Han votat 1,5 milions de persones menys que el 2017. D’aquests, uns 500.000 no han anat a votar gràcies al TSJC, creient que sabien molt de la COVID i que així tindríem un president no indepe. Els del TSJC no saben ni de virus ni de política. A més mai sabrem quants contaminats per COVID i quants morts es deuen a la seva insensatesa. El resultat electoral per molt que diguin els spin doctors hagués estat el mateix d’aquí a dos o tres mesos. I el que és segur és que hi hauria molts més vacunats.

Bé, el que ha passat és que Inés Arrimadas, filla d’un Policia Nacional de Barcelona dels anys seixanta quan torturava de valent el criminal Antoni Creix a Via Laietana, va endegar una manera de fer política salvatge que denotava una impressionat falta de cultura democràtica. Ja havia tingut mestres com l’Aleix Vidal Quadras, Xavier Garcia Albiol i Cayetana Álvarez de Toledo y Peralta-Ramos. Van deixar terra cremada, van insultar a tort i a dret. Van trencar tots els ponts, tots els espais de diàleg, totes les convencions democràtiques. Quan Rajoy convoca les eleccions de 2017 entre setmana i a pocs dies de Nadal, creient que després de les brutals estossinades la gent tornaria a votar el que tocava. Santiago Alba Rico diu que a Espanya es practica «la pedagogía del ´millón de muertos’, cada treinta años se mata a casi todo el mundo y después se deja votar a los supervivientes, que, naturalmente, tienen claro cuál es la opción adecuada si quieren evitar que se repita la carnicería». No va ser així, va quedar primer Ciutadans amb 36 diputats i van estar un any creient que havien aconseguit alguna cosa. En realitat va ser el temps que van necessitar per adonar-se que estarien a l’oposició els propers 20 anys. I per primera vegada la teoria del milió de morts no havia funcionat, la gent va votar el que no tocava. Tot l’equip de Cs va fotre el camp de Catalunya quan es van adonar que a les municipals havien perdut un milió de vots, cosa que ara s’ha certificat. En veure en el debat el PP i Cs, al costat de Vox, queda clar que havien trencat els consens i les formes democràtiques i havien creat una autopista per als feixistes.

L’any 2017 vaig escriure que el món republicà calia donar-nos uns anys de reflexió. L’Estat espanyol té una estructura molt feblement democràtica com diu Pablo Iglesias i es demostra cada dia, absolen Rato, Cifuentes, el Tribunal Suprem encara busca qui és M. Rajoy i condemnen i detenen Pablo Hasél. Veient el que ha passat encara crec que calen més anys de reflexió. Això de proclamar una república va per llarg, i cal molta més intel·ligència del que hem demostrat fins ara. I «mentrestant» el que convé és governar, governar millor que ningú. Una assignatura que encara no hem après, perquè el «mentrestant» no seran uns quants mesos. Per aconseguir grans canvis no n’hi ha prou amb desitjar-los molt, sinó saber per quins camins cal transitar i fer-ho bé. Com deia Antonio Gramsci «pessimisme de la voluntat, optimisme de la intel·ligència». Bé era al revés.