Els docents tenim la responsabilitat de promoure valors democràtics i enfrontar-nos al pensament absolut, binari, racista, xenòfob i misogin. És cert que la responsabilitat del que passa a la societat no pot recaure en el món educatiu, però també que aquest no pot rentar-se’n les mans i pensar que no pot intervenir en la Història.
Fa molts anys vaig ser tutora d’un sisè amb relacions entre nenes i nens molt tenses; alguns d’ells em retreien el meu feminisme i que això em portava a defensar les postures de les nenes i a treballar massa sobre dones (en literatura, en art…); algunes nenes portaven sistemàticament al consell de classe els menyspreus i bromes que no agradaven que patien per part dels nens: mirar agendes, petites agressions a les estones de pati, voler marginar-les en els equips de futbol…
I així va arribar finals de febrer. I vaig fer una proposta de treball que globalitzava llengua castellana i matemàtiques (en aquell moment ni imaginàvem que arribaria la informàtica). Els vaig proposar que cada dia portessin diaris a classe. Com us podeu imaginar, la majoria eren en castellà. I un dia, a l’hora de castellà, per grups, van buscar notícies amb imatges en què les protagonistes fossin dones soles o dones i homes o homes sols. Mentre elles i ells buscaven, vaig posar un llarg paper d’embalar al passadís. I a mesura que acabaven la tria anaven enganxant la seva notícia al mural a l’espai que pertocava. El mural al passadís cridava l’atenció del grup en qüestió, però també dels altres de l’escola (cal dir que el passadís de l’escola era i és un espai viu on s’hi pengen treballs de totes les matèries, notícies…).
En una sessió següent, tot el grup vam sortir al passadís i vam descriure el que vèiem. Aneu ben encaminades en la vostra sospita: la majoria d’imatges i notícies tenien com a protagonistes els homes i les dones hi apareixien quan els acompanyaven o alguna actriu, especialment amb roba ben lleugera.
Els vaig demanar que es posessin en la pell d’un ésser d’un altre planeta que arribés a la terra i que es fes una idea de la societat en què es trobava a través dels mitjans de comunicació; quina seria la idea d’aquesta societat? Primer va ser un treball oral davant el mural, com a pluja d’idees (en castellà) i més tard, de manera individual van escriure un text amb l’informe que enviava aquell extraterrestre al seu planeta. Els textos, un cop corregits i llegits a classe, es van enganxar al mural.
Més tard, des de matemàtiques vam aprofitar per treballar els percentatges. I l’anàlisi quantitatiu també es va posar al mural.
Vam tenir la sort que com que el treball era al voltant del 8 de març, de manera oficial també es feia l’estudi de la presència de les dones en els mitjans de comunicació. Va canviar l’actitud dels nois? No ho puc assegurar, però quan vèiem una pel·lícula o llegíem un text de qualsevol autora, els seus comentaris previs no eren de menyspreu i el to en els consells de classe va canviar.
I us preguntareu perquè us he explicat aquesta història. Doncs ve al cas perquè després del xoc que ens va procurar el resultat de les eleccions al Parlament de Catalunya del passat 14F en què una força política que defensa els valors feixistes ha aconseguit una representació d’11 escons, en una reunió del grup de coeducació de Ca La Dona, una companya va preguntar què hem de fer des de les escoles per ajudar a entendre al nostre alumnat què és el feixisme i plantar pas a aquesta pensament. D’altres que treballen a secundària expliquen que dibuixar esvàstiques, fer la salutació feixista o cridar “arriba España” cada dia és més habitual en els centres educatius i que molt professorat no sap com reaccionar.
Dibuixar esvàstiques, fer la salutació feixista o cridar “arriba España” és cada dia més habitual en els centres de secundària i molt professorat no sap com reaccionar
És evident que el professorat tenim la responsabilitat, com ciutadanes o ciutadans que som, de promoure valors democràtics i enfrontar-nos al pensament absolut, binari, racista, xenòfob, misogin, en el nostre dia a dia, no només el dia electoral, sinó de la nostra vida quotidiana a través d’associacions, entitats, us de les xarxes…
Però més enllà, des del món educatiu en el seu conjunt, també tenim una responsabilitat específica per tal d’ajudar a desenvolupar en el nostre alumnat els valors democràtics que els permeti convertir-se en ciutadanes i ciutadans lliures, amb capacitat d’anàlisi, de proposta i de crítica.
I com ho fem? És evident que no a través de grans classes magistrals, perquè sabem que el pensament lliure i crític no es construeix amb grans proclames. “Amb frases solemnes no hem cregut mai”, deia el cantant, sinó amb el dia a dia, en espais formals i informals; des de les matèries (i aquí té sentit l’anècdota personal amb que he començat l’article), però també des dels patis, festes populars, sortides, exemples personals…
Desenvolupar estratègies per fer realitat una escola pública de qualitat és la millor manera de fer front a la xenofòbia i al racisme. I com definim aquesta escola pública i què signifiquen aquests adjectius?
