David Serrano

JORNADES 2020 > PONÈNCIES

La pedagogia de la memòria

Vivim en una època de profunda desmemòria i manca de valors democràtics, probablement perquè determinats sectors estratègics del país no han fet un esforç per afrontar el passat traumàtic domèstic, ni pensen fer-ho perquè no consideren que hi hagi motius que ho justifiquin. Alguna cosa no funciona al nostre sistema democràtic per no trobar antibiòtics a la xacra de les actituds, accions, llenguatge o l’ús de la simbologia totalitària amb absoluta impunitat. Amb tota desinvoltura s’usen expressions i es mostren actituds que denoten no només un pèssim coneixement del nostre passat domèstic sinó també del contextual europeu. Parla de la nostra mala salut democràtica la impunitat legal i moral amb què es mouen col·lectius i persones, algunes de les quals representants públics.

Vet aquí un breu llistat d’exemples, en què els mitjans fan d’altaveu de la situació actual d’una part significativa de l’imaginari col·lectiu, de l’estat de l’opinió pública i, en definitiva, de la nostra cultura democràtica. Una cultura democràtica escassa en aprofundiment, en referents ètics (els que hi podia haver es van decidir bandejar durant la Transició per incòmodes), marcada per la xacra d’una educació nacional-catòlica que es perllonga gairebé 40 anys (cosa que ajuda a explicar les diferències respecte l’abordament sofert en la realitat sud-americana, amb dictadures molt més breus), i per la pervivència de quadres dirigents franquistes en llocs clau de la jove democràcia (que troba relleu en les noves generacions). Triats a l’atzar, aquests podrien ser-ne alguns exemples:

-Atac neonazi a la Delegació del Govern de la Generalitat Catalunya a Madrid, amb els seus membres lliures i campant per la TV. Considerat més endavant com un “acte vandàlic” per part del Ministre de l’Interior. Un eufemisme que seria interessant analitzar per entendre què hi ha darrere de qui pot afirmar amb convicció una causalitat aparentment anecdòtica i desideologitzada; i molt tindria a veure amb la desmemòria que es viu a països com Grècia i que han decidit afrontar de cara amb la desactivació del partit Alba Daurada.
-Salutacions nazis de dirigents polítics juvenils a Xàtiva i Gandia.
-Afiliats d’un partit de Valls es passegen amb banderes nazis.
-El responsable d’un partit polític d’Altafulla compara independentistes amb nazis (utilitza el joc de buscar les diferències entre imatges, on apareix a la dreta un acte de Hitler, i a l’esquerra un acte independentista)
-Els responsables d’un partit a Sant Joan de Vilatorrada declaren nazis els independentistes.
-Portaveu d’un partit polític estatal compara banderes nazis amb la republicana. I afirma seguidament que: la República va provocar un milió de morts.
-La secretària general d’un partit estatal declara que els escraches són propis de nazis i feixistes.
-Diputat estatal denomina nazi a qui parli del concepte “País Valencià”.
-Delegada govern participa i reparteix medalles en acte a excombatents nazis de la División Azul. La mateixa havia considerat la PAH de nazi.
-Ministre defensa fa uns anys fa desfilar junts un representant de la Divisió Leclerc que allibera París amb un feixista de la División Azul. Considera que la reconciliació s’ha de fer així.
-Un exministre equipara el PSOE amb els nazis davant el jutge Ruz, que porta el cas Bárcenas.
-La llibreria Europa del cor del barri de Gràcia roman oberta tot i l’apologia del nazisme i el feixisme que suposen els materials que s’ofereixen.
-Un expresident de comunitat autònoma afirma que Mas està provocant un atac a la democràcia com ho van fer Hitler i Mussolini.

Podríem continuar sense massa esforç i el llistat es podria engruixir fins a límits imprevisibles. Però allò que té una lectura interior acomodada i sense massa contestació oficial, topa sovint amb una lectura exterior que intenta posar ordre a tant desori sobre els principis bàsics de la democràcia i els valors que cal defensar. I poso per exemple els dos darrers fets que situen la nostra realitat fora del que a Europa es considera tolerable:

-D’una banda, el govern federal alemany obliga a retirar a Madrid una placa nazi (que el President de la Comunitat es negava a eliminar).
-De l’altra, l’Informe Raxen 2012 descriu 4000 actes intolerància feixista i neonazi a Espanya.

