Ara fa uns dies, la Comissió va firmar, amb molta pompa i amb la presència dels sindicats de molts països, per un pilar europeu dels drets socials, el que anomenem “Europa Social”. Bones notícies, no?

El que ha tingut menys repercussió és que, ara fa uns mesos, la Comissió Europea  ha encarregat a KPMG (una gran consultora) un estudi sobre els “reptes operatius i fiscals” de les empreses estatals a la cartera pública. El contracte, que arriba a la conclusió cap al Nadal, planteja molts dubtes, sobretot obre les portes a una nova onada de privatitzacions. I això sembla a totes llums bastant contradictori amb el missatge enviat a Göteborg. De fet, el contracte era secret  fins que l’observatori dels lobbys de Brussel·les va fer-ne la difusió, un veritable escàndol que ens dona una impressió del que prepara la Comissió Europea.

La Direcció General d’Assumptes Econòmics i Financers de la Comissió Europea (DG ECFIN), on Amadeu Altafaj era portaveu abans de dirigir l’oficina de la Generalitat a Brussel·les,  ha impulsat un contracte de 800.000 euros, el que aquí anomenen una assessoria i consultoria a KPMG per estudiar les  empreses estatals a la UE i que encoratgi a “l’adopció de les millors pràctiques de direcció  (incloses les possibles reestructuracions i/o privatitzacions), i curiosament només el blog de dempeus per la salut pública s’ha fet ressò del tema. El secretisme d’aquest estudi i el seu valor fan pensar que es prepara alguna cosa que no té massa bona pinta per als serveis públics.

Potser alguns m’acusaran de desconfiat i diran que és prematur arribar a aquestes conclusions, però des de fa gairebé 10 anys (o sigui des de l’inici de la crisi) la Comissió Europea ha promogut un agenda que té molt poc a veure amb l’Europa social. Ho vàrem veure amb la troika i ho va deixar molt clar, per exemple quan l’eurodiputat holandès Bas Eickhout  denunciava les cartes de la troika sobre Aigues de Portugal i quan la troika o la BCE van enviar la carta de Mario Draghi i Mario Monti a Berlusconi. Aquesta setmana ARTE ha presentant un nou documental sobre el tema recordant la política europea dels últims anys.

Però que té tot això a veure amb els drets socials? Doncs bé, els drets socials s’han de exercir gràcies a mecanismes i infraestructures que han d’existir. Podem parlar del dret a l’energia, però si aquest dret està supeditat als beneficis del propietari de la xarxa elèctrica, es queda en res; o del dret humà a l’aigua, però si el propietari pot decidir que el dret sigui caritat, llavors no és un dret, i la UE al seu pilar ni tan sols parla d’això. El pilar europeu sembla que es basarà en noves normes laborals, igualtat de gènere i una autoritat europea de treball. O sigui, res a veure amb la propietat ni la gestió de serveis públics. Curiós… En última instància, la Comissió s’encomana als Estats membres perquè apliquin els seus millors desitjos per a les classes populars europees; millor esperar els reis mags.

Als cercles polítics de Brussel·les existeix un mite molt gran: que el sector privat és més eficaç i, per tant, més propens a prestar millors serveis públics que el sector públic, un mite que repeteixen liberals, conservadors, euroescèptics i fins i tot socialdemòcrates, com hem vist aquestes últimes setmanes amb els vots de la Unió sobre l’energia. Quan la immensa majoria del Parlament europeu té aquesta visió, és lògic que la Comissió Europea demani a una de les firmes que han fet la promoció de l’evasió i l’optimització fiscal fer un estudi que, tal i com es fan les preguntes, donarà uns resultats que afirmin les creences del mite.

Segons els tractats, la Comissió, la guardiana dels mateixos, és neutral quan es tracta de la propietat dels actius (o sigui, la forma de propietat). Però tenim bastants elements com per poder dir que durant la última dècada han fet ús de la seva posició per obrir mercats i impulsar privatitzacions a Itàlia, Grècia, Portugal o Irlanda… i fins i tot a l’Estat espanyol.

