És difícil escriure aquestes línies després de la mort de qui ha estat un referent personal i historiogràfic no d’una, sinó de moltes generacions d’historiadors i ciutadans a Catalunya i Espanya. Generacions que vam aprendre amb ell, segons una feliç expressió del seu mestre Pierre Vilar, a pensar històricament el nostre present, revisitant incessantment el passat per veure-hi no només els camins que portaven fins a nosaltres i com es produeix el canvi històric, sinó també, com li agradava citar de T.S. Eliot, “pel passadís que no prenem, cap a les portes que no obrim”: pel passadís que encara podem prendre, cap a la porta que encara podem obrir. I encara és difícil escriure aquestes línies perquè no s’hi pot sintetitzar el que va significar l’obra i la vida de Josep Fontana (una tasca ingent que abordaran sens dubte els fills de la casta de Clio els propers anys), com és impossible sostreure’s a l’impacte emocional de la seva absència. De l’impacte emocional de saber que el primer llibre d’història que em va caure a les mans, trobat a la biblioteca el meu primer any d’institut, va ser ni més ni menys que Història. Anàlisi del passat i projecte social, o d’haver pogut assistir anys després a les seves classes de doctorat i trobar en les converses amb ell l’estímul de qui ha estat sens dubte un mestre de mestres.
(…)