[cridamenu_catala]
JORNADES 2022 > MANIFEST
Les utopies del passat, les llibertats del present.
Les utopies del present, les llibertats del futur.
Junta de la UPEC
(Document inicial a càrrec de Jordi Mir a qui agraïm la seva proposta).
I
“Saben inventar mons futurs que ens poden ajudar a identifi car sorpreses estratègiques, noves amenaces i nous confl ictes el 2060”, diu Emmanuel Chiva, director de l’Agència d’Innovació per a la Defensa (AID) del Ministeri de les Forces Armades de França, en presentar el projecte Red Team. Un grup de persones creadores de ciència fi cció han rebut l’encàrrec d’imaginar futurs per preparar l’exèrcit francès davant riscos que ara no pot imaginar, no importa que no siguin realistes. Tampoc bona part de la població imaginava o veia com a realista la pandèmia. Els nostres governs no acostumen a encarregar imaginar utopies. Posats a imaginar, han preferit imaginar desastres, amenaces, que necessitin una resposta militar.
Avui es continua anomenant utòpica la persona que té idees que poden ser considerades justes, bones, positives, però que no es veuen realitzables o no es volen realitzables.
Avui es continua tenint consciència de molts dels mals del nostre món, però sembla que qui vol actuar decididament sigui un inconvenient més gran i diem que és una persona utòpica o que té idees utòpiques.
Avui es continua oblidant que allò que en el nostre present moltes persones consideren com a drets fonamentals en un passat no massa llunyà va ser desqualificat com a idees utòpiques, com a idees fora de la realitat, com a realitats que mai existiran.
Avui continua sent més fàcil pensar en distopies que en utopies. Continua sent més fàcil pensar en tot allò que no funciona, en les opressions que existeixen, en el pitjor del nostre comportament, i en com tot això encara pot anar sempre a pitjor. El cinema de desastres i catàstrofes no para de produir, tampoc les creacions distòpiques que ens volen mostrar com les nostres societats difícilment tindran solució. Les solucions, en cas que existeixin, respondran al model egoista propi del neoliberalisme. Un grup d’amics i amigues sols davant del perill, com a molt.
Avui, per altra banda, continua sent atractiu l’imaginari de qui es rebel·la. Però ha de ser una revolta que no entri en la dimensió col·lectiva, ni en canvis estructurals.
Agrada certa dimensió estètica de la rebel·lia, cert inconformisme ven. Ven presentar un producte com a revolucionari… Però pensar en alternatives al model de la nostra societat, això és una altra cosa.
II
Tanmateix, en aquest avui també vivim la recuperació de la concepció positiva de la utopia. Com ha passat en altres moments de la història, quan la situació s’agreuja, quan sembla que costa trobar respostes a les crisis i les realitats distòpiques, les utopies semblen aparèixer amb més vida.
Les revoltes dels anys seixanta, quan el fons de l’aire era roig, van posar la revolució a tocar. Va ser en aquell moment quan es va començar a parlar del fi nal de la utopia, el fi nal d’allò que ja era possible. Ja no calia parlar de la utopia como un no-lloc, com una realitat llunyana o poc probable. En aquell moment la utopia era la revolució que es volia fer. Les diferents revoltes d’aquella dècada i de la que vindria unien utopia i revolució: moviment estudiantil, obrer, antimilitarista, feminista, ecologista, anticolonial, LGTBI…
Aquelles revoltes no van poder concretar les utopies com haurien volgut, però van impulsar transformacions reals i profundes, i això no ho podem oblidar. El que vindria després seria la contrarevolució. Els cops d’estat militars a diferents països, els governs de Thatcher i Reagan, el gir del món cap al neoliberalisme… i cap a una idea que els neoliberals volien hegemònica: no hi ha alternativa. A manera de sentència sepulturera, volia enterrar tota voluntat de crítica i imaginació d’altres mons possibles. Però sempre hi ha alternatives, sempre hi ha utopies… Van arribar respostes carregades d’utopia com el moviment altermundista, els fòrums socials, Chiapas, moviments socials que eren capaços d’arribar al govern a Amèrica i fer que, per primer cop, governés qui mai ho havia pogut fer.
Els temps de pandèmies també són temps d’utopies. La pandèmia que estem vivint està signifi cant més malaltia, més dolor, més mort, més pobresa, més precarització. La resposta social va permetre en una fase inicial del confi nament reivindicar i posar en valor tot allò que és essencial per a la vida. El confi nament, la necessitat d’aturar la societat per tal d’aturar la malaltia, va obligar a senyalar què era allò essencial. Es va alterar l’ordre establert. Feines precaritzades i maltractades eren essencials, i aquelles que podien ser les més ben pagades i valorades no eren tan necessàries. La cura de la vida, fer-la possible, mantenir-la, allò era l’essencial. Allò essencial és allò més maltractat.
