El Mestre Josep Fontana i la UPEC

Jordi Serrano, rector de la UPEC

Ens ha deixat Josep Fontana, en homenatge al mestre, en aquestes línies fetes des de la més sincera estimació i admiració, recollim els materials, escrits i audiovisuals de la UPEC en les que ha participat Josep Fontana.

Matthew Stewart[1] ens diu molt encertadament en referència a Narcís Monturiol una cosa que valdria també per a Josep Fontana:

La història no segueix un argument. És una narració la fi de la qual s’esvaeix en el temps, canviant constantment de forma, exigint revisions del passat. Però, de vegades, algú ens mostra un punt fix a l’horitzó, un ideal, com un far en la distància, que ens ajuda a orientar-nos durant un temps.

A l’única persona que he tractat de Mestre en la meva vida ha estat Josep Fontana. Li tenia un respecte reverencial. De fet, quan va venir Eric Hobsbawm a fer una conferència a Barcelona el 2007 hi vaig anar entusiasmat. Un col·lega meu i amic historiador, aquell dia, al final no em va acompanyar perquè deia que tenia coses a fer. Jo li deia: “Però si ve Déu a Barcelona i tu ni aniràs a veure’l?”. I vaig publicar un article dient que Eric Hobsbawm és Déu i Fontana el seu deixeble a la terra.

Fa molts anys que veia de tant en tant Josep Fontana. No sé si era quan la revista L’Avenç em va mutilar un article per ser massa anticlerical. Em va donar molts ànims i que persistís. O un cop que em volia veure perquè l’ajudés a solucionar un problema logístic sobre com organitzar una sortida amb un grup d’historiadors. O potser en relació amb la meva voluntat d’escriure un llibre sempre ajornat, i en veure’m amb un llibre em va demanar que li ensenyés. El va obrir i va veure que el tenia tot guixat. Sempre guixo els llibres. Em va dir que com podia ser que guixés els llibres. Vaig pensar que no suportaria una esbroncada d’un dels meus més grans referents. Al cap de pocs segons, potser en veure’m la cara, em va dir: “Bé, també Vicens Vives els guixava”. Ostres, quin alleujament. No ho podia haver arreglat millor.

Des que vaig ser escollit rector de la UPEC vaig pensar que seria bo poder tenir cada any Josep Fontana en les jornades. O sigui que cada any, d’una forma o altra ho he intentat. Això sí, des del desconcert de veure com el que jo entenc que és l’historiador català més important dels segles XX i XXI no rebia el reconeixement que es mereixia.

La primera col·laboració de Josep Fontana amb la UPEC va ser, però, una mica estranya. S’havia compromès a fer la conferència de cloenda de la UPEC del 2008, “Catalunya, el futur des de l’esquerra”. (Veure vídeo Conferència, Descarregar ponència escrita). Recordo que va ser una mica accidentada. Estava esperant el final de les jornades, ja molt cansat de tants dies, quan la directora va venir corrent dient-me que hi havia un problema: que el ponent estava molt emprenyat amb la UPEC. Vaig anar corrent a veure el mestre. Aquest estava remugant coses com: què feia allí, de què havia de parlar, etc. Jo estava astorat, havia parlat amb ell i no havia detectat cap problema previ. Vaig dir el que vaig poder i, quan va començar la conferència, es treu uns papers escrits, com sempre ha fet al llarg de la seva vida: portava onze folis escrits amb notes a peu de pàgina.

Un munt d’hores de preparació i tota una vida al darrere. Vaig entendre que Fontana era un home molt tímid i que vencia la timidesa amb un posat d’home falsament enfadat. La seva ponència acabava així:

El futur de Catalunya està, avui com sempre, en mans de l’esquerra, d’una esquerra que ha aprés de la seva experiència històrica que no ha de rendir-se, perquè, com va dir Martí i Pol en un vers admirable, “tot està per fer i tot és possible”.

Un cop li vaig proposar mig seriosament mig de broma que, com que llegia tots els llibres que sortien, podria fer un web on posar els que, a parer seu, s’havien de llegir i els que no caldria. Molts historiadors ens hauríem estalviat molt de temps i diners, amb aquesta iniciativa.

L’any 2011 la UAB, d’on ell havia estat professor, va negar fer Doctor Honoris Causa potser al seu més brillant professor. Em vaig emprenyar molt, molt. Jo soc llicenciat en història precisament per la UAB. Vaig pensar què hi podia fer. Vaig escriure un article criticant el fet i vaig proposar a la junta donar-li un dels dos premis de la UPEC. Aquell mateix any el vam concedir també a la “generació del TOP”, que va rebre el mític Enric Pubill, en aquells moments president de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics. Vaig trucar al mestre i li ho vaig explicar, crec que es va emocionar.

Pel seu caràcter tan reservat i poc expansiu, era difícil notar-ho per telèfon. Li vaig explicar que els premis de la UPEC eren una cosa molt, però que molt humil. Normalment la glossa del premi la fa un membre de la junta de la UPEC, en aquell cas va ser Xavi Domènech, segurament el seu millor deixeble. La glossa va ser molt vibrant i realment el mestre es va emocionar tant que va dedicar unes paraules d’ànims a la UPEC –eren dies en què ens plantejàvem tancar pel sectarisme convergent– que escoltades avui són impagables. “Es necessiten espais com la UPEC!”, ens deia. (Veure vídeo lliurament de Premi)

El 4 de juliol de 2012 vam fer la presentació del llibre Por el bien del imperio a càrrec de Borja de Riquer i lògicament amb l’autor del llibre, Josep Fontana. Va ser un dels moments més brillants de la UPEC. Dos colossos parlant del que passava al món amb el neoliberalisme. Recordo Borja de Riquer dient: “És la política, estúpids!”. (Descarregar ponència inèdita) I Fontana llegint aquesta frase:

Tot apunta a un futur de retorn cap a la privatització total, com en els temps feudals, on potser no pagarem impostos, sinó serveis de treball forçat a les empreses propietàries de tots els recursos i tots els serveis de què dependran les nostres vides.

