[cridamenu_catala]

JORNADES 2018 > NARCÍS MONTURIOL I EL SUBMARÍ QUE POSARIA FI A TOTES LES GUERRES (1819-1885)

Autor:
Raül Aguilar Cestero, Doctor en història contemporània per la UAB i màster en arxius i gestió documental per l’ESAGE-UAB.
Treballa com a historiador i arxiver freelance. Els seus treballs es poden consultar al blog: lamemoriarevoltada.blogspot.com

Aquest any la UPEC ha editat el llibre: Narcís Monturiol i el submarí que posaria fi a totes les guerres (1819-1885)” que serà obsequiat a totes les persones assistents, juntament amb el cartell de l’edició d’enguany.

Quan ens referim a la memòria històrica normalment pensem en el franquisme o bé en la guerra, o fins i tot en la Segona República. Però poques vegades som conscients que la pèrdua de memòria afecta molt més enllà. Patim un desconeixement clamorós pel que fa a les persones i organitzacions republicanes i d’esquer­res del segle XIX. Per exemple, no era estrany que du­rant el franquisme ens expliquessin que l’inventor del submarí era Isaac Peral. Els franquistes sabien qui era Monturiol, nosaltres no. En honor a la veritat hem de dir que el pobre Peral deia que les felicitacions que li donaven a ell al 1889 les havien de donar a Narcís Monturiol.

Aquests llibrets de les edicions de la UPEC —l’any passat ho vam fer sobre Abdó Terradas— ens il·lu­minen una mica en aquest món de personatges, re­vistes i partits que si s’haguessin produït a França, no diguem als EUA, i ja haurien estat objecte de desenes de pel·lícules. L’autor de la biografia és Raül Aguilar, doctor en història contemporània per la UAB, aconsegueix submergir-nos de manera magistral en uns moments apassionants i heroics de la vida del nostre país i en el seu brillant text, hi surten espurnes d’aquest ambient de gent avançada que ens pot guiar en temps d’incerteses i perplexitats. En aquest pròleg, sense explicar-vos el que ve després, in­tentaré aportar-hi alguna reflexió.

Surt en aquest llibret el moviment ludita, molt maltractat per la historiografia reaccionària i estranya­ment també per la progressista, en el qual uns homes carregats de raons veien com les innovacions tecno­lògiques van significar l’empitjorament de les condicions de vida dels teixidors a mà i els pagesos durant tres generacions. No és estrany que gent com lord By­ron se n’adonés i els lloés: «morirem lluitant o viurem lliures, i morin tots els reis menys el rei Ludd». El ma­teix passa ara; la robotització —com abans la maqui­nització— no significa augments de sous ni reducció de jornada, que seria el lògic.

Treu el cap també en Ramon Xaudaró, el gran líder del Batalló de la Brusa. Així fou conegut el dotzè bata­lló lleuger de la milícia urbana de Barcelona, format el 1835 i integrat per elements obrers de tendències repu­blicanes. Es distingí en les bullangues de 1836 i 1837. Els seus membres anaven uniformats amb una brusa llarga com la dels carreters, d’on provingué el nom de la unitat. Era, doncs, un autèntic exèrcit popular repu­blicà i obrer. Xaudaró fa una primera constitució fede­ral per a Espanya l’any 1832: «Bases d’una constitució política i dels principis fonamentals d’un sistema re­publicà». I és afusellat el 1837. Ara, quan hi ha mas­sa gent que veu carlins en un mirall, podem veure qui es va oposar amb les armes als de «déu, pàtria, rei», òbviament els republicans. Els carlins sempre han es­tat monàrquics, abans i ara, sembla mentida haver-ho d’escriure. Fins i tot el republicà comunista Monturiol volia fabricar «canons per aniquilar carlins».

Monturiol desenvolupa una gran activitat per la igualtat de les dones amb la revista La madre de família i després El Padre de Familia. És, doncs, molt proper a John Stuart Mill pel que fa a la promoció del femi­nisme. No en va és l’autor del llibre La submissió de les dones, de 1869, un brillant al·legat feminista sobre la igualtat de drets de les dones.