L’etapa de la postmemòria, que tindria referents com Zygmunt Bauman o Marianne Hirsch, ens agafa tot just aquí en l’etapa de la desmemòria més desconcertant, i on els exemples abans esmentats no són sinó l’avís per arribar a la conclusió que es tracta d’una desmemòria que res no té d’atzarosa, ans al contrari, es manifesta com organitzadament instal·lada, interessada i defensada davant els tímids intents de destrucció de la impunitat amb què es plantegen determinats aspectes de la vida heretada del Franquisme: institucions, prebendes i privilegis, dinàmiques corruptes, etc. La gravetat ve donada perquè abasta un ventall ideològic força ampli. Aquesta desmemòria organitzada i agressiva es fonamenta en la perpetuació també d’un seguit de fal·làcies que troben les seves plataformes en mitjans de comunicació i opinadors que es dediquen sistemàticament a tergiversar la història i que se situen en la línia del NODO oficial sortosament guardat entre naftalina. Però tenen el seu predicament i segueixen fil per randa la premissa goebbeliana: “Una mentida repetida mil vegades es transforma en una veritat”.

Vet aquí algunes de les fal·làcies que intenten retrotreure el debat sobre República, Franquisme i Transició fins a etapes donades per superades, com Alberto Reig Tapia i Ángel Viñas posen al descobert lúcidament a “La pervivència de los mitos franquistes” i a “Residuos y derivacions franquistes: unos ejemplos”, dintre de la imprescindible En el combate por la historia. La República, la Guerra Civil, el Franquismo (Crítica, Barcelona, 2012, pàgines 903 a 943):

1. La il·legitimitat de l’origen de la IIa República al ser proclamada com a conseqüència d’unes eleccions municipals.
2. La il·legitimitat del govern del Front Popular sorgit de les eleccions de 1936.
3. El desordre públic i el caos provocats pels partits del Front Popular que tenien tenallat l’estat.
4. L’espontània i massiva rebel·lió del poble espanyol en un aixecament nacional èmul del de 1808.
5. La inevitabilitat de la guerra civil, que hauria esclatat en qualsevol cas, com a conseqüència dels errors de la República.
6. El Valle de los Caídos com a símbol de la reconciliació.

Es tracta de temes que la historiografia ja ha fixat en la mesura de la complexitat de la temàtica i que no cal, ara, per tant, intentar desmuntar perquè l’objectiu és centrar-me en aquelles fal·làcies de caire conceptual: de manera d’afrontar el passat perquè, així, s’ofereix una determinada lectura també del present i de la inexorabilitat d’un futur prefixat.

1. Mite fundacional:

Cal desmuntar el “mite fundacional” de la democràcia basat en què uns visionaris van agafar el poder per les armes, van destruir l’adversari sistemàticament i organitzada per evitar mals menors i al final es van posar al servei de l’evolució lògica vers la democràcia. Franco mor al llit: metàfora simptomàtica de la pretesa evolució/transició natural vers la democràcia.

La conseqüència lògica d’aquesta fal·làcia l’hem treballada des del grup Exili, Deportació i Holocaust, depenent del Memorial Democràtic i el Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, en el marc del qual hem fet un buidatge dels materials escolars que fan referència a aquesta temàtica i els resultats amb els quals ens hem trobat ens han sorprès desagradablement, més enllà de la percepció que, com a docents, podíem pensar prèviament. Fixem-nos com la interiorització i manca de reflexió al respecte ocasionen que en llibres de text de 4t ESO (16 anys) i Batxillerat (17-18), en dues editorials que es distribueixen al país, s’estructuri la unitat didàctica de la Dictadura franquista (1939-1975) d’aquesta manera: “Autarquia i racionament”, “Desarrollismo i miracle econòmic” i “Crisi final del sistema”. Eufemismes i reducció descriptiva asèptica i amoral, a banda de faltar a la realitat, és clar. Sense que les conclusions siguin encara definitives, podem entendre que si aquesta és l’anàlisi del període de dictadura que oferim als nostres estudiants, és obvi que la descontextualització i l’asèpsia no caminen sinó en la línia de crear enormes buits on la intolerància trobi el seu caldo de cultiu més propici. I no dic res ja de l’anàlisi que de la Xoà/Holocaust posa al descobert, on el desconcert conceptual és tan gran que envermelleix qualsevol que pretengui un acostament merament rigorós i científic. El tracte que reben els dos fenòmens més rellevants del segle XX pel que fa l’ús de la ciència posada al servei de la destrucció de persones: les cambres de gas i la bomba atòmica (juntament amb la resta de genocidis), ens fa pensar que la desmemòria ja no és qüestió d’anormalitats històriques sinó d’una voluntat de situar la reflexió científica i moral dels límits de la condició humana en un espai irrellevant. La prova més fefaent del que dic és la voluntat d’eliminació de l’assignatura d’Educació Ètico-cívica de l’ensenyament obligatori reglat, l’únic que tenia específicament en el seu programa la reflexió al voltant dels Drets Humans i els perills dels sistemes totalitaris.

