Gabriel Alomar: els orígens del catalanisme popular

Aquest 7 d’agost farà 80 anys de la mort de Gabriel Alomar, una figura central en els primers plantejaments del catalanisme popular i d’esquerres.

Roc Solà – 07/04/2021
Doctorand en Història. Co-impulsor de “Debats pel Demà”

“Sols la revolta salva.
Gabriel Alomar, El futurisme, 1904.

“Alliberar la terra catalana del domini capitalista és exactament fer obra de catalanisme
Gabriel Alomar, Catalanisme socialista, 1910.

L’any 1910, Gabriel Alomar pronunciava dues conferencies al Teatre Circ Barcelonès sota el títol de Negacions i afirmacions del catalanisme i Catalanisme socialista. Havien passat ja 3 anys del fenomen d’unitat del catalanisme, Solidaritat Catalana (SC). Com és sabut, el 25 de novembre de 1905 un grup de 300 oficials de l’exèrcit aquarterats a Barcelona havien assaltat la redacció de la publicació satírica catalana Cu-Cut!. Aquell atac, que es va saldar amb la mort d’un dels treballadors de la publicació, va ser el motiu per a que a les Corts s’aprovés la Llei de jurisdiccions al 1906. Una llei que posava sota la justícia militar qualsevol civil acusat de qüestionar l’exèrcit i que va ser aprovada al Congrés. La candidatura de SC incloïa des dels republicans d’esquerres com Layret, Companys o el mateix Alomar a representants del catalanisme conservador com Prat de la Riba o Cambó i, de cap de llista, hi anava un expresident de la Primera República, l’andalús Nicolàs Salmerón. La coalició triomfaria a Catalunya, desbancant als partits del bipartidisme i aconseguint 40 dels 44 escons que corresponien a la regió a les eleccions d’abril de 1907 amb una participació del 59% del cens electoral, “un percentatge que resulta excepcionalment alt”[1].

Malgrat tot, poc després de les eleccions, la Lliga pactava amb el govern conservador de Maura. En aquest cas, la Llei d’Administració Local que establia el vot corporatiu per entitats enlloc del sufragi universal en el vot dels regidors als municipis. A més, l’any 1908 el projecte de pressupost de cultura de l’ajuntament de Barcelona, presentat i defensat pels catalanistes republicans d’esquerres, havia trobat l’oposició dels regionalistes de la Lliga, de les forces monàrquiques del bipartidisme i alguns lerrouxistes. Després de la desfeta electoral dels candidats solidaris a les eleccions parcials de Barcelona del 13 de desembre del 1908 —on Lerroux es va endur la victòria—, Solidaritat Catalana es va desfer.

Aquí, els sectors més esquerrans del catalanisme van comprovar com, per a les qüestions de model de societat, els catalanistes conservadors amb els que havien compartit espai a Solidaritat Catalana, s’alineaven amb els monàrquics de la Restauració. Va ser precisament en aquest context que Alomar va pronunciar les dues conferencies en les que, per primer cop, trobaríem l’exposició de la síntesi entre la lluita pel socialisme i l’emancipació nacional.

Alomar tenia 37 anys i ja era considerat un dels principals referents d’esquerres a Catalunya. Com era habitual entre els intel·lectuals del període, Alomar va ser més de conferència i d’article de premsa que no pas de llibres —Gramsci, per exemple, no va publicar cap llibre en vida—, però això no vol dir que hagi deixat poca obra escrita o que fos un intel·lectual desvinculat del seu context polític. Al contrari, tot tipus de personalitats distintes el reconeixien com una veu autoritzada. Des d’anarcosindicalistes com Joan Peiró, que d’ell diria que “admirem la recta intel·ligència i el talent portentós de l’il·lustre escriptor”[2], a figures tan poc properes a les posicions del mateix Alomar com Josep Pla, que diria “llegeix un llibre diari, escriu un article diari […] Alomar és una atxa de l’esquerra nacional. És una atxa veritable, de llum pròpia i de llum pura” [3]. Era vist doncs com el gran intel·lectual crític i que va posar a la primera plana del debat públic elements més que problemàtics durant l’Espanya de la Restauració. Defensaria l’abolició de la pena de mort, el dret de manifestació o el dret de vaga en un context en que eren sistemàticament vulnerats amb casos tan sonats com el de Ferrer i Guàrdia —i que ell comparava amb el affaire Dreyfus—. Alhora, també seria una de les veus més escoltades i admirades en els debats polítics i estratègics de l’esquerra catalanista. Format en la tradició republicana pimargalliana —el seu primer text polític és una resposta a una carta de Pi i Margall— i essent un dels teòrics més originals en llengua catalana del primer terç del segle XX, també es va implicar a la tasca d’organització i direcció política pràctica, anant a les llistes de diversos partits del catalanisme d’esquerres com el Centre Nacionalista Republicà (CNR) o el Bloc Republicà Autonomista (BRA), sortint elegit diputat amb el Partit Republicà Català (PRC), sent president de la Unió Socialista de Catalunya (USC) o, més tard, sortint elegit a les Corts Constituents de la Segona República.

