COM COMBATRE EL FEIXISME

Participants: Najat El Hachmi, Xavi Domènech, David Karvala,

Autora: David Karvala, Unitat Contra el Feixisme i el Racisme (UCFR).

Data:  Dimecres 4 de Novembre

David Karvala és activista d’Unitat Contra el Feixisme i el Racisme (UCFR); autor del llibre El antifascismo del 99%; i militant de la xarxa anticapitalista, Marx21.net

La lluita unitària contra l’extrema dreta i les seves idees: uns apunts

Aprenem de l’experiència de lluites reals

En la lluita contra el feixisme, com en tota la política, caldria aprendre de la història, de l’experiència acumulada de lluites anteriors. En medicina es diu “pràctica basada en l’evidència” i hauria de ser de sentit comú aplicar tractaments que han demostrat la seva efectivitat, no fer coses perquè “sempre s’han fet així”.

En la política, i sovint en la lluita antifeixista, no s’actua sobre la base d’aquest principi, sinó a partir de tòpics: cites o teories sense cap fonament. Per exemple, una cita de Brecht diu que no pots combatre el feixisme si no combats el capitalisme. Altres persones diuen que no s’ha de denunciar els feixistes en absolut, ni fer-los cas, perquè això només els dona publicitat. I hi ha molts altres exemples. Algunes d’aquestes “teories” han fracassat a la pràctica; la majoria ni tan sols s’han provat.

Per això, si volem derrotar el feixisme, hem de mirar què ha funcionat, i què no, per aplicar les estratègies que han demostrat la seva efectivitat.

No tot és feixisme, però el feixisme existeix

De nou, si volem vèncer el feixisme, hem de saber què és, i què no és, feixisme.

Aquí hi ha dos errors típics.

Per una banda, dins l’esquerra és típic titllar el PP, o fins i tot el PSOE, de feixistes; i és freqüent dir que a l’Estat espanyol ja vivim sota el feixisme. Pot sonar molt radical, però les conclusions pràctiques són desastroses. Si això és feixisme, no ens agrada, però no n’hi ha per tant: podem fer actes públics progressistes, tenim certes llibertats, en definitiva, no és la fi del món. D’altra banda, si el propi estat ja fos feixista, no tindria sentit intentar aturar els partits d’extrema dreta. És a dir, és un argument superficialment combatiu, però en realitat promou la passivitat.

Per l’altra, està l’argument que el feixisme és un fenomen que es limita als anys trenta, potser només a Mussolini. Avui dia, cap partit important porta els uniformes dels feixistes italians, així que no són feixistes. Si s’accepta aquest argument –bastant estès en el món acadèmic– no existeix cap feixisme per combatre. Això normalitza l’extrema dreta: es nega a reconèixer que, més enllà de les diferències, tant el Front National francès (ara maquillat amb el nom Rassemblement National) com Alba Daurada a Grècia realment són feixistes.

Davant aquests arguments cal identificar bé el feixisme. No serveix donar llistes de trets ideològics –perquè el feixisme és camaleònic i carronyaire amb els seus arguments i símbols– sinó que cal mirar els seus objectius i accions. Vivim sota una democràcia burgesa: una democràcia limitada, amb les divisions de classe, però amb certs drets i llibertats. El feixisme planteja acabar amb això, en una ruptura cap a la dreta, cap a un sistema molt més autoritari. Per això, alguns feixistes s’autoanomenen “nacional-revolucionaris”. Per intentar guanyar adeptes fins i tot poden presentar-se com a “antisistema”, inclús anticapitalistes (contra els capitalistes jueus o estrangers, és clar).

Aquesta visió de ruptura –mitjançant, en principi, la lluita al carrer– desmarca el feixisme de la dreta conservadora que viu del sistema existent i es conforma amb gestionar-lo. El feixisme vol construir un moviment: de vegades ho fa de forma oberta al carrer amb botes i bats de beisbol, avui dia més sovint amb corbata i campanyes electorals, però el seu objectiu va més enllà de fer el joc institucional i aprovar un parell de lleis.