2. La impunitat equitativa:

La conseqüència del mite fundacional és la deriva vers l’establiment i l’acceptació, m’atreviria a dir que convençuda, de la “impunitat equitativa”, creada per la Transició, a partir de la primera Ley de Amnistía del 1976, reformulada en els mateixos conceptes el 1977 (Ley 46/1977, 15 d’octubre, de Amnistía), que es perpetua en la declaració del govern del 1986, finalment confirmada en l’essència desnaturalitzada de la Ley de Memoria Histórica (de Reparación, Ley 52/2007, 26 de desembre), del 2007.

Baltasar Garzón, discutit i discutible per les formes segons els especialistes en temes legals, trenca la impunitat que suposa la reglamentació quan posa en dubte que sigui llei de “punt i final”, com pretén el jutge Luciano Varela. El Auto de Competencia del jutge Garzón des de l’Audiència Nacional (16 d’octubre de 2008) pot ser jurídicament discutible, però és rigorós, sintètic i alhora precís quant a la necessitat de considerar que les lleis de delictes de lesa humanitat no poden prescriure abans de poder ser jutjats, com afirma el dret internacional, i simplement obre la porta per tal que allò que la Ley de Memoria de Zapatero no va poder tirar endavant es posés sobre la taula. Un document excel·lent farcit de dades rigoroses.

Destapar Gürtel va significar el seu desterrament públic i professional, perquè d’aquest cas en va ser absolt. Però es va aturar allò que semblava imparable: simplement que els descendents de represaliats polítics poguessin localitzar i enterrar dignament els seus morts. Ni això ha estat possible, i ha de ser mitjançant la seva col·laboració amb la justícia argentina que s’obri la via per conèixer el parador de 30.000 nens desapareguts i 114.266 víctimes desaparegudes durant el Franquisme (2400 a Catalunya), entre altres, perquè la justícia espanyola es declara incompetent per a una causa tan primària. La sensibilitat de la justícia amb l’ètica democràtica parla silenciosament de com les estructures que han de vetllar pels valors democràtics no fan sinó torpedinar-los una vegada i una altra. I la justícia argentina, acostumada com la uruguaiana a dur a judici i a la presó a desenes de responsables de les dictadures que van patir en la dècada dels setanta del segle passat, posa al descobert les mancances del nostre sistema democràtic i de l’herència inacabable del Franquisme recobert de pàtina democràtica.

La conseqüència de l’assumpció normalitzada de la impunitat equitativa esdevé una aberració a ulls internacionals, en països com Alemanya. Allí, el responsable a Berlín del Museu dels Perpetradors (Topografia del Terror), Andreas Nachama, em comentava sobre aquest aspecte normalitzat a Espanya: “No es pot demanar un minut de silenci pels jueus gasejats i després un altre minut per les baixes en l’exèrcit alemany d’ocupació a mans dels resistents francesos”. M’ho deia horroritzat per la descripció de la desfilada de membres de la Divisió Leclerc al costat de membres de la División Azul.

Partint d’una premissa bàsica que entén que totes les víctimes mereixen respecte, la gran mentida de la impunitat equitativa és igualar les víctimes, fer entendre que tots els bàndols van cometre atrocitats, però sense contextualitzar ni explicar-ne les circumstàncies. Simplificar per banalitzar: cop d’estat versus legitimitat democràtica; violència d’estat organitzada versus violència descontrolada.

Una dada esfereïdora, per incontestable, contra la impunitat equitativa és la que mostren Francisco Espinosa i José Luis Ledesma a “La violència y sus mitos”, op. cit., pàgines 475 a 497). En aquest estudi, Espinosa y Ledesma consideren que la repressió a la rereguarda en territori republicà durant la guerra és de 49.272 persones. Dades que resulten força incontestables perquè tenen una llarga trajectòria al voltant de la recuperació durant 40 anys dels màrtirs “nacionals”. En el marc d’aquesta repressió, una dada que em sembla especialment silenciada és la de la repressió religiosa, per dir-ho així, que és de 6800 persones. Es tracta del 13% de la repressió, de violència descontrolada, la qual cosa desmitifica l’opinió generalitzadament interessada que se centra en aquest col·lectiu i que, per omissió, en bandeja d’altres que fins i tot percentualment suposen major gran d’incidència. I situen el debat en l’òrbita religiosa i moral.

Al voltant d’aquesta dada m’agradaria aportar una reflexió, feta per un nét de represaliat catòlic: Josep M. Blanquer Blanquer, director de Caixa d’Estalvis de Sabadell durant la República, detingut i torturat per la FAI i que va passar el darrer any i mig de guerra a la presó de Montjuïc. Ho dic pel flac favor que va fer a les bases cristianes i catòliques com la del meu avi un document que esdevé un escàndol que es mantingui amb un grau d’ocultació tan gran. Em refereixo a la “Carta col·lectiva de los obispos españoles a los obispos de todo el mundo con motivo de la guerra en España”, signat per tots els bisbes menys dos, a Pamplona, el primer de juliol de 1937. Una vintena de fulls que justifiquen el cop d’estat militar i la guerra civil, perquè els considera “teológicamente justificados”, i on es reclama directament i sense embuts “la aniquilación de la República y de sus defensores”. Tot i que les aberracions assassines vers la comunitat catòlica ja s’havien produït en percentatge elevat, el que m’interessa és el que es desprèn de l’esperit profundament intolerant i antidemocràtic de l’estructura eclesiàstica. Les seves bases no van ser sinó les víctimes d’un posicionament que venia ja de lluny.

