Toni Domènech. In memoriam

Centenari de la Revolució Bolxevic amb Toni Domènech, filòsof i editor general de la revista Sin Permiso, Soledad Bengoechea, historiadora, Maria Cruz Santos, historiadora, i Miquel Sales, sindicalista de CCOO. Modera Quico Sallés, de La Vanguardia Digital.

(Divendres 7 de juliol 2017. Jornades UPEC 2017)

Article de Jordi Serrano, rector de la UPEC

S’ha mort Antoni Domènech que era catedràtic de Filosofia de les Ciències Socials i Morals en la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona. Ha estat sense cap mena de dubte un dels intel·lectuals més importants de l’esquerra catalana i punt de referència per diverses generacions de lluitadors per la justícia i la llibertat.

En les darreres jornades de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya, celebrades el mes de juliol, vam programar una taula rodona de balanç dels cent anys de la revolució bolxevic. Entre el públic cares conegudes com Xosé Manuel Beiras i Gerardo Pisarello, que van venir expressament a escoltar-lo. Vam notar de seguida que estàvem assistint a un moment molt especial, ara sabem que va venir a acomiadar-se. La seva intervenció va ser brillant però cap a la segona part del parlament, ens va deixar anar unes reflexions a modus de comiat. Em vaig adonar de l’emoció d’aquell moment i vaig prendre notes tot seguit.

Ens va dir que «el pitjor error que es pot cometre i és el nucli ideològic i moral de la dreta, és mirar el passat de l’esquerra amb condescendència». Es va referir a una frase de Voltaire quan deia que «aquests idiotes creuen que les nostres àvies caminaven de quatre grapes». Va ser molt crític amb el nivell del debat actual a les esquerres, deia «el debat socialista actual és una merda si el comparem amb el que hi havia fa cent anys». Es referia segurament al trist paper del socialisme europeu, que a poc a poc ha anat girant l’esquena als sectors populars que havien confiat en ells, per fer-se congraciar pels poderosos, però també a l’esquerra alternativa, molt confosa entre la postmodernitat i directament la irracionalitat. Per exemple, contra les anomenades medicines alternatives, més a prop de la superstició que de la raó; contra el delirant feminisme islàmic, un altre oxímoron; o contra la inacció d’una part de l’esquerra davant del desafiament nacional. Al final de la seva magistral i pòstuma conferència, va dir amb tota la vehemència que les seves migrades forces li permetien però amb tota la determinació d’un vell lluitador psuquer que «no es pot mirar el passat amb condescendència». Que si estudiem les esteles traçades dels que ens han precedit ens hauríem d’adonar que «eren més intel·ligents que nosaltres i molt més cultes que nosaltres».

Amb els seus encerts i els seus errors, fins i tot amb la seva perplexitat davant dels nous fenòmens de les esquerres, però a la vegada amb una mirada fraternal i joiosa pels nous esdeveniments, cal dir que se n’ha anat un dels grans i que el trobarem a faltar. Fins i tot per discrepar-hi.

Bibliografia

Font: Extreta de Viquipèdia

Antoni Domènech Figueras (Barcelona, 1952 – 17 de setembre de 2017) fou un filòsof català.

Militant des de molt jove en la resistència clandestina antifranquista des de les files del PCE-PSUC, Antoni Domènech va estudiar filosofia i dret a la Universitat de Barcelona. A Barcelona es va formar intel·lectualment amb professors com els hel·lenistes Emili Lledó i Miquel Candel o el filòsof de la ciència Jesús Mosterín, però la influència principal la va rebre del lògic, filòsof i polític comunista expulsat de la universitat franquista Manuel Sagristà, amb qui va compartir idees, projectes editorials i activitat política. Després va estudiar filosofia i teoria social a la Universitat Goethe de Frankfurt i a l’Institut de Filosofia de la FU de Berlín.

En els seus anys en la República Federal d’Alemanya, va mantenir una estreta amistat personal i intel·lectual amb el filòsof, historiador i crític literari marxista Wolfgang Harich (1923-1995) —expulsat en 1956 de la Universitat Humboldt de Berlín-Est pel govern estalinista de Walter Ulbricht, i mai més reintegrat a la vida acadèmica—, i va rebre també la influència del filòsof analític Ernst Tugendhat, el seu director de recerca a la FU de Berlín en 1982-84.

Des de 1994 va ser catedràtic de Filosofia de les Ciències Socials i Morals a la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona, i va ser professor convidat a l’Institut de Filosofia i Ciències de l’Esperit de la Phillips-Universität de Marburgo (2003-04) i al Centre per a l’Anàlisi Econòmica-social de la École des Ponts et Chausées de París (1990-1991), llavors dirigit per l’economista i matemàtic Serge-Christophe Kolm.

El 1989 va publicar De la ética a la política. De la razón erótica a la razón inerte (Crítica, 1989), una reconstrucció amb tècniques formals (com la teoria matemàtica de jocs) de certs moments decisius de la història de la filosofia pràctica occidental en una clau hermenèutica republicana que ha resultat molt influent en la filosofia política escrita en llengua castellana. Quinze anys més tard va aparèixer El eclipse de la fraternidad. Una revisión republicana de la tradición socialista (Crítica, 2004). Es tracta d’una recerca sobre el significat profund de la fraternitat revolucionària com a metàfora conceptual i com a programa de l’ala democràtic-plebea de la Il·lustració europea, que pot llegir-se com una revisió republicana de la tradició socialista, però també, a l’inrevés, com una revisió socialista de la tradició republicana.

Antoni Domènech va ser conferenciant convidat en nombroses universitats europees (Louvain La Neuve, París-Jussieux, Marburg, Oxford…) i iberoamericanes (Buenos Aires, Mèxic, Lima, Santiago de Xile, Caracas, Bogotà, Universitat de l’Amazones en Pará…), i va desenvolupar una intensa labor editorial al món de parla castellana com introductor i/o traductor d’importants pensadors contemporanis de les més variades corrents (John Rawls, Jürgen Habermas, Robert Nozick, Jon Elster, Wolfgang Harich, John Roemer, Pierre Vilar, John Searle, Mike Davis, Edward P. Thompson, Philippe van Parijs…).

Autor de nombrosos articles sobre temes de les seves vàries especialitats acadèmiques (filosofia de les ciències socials, filosofia del dret, teoria formal de la racionalitat, filosofia política, història de les idees i dels conceptes polítics, Aristòtil, Marx) en revistes especialitzades, va tenir també una intensa activitat com a publicista polític i com a cofundador i redactor de diverses revistes d’intervenció i crítica polític-cultural, com Materials (1977-79) o Mientrastanto (1979-1987). Va ser editor general de la revista política internacional s (2005-2017) i era membre de la secció espanyola del Basic Income Earth Network (Xarxa Renda Bàsica), l’actual president de la qual és el seu amic i col·laborador científic Daniel Raventós. Tots dos han escrit i signat conjuntament diferents treballs filosòfics i polítics sobre republicanisme i renda bàsica.