la manifestació participen entre 10.000 i 20.000 dones, al crit de “Endavant, dones”. Al capdavant de la manifestació anava un estendard vermell amb la inscripció “A baix el clericalisme. Visca la llibertat”. Hem trigat més de cent anys a saber-ho, just quan es fan manifestacions feministes de dimensions mai imaginades. No és casualitat. Per defensar idees que avui ens semblen normals, Ángeles López de Ayala va ser empresonada moltes vegades al llarg de la seva vida, li van censurar articles, li va tancar periòdics que dirigia, va ser objecte d’atemptats i va ser perseguida tota la vida.
Les pàgines que segueixen, escrites magistralment per Raül Aguilar, ens mostren d’una manera molt emocionant que les més petites llibertats de què gaudim han necessitat l’esforç, la tenacitat i la lluita de milers i milers de dones a les quals avui, amb aquest petit llibre, els retem homenatge.