Per contra, la repressió a la rereguarda en territori feixista durant la guerra s’eleva aproximadament, ateses les dificultats que els quaranta anys de Franquisme van suposar, a 130.199. Víctimes que suposen multiplicar gairebé per tres les sofertes en territori republicà i que tenen, a més, un element diferencial essencial: es tracta de violència d’estat, organitzada i sistematitzada des de les estructures del règim naixent. Ni equitat en la repressió ni institucionalització per una de les parts (sense que en sigui cap justificació). La impunitat equitativa es desmunta per ella mateixa.

Més encara si recordem algun dels mots emprats per les autoritats militars el mateix 1936, com les del General Emilio Mola Vidal, quan justifica que “se tendrá en cuenta que la acción ha de ser en extremo violenta para reducir lo antes posible al enemigo”, per la qual cosa “es necesario propagar una imagen de terror. Cualquiera que sea, abierta o secretamente, defensor del Frente Popular debe ser fusilado” (vegeu Silva, Emilio: Las fosas de Franco, los republicanos que el dictador dejó en las cunetas, Madrid, Temas de Hoy, 2003, página 131). O el Decret 2, que instaura el Judici Sumaríssim, on s’afirma que “Serán pasados por las armas cuántos se opongan al triunfo expresado por el Movimiento Salvador” (vegeu Del Castillo, José, Barcelona, objetivo cubierto, Ed. Timón, Barcelona, 1958).

Violència d’estat organitzada des d’abans d’acabar la guerra i organitzada ja en temps de pau. Perquè d’aquí arrenca una altra de les fal·làcies derivades de la impunitat equitativa: bandejar o amagar, de manera obstinada i pertinaç, la diferència existent entre la violència en temps de guerra (descontrolada en un bàndol, institucional en l’altre), i la violència d’Estat en forma de repressió sistemàtica en temps de pau, entre 1939 i 1975/76.

Si busquem una conseqüència derivada d’aquest desori la podem trobar, a manera d’exemple, en l’aberració del monument ecumènic situat a Valls: es tracta d’un homenatge a la “Victòria Nacional” combinat, ja en democràcia, amb un poema d’Espriu que reflexiona sobre la necessitat de comprensió entre les persones. Els mots espriuencs situats a sota d’un àngel amb espasa. Un sense sentit incomprensible que es justifica per una incorrecta interpretació de la resignificació necessària.

Resulta absolutament esgotador encara avui haver d’explicar les diferències entre la repressió generada durant la guerra civil i la construïda, dissenyada i executada eficientment pel franquisme, quan l’aparell de l’estat es posa al servei de l’eliminació de “l’enemic” en temps de “pau”.

No hem d’oblidar que el 1940 15.000 republicans seran considerats “apàtrides indesitjables” pel ministre Serrano Súñer, davant la proposta alemanya de retornar-los a la frontera basca. Homes que acabaran als camps de concentració nazis, especialment a Mauthausen, i altres camps com Flossenburg, Sachenshausen, Dachau, Gusen, Büchenwald o Ravensbrück, en el cas de les dones. Un home d’estat molt proper fins i tot familiarment al general Franco, responsable de dur a la mort milers de conciutadans en una decisió reflexionada i premeditada. Avui seria jutjat al Tribunal Internacional de La Haia per delictes de lesa humanitat, com a genocida reconegut, però va poder morir al llit de casa seva amb 102 anys perquè tots els intents de les associacions en defensa de la memòria per dur-lo davant de la justícia van ser sistemàticament desestimats.

Finalment, si avaluem diferents fonts, la repressió que es produeix en temps de pau pel règim feixista espanyol balla entre les 100.000 i les 192.000 persones, i encara hi ha dades per recomptar, perquè aquestes són les mínimes registrades. Feina queda per fer per mostrar en tot el seu abast l’univers concentracionari espanyol, format per com a mínim 109 camps de concentració arreu de la península i les illes canàries i balears, amb un nombre aproximat de presos de 450.000 des de 1938 i fins a 1945. Un sistema concentracionari que es comença a construir el 1938, després d’una visita d’autoritats militars feixistes al camp nazi de Dachau , on aprenen els mecanismes de control i repressió organitzats al voltant d’una tipologia determinada d’instal·lacions de reclusió, control i eliminació d’adversaris. Si brutals solem considerar les xifres de la repressió en dictadures com les de Xile, l’Uruguai o l’Argentina, esgarrifoses resulten les que acabem de precisar.

