Autor:
Raül Aguilar Cestero, Doctor en història contemporània per la UAB i màster en arxius i gestió documental per l’ESAGE-UAB.
Treballa com a historiador i arxiver freelance. Els seus treballs es poden consultar al blog: lamemoriarevoltada.blogspot.com
PRÒLEG
Teresa Claramunt i Creus: El feminisme de les desheretades
Jordi Serrano Blanquer Rector de la UPEC
El tsunami que representa el 8 de març del 2017 encara no l’hem valorat prou en la seva significació generacional i històrica. Quan semblava que per fi el feminisme guanyava la batalla han aparegut moltes cortines de fum per dividir el potencial emancipatori que té per al conjunt de la nostra societat la lluita de les dones.
Hi ha falses rutes que venen del franquisme i que s’han instal·lat durant aquests quaranta anys de democràcia. La principal és fer veure que el feminisme republicà, anarquista, lliurepensador i anticlerical no ha existit mai.
Se’ns vol fer passar com a feminisme l’acció política de la dreta per acabar amb ell i, a més, se’ns vol fer creure que és possible un feminisme catòlic lligaire. Quin atreviment!
Però també han aparegut noves cortines de fum emparades en el desconeixement sideral que tenen els plantejaments postmoderns. A voltes se’ns vol fer creure que el feminisme català és colonialista, per exemple. Una ximpleria que ho seria si no tingués després efectes pràctics de divisió entre les esquerres.
Com es pot arribar a titllar el feminisme català anticlerical de colonialista? Teresa Claramunt és capaç ella sola de posar en evidència afirmacions tan estrafolàries. Claramunt va participar en la revolta contra les quintes de la guerra del Marroc, que va ser coneguda com la Setmana Tràgica per la dreta i com la Setmana Gloriosa per l’esquerra. Malauradament, com sempre n’ha quedat el primer. Les dones es revolten contra una guerra colonial i en reben les conseqüències més doloroses, com ens explica magistralment Raúl Aguilar en el llibre que teniu a les mans.
El discurs de la identitat mal entès està fent molt mal. Les persones ara i sempre tenim identitats múltiples. Només els desconeixedors de la història poden pensar que «abans» la gent tenia identitats nítides i rotundes. Quan fa dos anys vam presentar en aquestes jornades el llibre d’Ángeles López de Ayala una persona, en veure el títol «Republicana, revolucionària, lliurepensadora, anticlerical, maçona i feminista» em va dir: mira, «identitats múltiples». Li vaig respondre: sí, com sempre. De treballadors, fa 170 anys n’hi havia de molts tipus: homes i dones, anarquistes i comunistes, republicans i monàrquics, esquirols i combatius, creients i anticlericals; en fi, i totes les etiquetes que hi vulgueu posar. Com ara.
És increïble que després de 40 anys de democràcia la gent no sàpiga que el feminisme és republicà, popular, anticlerical, d’esquerres i radical. En canvi, això ho sabia fins al 1939 qualsevol persona encara que no ha hagués anat a l’escola. Federica Montseny va tenir com a referents feministes la seva mare Teresa Mañé i Teresa Claramunt. Avui, la immensa majoria d’universitaris, joves i vells, no saben qui és ni una ni l’altra i acaben desvariant sobre el que significa el feminisme d’ahir i el d’avui.
Esperem que amb aquesta plaquette aconseguim crear un dic a les consciències de les esquerres davant la desorientació. Esperem que la lluita de Claramunt ens apropi a anàlisis ideològiques fonamentades en la raó i no en la postmodernitat, quan no directament en la ximpleria.
La gran pionera feminista sabia què és l’alienació i què és l’alienació de classe i de sexe. També coneixia la diferència entre una esquirol i una treballadora amb consciència de classe. Sabia també que no hi ha llibres sagrats, que tots són escrits per homes i que, a més, són misògins. Una cosa que ara es discuteix per gent que creu que hi pot haver un feminisme catòlic o islàmic. Bertrand Russell, autor del llibre Per què no soc cristià, es remou a la tomba. Alguns pretesament progressistes ara el prohibirien.
Podeu pensar que soc massa radical i massa contundent. Posarem el focus en un dels conflictes dels molts en què intervingué Claramunt: la mítica Vaga del 1902. Aprofitaré per explicar en quin context havien d’intervenir dirigents obrers com Claramunt i com funcionava el terrorisme patronal. A finals de l’any 1901 i després d’una frustrada vaga de tramviaires i del transport hi ha una dura repressió i es declara l’estat de guerra. Els treballadors metal·lúrgics fan una vaga en demanda d’una jornada de nou hores. El conflicte s’estén i es produeix una vaga general el 23 de desembre de 1901, amb 12.000 vaguistes. A primers de gener del 1902 se celebren diversos mítings de solidaritat. El 14 gener hi ha enfrontaments entre esquirols i vaguistes resolts a trets. Es convoca una Vaga General per al 16 febrer en solidaritat amb els obrers del metall. Aquells dies, tres mil obrers assisteixen a l’enterrament d’una víctima del conflicte; es tracta d’un enterrament multitudinari de la filla d’un vaguista morta de fam. Sí, com ho llegiu, morta de fam. Els empresaris metal·lúrgics pressionen perquè les autoritats adoptin mesures encara més enèrgiques. Práxedes Mateo Sagasta declara que es «necesario restablecer el principio de autoridad». Quan ja es porten dos mesos de vaga es convoquen 44 mítings a Barcelona en solidaritat amb els metal·lúrgics, al final hi ha un gran acte convocat per 25 associacions al Circ Espanyol. El baró de Viver delega el comandament a l’autoritat militar, el capità general Bargés, que declara l’estat de guerra i se suspenen les garanties constitucionals. Fan vaga entre 80.000 i 120.000 obrers. Segons Jordi Nadal i Carles Sudrià, «mai un conflicte obrer no havia durat tant de temps ni havia aconseguit una paralització tan completa».
