M’agradaria començar dient que, a parer meu, el títol d’aquesta taula rodona no és el més adequat. Jo hauria posat: ‘Laïcitat: sentit comú front les religions’. En el gran debat encetat al món angloamericà pels anomenats Nous Ateus –el genetista Richard Dawkins, el sociòleg Sam Harris, el periodista Christopher Hitchens i el filòsof Daniel Dennett, entre d’altres– un tema recurrent és que, en el fons, no hi ha cap línia divisòria clara entre creients ‘moderats’ i creients ‘integristes’.

La raó principal que addueixen aquests ateus angloamericans és que totes les religions organitzades, sense excepció, se sostenen sobre una sèrie de dogmes – tots amb unes arrels ben arbitràries, sorgides d’unes circumstàncies històriques concretes – que es consideren necessaris per arribar a la comprensió d’unes veritats absolutes; les quals, pel sol fet de ser absolutes, ja són extremistes en potència i per definició. Un creient que realment hi creu, en els dogmes de la seva fe, ha de creure, per força, per coherència, que són indiscutibles. Aquest fet tot sol significa que la distància entre un creient pacífic i un creient fanàtic no ha de ser tan gran com molts es pensen. En un petit assaig sobre temes religiosos1 vaig resumir dos casos ben coneguts de creients que no tenien cap tendència fanàtica abans de començar els periples respectius cap a l’integrisme més irreductible.

Descarrega la ponència completa (PDF)