3. Oblit necessari, perdó i reconciliació com a “guies”.

“A la amenaza fascista no se le hace frente abriendo viejas heridas”
Portaveu partit al Congrés dels Diputats (setembre 2013)

La necessitat de l’oblit per “no reobrir ferides” i del perdó combinat amb la reconciliació, amb el paraigües constant de la impunitat equitativa, ens aclaparen de nou de manera abassegadora. Però ens hauríem de preguntar qui exigeix l’oblit i alhora proposa la necessitat de reconciliació. Segurament identificar els actors principals ens donen pistes de què significa, en boca seva o dels seus “voceros”, aquest tipus de sol·licituds. En tot cas, impedeixen l’accés a la informació i, finalment, al coneixement de les veritats, en plural.

Això es demana quan encara hi ha gent que s’assabenta que els seus familiars romanen enterrats, en pèssimes condicions, a Valle de los Caídos o en fosses comunes, per exemple al cementiri de Gernika, com vaig poder comprovar en la recerca del 2005 publicada sota el títol de Morir a Gernika Lumo: 1938-1940 (Col·lecció CILEC, 1, 2006). Simptomàtic és el cas del Valle, que rep subvencions de milers d’euros perquè no s’ensorri (en la línia del que rep la Fundación Francisco Franco, amb 147.000 euros per exemple entre 2001 i 2004 o 400.000 extres el 2003). I més encara si, tot i dependre de Patrimonio Nacional -ens públic que vetlla pel patrimoni estatal- es mostra absolutament opac fins al punt que el Prior es va negar a rebre la Comissió formada per experts, durant el primer govern Zapatero, per buscar la manera de resignificar el conjunt monumental; com també es negà a rebre Montserrat Armengou, de TV3, al mateix temps que acceptava la meva entrevista sense restriccions com a corresponsal d’un mitjà exterior, El País de l’Uruguai. El Prior, gestor del recinte, té prejudicis quant a la lectura interna que es pugui fer del funcionament antidemocràtic del recinte, però no hi veu problemes si es planteja en clau exterior. Una lectura habitual entre aquests tipus de col·lectius que viuen ancorats en un passat ja inexistent però que, alhora, se serveixen de la democràcia per continuar vivint en el mateix univers, que és tolerat incomprensiblement.

Davant d’aquest tipus d’actituds i de peticions fetes insistentment des de sectors afins al poder, no puc sinó referir-me a una veu d’autoritat incontestable, una veu que usem de manera sistemàtica i fins i tot diria que obsessiva sempre que els demòcrates fem una lectura externa dels sistemes totalitaris: Itàlia, Alemanya o la Unió Soviètica, però que mai apliquem en clau interna. I això em fa pensar que tenim prejudicis i apriorismes preventius si el tipus de repressió de què estem parlant és la franquista. Em refereixo a Primo Levi, quan afirma de manera contundent:

“La veritat és que hom no pot perdonar; pot intentar rescatar, es pot (i cal!) discutir, però tenim el deure de jutjar, no de perdonar.” (“Vanadi”, El sistema periòdic, Ed. 62, 2004, pàg. 241.)

No es demana venjança, paraula que apareix associada als actors que exigeixen reconciliació, cosa que no deixa de ser paradoxal. No es demana perdonar l’imperdonable: el mal sofert i la mort provocada són impossibles de reparar, sinó simplement deixar-ho en mans del sistema de què ens hem dotat els homes per organitzar la nostra convivència: la justícia.

Per tot plegat, els països que afronten la necessitat de construir relat sobre el passat traumàtic, tot i les dificultats que suposa: Alemanya, l’Argentina o l’Uruguai, arriben a la conclusió que per superar els processos transicionals calen polítiques públiques de memòria. Polítiques públiques que aquí generen moltes reticències però que es fonamenten en tres eixos:

-objectius: assumir com a patrimoni els esforços i les memòries diverses que han fet possible el manteniment dels valors ètics de la societat democràtica que ens hem dotat (reconèixer els sediments ètics de les institucions que tenim)
-programa: actuacions destinades a preservar, difondre i resignificar aquest patrimoni
-instruments: la institució que garanteixi aquests objectius, desenvolupi un programa i ajudi en el disseny de la política del govern

La premissa és la que reclama Primo Levi: el dret civil, no l’imperatiu moral, que deixa en mans de l’individu la memòria de la víctima, centre de tot, i evita així que l’Estat tingui cap paper configurador de memòries democràtiques. La seva absència ens porta inexorablement a la impunitat equitativa perquè no es promou que la ciutadania construeixi les memòries públiques democràtiques ni genera els mecanismes que duen a la catarsi col·lectiva.

La víctima s’ha de dignificar com el que és: representant de qui ha sofert les accions deshumanitzadores encarades a la seva destrucció. I cal dur a terme una política decidida de reparació, entesa només com el primer pas cap a una interpretació col·lectiva.