El dilluns 17 hi ha un mort i dos ferits, el conflicte s’estén territorialment a Terrassa, Sabadell i Manresa; «nombroses famílies burgeses abandonen la ciutat». El diari La Huelga General respon: «Temblad, miserables burgueses reaccionarios». Són detinguts entre d’altres Anselmo Lorenzo, Sebastià Sunyer, Teresa Claramunt, Leopoldo Bonafulla i López Montenegro.
A Madrid, el Dr. Bartolomé Robert, representant de la Lliga Regionalista a la Cambra de Diputats, interpel·la el govern sobre el veritable caràcter de la vaga i els mitjans per combatre-la. Segueixen moments de pànic. Ignasi Girona, president de l’Instituto Agrícola Catalán de San Isidro, membre de la Lliga, convoca el 18 de febrer els presidents del Foment, de l’Ateneu, de l’Associació de Gremis i de la Societat Económica de Amigos del País a casa de Felip Bertran. S’ofereixen al capità general Bargés i rebutgen qualsevol temptativa de diàleg. Proposen un sistema de defensa per barris, una mena de sometent, perquè s’enfronti als piquets. Plantegen una guerra social, un clar antecedent del pistolerisme criminal de la patronal dels anys vint. Actuen la Guàrdia Civil, l’exèrcit i el sometent. Són cridats els regiments de Reus, Vilanova i Vilafranca, acantonats a Molins de Rei des del mes anterior, i els esquadrons del Regimiento de Dragones de Santiago, que eren a Tarragona, Granollers, Vic i Girona.
La repressió és brutal, el terror s’apodera de la ciutat, hi ha 12 morts i 44 ferits greus entre els treballadors. Si fem una simple regla de tres amb el nombre d’habitants actual, és com si avui en la repressió d’una vaga general a Barcelona hi hagués 36 morts i 132 ferits greus i centenars i centenars de detinguts. El conflicte s’acaba brutalment i sense cap contrapartida.
La commoció és tan brutal que es proposen un seguit de mesures perquè no torni a passar. S’obliga els patrons a indemnitzar els obrers amb els sous perduts, s’obre una subscripció a favor de les víctimes i es proposa la creació d’un patronat de joves abandonats i la creació d’una borsa de treball, per tal de controlar noms i dades dels obrers a través d’aquest organisme. Una llista negra. La subscripció l’encapçala l’ultradretà cardenal Casañas. El mes de maig, en tancar-se la primera fase de la subscripció, s’havien recollit 87.741,79 pessetes. D’elles, 25.358 es destinaven a socórrer els ferits i les famílies dels morts. La resta dels diners constituí el 1904 el punt de partença de l’entitat privada de previsió social i d’estalvi més important de la història d’Espanya: es crea la Caja de Pensiones para la Vejez y el Ahorro. Ja veieu quins inicis va tenir aquesta caixa.
Per acabar, em permetreu fer un petit esment al caràcter sabadellenc de Claramunt, ciutat on va néixer i on va compartir espais amb Isabel Vilà, no és casualitat. Jaume Vicens Vives, en una conferència l’any 1959 titulada «Sabadell en la història universal», deia: «A través de Sabadell, es poden explicar i aclarir moltes coses i processos més complicats, amb els quals ens enfrontem els historiadors i els sociòlegs». Ens deia també que es pot «veure com és l’home, la gent, el poble de Sabadell, posats dintre d’aquesta gran llanterna que és el món». En alguns moments no és que simplement Sabadell pot explicar i aclarir coses de les que passen a Catalunya, és que en alguns moments n’és l’avantguarda. Claramunt és un gran exponent d’aquesta avantguarda catalana i una de les més brillants pioneres. Si en teniu dubtes, llegiu també l’annex final, un text brillantment escollit per Aguilar i que caldria que els joves l’estudiessin als instituts.
Si amb aquesta plaquette contribuïm a tenir un punt de referència contundent del que han costat les lluites de les dones a Catalunya i molt especialment de qui les han fet possible, ens donarem per satisfets.
[1] Per a l’elaboració d’aquesta referència a la Vaga del 1902 hem seguit Jordi Nadal i Carles Sudrià: Història de la Caixa de Pensions. Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya i Balears. Barcelona, 1981; Gemma Ramos i Soledad Bengoechea: «La patronal catalana y la huelga de 1902», a Historia Social, núm. 5, 1989; Josep Termes: De la revolució de setembre a la fi de la guerra civil, 1868-1939”, vol VI de la Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar. Edicions 62, Barcelona, 1987.
