Com anar molt ràpid?

Ara fa un any vam viure uns mesos trepidants. Hi ha gent que pensa que sempre hauríem d’estar així. Jo no. Ningú no pot viure amb aquest nivell destrès. L’1 doctubre significa la més gran mobilització i victòria republicana des de 1939. Molt d’hora vaig tenir un xoc: feia 40 anys que no sentia les grapes del monstre.

A partir daixò va ser un no parar de sentiments que evocaven la por de la clandestinitat i a la Policia, sobretot veient el que passava a la mateixa ciutat, Sabadell, a lescola Nostre Llar: «Dónde están las putas urnas. Hostia!» Vaig rememorar doncs temps de clandestinitat i va ser un punt de trobada simbòlica entre diverses generacions.

Hem trigat 78 anys, el temps necessari que s’ha necessitat per tal que les generacions que s’han socialitzat en democràcia superin les esporuguides del franquisme i la postguerra. Significa també la fi de la por en un país on el 80% de ciutadans es declaren republicans. Una gran esperança que caldrà gestionar amb molta intel·ligència. És una gran alegria veure com l’ideal republicà reneix espectacularment a Catalunya.

Però aquell dia 1-O significa també la fi d’un camí. Després de set anys de grans manifestacions, per fi Espanya, Europa i el món es van adonar que a Catalunya hi havia un problema. Ho podrien haver vist el 2010, no calia ser massa llest.

Ara bé, el moviment republicà català pateix des d’aquell dia de falta d’idees i de lideratge. Cal un replegament tàctic, passar de la guerra frontal a la guerra de posicions, com deia Gramsci. I donar-se un respir que permeti una reflexió serena. Hi ha gent que diu: tenim pressa. Molt bé, els pertoca dir què volen fer. Si pretenen forçar les coses amb violència han de saber un vell principi de tots els temps: els més violents normalment són infiltrats de la policia. Exemples en la nostra història n’hi ha a cabassos.

Jo em preguntaria: quina diferència essencial hi ha entre un estat català federat a una república espanyola o un estat català independent? Quin bloc històric republicà necessitem crear? Com s’aconsegueixen aliances més àmplies? Les respostes requereixen serenitat i anàlisi. Salut i cultura és el que ha fet que a Catalunya hi hagi un 80% de ciutadans republicans. Penso que segurament la via és la de fer un sistema de salut impressionant i una escola sense fracàs escolar. Ara falta intel·ligència i aprendre dels errors i dels èxits. No voler aprendre res del que ha passat ens conduirà una i altra vegada al mur. Tenim una classe política catalana noquejada. Tant els republicans com els monàrquics. Els republicans han de demostrar ser mil vegades més eficaços, sensibles al patiment de la gent, llestos i hàbils per governar al servei dels catalans que els altres. Aquesta és una de les claus. No és més ràpid qui més corre sinó qui encerta el camí. Ho podia haver dit Walter Benjamin, però no ho va dir, però queda bé per acabar l’article.