Els perills de quedar-se en la fase primerenca de la reparació, que posa un únic focus en la víctima, és que l’opinió pública, davant aquesta presència individualitzada, se senti commoguda i se situï en una posició de “comoditat compassiva”, en mots de Shalev-Gerz (Les portraits des histoires, Manoeuvres, Marsella, 2000). Però el que cal és defugir d’instal·lar-nos còmodament en aquesta sensació de compassió si el que pretenem és conscienciar democràticament i de manera decidida des d’una perspectiva global. Shalev-Gerz considera que posar el focus als perpetradors genera “refús i estimula la reactivació immediata perquè el ciutadà viu en un estat de Dret que condemna aquelles actuacions”, actua per tant de manera preventiva col·lectivament.

Un exemple en seria el MUME de Montevideo, on es descriuen les víctimes però també les trajectòries vitals dels seus perpetradors, en bona part vius encara; o el del centre museístic conegut com la Topografia del Terror ja esmentat, on les mediocres vides quotidianes dels botxins i col·laboradors necessaris del nazisme apareixen per destruir els mites falsos dels personatges endimoniats que van dur a la destrucció genocida des de la bogeria. Partint dels precepte de Hannah Arendt, els homes i dones que hi apareixen ho fan en l’entorn familiar i d’amistats, esdevenint així un vertader senyal de perill constant per la seva absoluta “normalitat” i mediocritat quotidiana.

I això ens du a una pregunta clau que mesura la nostra maduresa democràtica:

Seria possible a l’estat espanyol un centre museístic d’aquestes característiques?

La resposta és tan òbvia que fa pensar fins a quin punt estem lluny de construir un relat de consens que aculli les memòries d’aquells que representen els valors democràtics, però també que posi noms i cognoms sense complexos als responsables d’un entramat obscur de complicitats que fa possible la pervivència d’un sistema dictatorial: que compta amb els seus protagonistes i els seus col·laboradors necessaris.

La conseqüència lògica, quan se situa el dret civil per davant dels conceptes morals, és que no hi ha lloc per al tan sol·licitat perdó. Perquè qui el sol·licita de fet està demanant una altra cosa: oblit, silenci, inacció davant la por del judici legal. Levi, de qui hem de reivindicar la lectura en clau interna, rebla el clau en la mateixa narració, a cavall entre la ficció i el record, quan sentencia que davant l’oblit el que cal és “explicar, fer saber”. Exigeix el coneixement davant els perills del silenci i l’oblit.

Per cert, el mateix Levi adverteix que la “majoria silenciosa” alemanya, que és la que no vol saber, no vol dir, no vol recordar (p. 239), és una rèmora per als col·lectius que volen afrontar amb garanties la construcció del futur.

L’oblit s’associa habitualment a la “superació del passat”, concepte que el mateix Levi reconeix a l’Alemanya de postguerra i que no significa per ell sinó la “redempció del nazisme” (p. 241). Oblit és desconeixement, i perpetuar el desconeixement esbiaixat no és sinó acceptació de l’imaginari creat durant 40 anys i prendre’l com a propi.

En conseqüència, la pretesa “reconciliació” és un parany del discurs postfranquista assumit per una fructífera educació nacional-catòlica que encara perdura. Per això, cal substituir el concepte de reconciliació forçada, impossible ideològicament quan una de les parts és antidemocràtica, per la de resignificació pedagògica des de la democràcia. Però fixem-nos que si, hores d’ara, els descendents de republicans han de suportar que els seus morts lluitadors per la llibertat han de compartir espai amb el dictador (que mai no rep aquest nom al recinte) i José Antonio, i se’ls impedeix segons una llei no democràtica de poder-los enterrar al lloc escollit, difícilment serà possible assolir fites més agosarades.

Fites més agosarades com reconèixer que sense polítiques públiques no hi ha educació en valors democràtics acordats per la comunitat, no ja de la Xoà, sinó dels valors democràtics universals. Només cal llegir els textos fundacionals de les polítiques públiques de la memòria d’Alemanya per entendre quin camí cal emprendre. Perquè això permetria poder fixar els currículums educatius, que els decideix l’administració, que reflecteixin valors democràtics amb els referents que ens ajudin a entendre l’ètica del sistema. Malgrat les reticències de tot ordre que aquí suposa aquest fet, assumit amb valentia en diversos països, aporto la veu del nou Relator Especial sobre La Promoció de la Veritat, la Justícia, la Reparació i les garanties de no Repetició de la ONU, el colombià Pablo De Greiff, que exigeix la necessitat de facilitar exercicis de memòria encaminats pedagògicament a “evocar presències” i “homenatjar els referents positius de les lluites per la conquesta dels drets fonamentals i les llibertats públiques”. Cal una educació compromesa en els valors democràtics, lluny de l’asèpsia mal entesa pel que fa fenòmens d’intolerància.

