Vaig venir a Girona capital a veure el nostre estimat director del diari. En sortir havia quedat amb el Dani, un amic gironí. Vam fer un aperitiu i com que no sabíem on anar a dinar, em va dir: et portaré a una neofonda. No sé què cony és una neofonda, però vaig seguir-li el corrent. Allí vaig tenir una experiència extrasensorial. Un dels plats em va transportar a 40 anys enrere a Sant Climent de Sescebes, es tractava d’un «bocata de calamares». Una altra cosa que vam menjar eren uns ous de roca farcits de foie –o eren musclos de roca?– congelats, liofilitzats i servits en un llit de palla. També ens van servir unes gambes, però la gamba no hi era –o jo no vaig saber veure-la– i només havies de rosegar les potes. Van portar un bonsai d’olivera, hi penjaven coses per menjar, el Xavi es va menjar olives de veritat, les va trobar més bones que el que havien penjat. Es va empassar el pinyol. El cambrer que ens vigilava li va haver d’explicar que l’experiència s’havia acabat, que no rosegués el tronc. En un ambient tan estrany la conversa va ser d’alt nivell intel·lectual. Deveu estar pensant que parlàvem de Walter Benjamin, de Søren Aabye Kierkegaard i Eric Hobsbawm. No, la gent del grup era molt cultivada, això sí, però cultivaven coneixements inútils. Per exemple, vam estar una bona estona discutint si la goma d’esborrar Milan es podia menjar o no, de quins colors eren i fins i tot n’hi havia un que sabia les formes i les mides que tenien en funció del color. Hi ha gent que sap moltes coses, però o bé són inútils o són directament equivocades.A nosaltres ens meravellen els canelons ben fets, el bacallà amb panses i pinyons i la mel i mató, però què deu sentir i pensar un japonès o un nord-americà? Què els fa fer més de 10.000 quilòmetres per anar a una neofonda? Una cosa que em va entusiasmar té un nom molt original i bonic: nyinyonyaki. Em van retrotraure a quan la meva àvia cuinava nyinyonyakis. Quins nyinyonyakis més casolans! Alguna cosa devem fer bé els catalans, una cosa que no sé ben bé quina és.

Diuen que és molt difícil reservar taula, no us ho creieu pas. Hi ha una germandat que amb un senyal concret tens pas obert.

Si fos de vosaltres no portaria mai les vostres parelles femenines. Totes les dones durant el cafè van exclamar que preferien menjar allí que el sexe. Va passar el Joan i li vaig etzibar que estava molt emprenyat. Em va respondre que la seva dona li diu el mateix: prefereix el seu menjar i el Bruce. Tot pecador té la seva penitència. Això sí, una recomanació, és una fonda on caldria pagar abans de començar. Un cop t’ho has menjat tot, però sobretot un cop t’has begut tot el que t’han posat, la meitat del grup no es recordava del número pin de la targeta de crèdit.