S’ha mort Antoni Domènech que era catedràtic de Filosofia de les Ciències Socials i Morals en la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona. Ha estat sense cap mena de dubte un dels intel·lectuals més importants de l’esquerra catalana i punt de referència per diverses generacions de lluitadors per la justícia i la llibertat.

En les darreres jornades de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya, celebrades el mes de juliol, vam programar una taula rodona de balanç dels cent anys de la revolució bolxevic. Entre el públic cares conegudes com Xosé Manuel Beiras i Gerardo Pisarello, que van venir expressament a escoltar-lo. Vam notar de seguida que estàvem assistint a un moment molt especial, ara sabem que va venir a acomiadar-se. La seva intervenció va ser brillant però cap a la segona part del parlament, ens va deixar anar unes reflexions a modus de comiat. Em vaig adonar de l’emoció d’aquell moment i vaig prendre notes tot seguit.

Ens va dir que «el pitjor error que es pot cometre i és el nucli ideològic i moral de la dreta, és mirar el passat de l’esquerra amb condescendència». Es va referir a una frase de Voltaire quan deia que «aquests idiotes creuen que les nostres àvies caminaven de quatre grapes». Va ser molt crític amb el nivell del debat actual a les esquerres, deia «el debat socialista actual és una merda si el comparem amb el que hi havia fa cent anys». Es referia segurament al trist paper del socialisme europeu, que a poc a poc ha anat girant l’esquena als sectors populars que havien confiat en ells, per fer-se congraciar pels poderosos, però també a l’esquerra alternativa, molt confosa entre la postmodernitat i directament la irracionalitat. Per exemple, contra les anomenades medicines alternatives, més a prop de la superstició que de la raó; contra el delirant feminisme islàmic, un altre oxímoron; o contra la inacció d’una part de l’esquerra davant del desafiament nacional. Al final de la seva magistral i pòstuma conferència, va dir amb tota la vehemència que les seves migrades forces li permetien però amb tota la determinació d’un vell lluitador psuquer que «no es pot mirar el passat amb condescendència». Que si estudiem les esteles traçades dels que ens han precedit ens hauríem d’adonar que «eren més intel·ligents que nosaltres i molt més cultes que nosaltres».

Amb els seus encerts i els seus errors, fins i tot amb la seva perplexitat davant dels nous fenòmens de les esquerres, però a la vegada amb una mirada fraternal i joiosa pels nous esdeveniments, cal dir que se n’ha anat un dels grans i que el trobarem a faltar. Fins i tot per discrepar-hi.