I, des d’un punt de vista polític, és obvi que cal resoldre el dret civil que impliqui denunciar i anul·lar tot el que va fer miques la legalitat democràtica (com els judicis sumaríssims), la desligitimació de les decisions preses des de dictadura, i recuperar la memòria, anònima ben sovint, dels actors que van optar per la lluita contra la dictadura sense violència (per exemple les 50.000 persones portades a judici polític entre 1957-1976).

4. Un exemple del desconcert: Joaquim Amat Piniella

Fa 20 anys, la novel·la de Joaquim Amat Piniella sobre camps nazis K.L. Reich estava descatalogada i la resta d’obres de l’Amat calia anar-les a trobar a llibreries de vell. En aquest trist context, Jordi Castellanos, catedràtic de la UAB i referent, em va confessar que creia en la novel·la i em va demanar que hi dediqués la tesi doctoral. El llegat d’Amat Piniella va aparèixer en una maleta guardada a les golfes del seu fill. Havien passat 22 des de la seva mort. Una part s’havia malmès, l’altra va ser recuperada i restaurada, full a full, al meu pis. Tota una metàfora, la dels fills de referents ètics que es jugaren la vida per la democràcia, que menystenen l’obra dels pares però que canvien quan ensumen minuts de glòria o paper moneda. No és un cas aïllat: recordeu els fills del fotògraf Agustí Centelles. Si els pares aixequessin el cap…

En la maleta hi havia tota la vida d’un intel·lectual pertanyent a la generació perduda, aquella que es veu estroncada amb l’esclafament de la República. Cal destacar Les llunyanies, poemes de l’exili (1999), 71 poemes escrits als camps, un fenomen únic a Europa. També les fotografies que avui es coneixen, la correspondència amb els intel·lectuals de l’època i força materials inèdits.

Amat es forma en tertúlies avantguardistes, que tenen en J.V. Foix el seu guia espiritual. Apassionat del jazz, la boxa, el Barça, i el compromís amb la llengua, el país i la República. Per això salva La Seu manresana de la crema i s’allista voluntari. Abans havia iniciat el seu camí literari amb Ombres al Calidoscopi (1933). Al front andalús llegeix Joyce i Proust. Escriu cartes sense parar a la trinxera, de nit, amb espelmes i entre metralla i bombardejos. I amb la retirada decideix casar-se. Home d’una bonhomia inesgotable, finalment s’exilia, passa pels infames camps francesos i a la Lorena és obligat a protegir la línia Maginot. Sempre creient en un retorn imminent. Però el seu destí és el camp de concentració nazi de Mauthausen, com el de 7500 republicans; només 2300 en van sobreviure. Quatre anys de mort i fam sobreviscuts gràcies a la poesia i a saber visualitzar l’experiència com a futura matèria literària.

Amat escriu K.L. Reich sense parar a Sant Julià de Lòria (1945-46). Enquadrada per Joaquim Molas en un hipotètic i estroncat “Realisme històric”, es tracta d’un Bildungsroman: una novel·la de formació clàssica, on el protagonista “neix” en entrar al camp (perquè allí dintre res no és racional) i evoluciona simultàniament al període històric en el qual li toca viure. La seva sortida final del camp, quan acaba la guerra, l’haurà convertit en un “Home nou”: ha après la lliçó del genocidi nazi.

Una veritable novel·la de la condició humana dintre la tradició dels moralistes francesos, i amb aportacions conceptuals simultànies a Camus o que precedeixen Sartre: “En fer-se carn i sang, l’Home intueix que viure és sofrir.” Són 72 escenes que Amat manega, reordena i modifica en funció d’un objectiu literari: portar l’home fins al límit i estudiar els models que hi apareixen i com es comporten. Un exercici complex, perquè fusiona una quarantena de companys en un grupet de personatges, essencialitzadors de les diferents conductes humanes (vegeu L’Hora Blanca. L’Holocaust i Joaquim Amat Piniella, 2004).

Pel fet de centrar-se en l’experiència viscuda, la novel·la s’insereix en l’anomenada literatura concentracionària europea, o de la Xoà segons el terme usat a Sud-Amèrica (l’Argentina i l’Uruguai), on Amat ja és figura de referència tot i no ser jueu. Comparteix bona part dels codis, els recursos, les metàfores, els temes i els pretextos d’autors que, per diversos que siguin, tots reconeixem com d’un mateix univers: Antelme, Celan, Semprún, Levi, Arendt, Wiesel, Kertész. Hi ha un vertader diàleg entre l’antimare de “Todesfuge” de Celan i la mort de Vicenç a la novel·la, o del concepte de banalització de Arendt i la construcció de Hans Gupper, o de la invenció del “chico de Semur” de Semprún amb la del Hans creat per Amat.