Què és Vox?

Vacil·lant entre els partits conservadors i el feixisme es troba l’extrema dreta populista. Exemples d’això serien Geert Wilders als Països Baixos o UKIP a Gran Bretanya. Aquestes formacions no són els gestors fidels del sistema actual com volen ser els conservadors, però a diferència del feixisme no es plantegen construir un moviment per trencar del tot amb la democràcia burgesa; són una cosa intermèdia, volàtil i inestable.

Un exemple és Alternativa per Alemanya (AfD), que va començar com una escissió cap a la dreta del partit conservador, inicialment basada en el rebuig a la Unió Europea. El seu racisme va créixer gràcies a les protestes islamòfobes de Pegida, i va créixer un sector intern clarament feixista. Ara l’ala simplement populista i l’ala feixista estan en pugna. (Les grans protestes unitàries contra l’AfD dels últims anys han ajudat a obrir les escletxes i sembla que ara el partit està patint greus problemes interns.)

La meva anàlisi de Vox és que se sembla a AfD en els seus inicis: una escissió cap a la dreta del PP que acull també feixistes i fins i tot neonazis. Vox està canviant i haurem de mirar com evoluciona: cap a un partit realment feixista; cap a una versió més de dretes del PP, però encara institucional; o cap a una altra cosa. Cal tenir present que a Catalunya el feixisme és molt present dins de Vox, donat que aquest va absorbir el que quedava del partit feixista, Plataforma per Catalunya (PxC), després de la seva derrota i posterior dissolució, i bastants exmilitants de PxC tenen càrrecs a Vox.

En tot cas, no cal esperar un veredicte final sobre què és Vox per saber que representa una amenaça greu i específica per a les persones racialitzades, per a les dones, per a les persones LGTBI, per a la gent treballadora… i per a la democràcia en general. Per això, els hem de combatre.

Com no respondre a l’extrema dreta

Com s’ha dit, alguns sectors mantenen que si no parlem dels feixistes, si no els donem importància, desapareixeran. Accepten fer campanyes genèriques contra el racisme, denunciant tots o gairebé tots els partits per igual, però mai amb menció especial dels feixistes. A França, els partits d’esquerres i els moviments socials porten 40 anys amb aquesta estratègia. A les eleccions legislatives del 1981, l’FN va rebre el 0,2% dels vots; ara són potser la primera força política del país. La “teoria de no parlar-ne” ha fracassat estrepitosament.

Una variant de la mateixa visió és respondre a una candidatura feixista simplement defensant una candidatura pròpia, ja sigui aquesta socialdemòcrata, “esquerra transformadora” o de l’esquerra revolucionària.

En ambdós casos es tracta en efecte de normalitzar el feixisme: tractar el partit feixista com un partit més, al qual s’enfronta amb les eines ja existents de debats electorals i arguments genèrics.

Una altra resposta és encara pitjor. Es proposa que l’esquerra assumeixi elements del discurs de l’extrema dreta: “Si ells obtenen vots entre gent treballadora amb arguments racistes, potser l’esquerra ha de ser més racista”. Si es diu obertament queda fatal, però aquesta visió està guanyant adeptes, disfressada de rebuig al “bonisme” o al “postmodernisme”. Realment els que pensen així deixen l’esquerra i s’apropen a la dreta, fins i tot l’extrema dreta: en tot cas donen la raó a l’extrema dreta, no la combaten.

La visió “antifa” de la bandera roja almenys té el mèrit que vol fer front a l’extrema dreta. Però de nou, cal mirar l’experiència. El Partit Comunista d’Alemanya (KPD) va fundar Acció Antifeixista –amb la bandera roja i tot– el juny del 1932. Les mencions inicials d’unitat d’acció amb els socialdemòcrates (SPD) ràpidament es van esfumar. Seguint ordres de Moscou, el KPD va insistir que la lluita contra el feixisme havia de ser una lluita contra el capitalisme i contra la socialdemocràcia, a la qual va titllar de “social-feixista” (“ja vivim sota el feixisme”). El gener del 1933, al cap de mig any de la fundació d’Acció Antifeixista i sense cap oposició unitària, Hitler va prendre el poder.