Però si tornem a aquells plantejaments primerencs del nou tipus de catalanisme que propugnava Alomar, alguns amb tanta fortuna com la conferència que va donar al 1904 sota un títol de El futurisme, altres com la xerrada de títol inequívoc que va donar al 1910, Catalanisme socialista, trobarem un dels moments més fecunds i vius de debat i plantejaments de la història del catalanisme.

Els orígens del catalanisme popular i d’esquerres: la diversificació

Si el 13 de desembre de 1908 “el color de la llibertat en aquella hora fou… antisolidari”[4] —amb la derrota d’una ja esquerdada Solidaritat Catalana enfront del republicanisme de Lerroux—, a les municipals del 2 de maig de 1909, s’obria una nova distribució de forces. El lerrouxisme obtenia 34.000 vots —4.000 més que al desembre—, la nova Esquerra Catalana —ja desfeta la unitat del catalanisme de Solidaritat Catalana— recollia 24.000 sufragis i La Lliga es quedava amb 22.000.[5] Amb aquests resultats, per una banda, es donava per tancat definitivament el període solidari i, per l’altra, el republicanisme catalanista començava a dibuixar una estratègia política i un camí propi. Era el primer cop que es presentaven per separat els dos catalanismes des de la Solidaritat i els resultats no van ser dolents pels esquerrans ja que quedaven per sobre de La Lliga -molt lleugerament, això sí-. Per això, Alomar llegiria els resultats amb precaució. Ho resumeix amb el seu estil sentenciador: “hem guanyat en relació a les dretes. Hem perdut en relació a l’antisolidaritat”.

Hi ha pocs dubtes que Alomar va ser el primer sintetitzador ideològic del catalanisme popular

És a partir d’aquest diagnòstic que Alomar reflexionarà i anirà elaborant una proposta estratègica pensant en un catalanisme d’esquerres. Considerarà que “cal intensificar l’esquerranisme. El dia en què nosaltres presentem ben clara als ulls del poble la nostra condició de radicals, radicals oberts a totes les solucions modernes, fins les més avençades, el lerrouxisme serà vençut, o tot lo aprofitable dels seus elements s’ens unirà […] L’enemic compta amb l’obrer; llevem li l’obrer declarant qu’acceptem les solucions proletàries”[6]. Si el catalanisme d’esquerres volia créixer, no podia veure els votants del republicanisme radical de Lerroux com una torba primitiva que no es podia tenir en compte políticament —com era la visió dominant dins el catalanisme—, sinó que el que calia fer era substituir aquell republicanisme de Lerroux representant millor les demandes i voluntats que encarnava.

