[cridamenu_catala]
JORNADES 2019 > MANIFEST
Manifest UPEC 2019
“El futur és un país estrany”
L’any 2011, les places s’omplien d’una energia popular que no es veia des de feia anys, potser dècades. Desenes de milers de persones es reunien per reclamar democràcia real, per acabar amb les polítiques de retallades, per demanar un autèntic control democràtic de la vida política i econòmica. Un parell d’anys després, tots i totes ens preguntàvem què se n’havia fet de tot allò. El 2015, aquella energia popular entrava amb força a les institucions, i principalment als ajuntaments. Quatre anys després, sembla que de nou una bona part d’aquella energia s’hagi esvaït. Una muntanya russa d’esperances i pors per a les esquerres, en un món cada cop més volàtil.
Als i les progressistes, aquest últim curs polític ens deixa amb una barreja de moments agres i dolços, difícils de pair. Hem vist com els EUA de Trump es feien cada vegada més agressius amb el món i inhòspits amb el seu propi poble; hem vist, alhora, com al mateix país sortien veus joves i brillants que reclamaven, i aconseguien, un lloc a les institucions, des d’on lluitar per un país més just en un món millor. Hem vist l’ascens de Bolsonaro, i hem vist també com l’esquerra brasilera li plantava cara als carrers. Hem vist l’entrada de la ultradreta espanyola a les institucions, però també la seva derrota en el que se suposava que havia de ser el seu gran assalt al poder. Hem vist la ultradreta i l’ultranacionalisme guanyant les eleccions europees a diferents estats de gran importància, però també l’hem vista quedar-se lluny de les seves expectatives a nivell global. Realment, el futur és un país estrany, davant el qual és millor ni entusiasmar-se en excés ni desesperar-se abans d’hora, i en què l’única realitat constant és la lluita.
La lluita dels moviments progressistes presenta, a dia d’avui, una fortalesa i una debilitat. D’una banda, l’emergència de moviments socials que fa una dècada semblaven minoritaris, com ara el feminisme i l’ecologisme, planteja esmenes importants (algú diria que a la totalitat) a un ordre social injust. Contra el que sovint se sosté, aquests moviments no estan únicament preocupats per allò “simbòlic”, ni són únicament una qüestió d’“identitat”, ni són simples marcadors estètics de correcció política, malgrat que hi hagi qui els faci servir així. Quan parlem de feminisme no parlem només de llenguatge i cultura (que també): parlem de bretxa salarial, de violència de gènere, de desigualtat en l’accés al poder democràtic. Quan parlem d’ecologisme no parlem únicament de botigues de km 0 i carrils bici: parlem de l’aire que respirem, de salut (especialment dels més pobres), de transició justa i de la pròpia sostenibilitat de la vida en un planeta que s’enfronta a un canvi climàtic que la humanitat ha provocat, però per al qual no s’ha preparat.
L’altra cara de la moneda és la crisi evident d’un altre moviment social, el que està a l’origen mateix de les esquerres: el moviment obrer. Els sindicats tradicionals no semblen estar aconseguint l’organització del precariat, que cada cop és més el gruix de la població assalariada. La vella i forta classe obrera industrial, si més no al Primer Món, és una fracció cada cop més petita de la classe obrera, i els seus rengles encara es reduiran més degut a l’impacte dels robots i l’automatització de la indústria. Les noves tecnologies, lluny d’alliberar l’ésser humà de l’esclavitud del salari, semblen estar lligant-lo cada cop amb més força a la nova servitud que és la precarietat. Les noves formes de treball s’apropen cada cop més a les velles formes d’explotació laboral, gràcies a una cada cop major desregulació laboral i al continuat i sistemàtic atac al moviment obrer organitzat, iniciat els anys 80 amb la revolució neoliberal de Reagan-Thatcher, i que els darrers anys s’ha intensificat per afeblir els sindicats i implantar noves formes de treball, fent un cant a una visió distorsionada i perversa de l’eficiència empresarial, la flexibilitat i la llibertat de l’individu i, per tant, desmuntant regles i drets i atacant contrapoders populars. El resultat és una extraordinària debilitat organitzativa de la classe obrera arreu del món que es tradueix, també, en el fet que la dimensió de classe sigui sistemàticament ignorada en les mateixes anàlisis que gran part de l’esquerra fa de la realitat en la qual vol incidir. Cosa que s’acaba traduint, tot sovint, en el fet que els qui més necessiten que l’esquerra governi acabin no mobilitzant-se per votar-la, quan arriba l’ocasió.
La fortalesa del moviment obrer, i dels moviments socials en general, no només és necessària per tal de preservar els drets socials que van guanyar les generacions que van lluitar contra el feixisme: també és necessària per tal de preservar els drets i les llibertats que es van consolidar en aquella lluita. I aquí, de nou, el futur sembla ser un país estrany: si un any sembla ser l’any en què un moviment social o altre pren els carrers, l’any següent sembla representar una nova volta de rosca autoritària. Som a l’era de les vagues feministes, i també a l’era dels Bolsonaro o els Orbán. Fins i tot a casa nostra, sense arribar a aquests nivells de regressió autoritària, ens trobem constantment activistes, cantants, tuitaires i artistes processats o condemnats per “ofendre sentiments religiosos” o “injuriar” tal o qual símbol, moviments de protesta sotmesos a una violència policial desmesurada, dirigents civils com els Jordis acusats de càrrecs que la pròpia Amnistia Internacional ha demanat que es retirin, o persones agredides per la seva condició ètnica, religiosa o sexual. També pel que fa a les llibertats civils i polítiques, el futur és un país estrany.
I si el futur és un país tan estrany, l’esquerra s’hi ha d’endinsar amb les eines de la millor anàlisi. Això, d’una banda, vol dir que l’esquerra no pot tornar a entendre el món des del punt de vista exclusiu de l’home blanc, occidental, heterosexual i productivista; però tampoc no pot seguir descuidant la seva mirada del que n’havia estat una lent principal: la consciència de classe. Necessitem un món igualitari, divers i sostenible. Totes tres coses. Perquè només apuntalant tots tres valors, aconseguirem que la terra sigui la pàtria de la humanitat. El futur al qual sempre han aspirat les esquerres.