Fa un temps els organitzadors d’aquests cursos em van proposar de participar en una taula rodona. Després, sense previ avís, la taula rodona es va convertir en quadrada i, de sobte, em vaig trobar fa pocs dies amb què se m’encarregava nogensmenys que de parlar de Catalunya i del seu futur. I des de l’esquerra. Problema complex. D’entrada, i deixant de banda escatir què és l’esquerra, que no tots ho entenem de la mateixa manera, resulta que un historiador, que és el que sóc, no parla mai del futur, perquè l’experiència del seu treball li ensenya que no hi ha ofici més arriscat -o més trampós, segons amb quins propòsits s’exerceixi- que el de Catalunya: El futur des de l’esquerra profeta. I no hi ha estupidesa més gran que creure en les profecies.

Deixeu-me que en doni dos exemples. El 1945, quan va acabar la segona guerra mundial, jo tenia catorze anys i em vaig creure les promeses que feien els guanyadors quan ens garantien que hi hauria un món de llibertat generalitzada, on la pau estaria assegurada per l’Organització de les nacions unides i la pobresa seria eliminada pertot com a conseqüència dels progressos tecnològics, començant per la contribució de l’energia atòmica. Han passat més de seixanta anys i ni la llibertat és general, ni hi ha hagut pau, sinó milions de morts -quatre milions només al Congo en els darrers deu any si la pobresa i la fam, lluny d’haver desaparegut, amenacen amb noves forces avui (…)