En la revista clandestina Treball del PSUC de l’any 1967 s’explicava la posició dels comunistes envers la qüestió nacional: «Moltes vegades ens trobem amb persones de bona fe -algunes amb idees sincerament democràtiques- que es mostren sorpreses que els comunistes siguin defensors del dret d’autodeterminació de les nacions catalana, basca i gallega. Es pregunten: Com una qüestió creada per la burgesia pot ser incorporada a les reivindicacions populars? Les persones que es fan aquesta pregunta no es plantegen correctament la qüestió. El fet de que la burgesia s’hagi servit, instrumentalment, de la nació per als seus fins de classe no vol pas dir que hagi creat la nació del no-res. Els comunistes saben bé que el sentiment nacional no ha nascut del no-res i que l’únic mitjà d’arribar a la comprensió internacional és, precisament, desenrotllar del tot, fins al màxim, les nacions que han estat oprimides i les llengües nacionals. El cas de Catalunya no és artificial; la realitat nacional catalana salta tant als ulls que qualsevol foraster, per més que ignori aquest problema, al cap de quatre dies de viure a Catalunya ja se’n ha adonat (…). Per això els comunistes entre les reclamacions democràtiques exigim el reconeixement dels drets del poble català, drets que no són artificials sinó fundats en les essències més populars de Catalunya.»

Fem un gran salt i vegem què ens deia quasi pòstumament, el gener de 2013, Miquel Caminal, un dels grans erudits del federalisme i militant del PSUC i que va realitzar la tesi doctoral sobre Joan Comorera: «L’obligació de tot federalista és promoure la unió en la diversitat, però quan això no és possible, també assumeix el deure i el dret a promoure la secessió o independència, encara que sigui l’última opció, quan totes les altres han resultat ermes o impossibles. L’autodeterminació en el seu sentit federal es fonamenta en la consulta democràtica i pluralista, s’orienta cap a la unió de pobles lliures i accepta la possibilitat de la independència o secessió quan no hi ha una altra sortida democràtica.» Els federalistes haurien de reflexionar sobre aquests arguments.

El menyspreu sobre la cultura i l’estudi fa que periòdicament tornem a discutir coses que al llarg del temps moltes persones i organitzacions s’hi han referit. La postmodernitat, la voluntat de voler pensar les coses des de zero, sense atendre a una rica tradició d’esquerres, ens fa repetir un cop i un altre els mateixos errors. I el que és pitjor, hem de sentir les mateixes ximpleries un cop i un altre. No es tracta d’eixamplar les bases de l’independentisme sinó de dissenyar una aliança republicana catalana pels propers anys. Si es vol dirigir el desafiament català, cal estar al davant.