La banalització immoral de la presó
Després que el govern del PP empresoni els seus adversaris polítics i governi Catalunya amb un 8% de vots, una cosa que passarà als annals de la democràcia mundial, s’ha generat un gran debat sobre si vivim en una democràcia i sobre si el que estem vivint és franquisme. Es critica també dient que s’està banalitzant la presó i l’exili. Que cal un respecte per a aquells que al llarg de la història van ser empresonats o van escollir el camí de l’exili. Fa dies que reflexiono sobre aquesta qüestió. El franquisme apallissava als carrers amb els antiavalots, apallissava i torturava a les presons sense pietat i empresonava la gent, en la darrera etapa, a partir del Tribunal de Orden Público –ara Audiència Nacional. El franquisme era efectivament molt més bèstia.
Però analitzem primer el tema de l’exili. Què deia el franquisme dels militants comunistes que s’exiliaven? Que eren uns covards. Què es deia dels comunistes que estaven a la presó? Que s’ho havien buscat. A la meitat del govern de Catalunya que avui està a Brussel·les, què li passaria si tornés a Catalunya? Que seria empresonat com l’altra meitat del govern. En podem estar ben segurs. Per quina raó haurien d’entregar-se? Sincerament no en sé cap. Què faries tu?
Analitzem els que estan a la presó. Estar a la presó no és cap broma. És veritat com deia Henry David Thoreau que és un honor anar a la presó quan és per una injustícia, ara bé, l’experiència és duríssima. Ho és, a més, per a la família. M’ho va fer notar ja als primers dies una persona gran i eminent que és fill de pres del POUM. Em deia que per a les dones, fills i amics dels presos és una experiència traumàtica que els durarà tota la vida. Crec que la presó i l’exili dels independentistes és una gran injustícia i que tots aquells que hi treuen ferro el que estan fent és banalitzant una situació immoral. Només deshumanitzant l’adversari es pot pensar que la presó per raons polítiques és poca cosa. Si en una república catalana anés a la presó Inés Arrimadas o Miquel Iceta, jo sortiria al carrer i escriuria articles dient que és una injustícia i el que segur és que no banalitzaria el fet que, insisteixo, per raons polítiques, persones estiguin privades de llibertat. És potser la indecència més absoluta. Tant li costa, a la gent, posar-se en el lloc del seu adversari polític?
És cert que tothom haurà de fer-se una autocrítica però no es pot posar al mateix sac qui està a la presó amb qui els empresona. I què voleu que us digui, com escriu el sevillà catedràtic de Dret Constitucional Javier Pérez Royo tot això «apesta a franquismo».
Aquest article té una coda. És aquesta.
PD A vegades passen coses màgiques. En l’article faig referència a un amic, en Josep Simó Deu, que és qui em va fer un comentari sobre el patiment dels fills i de les dones del Jordi Cuixart i Jordi Sánchez que va donar lloc a l’article que heu llegit. En Simó té 82 anys, amb el que vaig a excursió un cop per setmana i és fill d’un militant del POUM. Per això sap de què parla. Al llegir l’article, jo no l’havia avisat, em va enviar un mail on em deia “De ben segur la meva mare l’hi hauria agradat molt llegir el teu emotiu article. L’exili i la presó només ho poden comprendre els qui l’han viscut de ben a prop”. I m’adjunta aquesta foto feta al “Auberge d’Accueil” per refugiats espanyols de Poitiers. France. La seva mare era Maria Deu Laspala de 28 anys, la dona de la dreta i ell el nen més petit de 4 anys. No es van poder reunir fins dos anys després amb l’espòs i pare Ricard Simó.
Acabava el mail així “Salut i llibertat. Vive la France.”