Davant d’una reflexió que porta un títol amb tanta càrrega reflexiva i propositiva com aquest, un sempre té alguns dubtes sobre com entrar a matar. Disculpeu un símil tan mediterrani.

Els dubtes tenen a veure amb els riscos de fer una reflexió massa de conjuntura o d’una altra banda caure en risc oposat, de fer-la massa conceptual.

Per tant, m’he posat com a repte intentar explicar com entenc el sindicalisme avui, com l’entenem a CCOO, quin és el nostre paper en els inicis del segle
El sindicalisme més enllà de la negociació col·lectiva XXI. I, a més, fer-ho a partir de l’anàlisi de la realitat actual. Del que ha passat en aquests darrers anys i dels riscos a què ens enfrontem en els propers mesos.

D’entrada voldria començar aprofitant el títol d’aquesta xerrada. Un títol que, si em permeteu l’expressió, és un “oxímoron sindical”. És a dir, és una
“contradictio in terminis”. O sigui, una contradicció en els propis termes del plantejament.

Per intentar explicar el que vull dir tiraré mà dels companys italians, que tenen una gran capacitat per explicar plàsticament el que volen dir.

Vosaltres sabeu que, a Itàlia, a la negociació col· lectiva li diuen contrattazione col·lectiva. Té una gran lògica, perquè un conveni no és més que un contracte, un contracte col·lectiu, però un contracte a la fi. En el cas espanyol la legislació reconeix en determinats casos i condicions al conveni col·lectiu capacitat normativa, és a dir, de regular les condicions de treball de tots els treballadors i treballadores. Amb eficàcia “erga omnes”, que diuen els isulaboralistes.  (…)