Però aquesta tasca no havia de ser senzilla. El que s’ha denominat com a lerrouxisme va ser un moviment sociopolític molt més dens del que a voltes s’ha volgut veure. Inspirat en el model de contrasocietat del partits socialdemòcrates europeus, el lerrouxisme va ser el principal vector de modernització del republicanisme a Catalunya i va ser la força que va democratitzar i que va governar l’ajuntament de Barcelona en gran part de la primer dècada del segle XX. Va rebre aquest nom per la seva identificació en termes de lideratge i cap visible en Alejandro Lerroux, però va ser una realitat que l’excedia i que va integrar elements de cooperativisme obrer, les primeres organitzacions organitzades de dones —en les Damas Rojas de López de Ayala— i va construir un vast teixit d’ateneus, cases del poble i círcols de tradició republicana federal que li donaven una força per baix que els catalanistes d’esquerres coneixien bé i sabien no tenir. Arran de Solidaritat Catalana al 1906, es va encendre el seu discurs anticatalanista. Però era un anticatalanisme que tenia la voluntat política de polaritzar amb La Lliga Regionalista i de disputa del camp republicà amb els catalanistes d’esquerres, el discurs lerrouxista equiparava tota reivindicació catalanista amb el que representava la Lliga. Alomar ho explica molt clarament quan diu que «-Mentres el catalanisme [era] exclusivament “La Lliga”, el lerrouxisme tenia un gran tòpic contra ell: “bah! Són una forma nova del carlisme! Puden a clerical, d’una hora lluny!” -Mentres durà la Solidaritat, la cantilena canvià: “¿Què voleu esperar d’homes qui s’ajunten amb carlins i frares?” -Avui que la Solidaritat és desfeta, quan ja no queden raons contra nosaltres, quan ells ni tan sols poden mostrar les mans netes de la sang d’octubre el tòpic ha passat a esser aquest: “Els seus intel·lectuals són d’una cursileria insofrible! Pedants, ‘snobs’, mesquins!”[7]».

Tot i així, i malgrat que Alomar ho pogués negar, les crítiques no eren del tot irreals. Les primeres passes d’aquest catalanisme d’esquerres cal buscar-les en l’escissió de La Lliga a l’abril de 1904. Entre aquest grup hi trobem persones amb un perfil polític artistocratitzant o elitista, amb una clara visió institucionalista i “seriosa” de la política. Personalitats com Josep Carner o Ildefons Sunyol, que es trobaven allunyats de l’extracció popular del republicanisme radical, en són un clar exemple. El primer moviment com a grup va ser la fundació d’El Poble Català, un setmanari que va començar a distribuir-se al novembre de 1904. Pocs mesos abans, Alomar havia pronunciat la seva conferència titulada El futurisme on ja deixava patent que la idea de començar a caminar per separat rondava en l’ambient i que, a més, si existien diferents posicionaments ideològics dins el catalanisme, aquest s’ampliaria com a espai polític. “Sols quan les escoles es diversifiquen […] si bé participants en la mateixa afirmació matriu, sols aleshores els ideals triomfen i els cenacles s’amplien i neixen les fillades noves de la idea mare”[8].

Cal tenir present que era un moment de forts debats en el si de la política, especialment a Barcelona. Si tornem a mirar enrere, a les eleccions generals del 26 d’abril de 1903, la Unión Republicana de Salmerón i Lerroux havia tret 35.000 vots a Barcelona, lo qual era el millor resultat que hauria tret una candidatura d’esquerres a la Ciutat Comtal abans de 1931. A això calia sumar-li la ja esmentada escissió per l’esquerra de La Lliga, degut al suport de La Lliga a la visita d’Alfons XIII a Barcelona que, a més, acabaria esdevenint en la fundació d’un partit polític, el Centre Nacionalista Republicà (CNR), a finals d’aquell maig de 1906. És en aquest context que Prat de la Riba escriurà l’ideari i text programàtic del catalanisme conservador de La Lliga, La nacionalitat catalana. El mateix autor que havia dit sobre la conferència d’Alomar que es tractava d’un treball “ben escrit i presentat” però que “de la conferència he assenyalat uns trossos de la part general per a publicar amb nosaltres. Des de que comença l’aplicació a Catalunya, res”[9]. Les discrepàncies entre ambdós eren molt clares. No podien no ser-ho perquè si Prat de la Riba ha estat considerat com el pare del catalanisme conservador, hi ha pocs dubtes que Alomar va ser el primer sintetitzador ideològic del catalanisme popular.