- Escola democràtica i participativa: que significa no només fer eleccions pels càrrecs directius o per escollir delegades o delegats de classe. Cal plantejar-se la manera com participa l’alumnat des d’edats més primerenques a més grans. Per parlar de temes que els afecten directament (molt treballat a infantil però que perd pes a mesura que puja l’edat de l’alumnat), però també per intervenir en el seu procés d’ensenyament-aprenentatge: consells d’aula, d’escola, assemblees, plans de treball, autoavaluacions. També com es potencia des dels centres educatius les associacions i sindicats d’estudiants (espais i temps); com afavorim la participació de mares i pares a títol personal i també de les seves associacions. Quin és el paper del Consell Escolar? Com es configuren les diverses comissions? I què dir del professorat? Com es configuren els claustres? Com es treballa realment en equip? Aquesta escola vertical que s’està configurant, en què la direcció és la veu de l’administració, no va en la línia d’una escola democràtica ni participativa. En aquest sentit cal temps pel debat, per definir un projecte educatiu que posi en primer pla les estratègies per reflexionar i desenvolupar aquests valors. Quina imatge donem al nostre alumnat quan davant d’un conflicte qui intervé és la direcció?
- Escola laica: L’escola és espai de coneixement, convivència i respecte a les diferents creences, als diferents projectes de vida. I aquesta convivència s’ha de fonamentar en els drets humans. L’estudi de cada religió en concret s’ha de donar en l’àmbit familiar i dels propis cultes. Diu Carme Tolosana: “El pensament laic posa la raó enfront de la revelació i els pactes i els acords enfront dels dogmes. L’escola laica no és una escola multiconfessional segregadora que margina les cosmovisions no religioses, que separa el seu alumnat”. Ens hem plantejat què significa separar nenes i nens en funció de les creences dels seus pares? Ens hem replantejat la celebració de les festes des d’aquesta perspectiva? De quines parlem, quines festes celebrem a l’escola? El calendari escolar està organitzat en funció de les necessitats de treball i descans de les criatures o en funció de festes religioses?
- Escola coeducativa, feminista: es tracta de considerar nenes i nens amb plenes capacitats i drets i l’educació s’ha d’allunyar dels estereotips que impregnen la nostra societat. Des de fa molts anys mestres feministes, de manera individual i també en grups i associacions han fet (i segueixen fent) moltes propostes: us dels espais, presència de dones com subjectes actius en les diferents matèries d’estudi, tractament dels currículums, utilització de llenguatge inclusiu, com ens plantegem l’educació afectivo-sexual, com posem la cura en el centre de la vida, com abordem els conflictes (que inevitablement es produeixen en un lloc on conviuen tantes persones)… Ens hem plantegem com farem prevenció de les violències masclistes, dels diferents tipus d’assetjaments? O quin tractament pedagògic i educatiu donarem si es produeixen? Quina formació rep el professorat per poder abordar aquests temes?
- Escola científica: Cal treballar amb perspectiva científica. Establir i analitzar causes i conseqüències, en el món físic i també en el social. Així, un dels temes que s’ha de treballar al llarg de tota l’escolaritat, són les configuracions de les diferents societats analitzant causes i conseqüències dels diferents fets històrics: el paper de les classes i grups socials, l’activitat i presència femenina en tots els àmbits, els moviments migratoris… Com treballem els “descobriments del segle XV XVI”, com abordem la història del segle XIX i XX a Espanya? Donem veu al nostre alumnat perquè expliqui els moviments migratoris de la seves famílies? I entre les conseqüències el dol i la ràbia que els produeixen? Com abordem des d’una perspectiva científica el paper dels mitjans de comunicació (antics i nous), de les fake news… Com treballem els pressupostos que els diferents Estats dediquen a exèrcits i els comparem amb el que dediquen a educació i sanitat?
- Escola inclusiva: Em ve al cap aquella frase: “Les diferències existeixen i, el que cal és que no es converteixin en desigualtats”. Com ens ho hem plantejat al nostre centre? Si cada criatura arriba al nostre centre amb una motxilla diferent, no podem mesurar a tothom amb la mateixa vara de mesurar. I això no ha de significar, com es diu en segons quins ambients, deixar de ser exigents i intentar que cada infant desenvolupi al màxim les seves capacitats. Quan una criatura, noia o noi, se sent ben acompanyada manifesta estima i respecte per la institució i per la societat. La segregació escolar que es dona a molts barris dels nostres pobles i ciutats no ajuda a fomentar la cohesió social i a aconseguir una escola inclusiva.