La novel·la va trigar disset anys a poder-se publicar (1963), primer en castellà i després en català. Sales hi falca si us plau per força una anècdota que estronca la gradació climàtica creada per Amat el 1946. Entremig trobem la seva producció literària, i entretant esporga la novel·la per poder passar censura. Ho intentarà amb Albertí tres vegades.

Després de l’oblit i el silenci dels vuitanta i noranta, l’aparició el 2001 de la versió íntegra obté un reconeixement crític i mediàtic excepcionals. Es coneixen així els fragments que la versió del Club Editor no contenia. En especial el que fa referència a les pugnes internes al camp entre comunistes i llibertaris, que Amat decidí amb el temps eliminar perquè ell havia sobreviscut gràcies a una hàbil jugada de la cèl·lula comunista, que el tragué de la pedrera, on agonitzava. Un dilema ètic: criticar qui et salva la vida, malgrat no estar d’acord amb els seus mètodes. També hi ha referències explícites a Hitler, Franco i Mussolini.

Noves generacions de lectors descobreixen l’obra i entra en el món educatiu quan es converteix en lectura obligatòria al batxillerat. El SEDEC forma 2500 docents de tot el territori català per treballar-la adequadament. Els manuals, que el menystenien abans de 2001, ara l’incorporen de manera natural. Amat entra en el privilegiat món de la “normalitat”, com Levi a Itàlia o Semprún a França. Però incomprensiblement el llibre desapareix dels llistats del Departament d’Ensenyament i mai més no hi ha entrat. És un llibre incòmode, com ho deu ser Semprún a la península quan mai ha estat considerat prou valuós per entrar al món educatiu reglat.

Simultàniament s’incorpora al cànon europeu al ser inclòs en el Dictionnaire critique de la littérature européenne des camps de concentration et d’extermination (Comissió Europea, 2007). Si ho fa és perquè es considera que la seva proposta ontològica escrita el 1946 és capdavantera a Europa.
Però mentre arreu grans obres conviuen pacíficament a les llibreries en versions i editorials diferents, com passa aquí amb Pla o Rodoreda, amb l’Amat sembla que aquesta convivència pacífica no serà possible. L’interès espuri passa per sobre de la literatura i el coneixement. Un país petit.

L’última aportació al que ja sabíem d’Amat és Retaule en gris (Bromera, 2012). Es tracta d’un seguit de textos d’entre 1945 i 1956, just abans de les publicacions de El casino dels senyors (1956), Roda de solitaris (1957) i La pau a casa (1959). Aquestes tres novel·les palesen que Amat s’ha anat tornant “un home pessimista, però no derrotat”. Se situa entre escriptors com Espinàs o Joan Oliver, que es comprometen per un tipus de narrativa basada en el realisme, cosa que condiciona personatges (els vençuts) i model de llengua (lligat a l’oralitat). Retaule en gris és un recull d’escenes que s’emmarquen en la vida quotidiana dels espais interiors, amagats rere una existència escapçada, migrada i innòcua; a voltes amb una punta d’esperança. Un univers escèptic que esdevé denúncia de la destrucció individual, moral i cultural que es proposa el règim feixista, que es mastega en cada escena, en cada paraula. La paraula esdevé arma de combat: “Els meus personatges són escleròtics i esgrogueïts, els meus ambients fan pudor de floridura i de pols, les meves situacions no són altra cosa que el magre fruit dels meus horitzons limitats.”

Les dues últimes novel·les seran La clau de volta i La ribera deserta (1966), que s’apropa a les tècniques d’Antonioni en el tractament del tema de la incomunicació. La Clau de volta està en mans de Club Editor després d’estar compromesa i haver-ne fet les proves d’impremta amb Editorial Fonoll… El protagonista és el fill d’un lluitador antifeixista, sense principis ni ideals i prou desorientat per emprendre una assassina i irracional fugida endavant. Premonitòria? Amat deixa d’escriure, desencisat de tot.

Després de les aportacions de Jordi Castellanos, Maria Campillo, Victor Martínez-Gil, Joan Pinyol, i jo mateix, no hi ha hagut relleu acadèmic. Aprofitant l’efemèride, no hi ha hagut un tracte a l’estil del rebut per Maragall, Calders, Carner, Foix, Tísner, o Espriu… Només refregits, o s’ha senyalat com a veu novedosa a qui afirma sense vergonya que “Amat no té res a veure amb l’obra de Primo Levi, que és un testimoni jueu, ni de Semprún, que és un resistent francès” (Ara, 21/02/2013). Com deia Amat: “Si l’estupidització general progressiva del país segueix uns altres 25 anys, les generacions futures ja no tindran ni tan sols món interior.”

El 2016 farà 70 anys de l’escriptura de K.L. Reich a Andorra. Potser allà estaran encantats d’haver acollit a un escriptor universal i s’ho prendran com un país seriós.