La contraposició d’arguments és molt evident. Mentre que Prat era primordialista i considerava que “Catalunya és una llarga cadena de generacions unides per la llengua i la tradició catalanes que venen succeint-se en el terrer que avui ocupem”[10], Alomar era constructivista i deia que calia “un poc més d’aquell nacionalisme de Renan (Qu’est-ce qu’une nation) qui dóna per motiu únic i suficient de nació la voluntat d’esser-ho”[11]. Mentre que Prat era accidentalista en el model d’Estat, “Una Catalunya lliure podria ésser uniformista, centralitzadora, democràtica, absolutista, catòlica, lliurepensadora, unitària, federal, individualista, estatista, autonomista, imperialista, sense deixar d’ésser catalana”[12], Alomar planteja que cal ser “republicans, no com una caracterització accidental, parcial, de la nostra manera política; sinó com una naturalesa del nostre ésser mateix.”[13] Mentre que Prat considerava que “No és qüestió de bon govern ni d’administració; no és qüestió de llibertat ni d’igualtat; no és qüestió de progrés ni de tradició: és qüestió de Pàtria”[14], Alomar afirmava que “no es tractava de mostrar-se catalans, sinó homes de ciutadania i de modernitat!”[15].

Els orígens del catalanisme popular i d’esquerres: l’afirmació

Si en el camp dels plantejaments ideològics es produïen aquestes tensions entre les diverses corrents que integraven la Solidaritat Catalana, en l’àmbit més pròpiament polític tampoc la situació havia de ser plàcida. L’any 1908, els catalanistes republicans d’esquerres com Francesc Layret o Pere Coromines, van presentar uns pressupostos de cultura a l’Ajuntament de Barcelona que, inspirats en la metodologia pedagògica moderna de Ferrer i Guàrdia, i amb un fort component igualitarista, pretenien una renovació total de les escoles. En el paquet de mesures també s’hi preveien construcció d’infraestructures (biblioteques, gimnasos, menjadors, dutxes, laboratoris, etc); una política de contractació de mestres (que prèviament s’anaven a formar a l’estranger); la gratuïtat de l’ensenyament del català com a necessitat pedagògica, una neutralitat religiosa (en què la religió s’ensenyaria un o dos dies a la setmana per aquells que ho demanessin i a part dels programes escolars) i, finalment, la posada en pràctica del criteri de classes amb ensenyança mixta (com a prova), és a dir, nens i nenes junts[16]. Aquí és on apareixen més fortament les divergències. Tot i ser uns pressupostos clarament progressistes i enfrontats a les polítiques defensades des del règim de la Restauració, es van trobar la total oposició de la Lliga, les forces monàrquiques i alguns lerrouxistes. Els sectors més esquerrans del catalanisme constataven que per les qüestions de model de societat, els catalanistes conservadors, amb els que havien compartit espai unitari, no tenien cap problema en trobar acords els partits del règim de la Restauració per a votar en contra dels pressupostos.

Acusava directament a La Lliga d’oposar-se només a la repressió que patien ells a la vegada que donaven suport o no posaven impediments a la repressió contra els anarquistes

A la vegada, poc més d’un any després, durant el juliol de 1909, es va produir, al Marroc, un nou desastre militar. El fiasco del “Barranco del Lobo” intensificaria la protesta popular i generaria un gran xoc amb l’opinió pública. Davant d’això, el Rei i el govern van decidir enviar més tropes encara al Marroc. Una gran part de la guarnició de Barcelona va rebre l’ordre d’embarcar. El dia assenyalat, una gran multitud, en la qual abundaven les mullers i els fills, es va concentrar al port per impedir la sortida. Llavors, la Guàrdia Civil va disparar contra la gent. Aquest acte criminal generaria exasperació en tota la població. La classe obrera es va declarar en vaga general. La força pública, després de provocar novament a la població, es va haver d’aquarterar durant els 4 dies que els treballadors van aixecar barricades i esdevenir els amos de la ciutat. Després tornaria un altre atac repressiu de la Guàrdia Civil que es va saldar amb 100 morts i 500 detencions. 5 d’ells van ser condemnats a mort, i un era Francesc Ferrer i Guàrdia.

