Feminisme o barbàrie
Estem assistint a una onada d’extrema dreta al món i també a Espanya. I una de les banderes que agiten amb més força és la del masclisme. Abans del 8 de març de 2018 quasi totes les forces d’extrema dreta i d’extrem centre deien que no eren ni masclistes ni feministes. Una barbaritat conceptual. Vistes les grans mobilitzacions que hi va haver, les més grans mobilitzacions de la història del feminisme a Espanya, els d’extrema dreta Vox i PP van continuar igual i els de l’extrem centre, Ciutadans, han virat el discurs. S’han inventat el «feminisme liberal». En primer lloc el feminisme sempre ha estat liberal, però els de Ciutadans no saben què és ser liberal. El feminisme que defensen està a favor de la prostitució i de la gestació subrogada. Si aixequés el cap Frederica Montseny, que sí que era feminista i liberal per anarquista, al·lucinaria de les ximpleries que es diuen avui.
Bé, l’extrema dreta és profundament contrària a les dones. No hauria d’estranyar a ningú. Durant el franquisme les dones eren ciutadans de segona: estava prohibit l’avortament, el divorci, havien de demanar permís al marit per obrir un compte corrent, per tenir el passaport, per firmar un contracte i estaven prohibits els anticonceptius. Aquí tenim el record molt a prop del que pot passar si guanya el trifàl·lic, com va referir-s’hi encertadament una ministra, guanya.
Però què ho fa que hi hagi tants homes que no estimin les dones? Realment és difícil trobar-hi una explicació que no sigui psiquiàtrica. Hi ha homes que se senten amenaçats quan estan davant de dones potents culturalment. Altres se senten dèbils davant de dones alliberades sexualment. El que ens podem preguntar és quina mena de sexualitat reprimida i pobra tenen aquests homes?
Qualsevol home decent ha d’estar content que les dones aconsegueixin la igualtat en tots els àmbits. Només un home turmentat per patologies psiquiàtriques pot sentir-se malament amb què les dones accedeixin a la independència personal. I la solució per aquests homes masclistes no és altra que explorar què els passa en el seu limitat cap i posar-hi remei amb teràpies. Però cal ser optimista, en el darrer any han estat milions de persones, dones i homes, que es declaren obertament feministes, sense embuts i sense complexes. El feminisme és un valor moralment superior a la voluntat de submissió de les dones. El feminisme ha aconseguit l’hegemonia, no és la victòria final però és el primer prerequisit. Realment no me’n sé avenir que encara hi hagi tres partits polítics que lluitin aferrissadament per tornar les dones al món de les cavernes. Si venç el feminisme guanyem tots, si venç el masclisme perdem tots. O venç el feminisme o anem a la barbàrie.