Al cap de tres anys, el 2015, Josep Fontana va venir a presentar el llibre La formació d’una identitat, presentat per Joan Manuel Tresserras. El diàleg va ser impressionant. Tresserras, que com a conseller de Cultura també estava emprenyat amb la UAB, va donar el Premi Nacional de Cultura a Fontana i va fer una glossa del llibre espectacular. (Veure vídeo de la presentació de llibreDescarregar ponència Joan Manuel Tresserras)

El diàleg entre ells dos va ser un dels moments culminants de la UPEC. Un d’aquells moments que compensen els esforços, els desenganys, els nervis i les emprenyades que hom té sempre quan organitza coses. Va ser important per a les trajectòries dels dos participants. Per un cantó i com a protagonista, Josep Fontana, el que millor representa el marxisme heterodox, que amb el seu llibre intentava explicar a la gent que Catalunya és una realitat tossuda que es manté al llarg del temps perquè unes classes populars s’hi han entossudit, abans i ara, mentre que els rics i poderosos catalans han viscut sempre a redós del poder de l’estat espanyol cada vegada que els seus interessos perillaven en mans del poble. Per altra banda, Joan Manuel Tresserras, potser el millor intel·lectual català del moment i un home de la tradició d’Esquerra Republicana. Crec que el debat de la UPEC és un símbol de moltes coses. Però m’agradaria rescatar-ne una. És la idea que Fontana ha guanyat la batalla de les idees sobre el que és Catalunya. El frame en què es mou avui el país, i segurament durant els propers vint anys, serà motivat i fonamentat sortosament per un pensament republicà i mestís.

De fet, Fontana, en la nit dels temps més foscos, va participar en la creació de la idea resumida en “és català qui viu i treballa a Catalunya”. La dreta ha intentat allargar la frase al llarg del temps, però no se n’ha sortit, entre altres coses per la seva nul·la capacitat cultural, ideològica i política. Va existir un moment en què la dreta catalana va voler emancipar-se d’aquesta tradició i s’ha quedat descol·locada totalment. I Fontana tornava a ser al davant, com quan estava a la cèl·lula de cultura del PSUC, ara amb La formació d’una identitat, llibre escrit des de la militància. Demostra un cop més que existeix la llei de la gravetat, enfront de les mirades analfabetes o postmodernes que creuen que el desafiament català és una cosa del 2010, 2012 o 2017.

Fins i tot la dreta catalanista els darrers anys va haver d’assumir que Josep Fontana era un dels millors savis catalans, una cosa que li havia estat negada durant tota la seva vida. El reconeixement nacional els darrers cinc o sis anys ha estat espectacular i se’l mereixia. És també l’evidència que el frame republicà d’esquerres que Fontana representa està guanyant la batalla, més enllà de la conjuntura. Fins i tot CTXT va publicar una enquesta el 25 de juliol de 2018 on afirma que a Catalunya el 80% vol la república (catalana o espanyola).

Els darrers anys estava molt malalt i cada any tenia una trucada difícil, i era saber com estava. Temia la resposta. El 2017 vam acordar que participaria en una taula rodona amb el benentès que estaríem pendents de la seva malaltia. El tema era el “Centenari de la revolució bolxevic” però al final, per problemes greus de salut, no hi va poder assistir. Vam gaudir, en canvi, d’una ponència de Toni Domènech que va ser com una conferència pòstuma de qui sabia que s’havia de morir. Una intervenció emocionant.

El 2018 vaig tenir una conversa similar, però ja no podia sortir de casa. Em va comentar, però, que una de les darreres vegades que va sortir va ser per anar a votar l’1-O, m’ho va dir amb orgull i emocionat. Fins als darrers moments no va perdre la seva capacitat insubmisa, de desafecte i insurreccional. Una lliçó per a tots.

Narcís Roca Farreras, un republicà federal del XIX, l’inventor del terme “catalanisme progressiu”, fa ara 140 anys deia:

Quan s’ha d’obrir un camí o una carretera en el terreny més muntanyós, feréstec i desigual, va un home amb una bandereta a la mà molt més endavant dels enginyers i es posa en lo més alt i lo més lluny que pot a la direcció que ha de portar a la carretera o el camí, per assenyalar la línia que s’ha de seguir i el punt on s’ha d’arribar. Vull ser aquest home, aquest sentinella avançat, i que hi sigui el catalanisme en benefici de la llibertat general.

Josep Fontana, el mestre, ha estat i serà per molts anys un far a l’horitzó que ens ha guiat i ens guiarà pels camins amples de les alberedes del republicanisme fraternal.


  1. Matthew Stewart: El somni de Monturiol. L’extraordinària història de l’inventor del submarí que volia salvar el món. Editorial Graó. Barcelona, 2009.

Imatge  Enric Català ( eldiario.es ) [CC BY-SA 3.0 és], via Wikimedia Commons