Davant les urgències i els desitjos per tornar a la normalitat es van alçar veus que demanaven el contrari. La normalitat és allò que ens ha portat fi ns aquí. No podem desitjar una normalitat que és la causa del malestar, el dolor i la mort que vivim. La normalitat de la desforestació ens apropa malalties que no coneixem. La normalitat de les polítiques de retallades, privatitzacions, mercantilitzacions, fa que el nostre sistema sanitari no pugui respondre com caldria a una crisi. La normalitat de la contaminació acaba amb la vida de milers de persones abans de temps i afecta el desenvolupament de la nostra canalla. La normalitat de la precarietat laboral fa que sigui molt difícil subsistir amb dignitat i seguretat. La normalitat de no tenir garantit el dret a l’habitatge ens fa perdre amb molta facilitat la nostra llar quan les crisis ens colpegen. La normalitat de la pobresa fa caure i tenir-ho molt difícil per poder aixecar-se. Massa realitats que patim estan causades per la nostra normalitat.
És comprensible voler tornar a la normalitat en temps de confi nament, limitacions, restriccions. És desitjable tenir ganes de tornar a les formes de vida interrompudes per la pandèmia. Però hem de ser conscients que aquesta normalitat ha de ser superada. Havia de ser superada abans de la pandèmia, i ara encara amb més motius. Una normalitat que no serà superada amb les propostes que arriben des de partits que ens volen convèncer d’un passat de grandesa que cal recuperar. La utopia no és nostàlgia d’un passat per recuperar, sinó la constància d’un món nou que cal construir. Un nou món que ja està en marxa, que ja l’estem fent, però que no està en el passat.
III
Les utopies tenen una llarga tradició. Moltes coses s’han creat (i des de fa molt) pensant en la idea d’utopia. També aquesta idea ha estat criticada, menystinguda i negada, fi ns i tot des de l’esquerra. En el nostre present convé pensar què necessitem de la utopia, què ens pot oferir.
Les utopies avui ens poden ajudar a pensar i actuar en el present, mirant al passat i al futur. La història de les utopies ens ensenya que, a vegades, es fan realitat. Les utopies són reals. Les utopies neixen com una aspiració, un desig, una il·lusió, un horitzó, i es poden concretar i fer realitat.
Quan es van començar a reivindicar els drets de les dones es va considerar pels diferents poders establerts com una idea totalment fora de lloc; algú fi ns i tot ho va voler desqualifi car dient que si les dones tenien drets, les bèsties també n’haurien de tenir. Avui els drets de les dones, en pla d’igualtat amb els homes, no estan en qüestió. I comença a avançar la legislació que ja no considera els animals coses. La llista de drets, reconeixements, objectius, que han començat com a utopies i s’han concretat en realitats és llarguíssima.
Tota llibertat que s’ha aconseguit ha estat considerada abans com una utopia, en el sentit negatiu de la paraula, per qui no volia que fos possible o qui pensava que no s’aconseguiria. Tota llibertat que s’ha aconseguit ha estat considerada abans com una utopia, en el sentit positiu, per qui volia que fos possible i sabia que potser la seva generació de militants no l’assoliria, però que no estava escrit enlloc que no ho farien altres que vindrien més tard.
Les utopies del passat ens han d’ajudar a tenir presents aquestes evolucions, a pensar històricament com han arribat a fer-se possibles algunes d’elles. Potser no exactament de la manera com van ser pensades. Però hem de saber que sense aquelles utopies, sense les idees i les accions que s’hi han vinculat, avui algunes realitats no serien possibles. Hem de saber que els nostres drets i les llibertats del present, per millorables que siguin, venen de les utopies del passat; i que les utopies del present poden ser els drets i les llibertats del futur.
Necessitem conèixer, pensar, analitzar, les utopies del passat i les lluites associades a elles que les han convertides en llibertats i drets presents. Necessitem conèixer, pensar, analitzar les utopies del passat i les lluites associades que no s’han pogut convertir en llibertats del present. Necessitem conèixer, pensar, analitzar i debatre les utopies del present perquè seran les que ens obrin el camí a les llibertats i els drets del futur. Sota el present hi ha sempre el futur de la utopia.