No obstant el compromís personal de molts activistes, i els èxits puntuals contra neonazis aïllats, l’estratègia “antifa” no pot aturar una extrema dreta en auge i amb forta presència institucional. (Aquest problema el reconeixen diversos activistes antifa actuals, com comento aquí.)

Finalment i de manera breu, tampoc va funcionar la política aplicada per Moscou després del fracàs del sectarisme: el front popular. Els programes comuns i les coalicions electorals amb el centre-dreta no funcionen com a acords de mínims per a una lluita conjunta, sinó com un topall de màxims, un bloqueig a lluites des de baix que molestin la burgesia democràtica. Va fracassar a França durant els anys 1930 i va fracassar davant de Franco (la repressió republicana del moviment revolucionari a Barcelona el maig del 1937 va ser el preu de buscar la unitat amb la burgesia). En la mateix línia, al llarg de les últimes dècades a França s’ha plantejat votar a la dreta conservadora com a barrera davant l’FN; tampoc ha servit.

La lluita unitària

L’alternativa a aquestes estratègies –el “front únic”– no és només una hipòtesi; s’ha posat a la pràctica les últimes dècades a països diversos, i amb molt d’èxit.

A Gran Bretanya, els anys 1970, el feixisme amb corbata sota el nom de National Front creixia (i va inspirar Le Pen a copiar el seu model a França). Però el 1978 es va formar un moviment unitari, l’Anti Nazi League, que, conjuntament amb el seu moviment germà cultural, Rock Against Racism, els va derrotar, i ara ningú no sap res de l’FN britànic, a diferència de la versió francesa. Des de llavors, cada cop que puja un partit d’extrema dreta, un moviment unitari li fa front: actualment es diu Stand up To Racism, que inclou des de l’esquerra revolucionària fins als sindicats i líders laboristes.

A Grècia, la derrota dels neonazis s’ha aconseguit gràcies a la lluita unitària impulsada per KEERFA (Unitat contra el racisme i l’amenaça feixista). La condemna de presó per a la cúpula del partit Alba Daurada –amb una vaga general convocada per diversos sindicats i 100.000 persones davant el tribunal per celebrar el veredicte– va ser fruit de la feina feta per KEERFA des del 2009. Durant molts anys, sectors importants de l’esquerra s’oposaven a lluitar contra Alba Daurada; deien que se li feia publicitat i que no s’havia de lluitar contra els neonazis, sinó contra la causa, el capitalisme; rebutjaven la lluita unitària de la mà dels sindicats i els partits reformistes… Però el 7 d’octubre de 2020 tots aquests sectors van celebrar la victòria contra el feixisme que representava la històrica condemna.

I, evidentment, a Catalunya. Es va presentar la declaració fundacional d’UCFR el juny del 2010, amb el títol “Unitat Contra el Feixisme i el Racisme: aturem Plataforma per Catalunya”. Hi havia veus que deien que els fèiem publicitat, que no calia centrar-se en PxC, que no servia una lluita àmplia i unitària…

El fet és que PxC havia crescut de manera bastant contínua des de la seva fundació l’any 2002. Va arribar al seu punt àlgid just en l’època que s’establia UCFR: el novembre del 2010 gairebé va entrar al Parlament, i el maig del 2011 va pujar de 17 a 67 regidors arreu del país. A partir d’aquí, només van conèixer derrotes i ells mateixos van assenyalar UCFR com a responsable d’aquestes. L’any 2014 les tensions produïdes van portar a l’expulsió del fundador, Josep Anglada, i el maig del 2015 PxC va ser eliminada totalment dels ajuntaments allà on es va aplicar plenament l’estratègia d’UCFR: van caure de 67 a 8 regidors.