Llavors, Alomar consideraria que “el moviment de juliol” tenia un “doble sentit antibel·licista i anti-religiós” i que, per aquest motiu, l’esquerra catalanista en tant que “republicana, democràtica, això és, contrària a l’esperit clerical i eclesiàstic”[17] havia de diferenciar-se de la “cruel actitud de les dretes” que havia condemnat els fets. De fet, és molt conegut el cas de la censura d’Enric Prat de la Riba a la publicació a Joan Maragall d’un article titulat “La ciutat del perdó”. En aquest opuscle, s’oposava públicament a la condemna a mort del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia, que havia estat acusat injustament de ser l’ideòleg dels disturbis del juliol. Així, el poeta Maragall no va poder publicar el seu article però, Alomar, 6 dies abans de l’execució, publicaria un dur text on denunciava el comportament farsant i hipòcrita de “l’opinió pública de Barcelona”:

“Amics meus, massa silenci, massa silenci. Personalment, jo he tingut d’iniciar massa vegades reivindicacions de justícia qui han romàs sense eco en la col·lectivitat nostra. Ara mateix ¿per què no alceu la veu responen a la meua, llançada des de un altre periòdic, fent notar que la qüestió Ferrer (de procediment jurídic i no d’idees socials més o menys estridents) es encara una qüestió sotmesa a judici, i que la culpabilitat d’aqueix home, malgrat tendencioses i sospitoses campanyes, apoiades en la revelació d’idees i no de fets, està molt lluny d’esser demostrada, com ha fet notar fins el conservadoríssim i sensatíssim Times de Londres? ¿Per què calleu davant l’ofegament de l’Escola i l’enfonsament de la Constitució i la fi de tota llibertat vera? ¿Per què calleu davant l’insult tirat per les nostres colles de snobs impotents (joves decrèpits, cabotins de la política, farsants qui motejen de farsants les grans figures de l’intervenció humana) contra un judici europeu on els erros accidentals, els tiquis miquis on vol aferrar-se el vell i heretat casuisme jesuític, no podien fer oblidar la raó essencial i dolorosa?”[18]

Però no només considerava a l’opinió pública de Barcelona com a farsant i hipòcrita, sinó que també creia que “aquests bons senyors del catalanisme insincer s’oposaven únicament a les lleis i als tribunals d’excepció quan ells mateixos podien ésser-hi sotmesos, i en canvi els demanaven aleshores contra els altres, com en l’hora dels processos de Montjuïc, contra tots els anarquistes sols pel fet de tenir tals idees”[19]. Acusava directament a La Lliga d’oposar-se només a la repressió que patien ells a la vegada que donaven suport o no posaven impediments a la repressió contra els anarquistes. Finalment, Alomar faria una critica a la deformació mediàtica que el Govern estatal havia generat entorn a les protestes, “la gestió del ministre de la Governació […] va rodejar de duanes morals Espanya, en especial Catalunya […] per a que la resta d’Espanya cregués que aquest moviment era separatista”[20].

“El fet «revolució» va desorientar les esquerres catalanes, i va obligar-les, com un reactiu, a descobrir el burgesisme intern de totes elles. Era tant còmode això de dir-se republicà, sense veure’s forçat mai a demostrar-ho! Això del republicanisme de molta gent era una fàcil excusa per negar-ho tot, sense veure’s mai en el cas d’afirmar res, i amb la convicció de que la República en que es fingia creure, afortunadament mai vindria! Aquell republicanisme es va revelar com a merament negatiu, com era negatiu, en el fons aquell catalanisme que volia prescindir de tota política i no creure més que en Catalunya; com si Catalunya pogués existir mai autònoma sense un intern sistema d’afirmacions constitutives, orgàniques, i fins sense un criteri sobre formes de govern, aquelles formes de govern que els negatius de sempre deien ésser coses indiferents, de que podia prescindir-se!”[21]

Està pensant clarament en els Pressupostos de Cultura i segueix amb una reflexió sobre l’espai mediàtic, els intel·lectuals i els qui desenvolupaven la funció de creadors d’opinió a Catalunya:

“Jo crec, amics meus, que l’intel·lectualisme català, per conseqüència d’aquesta barreja, travessa una crisi d’escepticisme i d’infecunditat. Els nostres intel·lectuals s’han acostumat massa a somriure sobre les coses, a desconfiar, ja per endavant, de tota acció, al diletantisme de la rebentada. És que viuen en un ambient que els mata, en un ambient que no pot comprendre’ls, o, millor encara, que no vol comprendre’ls, i fingeix el contrari per a atreure-se’ls. Perdoneu-me que us parli ara, per uns moments de la meva experiència personal en aquest punt. Jo crec haver servit, entre la generalitat dels meus, com a ficció de radicalisme que no sentien, i com a excusa del conservatisme que sempre han tingut. Era útil, per a les sinceritats de molts, això de tenir un sincer que feia cridessis entusiastes, i donava coloracions d’esquerra a uns homes perfectament conservadors. […] L’intel·lectualisme ha resultat quasi exclusivament negatiu. Després de llegir les paraules de molts intel·lectuals nostres, sempre tinc temptacions de preguntar-los: Voleu resumir en una cartilla el que hi hagi d’afirmatiu, de positiu, en les vostres idees? Voleu escriure el que en diríem la vostra Constitució, la Constitució interna i personal de cada un de vosaltres? Ah! Ben pocs serien els nostres intel·lectuals qui resistissin a la prova”[22].

Alomar està pensant sempre en la direcció del moviment nacional, considera que les forces d’esquerres “han estat, fins avui, més aviat conduïts que conductors”[23]. I això és rellevant perquè l’intel·lectual mallorquí se n’adona que la vertadera alliberació nacional catalana vindrà el dia que les classes obreres i proletàries facin de la reivindicació de l’emancipació nacional la seva pròpia reivindicació. És en aquesta comprensió que ell elabora el que s’ha conegut com la Teoria dels tres moments del catalanisme[24], segons la qual el moviment d’emancipació nacional català constaria de tres fases —burgès, de classes mitges i obrer— i que només en el tercer estadi seria possible la realització nacional de Catalunya. Als seus ulls, només aquelles capes de la societat “no viciats per una riquesa heretada, ni per cap interès directe de immobilitat social”[25] serien capaces de la iniciativa necessària per a portar a terme el que requeria un procés d’emancipació nacional real.

Per a fer-ho, planteja que “tenim d’arrencar a les castes riques el monopoli del catalanisme” perquè “l’actual esquerra nacionalista […] pateix del seu origen dretista; pateix d’ésser una antiga fracció del comunal catalanisme conservatiu; i ha heretat molt d’aqueixa paternitat”[26]. Considera que per a estar capacitats per a la disputa política cal assentar unes bases de concepció política molt més enllà de la simple imitació dels plantejaments del catalanisme conservador donant-li un toc social, sinó que, com hem vist, en reformula completament la manera d’entendre la nació, la política, el model d’Estat o la base social en la que sustentar-se. En la primera de les dues conferències de desembre de 1910, Afirmacions i negacions del catalanisme, en faria una síntesi de programa amb el seu estil epigramàtic:

“El programa seria aquest: reivindicació del catalanisme per als obrers; és a dir, no que el catalanisme faci a favor seu la conquesta dels obrers, sinó els obrers facin la del catalanisme, entenent per catalanisme la representació de la voluntat col·lectiva de Catalunya. Que els obrers diguin ‘el catalanisme som nosaltres’.”[27]

Dient això, a més de traçar un rumb estratègic, estava també necessàriament fent una crítica a l’elitisme i l’allunyament de la realitat que pretenien representar molts dels polítics del primer catalanisme d’esquerres. Era un problema a tenir en compte. Molts dels seus quadres tenien altres professions que els permetien viure i, per tant, no necessitaven la política i “estaven mancats de la coacció i del professionalisme indispensables per tirar endavant qualsevol empresa partidària”.[28] Alomar reivindicava la figura del polític professional:

“Jo he llegit els discursos parlamentaris, les proclames de míting, els articles periodístics de l’esquerra catalana, i sempre hi he vist la mateixa nota: un academicisme d’ateneistes qui professen per principis, una democràcia temperada, un esperit llibresc, compromès a ésser realista, positiu, inspirat en la naturalesa de les coses, lliberal d’escola i doctrina més que d’agressió.”[29]

