Quan les espardenyes trepitjaren la universitat.
Els estudis universitaris per a obrers de la Universitat de Barcelona i la Universitat Popular
durant la II República i la Guerra Civil (1931-1939).
Raül Aguilar Cestero
Fragment del pròleg
Jordi Serrano i Blanquer
Rector de la UPEC
Ja fa molts anys s’intentava barrar el pas de la Universitat Popular proclamant que “les espardenyes dels obrers mai no trepitjarien el terra de la Universitat”, han passat des d’aleshores moltes coses; en unes –les materials i tecnològiques- hem avançat molt, en d’altres -en les mentalitats col·- lectives- no tant. A Catalunya encara fa la sensació que declarar-se d’esquerres és un problema, que s’hagi de demanar perdó. I fer-ho en l’àmbit acadèmic també. La UPEC, com tampoc ho pretenia la Universitat Popular del període revolucionari de la república, no pretén substituir la universitat, sinó dotar l’esquerra d’un instrument de debat molt lligat al món universitari, però també als moviments socials, partits i sindicats, i al carrer. És a dir, a la societat civil d’esquerres. Un carrer on si hom troba avui espardenyes és en els peus dels turistes, però on els problemes d’accedir a la cultura -tot i que s’hagi avançat- molts segueixen existint per a una part molt important de les classes populars. La societat i les seves institucions, i entre elles i en primer lloc el món acadèmic, haurien de propiciar que els debats polítics es realitzessin en un determinat marc científic i en un determinat marc en què el rigor presidís les discussions. Nosaltres tenim aquesta voluntat i demanarem als millors professors universitaris d’esquerres que participin a la UPEC i al conjunt de les nostres activitats. Encara hi ha gent al nostre país que té una devoció especial per la cultura i el coneixement. I entre aquesta gent hi som nosaltres.
I volem, a més, assajar mètodes de debat que ajudin a cercar una cultura comú a les esquerres més enllà de les conjuntures polítiques que generen a voltes pactes institucionals i de poder. Partim de dos referents bàsics, els Estudis Universitaris per a Obrers, que es feien en col·laboració dels ateneus obrers i associacions estudiantils, i la Universitat Popular, en què col·laboraven l’Ateneu Enciclopèdic Popular, l’Ateneu Politechnium, l’Ateneu Enciclopèdic “Sempre Avant” i un seguit d’entitats juvenils i de tot tipus. I un mètode: el lliurepensament. Sabem que hi ha moltes esquerres, en el fons cada dona i home lliure s’autodetermina i ho fa a partir de la pluralitat d’opcions que li proporciona la cultura. I aquesta pluralitat no la veiem com a un problema sinó com a un avantatge, ja que sabem que no hi ha Veritats en majúscules, sinó simplement petites veritats en minúscules, sempre provisionals, però sempre necessàries per mantenir la tensió necessària de certituds que ens permetin l’acció transformadora. El llibre que teniu a les mans, elaborat magistralment per en Raül Aguilar Cestero, ens dóna moltes pistes de com avui al segle XXI es pot continuar la tasca iniciada per tota aquella gent que en situacions molt dramàtiques ens han precedit. I trobareu també l’emocionant discurs del doctor Vicenç Navarro –rector en aquells dies de la UPEC- en què es referia precisament a la memòria de la Universitat Popular. Aquesta és doncs, una provocació a la reflexió sobre com construir instruments que ens permetin imaginar una de les dues Catalunyes que van construir en Ramon Xauradó, l’Abdó Terrades, en Francesc Pi i Margall, en Josep Narcís Roca Farreras i la Teresa Claramunt i que ens explicaven en Pere Coromines i més tard l’Àngel Carmona, la Catalunya laica i d’esquerres compromesa amb la lluita pel canvi social (…)