- Escola catalana: En aquest àmbit ens queda també molt camí per recórrer. La immersió lingüística va representar un gran encert des del punt de vista de cohesió social, i també pedagògic. Però ara, amb la pluralitat de llengües que han arribat a la nostra societat i per tant, a les nostres escoles, cal una nova revisió des dels fonaments pedagògics i socials que representa la immersió. Els continuats atacs a l’escola catalana i al català com a llengua vehicular ens allunya d’aquesta revisió. I més enllà, cal dedicar més hores tant a la formació del professorat com a l’atenció les noies i nois que ho necessiten directament. És cert que disposem d’aules d’acollida, però són moltes menys de les que necessitem i amb menys professorat del necessari. Cal fer tots els esforços perquè cap criatura ni família tinguin la sensació que no poden seguir correctament els aprenentatges per causa de la llengua. Ens hem plantejat com cal treballar perquè totes les criatures sentin la llengua catalana com a pròpia? Com treballem l’anàlisi de les diferents llengües minoritàries al món, de les seves desaparicions, de la riquesa que representen.. Com treballem la realitat del nostre país, la seva història, i el conflicte en què es troba immers en aquest moment?
Ja sé que potser no dic res nou. En soc conscient. Però tinc la sensació que bona part del debat educatiu que ens marquen els mitjans de comunicació i els grans poders econòmics (OCDE, La Caixa…) tracten sobre metodologies i no del significat ni del projecte educatiu del país. Al meu entendre el debat no hauria de ser si treballem per projectes o per comunitats d’aprenentatge o amb racons o àmbits, o si dediquem un temps a l’educació emocional o fem mindfulness…, sinó que l’objectiu final del nostre treball en el centre educatiu, com recullen tots els PEC, és fer ciutadans i ciutadanes crítics i lliures.
Cal és que cada claustre i comunitat educativa es pregunti com plantem cara al pensament misogin, xenòfob i racista que sembla que creix en la nostra societat
Diu Marina Garcés a Escola d’aprenents: “Educar és intervenir deliberadament sobre les possibilitats de vida d’aquells a qui ensenyem alguna cosa. I aprendre, ja sigui una ciència, un hàbit, o una tècnica, és per l’aprenent establir algun tipus de relació nova amb l’entorn que podria ser o no ser, donar-se o no donar-se. Tot aprenentatge podria no haver-se fet i modifica el mapa dels possibles que s’obren o es tanquen a partir d’aquí”. “Una bona educació seria aquella que millora les capacitats de cadascú per adoptar una línia de comportament personal reeixida en un context complex i incert”.
Cal allunyar-se de la idea que la història està escrita i que no hi ha res a fer. La història l’escrivim amb la nostra actuació; res està escrit i res és inevitable. I, també, com diu el poeta: “Qui ha sentit la llibertat té més forces per viure”
I si bé és cert que la responsabilitat del que passa a la societat no pot recaure en el món educatiu, aquest no pot rentar-se’n les mans i pensar que no pot intervenir en la Història. Els nostres infants passen cinc hores al dia (mínim) i deu anys obligatoris (mínim) en el centre educatiu. Per tant, el món educatiu, alguna responsabilitat tindrà en l’educació del jovent.
Reprodueixo un fragment d’un article de Bru Laín, exalumne per al llibre que recull la història de l’escola on vaig treballar. L’article porta per títol L’ou, la gallina i la meva escola, o perquè les conjuncions importen.
“/…/ Soc com soc, en gran part, gràcies a la meva escola. Soc com soc perquè algú em va ensenyar-tant en la teoria com en la pràctica- que els grans canvis socials només són possibles si els protagonitzen gent formada i amb valors. Però la meva escola també em va ensenyar que perquè aquesta gent formada i amb valors pugui existir i sigui capaç de canviar el mon cal que, més enllà del nostre àmbit personal i relacional, totes i tots ens arremanguem per fer que tothom sense excepcions tingui les mateixes possibilitats de ser educat i format en aquests valors. Enteneu-me. No defenso que aquests valors hagin de ser inculcats a tothom de manera monolítica, sinó que tothom tingui les mateixes capacitats i oportunitats per modificar “aquests valors”
I en aquest article no dono fórmules concretes perquè crec que no n’hi han, sinó que el que cal és que cada claustre i comunitat educativa es faci les preguntes adients. En aquest cas: com plantem cara al pensament misogin, xenòfob i racista que sembla que creix en la nostra societat?
I aquí no faig del tot meves les paraules del poeta perquè ja hi ha moltes educadores i educadors i molts centres que s’ho han plantejat: “Hi ha molt de fet i tot és possible”.