Quan al mes de novembre de 2016, la Direcció General d’Assumptes Econòmics i Financers de la Comissió Europea (DG ECFIN) adjudicava  l’assessoria a KPMG i la Università Commerciale Luigi Bocconi, un contracte de 800.000 € per proporcionar una visió general dels actius (inclosos els de propietat estatal d’empreses) del sector públic a la UE i encoratjava l’adopció de bones pràctiques en la gestió d’actius (amb la reestructuració i / o privatització) de les seves carteres, amb l’objectiu de millorar la sostenibilitat de les finances públiques i el funcionament del mercat la Unió Europea, no ho feia d’una manera descontextualitzada. Vol donar un pas més en la mateixa direcció que porta repetint des dels temps de Barroso.

Aquest contracte ha fet  sonar algunes alarmes dins dels cercles progressistes a Brussel·les, per diversos motius. A KPMG i el seu soci universitari  se’ls ha demanat que informin  sobre  les empreses del sector públic (en anglès State-owned entreprises SOE ) dels 28 Estats membres de la UE, inclosos els patrimonis, els models de governança, les estratègies d’inversió i la recerca de diversos aspectes, incloses les “perspectives de rendibilitat”. De fet, demanen un inventari del que queda per privatitzar i del que els Estats hagin pogut ‘recuperar’ com a mesura d’urgència durant la crisi. La Comissió ha posat el cartellet de “tancat per inventari, torneu en unes setmanes que de nou ho posem tot a la venda”. I en aquest temps d’espera tenen tancat el xiringuito i aprofiten per anar a Suècia a dir que ara es tornen socials i defensen els drets de la classe treballadora i que tot és culpa dels britànics, però que amb el Brèxit viurem una veritable Europa social.

I diuen això esperant que KPMG, un dels anomenats ‘Quatre Grans’ (amb Deloitte, PwC, i Ernst & Young), fa els deures de quines són les companyies públiques que poden servir per augmentar la rendibilitat del capital europeu i que poden ser elements de negociació als acords que la Comissió està finalitzant amb Japó, Austràlia, Nova Zelanda, , Mercosur, Mèxic o  Corea del Sud (que, per cert, segons la pròpia Comissió, és un paradís fiscal). I KPMG té tota la informació com auditor de moltes de les empreses a la recerca.

El soci de KPMG, la Università Commerciale Luigi Bocconi, una mena d’ESADE a la italiana on Mario Draghi fa l’obertura del curs de manera regular i on Mario Monti n’és President. Segons el mateix contracte, teòricament,  han de preparar informes de progrés per a la Comissió cada tres setmanes, però mai la Comissió ha deixat entreveure cap dels informes. Potser alguna tenen a amagar, o de nou potser és que sóc malpensat.

Per què ara ?

La pregunta que ens hauríem de posar és: per què ara? Perquè la Comissió publicarà un important estudi a Brussel·les segurament quan es trobi a menys d’un any de les properes eleccions europees. La resposta, de fet, es troba al calendari electoral.

El Brèxit està tenint un resultat concret, la Comissió està aprofitant per aprofundir la Unió. Més unió monetària, més unió fiscal… però quan es tracta de més Europa social, ho deixen a les mans dels governs.

El semestre europeu (és el procés mitjançant el qual la Comissió es compromet a  fer seguiment de pressupost i l’economia de cada un dels 28 Estats membres de la UE)  formula unes “recomanacions” econòmiques i polítiques a cada Estat membre, que són posteriorment adoptades.  Si s’ignoren, l’Estat membre haurà de fer front a sancions. I clar, en aquestes recomanacions trobarem reduir l’atur com element del pilar social i algunes idees que puguin sortir de l’estudi en qüestió. I clar de nou, l’intergovernamentalisme i el principi de subsidiarietat farà acte de presència.

I ja sabem què farà el nostre. Així que quan hagi passat el Brèxit, quan hagin passat les eleccions europees, els governs europeus tindran uns deures optatius sobre l’Europa social i la possibilitat de treballar en un suculent estudi sobre l’eficàcia i l’eficiència d’allò privat sobre allò públic; Macron no podia estar esperant res millor, ni Rutte ni molts d’altres governs que públicament han defensat aquesta política.

I tot i que no hi ha evidència empírica que el sector privat sigui intrínsecament més eficient que el sector públic, ans al contrari molts estudis demostren que als monopolis naturals és més eficient, eficaç i democràtica una bona gestió pública i participativa sota control de treballadors i ciutadans, la Comissió molt probablement tornarà amb les idees de la troika, però aquest cop amb la bandera d’Europa, un cop de mestre.

Sembla que ens preparem per a un hivern europeu bastant llarg.

Pablo Sánchez Centellas
Coordinador de la Iniciativa Ciutadana Europea Right2water