És aquesta estratègia la que UCFR es proposa aplicar contra Vox. Evidentment, serà un repte més gran. A diferència de PxC, Vox existeix arreu de l’estat, no només a Catalunya, i a gran part de l’estat no hi ha res semblant a UCFR. Però l’experiència demostra que aquesta estratègia general –amb els ajustos que facin falta– pot funcionar, mentre que els arguments en contra –realment tòpics– no tenen fonament en la pràctica.

StopIslamofòbia

Una altra lliçó molt clara d’aquestes lluites unitàries és que no es pot combatre l’extrema dreta sense combatre també el racisme. Hauria de ser obvi, però hi ha grups antifeixistes que no treballen contra el racisme i grups antiracistes que ignoren l’extrema dreta.

Un altre fet obvi és que, avui dia, la forma més estesa de racisme és la islamofòbia. Aquí no cap una anàlisi sencera del tema (veure Karvala, 2016) però paga la pena fer-ne alguns apunts telegràfics.

  • La islamofòbia és una forma de racisme, igual que l’antisemitisme. En termes biològics les “races” no existeixen, però el racisme sí. El fet que ni la gent musulmana ni la gent jueva són “races” és irrellevant.
  • És possible que el terme “islamofòbia” no sigui idoni, com tampoc ho és “antisemitisme”. En ambdós casos, però, les crítiques al terme solen amagar una negació a enfrontar-se al racisme en si; busquen distreure’ns d’una lluita necessària.
  • L’extrema dreta populista –i una part de l’esquerra– sol insistir que no s’oposa a les persones musulmanes “normals”, només a “l’islam radical”. A la pràctica, queda palès que les úniques persones musulmanes a les quals accepten com a “normals” són les que accepten completament la seva visió d’una “cultura europea” superior.
  • També fiquen en un mateix sac totes les organitzacions polítiques inspirades en l’islam. En realitat, aquestes poden són tan diferents entre si com el Moviment Sense Terra i “Hazte Oír”, inspirats ambdós en el catolicisme. Tractar-les com un bloc monolític és islamofòbia.
  • Una de les eines de la dreta –i d’una part de l’esquerra– per promoure la islamofòbia és el “purplewashing”. La pretesa defensa dels drets de les dones o de les persones LGTBI serveix de coartada per atacar la gent musulmana, a la qual titllen d’especialment masclista i/o homòfoba.
  • També s’abusa del concepte de la laïcitat. Aquest valor molt important exigeix la neutralitat de l’estat vers les religions, sense afavorir ni perjudicar cap d’elles. No suposa un ateisme imposat, ni la repressió de mostres religioses per part de les persones en la seva vida quotidiana.
  • En el món actual, la islamofòbia ha estat implicada en les guerres i ocupacions dels EUA a l’Orient mitjà, amb més d’un milió de morts; en la repressió de persones musulmanes dels nostres barris (des del cas dels 11 del Raval –una condemna posada en qüestió fins i tot pel propi Parlament de Catalunya– fins a Guantánamo); en atacs continus al dret de les dones musulmanes a vestir-se com vulguin sense imposicions ni prohibicions, i mil aspectes més.

En aquest context, una esquerra que no combat aquesta forma de racisme no és neutral, sinó que es posa al costat de l’opressor. I una “esquerra” que promou aquest racisme no és esquerra.

En tot cas, la lluita contra Vox –sense oblidar l’extrema dreta catalanista, extremadament islamòfoba– es veuria fatalment afeblida si no s’oposés a l’odi que fomenten en aquest àmbit. Fa anys que UCFR –formada per més de 600 entitats de tota mena– té molt clar la crida de #StopIslamofòbia.

 

Més lectura

David Karvala (ed.), No pasarán… aunque lleven trajes, Ediciones de la Tempestad, 2010.

David Karvala (ed.), Combatir la Islamofobia, Icaria, 2016.

David Karvala (ed.), El antifascismo del 99%, Ediciones de la Tempestad, 2019.