Sura pel text que segueix una de les constants de la nostra història: la burgesia catalana incapaç de guiar la nostra història si no és aliada amb el poder i els cànons de l’estat espanyol. La burgesia quasi mai ha entès la necessitat de la capacitat emprenedora de l’esperit humà; de fet, ha estat molt poc liberal. Monturiol, a banda de les seves idees per construir un submarí, en tingué moltes més, per exemple la d’idear un mètode per transformar la llum del sol en energia per a la locomoció. La falta de suport dels governs i de la burgesia va fer que Josep Anselm Cla­vé, el 4 de juny de 1861, fes un discurs «que llegí en aquell acte amb els ulls vessant llàgrimes i arrencant delirants aplaudiments dels que l’escoltaven» pel seu amic Monturiol:

l’admiració ets del món si en terra estranya
haguessis vist la llum… fores més gran
però ai, Narcís, vas néixer a Espanya

i aquest país és, per cert, ben dissortatMonturiol fundà el periòdic La Fraternidad (1847- 1848), el mateix nom que tindrà la primera coral de Clavé, amb el lema «de cadascú segons les seves capa­citats, a cadascú segons les seves necessitats». Es defi­nia com a «òrgan del partit socialista espanyol». Montu­riol es definia a si mateix així: «soc un revolucionari, un revolucionari pacifista, un revolucionari d’idees, un revolucionari de consciències, soc enemic de la vi­olència». També és autor de dos fullets: De qué manera soy comunista i Mi credo comunista.

Els marxistes, erròniament, tampoc van voler rei­vindicar aquests personatges, els titllaven de socialis­tes utòpics, se suposava que els «bons» eren els socia­listes «científics». El cert, però, és que Friedrich Engels a la fi va acceptar, en el prefaci del Manifest Comunista, que el fill polític de tots ells, Francesc Pi i Margall, va ser el primer socialista a Espanya.

Llegir el passat dona lliçons per al present. Una de les coses que més sorprèn és com de fàcil és en la nostra vida política que els polítics republicans si­guin detinguts, empresonats, acusats de sedició o ha­gin de marxar exiliats. Mentre escric aquestes línies està empresonat el conferenciant de la cloenda de la upec de l’any 2016 i membre del Consell Rector, Oriol Junqueras. Monturiol va viure exiliat a França força etapes de la seva vida, de tant en tant baixava a veure la seva família. Era tan freqüent l’escena que podien passar coses com aquesta: La policia va a casa seva a buscar-lo. Truquen a casa seva, l’Emília, la seva dona, diu:

—No és a casa.
—I l’home que seu a la taula?
És el seu germà.
—Per servir-los— diu Monturiol.

I se’n van.

En un dels judicis el defensa Pere Montaldo, un dels que intenta fundar una Icària als eua. Montaldo diu al judici contra Monturiol:

—No és culpable de res perquè només ha parlat de moral i ètica.

La resposta va ser explícita i contundent:

—Exacte, precisament per això el condemnem!1

El franquisme volia que mai no sabéssim que voler fer un submarí i voler acabar amb l’explotació de l’home per l’home era una sola causa per a molta gent. Ens ho explica bé Fernando Garrido:

 

Los que buscáis una lengua universal
el movimiento continuo
la extinción de la miseria
la fraternidad entre los hombres
la dirección de los globos
la navegación submarina

Per Monturiol «la política nasqué per produir el dret al lliure examen i el sistema de majories; el soci­alisme ha estat conseqüència del dret del lliure exa­men i la ciència comunista és la que reuneix en un sol focus totes les llums humanes».

En la làpida mortuòria va fer escriure en referència als seus cinc fills morts —Emili, Filomena, Lluís, Ade­laida i Delfina—: «com més grans eren, més gran fou la nostra pena. Que les vostres restes facin del món un lloc millor i que el nostre dolor contribueixi a fer millor la humanitat».

Matthew Stewart ens diu molt encertadament en referència a Narcís Monturiol: La història no segueix un argument. És una narra­ció la fi de la qual s’esvaeix en el temps, canviant constantment de forma, exigint revisions del passat. Però, de vegades, algú ens mostra un punt fix a l’ho­ritzó, un ideal, com un far en la distància, que ens ajuda a orientar-nos durant un temps.

En Monturiol fou un caràcter pel seu geni inventiu, per la seva enteresa, l’elevació de ses idees i la seva integritat moral.

Sense la seva genial idea de la navegació submarina el seu record no hauria passat de les generacions que tin­gueren la sort de conèixer-lo; però també estic conven­çut que sense la seva bondat i el seu amor al proïsme, sense les seves ànsies de redempció humana, que’l por­taren a difondre, a propagar i fins a ésser perseguit per unes belles i utòpiques idees socials, no hauria arribat el sublim moment de la creació de l’Ictíneo.

Josep Puig Pujades