Així, en la dècada que començava, s’obria també un context polític diferent. Alomar mateix així ho considerava: “Aleshores el ritme conductor de la nostra política eren la llei de jurisdiccions i les seves causes; ara, ademés d’aquell, hi ha un nou ritme conductor que té per nom expressiu 1909”[30]. Les protestes de la Setmana Tràgica van produir mutacions en l’arena política. Els posicionaments ambigus de radicalisme lerrouxista al respecte de les protestes i la seva moderació discursiva degut a la voluntat de fer el salt a la política a nivell més enllà de Catalunya van tenir molt a veure amb que, a l’any 1910, es fundés a Barcelona la Confederació Nacional del Treball (CNT). A la vegada, els alineaments de la Lliga amb la repressió de les protestes van ser l’inici d’una redretanització del catalanisme de dretes cada cop més imbricat en el règim de la Restauració per les seves contradiccions de classe. En aquest context, i paradoxalment, el catalanisme republicà d’esquerres seria fonamentalment una força minoritària. En primer lloc, això es deuria a que es van anar produint una sèrie de retirades dels polítics més visibles de primera fila —Sunyol, Carner i Lluhí— que van retornar a les seves professions precedents. També les dificultats per conciliar les diverses tendències político-estratègiques va tenir-hi molt a veure. Alguns dirigents proclius al pacte amb els radicals, altres a la política de la ‘Catalunya endins’ (Lluhí, Gubern) i alguns ho eren també a la participació política a nivell estatal (Layret). Aquest declivi es concretaria efectivament en els resultats de diverses conteses electorals. A les eleccions del 14 de novembre de 1915, els catalanistes d’esquerres només obtenen 3 regidors a l’ajuntament de Barcelona. A les legislatives de l’abril de 1916, quedarien en tercer lloc amb 10.000 vots mentre que la Lliga guanyaria amb 24.000 i el Lerrouxisme n’obtindria 19.500. A l’any següent, els resultats serien quasi idèntics. L’any 1919, Alomar sortiria elegit a les eleccions a Corts per primer cop. Unes eleccions, però, que tornaria a guanyar la Lliga a Catalunya. Correlativament, el creixement de la desafecció i de la indiferència respecte dels partits no pararien de créixer. A les eleccions de 1917, l’abstenció depassaria el 65% mentre que la conflictivitat obrera només feia que anar en augment. No per casualitat la CNT no pararia de créixer en afiliacions durant tota la dècada fins als 345.000 cotitzants al 1919 a Catalunya i arribant als 791.000 a nivell de tota Espanya. La dificultat per representar i posar-se al capdavant de tota aquesta potència política va condemnar als republicans catalanistes a jugar un rol minoritari durant tota aquella segona dècada del XX, en la que els nivells de politització i contrarietat amb la Restauració només van fer que anar en augment.

Caldria esperar fins després de la dictadura de Primo de Rivera per a que el catalanisme republicà i d’esquerres desbanqués a la Lliga en la direcció del moviment nacional català. De manera resumida, cal dir que durant el període dictatorial, del 1923 al 1930, a Catalunya, a diferència de la resta d’Espanya, els liberals catalanistes es van fer republicans i els republicans es van fer catalanistes. El règim havia perseguit no només a republicans i catalanistes, sinó gairebé qualsevol signe de catalanitat, des de la llengua al ball de la sardana. Llavors, arribats a les eleccions d’abril de 1931, la dreta catalanista, encarnada per Cambó, tement un escenari de triomf de les candidatures d’esquerres i confiant en la monarquia, quedaria desplaçada de l’hegemonia. Tot i així, el paper d’Alomar en la Dictadura i la Segona República, per ara, requerirà d’un altre article. A 80 anys de la seva mort, no ens equivocaríem si diguéssim que Gabriel Alomar és un clàssic, i que com deia Theodor Adorno, els clàssics no són autors sobre els que ens haguem de preguntar si estan vius. Més aviat, ens pregunten ells a nosaltres si ho estem o no. Així, Alomar ja ho va ser en vida. Durant la Segona República, es va establir el projecte de la publicació de les seves obres completes, però la interrupció sanguinària d’aquell món, que ell va contribuir a fer néixer, ho va impedir. Potser, quan molts dels seus plantejaments llampeguen en l’ara d’una forma excepcional, sigui un moment per (re)iniciar la recuperació d’aquest republicà que durant massa temps ens ha estat absent com un gran clamor silenciós.

Llegir l’article a la font: Aquí