La UPEC i el futur

Amigues i amics de la UPEC,
Aprofito aquest 1r de maig per saludar-vos. Soc el João França i el passat mes d’octubre vaig prendre el relleu del Jordi Serrano com a rector de la UPEC. En aquests mesos hem estat treballant per preparar l’edició d’enguany i altres activitats sobre les quals us anirem informant aviat. De moment, aprofito per anunciar-vos que podeu reservar les dates per les jornades de l’estiu: els dies 3, 4 i 5 de juliol.
Aquest 2024 celebrarem els 20 anys de la UPEC, 20 anys d’universitat popular, d’un espai de trobada i de reflexió que ha resistit davant moltes dificultats, i ha superat molts moments en què ens han volgut fer creure que no tenia sentit comptar amb espais de trobada entre la gent d’esquerres en tota la seva diversitat. Però per davant de tot, durant aquests 20 anys la UPEC no ha deixat mai de recordar-nos, contra el mantra neoliberal, que les alternatives són possibles —i moltes ja són aquí.
Davant la responsabilitat de donar continuïtat a la tasca del Jordi Serrano, em vaig posar a repassar la història de la UPEC, i vaig prendre nota d’alguns dels lemes de les jornades des que m’hi vaig vincular el 2012: «El futur és a les nostres mans» (2012), «Repensar-ho tot, actuar juntes» (2013), «Debatre les idees, transformar el món» (2014), «De la protesta a la proposta» (2015), «El futur és un país estrany» (2019), «Sota el present hi ha sempre el futur» (2022), o el darrer, «La política, o la fas o te la fan» (2023).
No hi són tots, i en queden fora alguns que m’agraden especialment, però us els comparteixo perquè trobo que posen de relleu el que crec que és la riquesa de la UPEC: lliurar la batalla de les idees, a on les esquerres hi hem de posar molts esforços, i posar sobre la taula que, per més que ens vulguin convèncer del contrari, podem tenir un futur millor que el present. Per la gent que vam arribar a l’edat adulta entre els estralls de la crisi del 2008, i especialment pels qui han vingut després, aquesta simple idea és revolucionària.
L’enyorat Francisco Fernández Buey, al seu Utopías e ilusiones naturales, ens convidava a saber diferenciar entre fer-nos il·lusions i tenir il·lusions. També ens explicava, en el seu repàs històric, que les grans idees utòpiques semblen destinades a fer-se realitat en un lloc diferent a aquell per al que van ser imaginades. Haurem, doncs, de seguir recuperant la memòria dels futurs possibles que van pensar les persones que ens han precedit, aquí i arreu, i imaginant i construint ara futurs més vivibles per qui vingui després nostre, sembrant llavors que esperem que germinin a algun lloc.
El manifest fundacional de la UPEC insistia en aplegar-nos «al voltant de les idees de llibertat, pau i igualtat», i crec que és una reivindicació tant o més vigent ara que l’any 2004. Dues dècades després, el compromís de la UPEC és continuar-hi aprofundint i, sobretot, seguir mostrant que el futur pot ser nostre —que no té sentit que no ho sigui— i que farà goig de viure.
L’any passat vam organitzar un debat amb tres polítiques catalanes d’origen llatinoamericà per parlar sobre les esquerres de l’altra banda de l’Atlàntic. Vam titular la taula amb el lema de la campanya de Gustavo Petro i Francia Márquez a Colòmbia, «Vivir sabroso». A Xile, Gabriel Boric es va presentar «para vivir mejor», i al Brasil, Lula da Silva va tancar la campanya recuperant una cançó dels anys setanta («Amanhã») que deia que «demà serà un dia preciós, amb la més gran alegria que es pugui imaginar». Tot plegat va de tenir il·lusions, perquè volem un futur que sigui lliure, igualitari i en pau, i això també vol dir alegre i plaent.
Recentment, han traduït al castellà un llibre de carla bergman i Nick Montgomery titulat Militancia alegre. Ens diuen que l’alegria, segons Baruch Spinoza, no és tant una emoció sinó la capacitat d’afectar i ser afectades:
Por ahora queremos dejar claro que no es lo mismo que la felicidad. Un proceso de transformación gozoso puede implicar felicidad, pero también suele conllevar varios sentimientos a la vez: puede resultar abrumador, doloroso, dramático y conmovedor, o sutil y extraño. La alegría rara vez se vive de forma cómoda o fácil, porque transforma y reorienta a las personas y a sus relaciones. Más que con el deseo de explotar, controlar y dirigir a l*s demás, la alegría resuena con las capacidades emergentes y colectivas de hacer cosas, crear cosas, deshacer hábitos dolorosos y alimentar formas de estar junt*s.
Intentarem seguir contribuint des de la UPEC a imaginar aquests futurs possibles i plaents. Ens retrobem aviat.
Visca el 1r de maig i visca l’alegria!
João França