M’agradaria parlar, tal com indica el títol d’aquesta taula rodona, dels efectes socials de la crisi –però no aquesta, sinó la dels principis dels anys vuitanta; i de l’atur– però no en abstracte o en general, sinó de l’atur de l’aturat que era jo durant tres anys llargs a principis dels ja esmentats anys vuitanta.

Les circumstàncies, evidentment, eren diferents, ja que l’època era el que era, i el país –la Gran Bretanya– també era el que era, però no crec, sincerament, que l’experiència bàsica, tant si parlem de situacions econòmiques com d’efectes psicològics, sigui tan diferent de la de molts aturats a Catalunya avui en dia. Per tant, explicaré les circumstàncies particulars de la meva situació particular d’aleshores per poder, més endavant, fer referència a alguns dels efectes de la crisi actual; però també per recordar-nos a tots, incloent-hi a mi mateix, que un aturat mai no és una xifra –i els diaris no solen parlar de l’atur sinó en termes de xifres, estadístiques, percentatges…–sinó que és una persona de personalitat única –com tothom– a l’hora de ser una persona condicionada, com tothom, per unes circumstàncies també úniques.  (…)